Campaspero

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaCampaspero
Bandera de Campaspero Escut de Campaspero
flag of Campaspero Tradueix Q5837914 Tradueix
Iglesia de Santo Domingo de Guzmán de Campaspero.jpg

Localització
Mapa de Campaspero.svg
41° 29′ 30″ N, 4° 11′ 40″ O / 41.491666666667°N,4.1944444444444°O / 41.491666666667; -4.1944444444444
EstatEspanya
AutonomiaCastella i Lleó
Provínciaprovíncia de Valladolid
Població
Total 1.114 (2017)
• Densitat 23,93 hab/km²
Geografia
Superfície 46,56 km²
Altitud 919 m
Limíta amb
Organització política
• Alcalde Julio Cesar Garcia Hernando Tradueix
Identificador descriptiu
Codi postal 47310
Zona horària UTC+01:00
Codi de municipi INE 47030
Altres

Lloc web http://www.campaspero.net/
Modifica les dades a Wikidata

Campaspero és un municipi situat a la província de Valladolid (Castella i Lleó), tocant al límit amb la província de Segovia. És el municipi de la província de Valladolid que es troba a més alçada, a més de 900 metres sobre el nivell del mar de mitjana. Forma part de la regió històrica de Castella, i més concretament de Castella la Vella.

Com la majoria de pobles de les Comunidades de Villa y Tierra de Cuéllar, de la qual en formà part, Campaspero es va fundar probablement a principis del segle XI, dins del marc de la repoblació de la Riba del Duero, que com la de Valladolid, fou encomanada a Pedro Ansúrez.

Des d'aleshores fins al 1833, el municipi formà part de la província de Segòvia tot i que, a causa de la proximitat amb la Comunidad de Villa y Tierra de Peñafiel, va mantenir uns vincles molt estrets amb la província de Valladolid fins que, finalment, en fou adherida.

Origen del topònim[modifica]

Hi ha quatre hipòtesis sobre l'origen del nom de Campaspero:

  • Es pot entendre l'origen del nom de Campaspero en relació a la frase al camp t'espero, que apareix a les llegendes de moros i cristians, i que té una clara connotació bèl·lica. Segons el relat basat en la tradició, el fet que la localitat es trobi al centre d'un ampli erm, a camp obert, i entre dues places fortes com Cuéllar i Peñafiel, va provocar que Campaspero fóra el camp bèl·lic ideal de les batalles entre ambdós bàndols, ja que Cuéllar era plaça musulmana i Peñafiel cristiana.[1][2]
  • La segona hipòtesi és la que relaciona el terme amb Camps de Pero. Si tenim en compte que Campaspero va ser repoblat per Pedro Ansúrez, i que a l'època, el nom Pere apareix documentat nombroses vegades com Pero, es podria determinar que la formació del topònim fos la següent:Camps de Pero → Campus Pero → Campaspero.
Un altre poble proper que conté el monema Pero al seu nom, seria Perosillo, que atribueix la denominació al seu fundador, un tal Pedro Siello o Pero Siello, segons aparegui documentat.[2]
  • Una altra possibilitat és la que recull l'origen del topònim Campaspero a partir de Camps de Pedra o Camp Petri. Des d'un punt de vista semàntic, es podria veure una evolució de Pedra a Pero, passant per Pedro. El seu origen estaria situat a les pedreres que se situen a la localitat i a l'explotació que han realitzat els campasperans des dels començaments de l'existència del poble.[2]
  • La quarta i última hipòtesi és la que es fixa en l'antic nom de "Campo Áspero", present en nombrosos documents, com l'arrel del topònim actual. El pedregós terreny i el rigorós clima van servir, sense dubte, per a atorgar a aquest camp el qualificatiu d'aspre.[1][2]

Escut i bandera[modifica]

Escut de la població.

