Ayahuasca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cocció dAyahuasca al Perú

L'ayahuasca (Banisteriopsis caapi) és una mixtura líquida, amb efectes psicoactius, considerada sagrada per alguns indígenes de Sud-amèrica.

Planta de l'ayahuasca[modifica | modifica el codi]

El nom d'ayahuasca (Banisteriopsis caapi) prové de la llengua quítxua, popular ètnia tradicional que viu als Andes. És el resultat de la unió de dues paraules: aya que vol dir 'esperit' o 'mort' i huasca que vol dir 'liana, soga'. La traducció literal d'ayahuasca és: 'planta enfiladissa de la mort o planta que porta a visitar els morts', ja que els quítxues creien -i creuen- que quan hom és sota l'efecte psicoactiu de l'ayahuasca pot tenir visions del món habitat pels esperits dels avantpassats.

El seu nom científic és Banisteriopsis caapi i és una liana que pot créixer massivament envoltant un arbre de fins a 10 o 15 metres d'alçada. La liana té tendència a enroscar-se sobre si mateixa i pot arribar a tenir una amplada de 10 a 15 cm. La seva crosta és llisa i de color marró verdós; les seves flors s'obren en 2 carrassos que són de color rosat, lila o blanc. Altres noms amb els quals es denomina l'ayahuasca són natema (Equador), daime, jurema, chá (Brasil i Perú), yagé o yagué (Veneçuela i Colòmbia).

L'ayahuasca es pren per via oral. La preparació consisteix en l'ebullició de les plantes amb aigua. El líquid que en surt després de 2 a 12 hores d'ebullició és el beuratge.

Plantes utilitzades per al beuratge[modifica | modifica el codi]

Psychotria viridis és un dels arbustos que es barreja amb Banisteriopsis caapi per tal de produir l'ayahuasca. Aquest arbust és un parent del cafè i és el que conté la dimetiltriptamina (DMT), que barrejada amb l'harmilina de Banisteriopsis caapi produeix les al·lucinacions. Tot i que la DMT que conté la planta i la seva extracció són il·legals en tots els països del món, el cultiu i el comerç de Psychotria viridis no ho són. Aquesta planta es troba al llarg de la conca de l'Amazones i a les zones tropicals de tots dos hemisferis.

Diplopterys cabrerana creix a la zona amazònica colombiana i equatorial, al nord del Perú i a l'oest de Brasil i és una liana tropical d'aspecte semblant a la Banisteriopsis caapi, amb fulles que acaben en punta, que es diferencien de l'anterior perquè són més amples, més punxegudes i més grans, i a més a més són de color verd més fosc. Tot i que és estrany que floreixi, a la unió de les fulles amb el tall, hi poden aparèixer quatre flors petites de color rosaci i amb cinc pètals. Es considera entre 3 i 10 cops més potent que la Psychotria viridis. A Sud-amèrica, se la coneix com a chaliponga i en algunes zones se l'anomena ayahuasca negra, ja que és fosca.

Mimosa hostilis creix al nord-est de Brasil i a Mèxic. És un arbre espinós de 6 a 8 metres d'alçada. El tronc té uns 10 o 15 cm de diàmetre. Les flors són blanques i aromàtiques. La seva ingestió pot provocar dolors d'estómac. Aquesta planta, també se la coneix pel nom de jurema o vi de jurema. Aquesta última denominació es fa servir al nord del Brasil, on la utilitzen per a fer celebracions festives.

Història[modifica | modifica el codi]

Origen de l'al·lucinogen[modifica | modifica el codi]

La planta de l'ayahuasca i els altres components del beuratge són originaris d'Amèrica. La Banisteriopsis Caapi creix a la vall de l'Amazones, a l'est de l'Equador i en algunes zones del Perú, Colòmbia i Veneçuela. Actualment, hi ha 75 ètnies indígenes de l'alt i el baix Amazones i als Andes peruans que continuen prenent aquesta barreja psicoactiva.

