Califat de Còrdova
| ||||
|
| ||||
 | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Còrdova | |||
| Idioma oficial | Àrab, mossàrab i Hebreu | |||
| Religió | Islam sunnita | |||
| Període històric Edat mitjana | ||||
| ascens d'Abd al-Rahman III al poder | 929 | |||
| fragmentació en els Regnes de Taifes i esdeveniment de la República de Còrdova | 1031 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Califat | |||
| Califa de Còrdova | ||||
| • 912-961: | Abd al-Rahman III | |||
| • 1027-1031: | Hixem III al-Mutadi | |||
El Califat de Còrdova, també conegut com a Califat omeia de Còrdova o Califat d'Occident, fou un califat proclamat per Abd al-Rahman III el 929 que posà fi a l'emirat independent instaurat per Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil el 756.
Al-Àndalus el segle x
[modifica]Després de la presa de Melilla el 927, a mitjans del segle x els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Siyimasa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Alguns anys abans, Hug d'Arles sol·licitava salconduits per tal que els seus vaixells mercants pogueren navegar per la Mediterrània, donant idea, per tant, del poder marítim que ostentaven.
La creació del Califat
[modifica]Abd-ar-Rahman III considerà adient posar fi a l'Emirat de Qúrtuba i la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent directe del Profeta mitjançant la Dinastia omeia, haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular, i la creació del Califat Fatimita a Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad.
La proclamació tenia un doble propòsit. Per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb l'Imperi Romà d'Orient i assegurar el subministrament d'or. Per tal de realçar la seua dignitat i a imitació d'altres califes anteriors edificà la seua pròpia ciutat palatina: Madīnat al-Zahrā, prop de Còrdova.
Organització territorial
[modifica]El Califat es va organitzar en sis grans circumscripcions, tres interiors i tres frontereres, totes amb les seves respectives coras. Les demarcacions interiors eren: Gharb al-Àndalus, que abastava l'actual província de Huelva i el sud de Portugal, Musata, les valls del Guadalquivir i del Genil, més les zones muntanyoses del sud d'Andalusia; i Xarq al-Àndalus que abastava l'arc mediterrani, des de l'actual província de Múrcia fins a Tortosa. Entre aquestes demarcacions i els regnes cristians, se situaven les tres Marques: al-Tagr al-Ala (marca superior) al voltant de Saraqusta, al-Tagr al-Awsat (marca mitja) al voltant de Tulaytula, i at-Tagr al-Adna (marca inferior) al voltant de Mèrida, que es van mantenir fins a l'aparició dels Regnes de taifes.
Història
[modifica]En el nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, a qui reconeixien superioritat i arbitratge, sofrint gravoses imposicions a canvi de la pau.
Els aspectes de desenvolupament cultural no són menys rellevants, sobretot rere l'arribada al poder del califa Al-Hakam II a qui se li atribueix la fundació d'una biblioteca que hauria assolit els 400.000 volums. Tal volta això va provocar l'assumpció de postulats de la filosofia clàssica -tant grega com llatina- per part d'intel·lectuals de l'època com foren Ibn Masarra, Abentofail, Averrois i el jueu Maimònides, encara que els pensadors destacaren, sobretot, en medicina, matemàtiques i astronomia.
La fitna
[modifica]El Califat de Còrdova és l'etapa política de la presència islàmica en la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada, ja que en la pràctica acabà en el 1009 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els àrabs, partidaris de l'últim califa legítim Hixam II, els amazics que donaven suport a Sulayman al-Mustaín, i els successors del primer ministre o hàjib, Almansor, que donaven suport al fill d'aquest, Muhàmmad II al-Mahdí.
El comte de Castella Sanç I Garcia va ajudar els amazics liderats per Sulayman al-Mustaín, va entrar a Còrdova i deposar a Muhàmmad II, que va fugir a Toledo, on va seguir actuant com a califa. El 1010, va rebre el suport del general Wadih, governador d'al-Tagr al-Awsat (marca mitjana), que va anar a Tulaytula amb un exèrcit cristià de deu mil homes reclutats per Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, Ermengol I d'Urgell i Hug I d'Empúries. La coalició va derrotar Sulayman a la batalla d'Aqbat al-Bakr i Muhàmmad II va recuperar Qurtuba, tot i que Sulayman al-Mustaín va contraatacar a la Batalla del riu Guadiaro, on va morir Ermengol I. Finalment Muhàmmad II fou assassinat pels homes de Wàdih,[1] que va reposar a Hixam II, i la ciutat fou saquejada perquè Hixam no pot pagar als catalans.[2]
Per evitar que Sanç I Garcia refermés la seva aliança amb Sulayman, Wàdih li va concedir importants places fortes, que es van unir als territoris que el comtat de Castella havia pres al regne de Lleó durant la minoria d'edat d'Alfons V de Lleó. La guerra va acabar quan Sulayman al-Mustaín va fer assassinar Hixam II, el 1013. En el rerefons també hi havia els problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics.
Regnes de taifes
[modifica]Oficialment, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en el que es denomina els Regnes de Taifes.
Califes de Còrdova
[modifica]- 929-961: Abd-ar-Rahman III
- 961-976: al-Hàkam II
- 976-1009: Hixam II
- 1009: Muhàmmad II al-Mahdí
- 1009-1010: Sulayman al-Mustaín
- 1010-1013: Hixam II
- 1013-1016: Sulayman al-Mustaín
- 1016-1018: Alí ibn Hammud an-Nàssir
- 1018: al-Qàssim ibn Hammud al-Mamun
- 1018: Abd-ar-Rahman IV
- 1018-1021: al-Qàssim ibn Hammud
- 1021-1023: Yahya I ibn Alí
- 1023: al-Qàssim ibn Hammud
- 1023-1024: Abd-ar-Rahman V
- 1024-1025: Muhàmmad III al-Mustakfí
- 1025-1027: Yahya I ibn Alí
- 1027-1031: Hixam III
Referències
[modifica]
- ↑ «Biografia de Wadih» (en castellà). Biografías y vidas. [Consulta: 27 desembre 2020].
- ↑ Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Editorial Alpha, 1963, p. 90 [Consulta: 27 gener 2015]. Arxivat 2015-02-27 a Wayback Machine.