L'escut de Campaspero és un escut partit:

  • primer d'or, amb set gaies ondulades de gules naixents de l'esquerra;
  • segon, d'atzur, tres arbres de sinople posats en faixa; mig tallat, fajat de sable i or. Al timbre, una corona reial tancada.[3]

Aquest escut, va ser adoptat a la dècada del 1990, substituint l'antic escut que compartia la mateixa descripció heràldica, però canviant només la corona, que era mural. Aquest escut, va ser adoptat en temps de la Segona República. Malgrat això, existeixen diverses representacions de l'escut amb corona reial oberta.[4]

La bandera municipal de Campaspero incorpora l'escut sobre un fons carmesí, color característic en moltes banderes municipals castellanes.

Història[modifica]

Context[modifica]

Convent de Santa María de Oreja, nucli monacal des del que va poder haver nascut Campaspero al transcurs del segle XI o a començaments del XII.

Segurament Campaspero va començar a constituir-se durant el segle XI, a la mateixa època que van sorgir la resta dels pobles de la Comunitat de Vila i Terra de Cuéllar, que es desenvoluparen al voltant i sota la jurisdicció i influència de la mencionada vila.

Juntament amb Minguela (esmentat com Mingella), Pociague i Pociaguillo (tots dos esmentats com Pociagüe o Poziyagüe, Grande i Chico i actualment junt a Minguela, despoblats), Bahabón, Cogeces del Monte, Torrescárcela i Aldealbar (esmentat com Aldea del Vall) i Santibáñez de Valcorba, van formar el Sexmo de Valcorba,una comarca natural que comprèn la vall del torrent Valcorba.

El fenomen massiu del naixement d'aquests nuclis va ser la conseqüència de la repoblació de les terres de la Vall del Duero, que durant alguns segles van romandre desertes. Al segle VIII, la invasió àrab va fer que els nuclis cristians de la península es desplacessin cap al nord, quedant aquests reduïts a les muntanyes d'Astúries, les terres de Navarra i l'actual País Basc.[1] La coincidència d'aquests fets amb una època de sequeres i fams, que es perllongà des de l'any 750 fins al 756, va obligar als musulmans de la Vall del Duero a retirar-se cap al sud. Aquest fet, unit a la importància que va cobrar el nucli asturià, on els efectes de la sequera i la fam van ser menys acusats, va fer que Alfons I d'Astúries recorregués tota la conca del Duero cercant pobladors per traslladar-los al nord. Per aquest motiu, aquesta regió que s'estén des del Sistema Central fins a la Serralada Cantàbrica, com en altres zones de la península Ibèrica, va quedar pràcticament deserta. Per això, no sembla pas que Campaspero existís ja en aquella època.

El segle XI fou una època d'un notable increment demogràfic a Europa, que va duplicar la seva població al llarg del segle. Aix, no és estrany que es desenvolupés un nucli de població com Campaspero, i també la majoria dels pobles de la zona. El segon factor d'importància va ser l'empenta que van realitzar els reis cristians durant el mencionat segle amb l'avançament de la Reconquesta fins al Sistema Central.

Tanmateix, la repoblació d'aquestes terres, durant segles deshabitades, va resultar difícil i va requerir uns certs estímuls. Així, als segles X i XI, precedint l'assentament de noves viles i llocs, van anar apareixent monestirs, esdevenint una repoblació de tipus monacal; els monjos s'establien en aquestes terres hostils i atreien alguns pocs pobladors, i gairebé sempre a redós i sota la protecció d'aquestes comunitats religioses. En el cas d'aquesta zona de la Conca del Duero, la repoblació monacal es va emprendre des del Convent de Santa María de Oreja, situat a mig camí entre Langayo i Campaspero, i avui dia pràcticament desaparegut, tot i que existeixen algunes ruïnes.