Pel que fa al seu origen, existeixen documents etnogràfics que remunten el coneixement de l'ayahuasca entre els pobles amazònics a 10.000 anys enrere aproximadament. Les diferents cultures que la utilitzen tenen el seu propi mite sobre les seves divinitats i esdeveniments associats amb l'origen de les mateixes tribus. També se sap que aquest al·lucinogen va ser utilitzat per la civilització inca. Des del 1930, algunes comunitats religioses del Brasil la utilitzen en les seves cerimònies.

Descobriment occidental de l'ayahuasca[modifica | modifica el codi]

Les pràctiques de l'ayahuasca no es van revelar al món occidental fins al 1851, quan l'explorador anglès Richard Spruce va viatjar a Perú i hi va descobrir que aquella beguda es feia servir en diversos rituals. Però, no va ser fins a 7 anys després que Manuel Villavicencio, un geògraf equatorià, es va convertir en el primer no indígena a experimentar els efectes de l'ayahuasca després de ser convidat a participar en un ritual indígena. Villavencencio explica en el seu llibre Geografia de la República de l'Equador que va "veure els paisatges més acollidors, grans ciutats, meravelloses torres, bonics parcs i altres coses magnífiques".

A principi de la dècada dels 50, l'escriptor estatunidenc Williams Burroughs va sentir parlar d'aquesta beguda i, el 1953, va viatjar a Colòmbia per tastar-la. Més tard, un altre estatunidenc, el poeta Allen Ginsberg, també va fer el viatge per tastar-la. Tots dos van intercanviar-se cartes per tal de compartir les seves experiències. A partir d'aquestes cartes, va néixer un llibre: Les cartes del yagé. Aquest llibre, a més de les investigacions de l'etnobotànic Richard Evan Schultes, van ser els factors determinants perquè l'ayahuasca passés de ser una planta utilitzada només per tribus amazòniques en certs països a ser coneguda també dins del món occidental. A partir dels anys 50, s'utilitza en el camp de la psicoteràpia i, des dels anys 70, se'n fa un ús estès com a tractament de toxicomanies i comportaments compulsius.

Utilització[modifica | modifica el codi]

Funció curativa[modifica | modifica el codi]

L'ayahuasca té una funció curativa molt potent, tant a l'Amazones com en el món occidental.

Funció curativa indígena[modifica | modifica el codi]

Des de temps immemorials, els indígenes han fet servir aquesta planta per als seus efectes curatius. Per a ells, l'ayahuasca és un remei per a tot tipus de malaltia o dolor, des del mal de canell a la depressió. Certes persones afirmen que l'ayahuasca cura el que la medicina tradicional no pot curar, com explica l'Erika Jaramillo (una de les persones entrevistades): una persona coneguda seva patia de forts dolors en un dit, sense que els metges o psicòlegs poguessin trobar-ne l'origen. Aquella persona havia sentit a parlar de l'ayahuasca i del seu poder guaridor i va decidir de prendre'n. Des de la primera presa, el dit va deixar de fer-li mal.

Funció curativa en el món occidental[modifica | modifica el codi]

A partir del coneixement dels efectes de l'ayahuasca per part dels científics a la dècada dels 50, s'ha incrementat l'interès per estudiar el beuratge, per a entendre la seva forma d'actuar en el cos i en la ment humana i per a buscar-ne aplicacions en psicoteràpia i en altres camps relacionats amb la persona. En aquest sentit, hi ha treballs realitzats al Brasil per equips d'investigadors nord-americans (en especial, l'equip dirigit pel psiquiatre Dr. Ch. Grob, de la Universitat de Los Angeles, Estats Units, l'any 1995, i per l'equip del farmacòleg Dr. J. Callaway, de la Universitat de Kuopio, Finlàndia), i també treballs realitzats pel metge francès, Dr. J. Mabit, que ha fundat el centre Takiwasi, a Tarapoto, Perú, per atendre toxicòmans amb tractaments basats en efectes de l'ayahuasca.

Encara que no existeixin resultats estadístics definitius, la psicoteràpia que utilitza l'ayahuasca com a mitjà per a trencar les resistències dels pacients té efectes altament beneficiosos.

Funció social[modifica | modifica el codi]

L'ayahuasca forma part dels rituals sagrats dels pobles indígenes amazònics i andins. La consumeixen per a prendre decisions, per a guarir i guarir-se, per a resoldre conflictes, intrafamiliars i intratribals, etc. El Dr. Fericgla fa una descripció força interessant sobre el consum de l'ayahuasca a la zona amazònica. Compara el seu ús (religiós, festiu, social, medicinal...) amb la funció que ocupa el vi en la nostra societat.

Un xaman és l'individu que té facultats per a guarir, que es pot comunicar amb els esperits i que té visions que interpreta per endevinar el futur. Normalment, la figura del xaman es troba relacionada amb les tribus primitives, és a dir, les caçadores i recol·lectores. De xamans, n'hi ha als cinc continents, tant a Sud-amèrica com en qualsevol altre continent. Els xamans són una de les peces clau de les tribus, ja que són els encarregats de transmetre la saviesa i coneixement dels avantpassats als joves aprenents. Els xamans ho són de naixement, és a dir, que reben el do per herència. Una altra funció molt important dels xamans és la de guarir, i això ho fan amb plantes, arrels i substàncies vegetals, barrejant-les amb els seus coneixements.

El xaman és una persona que experimenta, un guia religiós (la seva religió és la de la natura i dels esperits) que intenta superar els límits naturals del coneixement per tal de poder accedir a fonts superiors. Per això, els xamans prenen ayahuasca, perquè els ajudi a arribar a l'estat en què es troba tot el coneixement. El xaman no és ni un "curandero" ni un bruixot ni res d'això, és un "especialista" en la seva matèria i que inicia la seva formació de molt jove amb un xaman vell del qual aprèn tot el que s'ha de saber. Per tal de ser un xaman, cal tenir una gran vocació d'aprendre i una gran resistència física i mental, ja que les dosis que beuen diàriament són molt fortes. Per això, l'aspecte d'un xaman és sempre el mateix, persona molt prima, però amb múscul fibrós i amb trets físics particulars i propis de l'ayahuasca.

La finalitat d'un xaman és trobar la veritat. Així, amb l'aprenentatge, l'aspirant arriba al seu punt més alt de referència sobre descobriments sanitaris, religiosos i ètics. Aquesta última paraula, l'ètica, per a ells és molt diferent de la nostra, ja que ells donen molta més importància als conceptes de la vida i de la mort que els occidentals.

Actualment, molts xamans van a les ciutats i viatgen força per dur a terme una funció que ells anomenen salvar i curar la gent que viu a la ciutat, que és contaminada (contaminació, estrès...). Per a acabar, cal fer referència a la importància que té per a una tribu que el xaman sigui poderós (poderós, en aquest cas, s'entén el qui sap fer més pocions i més bones, qui cura més bé, qui té les millors visions), ja que és un prestigi entre les diferents tribus amazòniques. El fet de voler ser els millors també els empeny a superar el desconeixement, trobar la solució de la veritat i descobrir altres plantes al·lucinògenes.

Funció religiosa[modifica | modifica el codi]

Des de la dècada del 1930, a més a més del consum xamànic, cal fer referència a l'ús que donen a l'ayahuasca uns quants sincretismes religiosos que neixen al Brasil, el primer dels quals és Raimundo Irineu Serra, fundador del Santo Daime.