Primers temps[modifica]

No existeixen documents oficials que atestin la fundació de Campaspero, però amb total seguretat i com tots els pobles de la zona, Campaspero va haver de començar la seva existència amb una població entre 10 i 15 famílies. Això va haver de produir-se a la fi del segle XI o començaments del XII. Seguint la teoria de la repoblació monacal del convent de Santa María de Oreja podrien haver arribat al que avui és Campaspero diverses famílies procedents del País Basc, que s'haurien instal·lat al centre del que avui és el poble, prop del pou que ha servit de font durant segles. Campaspero, per tant, podria haver estat l'únic poble de la zona, al costat de Lovingos, que va tenir una repoblació de tipus monacal, mentre que la resta van ser repoblats de forma municipal.[5] Existeix també la possibilitat que la localitat nasqués amb una diferent remesa de repobladors a la dels pobles del sexmo de Valcorba. Així, Campaspero compartiria llaços amb els pobles de La Churrería, tenint en comú l'origen repoblador. El poblador d'aquestes terres, a l'igual de les de Valladolid, podria haver estat Pedro Ansúrez, o el senyor de Perosillo, Pero Siello.[6]

La primera referència escrita de Campaspero apareix el 1247, en un document de la diòcesi de Segòvia, on aportava 16 morabatins i tres sous, d'acord amb la seva població.

Campaspero, per la seva situació, era junt a Minguela l'últim poble de la Comunitat de Vila i Terra de Cuéllar; per tant, les seves terres feien frontera amb la Comunitat de Vila i Terra de Peñafiel. Per això, en relació a la propietat de les terres al Sexmo de Valcorba, es van produir innombrables conflictes i plets des del segle XIV fins al segle XVI.

Així, el 1396, Ferran d'Antequera, posteriorment Ferran I d'Aragó i en aquell temps Duc de Peñafiel, va escriure cartes als consells de Peñafiel, Minguela i Campaspero, instant-los a aprofitar pacíficament els termes comunals.[7]

Aquestes cartes van ser la resposta a les reclamacions de Diego Veçeynte, veí de Minguela, al qual dos veïns de Peñafiel li havien robat dues mules. Passat un temps, el 1401, el senyor Ferran va anomenar un dels seus vassalls jutge per intentar de donar fi a les incessants querelles presentades entre ambdues viles. El vassall Sancho Ferrández, oriünd de Medina del Campo, va realitzar la reunió amb ambdues parts al claper que dividia els termes de Minguela i de Oreja, i per tant, els d'ambdues Comunitats de Vila i Terra. El claper, que marcava la jurisdicció de tots dos consells, avui dia encara és visible al mencionat camí, dins el terme municipal de Campaspero; es coneix com el Majano de la Yunta. El conflicte es va solucionar el 9 de gener de 1402 amb el veredicte de col·locar fites al llarg de tota la línia divisòria entre ambdues jurisdiccions, cosa que no va saldar les diferències entre ambdues parts. Per a la realització del procés de col·locació de les fites es va cridar a veïns de les localitats implicades, sent els testimonis un veí de Minguela i un altre de Cogeces del Monte per part de la Tierra de Cuéllar.[8]

Etapa fins al segle XIX[modifica]

Minguela, desaparegut al segle XVII

Al començar el segle XVII, es va iniciar a Castella un gran descens demogràfic que va provocar la desaparició de nombrosos pobles i la pèrdua de població d'aquells que van aconseguir de superar aquesta etapa. A començaments de segle, per les característiques que presentava, tot feia indicar que Campaspero era un poble predestinat a desaparèixer. Però no va ser així, i la localitat va aconseguir mantenir la seva població de 80 habitants, gràcies en part a la desaparició de pobles veïns com Minguela, Pociague i Pociaguillo, abans de 1640.[7] Una part dels habitants d'aquests llocs van instal·lar-se a Campaspero, pal·liant en part el retrocés demogràfic. Amb aquests canvis, els campasperans van obtenir noves terres de conreu, que fins aquell moment pertanyien als llocs despoblats.