El Santo Daime és un culte cristià que va sorgir a l'estat brasiler d'Acre, a l'Amazones. Raimundo Irineu Serra, més tard anomenat Pare o Mestre Irineu, va ser el creador d'aquest moviment que combina elements catòlics, tradicions espirituals europees, africanes i indígenes. L'altre element important d'aquesta religió és l'ayahuasca, la beguda que utilitzaven els inques i actualment algunes tribus indígenes. S'estima que aquesta religió consta més de 20.000 seguidors per tot el món, i això es veu reflectit perquè ja hi ha esglésies legals en quasi tots els estats brasilers i en països com l'estat espanyol i Holanda entre d'altres, ja que hi ha altres països que no tenen esglésies legals, però que practiquen la religió com: Estats Units, Portugal, Canadà, Japó, Argentina, Xile, Uruguai i Veneçuela. Ara bé, per a entendre bé una religió, s'ha de saber a partir de què i com s'ha creat, per això cal explicar la vida de Raimundo Irineu Serra. Raimundo va fundar l'Església el 1930. La va crear després d'una experiència amb l'ayahuasca. Va passar un temps treballant a la selva amazònica, a la regió corresponent al Brasil, on va posar-se en contacte amb uns indígenes. Aquesta gent li va deixar tastar l'ayahuasca, i després d'aquesta experiència singular, va decidir aprendre més sobre aquesta planta al·lucinògena.

La raó que va seguir Raimundo per a crear la seva religió va ser la següent: durant una presa d'ayahuasca, se li va aparèixer la reina del bosc, a la qual va anomenar "la nostra senyora del concepte", i aquesta li va dir que trobés una doctrina espiritual en la qual la central adoració ritualista seria beure l'ayahuasca. Una altra cosa que la reina del bosc va dir a Irineu va ser el nom que s'hauria d'utilitzar per a anomenar el beuratge: daime. Daime en portuguès significa 'em dóna', i s'ha interpretat per significar que és un regal i una pregària: "em donen amor, i em donen força". A part de l'ús de l'ayahuasca, el Santo Daime adora la natura de Jesucrist, de la Verge Maria i altres símbols de la religió cristiana. Aquesta barreja de religió cristiana i de la natura és comuna en tota Sud-amèrica i crea un sistema de creença d'unificació on tothom pot trobar comoditat i curació de l'esperit i l'ànima.

Un dels objectius originals dels membres de Santo Daime era crear comunitats sostenibles en àrees rurals. La seva finalitat era prendre gent de les ciutats "verinoses" i establir-se a la selva, tornar al seu lloc d'origen, on els nens podrien dur una vida sana. Això va crear un sentit fort de comunitat i història entre els devots. De fet, l'energia de l'experiència de l'ayahuasca per als membres de Santo Daime prové en part d'aquesta experiència col·lectiva.

Altres sincretismes religiosos actuals[modifica | modifica el codi]

A part del Santo Daime, existeixen altres organitzacions per a les quals l'ayahuasca és motiu de culte, com A Barquinha i l'UDV (Uñiao do Vegetal), una secta brasilera que, com l'església de Santo Daime, utilitza l'ayahuasca com a seducció per a possibles "adeptes".

Aquests dos cultes han estat aprovats per diversos governs iberoamericans i gaudeixen d'un gran prestigi social amb membres que provenen del món artístic i intel·lectual brasiler. Tot i que aquests moviments tenen molt a veure amb sectes, existeixen estudis negant-ho (exemple de l'estudi realitzat per l'antropòleg escocès E. McRae, en el seu llibre Tocat per la Lluna, ed. Abya Yala, Quito).

Dos noms relacionats amb l'ayahuasca[modifica | modifica el codi]

Richard Evans Schultes[modifica | modifica el codi]

El botànic estatunidenc, Richard Evans Schultes (1915-2001), considerat un dels pares de l'etnobotànica, va descobrir moltes plantes psicoactives i va ser un dels impulsors que va fer possible que l'ayahuasca esdevingués el que és ara, ja que amb el seu llibre, Les plantes dels déus, va catalogar centenars de plantes, entre aquestes, l'ayahuasca. Schultes, per tant, no va ser el descobridor de l'ayahuasca ni va fer un descobriment important, però és gràcies a ell que el món occidental coneix l'ayahuasca i la continua investigant. Les seves recerques en l'ayahuasca es basaven en el fet que tenia un potencial mèdic i no de droga, com deien per exemple les autoritats estatunidenques.

Josep Maria Fericgla[modifica | modifica el codi]

Josep Maria Fericgla (1955-?) ha estat un gran personatge dins de la investigació de l'ayahuasca, ja que ha realitzat nombrosos estudis sobre la planta, tant aquí com a la selva sud-americana. Fericgla ha publicat diversos llibres en què es veu el seu gran treball envers l'ayahuasca i la consciència. Per tant, es pot dir que és una autoritat en aquesta matèria, ja que és un dels pioners de l'ús de l'ayahuasca en aplicacions terapèutiques i és qui va iniciar el tractament de l'ayahuasca per a la desintoxicació de drogoaddictes.

Característiques de l'ayahuasca[modifica | modifica el codi]

Principis actius[modifica | modifica el codi]

La dimetiltriptamina, més coneguda com a DMT, és un alcaloide que va ser sintetitzat per primer cop l'any 1931 per Manzke, i aïllat de dues plantes per dos investigadors diferents l'any 1946 i 1955. Però, no seria fins al 1956 que es descobririen les seves característiques al·lucinògenes. La DMT, la tenim dins el cos, però no ens causa cap efecte, ja que hi cal un inhibidor (explicat a la forma de presa per via oral). Aquesta substància és la que ens provoca els somnis.

Actualment, la DMT es troba en plantes com: acàcia, Anadenanthera', Mimosa, Piptadenia, Virola, syrian rue, Psychotria viridis, Psychotria carthagenensis, Diplopterys cabrerana, etc.

La DMT és una substància psicoactiva molt potent, però que té una duració curta i es pot prendre per diferents vies:

  • Fumada: els seus efectes poden arribar a durar entre 5 i 30 minuts, i els seus efectes més potents, normalment arriben al minut d'haver fet una inhalació ràpida. Per aquest fet, ha rebut un sobrenom a causa del seu ràpid efecte: se l'anomena businessman trip (viatge de negocis). Si se'n pren una dosi massa alta o es fuma alguna impuresa, es poden produir vòmits.
  • Nasal: si la DMT és presa per la via nasal, els efectes tenen la mateixa duració que si és fumada, però els efectes són menys potents. Aquesta via d'entrada era la utilitzada juntament amb l'oral (ayahuasca) pels pobles primitius. Per tal que pogués ser introduïda per la via nasal, el mètode que feien servir era la trituració de la planta.
  • Venal: té les mateixes característiques que l'esnifada, però és la què es fa servir als hospitals.
  • Oral: oralment, la DMT no produeix cap efecte, ja que l'estómac, quan detecta la DMT, l'elimina. Així doncs, només actua si és barrejada amb un inhibidor de monoamina oxidat. En la beguda de l'ayahuasca, és la Caapi Banisteriopsis la que conté l'inhibidor, el qual en aquest cas és l'harmilina. Presa oralment, l'efecte té una duració de 3 hores aproximadament i produeix una experiència llarga, lenta, però molt profunda des de l'inici. La barreja produeix al·lucinacions visuals i auditives, i altres experiències.

Efectes[modifica | modifica el codi]

La DMT és una substància que recorre l'organisme i detecta les malignitats, "escorcolla" el cor i les emocions, la ment i els pensaments, l'esperit i l'estat d'ànim i, en aquest recorregut, va detectant els problemes en manera de diagnòstic. Pot ser que, alhora, faci un efecte de neteja, de depuració, de purificació i de purga, que es manifesta físicament pel vòmit i la diarrea; en l'àmbit mental i emocional, per una catarsi que s'acompanya amb l'acceptació de la malaltia. S'ha de remarcar que aquest procés és el més important de l'efecte del yagé, que el pacient adquireixi la consciència de la malaltia. El més significatiu del que ocorre durant la presa de l'ayahuasca és la claredat del pensament, que fa que el pacient entengui el seu problema i que programi canvis d'actitud en la seva vida, mirant envers la salut o el benestar que el pacient buscava quan es va fer el propòsit de participar en la sessió.

En el context de la investigació científica practicada per mentalitats occidentals, les coses es perceben d'una manera bastant diferent. Per exemple, en les seves investigacions, Schultes i Hofmann diuen que amb l'ayahuasca sense additius, la intoxicació pot ser agradable; produeix visions lluminoses amb els ulls tancats després d'un període de vertigen, nerviosisme, profunda respiració i, alguns cops, nàusees. Durant una etapa de fatiga, s'inicia el joc de colors; al principi blanc, després blau apagat que augmenta en intensitat; finalment hi ha qui dorm, però interromput per somnis i febre.