Per aquella època, Campaspero es trobava en una situació d'aïllament geogràfic i en un clar endarreriment respecte a la resta dels pobles de la zona. A partir del segle XVI, quan Bahabón va reformar la seva església parroquial, es va iniciar la reconstrucció o reforma de les velles esglésies de les localitats, edificis construïts al segle XI. Campaspero, en aquell temps, ni tan sols tenia els fons necessaris per reparar els danys de la vella església de Santo Domingo, i a la dècada del 1620 va arribar a amenaçar ruïna.[9] Davant la manca de fons de la parròquia i la urgent necessitat d'unes reparacions, el bisbat de Segòvia va decidir recaptar diners en forma d'una col·lecta entre totes les esglésies de la diòcesi, aconseguint-se així la xifra necessària per a emprendre l'obra, que es va iniciar el 1632. La situació era d'una pobresa tan gran, que ni tan sols es mantenia encesa l'espelma del Santíssim. El mateix succeïa amb els pressuposts de la parròquia, que eren àmpliament superats pels de les localitats veïnes.[10]

Quan Juan Cuervo Monedero va arribar a la parròquia local, es va acabar la situació d'inestabilitat. A causa de les poques rendes de què disposava la parròquia, els capellans de Campaspero acostumaven a viure en la pobresa, per la qual cosa aquest no era un poble molt desitjat pels sacerdots. Durant algunes dècades, el curat de la localitat passava de mà en mà, i els sacerdots regien la parròquia només uns pocs anys. Amb el curat de Cuervo Monedero, es van comprar objectes per a la vetusta església i es van construir diversos ruscs, els beneficis dels quals van anar directament a l'església. El 1680, a la mort de Cuervo Monedero després de 23 anys de sacerdoci a Campaspero, l'estabilitat es va mantenir amb l'arribada a la parròquia de Miguel González de Sepúlveda. Amb aquest sacerdot, es van registrar els primers llibres de delmes, existint contribucions molt importants, el que fa deduir que ja hi havia persones amb un important nombre de caps de bestiar i de terres de conreu.[11]

Gràcies a l'apogeu del poble, es va decidir de dotar la vella església d'un retaule que, pel seu cost, havia de tenir un valor econòmic i artístic important.[12]

Els grans camps de cereals, paisatge de Campaspero.

A causa de l'augment que es va produir en la contribució dels delmes, el bisbe de Segòvia va pressionar la parròquia perquè s'executés la construcció d'unes paneres per emmagatzemar de manera convenient els cereals. La mencionada ordre es va dictar el 1693 i la seva construcció va ser immediata. Igualment, es va voltar novament el cementiri. Així doncs, el dèbit de la parròquia campasperana havia estat més que notable en relació a anys anteriors, tenint en compte que, el 1707, a la mort del sacerdot Miguel González de Sepúlveda, el poble ja tenia 200 habitants.[13]

El 1741, va arribar a Campaspero Francisco Julián de les Monjas, un sacerdot procedent de Paradinas, a Segòvia. Es tracta del capellà més destacat de tots els que han ocupat la parròquia campasperana. Va ocupar el càrrec durant 50 anys, fins a la seva mort. Aquesta etapa, es va produir el creixement més gran de la història de la localitat, que perduraria fins al segle XX.[14] A la seva arribada, es va trobar amb diverses inquietuds per part dels habitants del poble; i la més important era la construcció d'una ermita a Sant Ramon Nonat. El capellà va decidir d'ajornar aquest projecte, malgrat el beneplàcit del bisbe de Segòvia respecte a aquest tema. A lloc seu, va preferir reformar les paneres, elevant el terra amb vistes a emmagatzemar una quantitat superior de cereal. Va aconseguir, així mateix, augmentar el nombre d'ingressos de la parròquia, parcialment gràcies a una sèrie de multes que imposava a aquells que infringien alguna norma de conducta cristiana, i reduir el dèbit. Les paneres van emmagatzemar quantitats molt importants per a la població de Campaspero, estant només superades per les de Cogeces del Monte que, en aquells dies, triplicava en població a Campaspero.[15] En gran part, l'augment d'aquestes contribucions es va deure també a l'augment de la població de la localitat.