L'efecte més violent i freqüent és la diarrea que ocorre després de la intoxicació. Amb l'additiu de la triptamina (es troba en la DMT), molts d'aquests efectes s'intensifiquen; a més, apareixen palpitacions, convulsions, midriasi (la midriasi és la dilatació de la pupil·la), i per últim la taquicàrdia. L'efecte més fort que pot assenyalar una forta intoxicació és una mostra d'agressivitat o de temor.

Resumint, els efectes físics que pot provocar l'ayahuasca són: nàusees, forts vòmits, diarrea, dilatació de pupil·les, augment del ritme cardíac i de la pressió sanguínia. Aquests són els efectes que poden ocórrer durant la intoxicació (per la presa de l'ayahuasca). D'efectes a llarg termini, no n'hi ha de registrats; però, si hi ha observacions de desenvolupament de canvis a llarg termini en el sistema nerviós central després d'un ús continu. Així ho afirma l'investigador J. C. Callaway que, en un estudi que va fer, va trobar un canvi significatiu en la densitat dels nexes d'activació de serotonina en les plaquetes sanguínies. Callaway diu que aquests canvis extensos i duradors són el resultat del flux setmanal o bisetmanal de neurotransmissors, en aquest cas serotonina, que provoquen una estimulació que causa el canvi en la funció neuronal. A Callaway, li sembla una nova forma inexplorada d'aplicar l'ayahuasca a les disfuncions neuronals: induir una síndrome de serotonina "terapèutica" que actuï com una espècie de sedant "mental".

Dependència i control[modifica | modifica el codi]

Dependència[modifica | modifica el codi]

No s'han reportat casos de dependència física, psicològica, tolerància o morts per intoxicació entre les cultures andines i amazòniques, que tradicionalment l'han anat utilitzant.

Actualment, hi ha gent que divergeix en la qüestió. Hi ha uns que diuen que sí que provoca dependència, com el director d'una clínica experimental per a tractar les addiccions amb l'ayahuasca, el doctor Jaques Mabit, que diu que l'ús de substàncies psicotròpiques en el marc ritual, amb les precaucions de la iniciació, no et porta mai a una dependència o una addicció. D'altra banda, un seguidor de la religió del Santo Daime divergeix de l'opinió del doctor i assenyala que s'ha d'anar amb compte amb les dependències, que pot produir certs estats d'harmonia induïts pel seu efecte.

Una tercera opinió per tal d'acabar de concretar més si l'ayahuasca és o no addictiva prové de la doctora Helen Flix, que assegura que hi ha un mecanisme intern que et diu que has d'estar un temps sense fer cap sessió perquè no ho necessites, que el que hauries de col·locar ja és al seu lloc, el que hauries d'entendre ja és entès i allò que necessitaves saber ja ho saps. Llavors, pots passar llargs anys sense apropar-te a un ritual de l'ayahuasca. Jo hi vull afegir una dada que em van donar tots els entrevistats: a banda de no ser una droga addictiva, és una droga que, si es pren amb regularitat, cada cop te'n cal menys, ja que ajuda a obrir la ment i, com que cada cop que en prens aprens a tenir més control, cada cop pots baixar la dosi i l'efecte continuarà sent el mateix.

Control[modifica | modifica el codi]

L'ayahuasca és un entogen que es pot arribar a controlar, és a dir, que si tu vols deixar de tenir les al·lucinacions, pots fer-ho, ja que aquesta beguda obre la ment, fa veure el que vols veure i no fa perdre el control. A més, si no es pogués controlar, normalment per raons d'inexperiència, el xaman també hi és i pot ajudar.

Risc i precaucions[modifica | modifica el codi]

Risc[modifica | modifica el codi]

L'emergència més comuna és l'anomenada "mal viatge", que per a moltes persones és una experiència positiva, ja que significa que estàs veient les teves pors i tens l'oportunitat d'identificar-les i enfrontar-t'hi. En aquests casos, s'ha d'intentar calmar el consumidor proporcionant-li serenitat i confiança per ajudar-lo en el seu procés.

Això es pot traduir de diverses maneres, ja que a la selva el que fan és tocar una música rítmica al seu costat amb gran força i velocitat, colpejar-lo amb branques de fulles en les quatre direccions mentre està assegut sobre un tronc en posició vertical, mentre se l'escup "aigua florida" o una barreja de càmfora i "vodka". En les situacions molt extremes, la medicina acadèmica aconsella administrar un antipsicòtic que contingui clorpromazina o heloperidol, cosa que és bastant "salvatge" als ulls de la medicina tradicional i per als mateixos xamans.

Precaucions[modifica | modifica el codi]

Les precaucions o normes a seguir abans de la presa de l'ayahuasca són les següents: entre 1-5 dies sense menjar carn (sobretot, porc), cítrics, no fumar i abstinència sexual. El dia de la presa, cal menjar el menys possible i, si pot ser, res. És importat no ser un gran consumidor de marihuana, ja que segons els xamans les dues plantes són femenines i es repel·leixen o es disputen, ja que segons els xamans, són dues plantes reines i les dues lluiten per dominar. S'ha d'intentar tenir el mínim de THC al cos. Després de la presa, convé tenir alguna cosa per menjar i beure, ja que durant la presa pots arribar a vomitar molt. Després de la presa, s'ha d'estar un cert temps sense fer el ja esmentat abans. Aquest període varia segons cada persona. Depèn de quant li duri l'efecte a una persona i pot variar de 3 dies a 2 setmanes.

Comparació amb altres plantes psicoactives[modifica | modifica el codi]

El peiot és un cactus de mida petita que es troba al sud dels Estats Units i al centre de Mèxic. Com l'ayahuasca, també té un psicoactiu molt potent, que el consagra com un dels al·lucinògens més forts actualment. La seva utilització també és similar a la de l'ayahuasca, ja que des de fa temps és utilitzat per tribus natives. Un altre aspecte que té relació amb l'ayahuasca és que també s'ha format una Església al voltant dels seus efectes. L'Església, que té com a nom Església nativa americana, el fa servir per a curar malalties socials com l'alcoholisme.

Una altra variant del peiot és el San Pedro, que és també un cactus, però que, a diferència de l'altre, té unes dimensions molt més grans. Aquest cactus es troba a Mèxic, Bolívia, Equador i Perú. La seva funció és la mateixa a la del peiot.

Legislació[modifica | modifica el codi]

La legislació vigent que regeix l'ayahuasca a escala mundial és bastant ambigua. De moment, la part de la planta de l'ayahuasca és legal, és a dir, cultiu, comercialització i consum, ja que el principi actiu, que és l'harmilina més altres alcaloides d'aquesta planta, no estan inclosos en cap de les llistes internacionals de substàncies internacionalment controlades. La part il·legal del beuratge prové de les plantes amb les quals es barreja; aquestes plantes tenen un alcaloide anomenat DMT (diemetriltriptamina), que és una substància prohibida pertanyent a la llista I de substàncies internacionalment controlades dels Estats Units (s'ha de dir que la llista dels Estats Units és la més seguida pels altres països).

Tot i això, s'ha de dir que la quantitat de DMT existent en una dosi d'ayahuasca molts cops no arriba o no està subjecta a les taules de penalització que existeixen en algunes de les diferents legislacions nacionals; això no obstant, hi ha hagut alguns casos de decomís, principalment a l'estat espanyol, Alemanya, França i Països Baixos.

A continuació, s'adjunta les llistes dels Estats Units, que és la més seguida pels països europeus, excepte el Regne Unit: llista publicada pels Estats Units:

Classe I[modifica | modifica el codi]

La droga o l'altra substància té un alt potencial per l'abús que se'n fa, o té cap ús mèdic actualment acceptat en el tractament en els Estats Units i hi ha una falta de seguretat acceptada per l'ús de la droga o de l'altra substància sota supervisió mèdica. Algunes drogues d'aquesta classe són el Cànem (inclou la marihuana i el haixix), DMT, MDMA, LSD/àcid i Peiot.