El 1833, amb la nova divisió territorial portada a terme per Javier de Burgos, Campaspero passa a formar part de la província de Valladolid, deixant de pertànyer a la província de Segòvia. Amb Campaspero, es van integrar a Valladolid la totalitat dels municipis integrants del sexmo de Valcorba.[16]

Campaspero actual[modifica]

L'ajuntament de Campaspero, construcció del segle XX

L'arribada del ferrocarril a Peñafiel, gràcies a la línia que connectava Valladolid amb Ariza, a Saragossa i el desenvolupament de l'energia elèctrica van contribuir al creixement de Campaspero. Durant la dècada del 1920, dues empreses es van disputar la instal·lació de la línia elèctrica a la localitat; com a conseqüència va existir dues línies de distribució: la de Martín Moral, que subministrava energia produïda al molí de Padilla de Duero, i la de Pedro Hernando i Cía, que subministrava electricitat des del Molino del Lobo.

Durant la Segona República, sent alcalde de la localitat Andrés Soria, es va iniciar la construcció de la nova Casa Consistorial de Campaspero, i que es va acabar el 1936.[17][26]

Durant la Guerra civil espanyola, Campaspero es va integrar al bàndol nacional, com la resta de localitats de la zona. Durant la guerra van morir uns vint veïns del poble que van combatre als diversos fronts.[18]

Campaspero es va veure agraciat el 1944 amb un premi de 7.500.000 de pessetes per al número 33.037, del Sorteig Extraordinari de Nadal.[19] El 1945, es va crear la línia de telègraf que va connectar Campaspero amb Peñafiel. Va ser també en aquesta dècada quan Campaspero es va integrar a l'arxidiòcesi de Valladolid, després d'abandonar la diòcesi de Segòvia a la qual havia estat adscrita des del seu naixement.[20]

El 1984, el poble va tornar a guanyar un altre premi nadalenc, amb diversos dècims adquirits a Valladolid que van ser venuts a Campaspero.[19] Durant la dècada del 1980 van ser diverses les iniciatives de repoblació forestal portades a terme al terme municipal, principalment amb la plantació de pins pinyoners, i a finals dels 80 es va emprendre la construcció del poliesportiu i el frontó municipal, inaugurant-se tots dos el 1991. De la mateixa manera, es va reformar per complet la Plaça Mayor, i es va derruir el vell dipòsit d'aigua. Darrerament, el poble s'ha dotat d'una nova biblioteca municipal, d'una residència d'ancians i d'una font cibernètica que es va instal·lar al costat de l'església, i ha estat costejada per la Diputació Provincial de Valladolid i la Junta de Castella i Lleó.

Geografia[modifica]

Comarca de La Churrería

Campaspero s'assenta sobre els Altos de la Mula, damunt un sòcol de calcària de 30 metres de gruix.[21] La vegetació és escassa, amb l'excepció d'alguna pineda. Està a 919 metres d'altitud sobre el nivell de la mar i, de la província, és la localitat situada a més altitud.[22]

Limita al nord amb Langayo i Molpeceres, pedania de Torre de Peñafiel; al sud amb la província de Segòvia, concretament amb les localitats d'Olombrada, Moraleja de Cuéllar (pedania d'Olombrada), Fuentes de Cuéllar i Lovingos, aquestes dues últimes, pedanies de Cuéllar. A l'est limita amb Fompedraza i Canalejas de Peñafiel; a l'oest amb Cogeces del Monte, Bahabón i el torrent Valcorba.

Dista 52 km de la capital provincial, Valladolid, i se situa a mig camí dels dos nuclis més importants de la zona, Cuéllar i Peñafiel, a 15 km de tots dos.