Classe II[modifica | modifica el codi]

La droga o l'altra substància té un alt potencial per l'abús que se'n fa, té un ús mèdic actualment acceptat en el tractament en els Estats Units o té un ús mèdic amb dures restriccions i l'abús de la droga pot conduir a la dependència psicològica o física severa. Algunes drogues d'aquesta classe són la Cocaïna, Opi, morfina, Barbitúrics i Amfetamines.

Classe III[modifica | modifica el codi]

La droga o l'altra substància té un potencial per l'abús menor que les de la classe I i II, té un ús mèdic actualment i està acceptat per al tractament en els Estats Units i l'abús de la droga o de l'altra substància pot provocar una dependència física o psicològica baixa. Algunes drogues d'aquesta classe són Esteroides, Ketamina, Marinol, una forma sintètica del THC utilitzada per a tractar les nàusees i vòmits causats per la quimioteràpia.

Classe IV[modifica | modifica el codi]

Es basa en tres característiques: La droga o l'altra substància té un potencial baix per l'abús en referència a les drogues o altres substàncies de la classe III, té un ús mèdic actualment acceptat per al tractament als Estats Units i l'abús de la droga o de la substància pot conduir a la dependència física o psicològica limitada basant-se en les drogues de la classe III. Algunes drogues d'aquesta classe són Benzodiazepines i Zolpidems

Classe V[modifica | modifica el codi]

La droga o l'altra substància té un ús mèdic actualment acceptat en els tractaments en els Estats Units, pot conduir a la dependència física o psicològica limitada, basant-se en les drogues de la classe IV i té un potencial baix per l'abús basant-se en la classe IV. Aquestes drogues són disponibles sense recepta mèdica. Són la Codeïna, Preparacions amb petites quantitats d'opi o la Pregabalina

L'Ayahuasca no vista com a droga[modifica | modifica el codi]

Les persones que defensen que l'ayahuasca no és una droga, ho fan per raons diferents. Per un costat, estan els de les sectes i el Santo Daime, que al·leguen que és una beguda espiritual i que els obre la ment per parlar millor amb Déu. Per una altra banda, estan els indígenes, que ells no la consideren una droga, i ho continuarien defensant si tingués totes les característiques d'una droga, ja que per a ells és una planta sagrada que els cura i els protegeix; a més, aquest cas és una mica ambigu, ja que el seu concepte de droga i el nostre (l'occidental) són diferents. Per una altra banda, estan els antropòlegs, psicòlegs i gent que fa servir l'ayahuasca per a fins no lucratius.

Aquests no neguen que es pugui considerar una droga, ja que alguns dels seus efectes són com els al·lucinògens, però té altres efectes que la desacrediten i aquests serien la no addicció, el gran control que es té sobre aquesta... Uns altres antropòlegs no neguen que sigui una droga, però la consideren una droga curativa, és a dir, que no és nociva per al cos, sinó que, al contrari, ajuda el cos a desenganxar-se de les drogues i cura psicològicament i psíquica.

Hi ha un fet que cal remarcar, i aquest és la predisposició de certs governs a investigar pel seu compte els vertaders efectes i perills de l'ayahuasca. Aquest és el cas de Brasil o França, que van investigar i van en veure la realitat. Brasil va legalitzar la beguda, ja que no sols va veure que la droga en qüestió no era dolenta, sinó que consumidors habituals presentaven un millor estat de salut que altres membres d'una mateixa comunitat no consumidora. En el cas de França, va declarar legal l'ayahuasca, ja que no és una preparació de DMT.

En tot cas, tots els defensors de l'ayahuasca, potser exceptuant els indígenes, tenen clar que la DMT és una droga, però que l'ayahuasca no té per què ser una droga al mateix nivell que la DMT.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ayahuasca Modifica l'enllaç a Wikidata