Actualment, Campaspero és l'únic poble de Valladolid que forma part de La Churrería, comarca integrada per municipis segovians amb l'única excepció de Campaspero. L'origen d'aquesta comarca podria remuntar-se als temps de la repoblació. Les localitats d'Olombrada, Vegafria, Moraleja de Cuéllar, Perosillo, Adrados i Hontalbilla comparteixen un mateix origen.

Clima[modifica]

El clima de Campaspero és del tipus mediterrani continental, com la resta de la província i de bona part de la comunitat autònoma. Probablement el refrany castellà, "Nou mesos d'hivern i tres d'infern", el defineix a la perfecció.

Les precipitacions estan repartides al llarg de l'any de forma prou irregular, encara que hi ha un mínim acusat a l'estiu i un màxim a la tardor i primavera. La precipitació anual és de 435 mm i la humitat relativa mitjana al llarg de l'any és del 65%. A l'any hi ha 2.534 hores de sol i 71 dies de pluja.[23][24]

Les temperatures són força extremes, amb diferències prou importants entre el dia i la nit, amb una mitjana anual de 12,3 °C. Els hiverns són freds, amb freqüents boires i glaçades, moltes més que a la capital, probablement per la seva elevació i situació orogràfica. Per això, també és més propensa a patir nevades que la capital, Valladolid, que és la que compta amb unes dades climàtiques de referència per a la província.[25] Els estius són, per regla general, calorosos i secs, amb màximes al voltant dels 30 °C, però les mínimes són fresques, superant lleugerament els 13°C.[26]

Hidrografia[modifica]

Per la seva elevada situació, Campaspero no compta amb cap curs fluvial. A escassos metres de la fi del seu terme, però ja a Bahabón, neix el Valcorba, torrent afluent del Duero pel seu marge esquerre i que recorre Bahabón, Torrescárcela, Aldealbar, Santibáñez i desemboca al Duero al terme de Traspinedo.

A causa d'aquesta falta d'aigua superficial, els campasperans sempre van haver de cercar mètodes per aconseguir-la. Així, Campaspero va comptar amb dos pous pràcticament mil·lenaris: el Pozo Abajo i el Pozo Arriba. L'aigua, s'obtenia d'aquests pous mitjançant una peça de cuir.[27] Els sondejos a la recerca d'aigua van ser especialment intensos a mitjans del segle XX, davant la necessitat d'aigua per al rec. L'escriptor val·lisoletà Miguel Delibes, referint-se a Campaspero, va escriure la següent cita:

« Castella presenta una cara tan foradada com un formatge de Grûyere. Per aquestes terres àrides, l'aigua ha arribat a ésser tan valuosa com el petroli. Els pobles rivalitzen en operacions de sondeig, activitat especialment intensa a Campaspero, el poble de les pedreres. Centenars de pous foraden la seva forta terra de greda i argila endurida i, gràcies a ells, encara que amb una tendència moderada a la baixa, la demografia se sosté, no s'ha ensorrat com tants pobles després de la pomposa industrialització dels anys 60. Recorrent els seus carrers s'adverteix una vila vital, benestant, un pèl arrogant. »
Miguel Delibes[28]

Però els pous no eren la font d'aigua adequada per a una altra mena de feines, com rentar la roba, per això pràcticament cada dia es produïa una marxa de dones de Campaspero rumb a Minguela, per a rentar la roba, dones conegudes com les «mingueleres». Les dones recorrien la distància d'uns cinc quilòmetres que separa Campaspero del despoblat Minguela per rentar les seves robes a les aigües del Valcorba, el que provocava algunes disputes amb els veïns de Bahabón.[29]

Evolució demogràfica[modifica]

Piràmide de població (2008)[30]
% Homes Edat Dones %
0,44
 
85+
 
0,91
0,85
 
80-84
 
1,16
1,55
 
75-79
 
1,75
1,75
 
70-74
 
2,16
1,58
 
65-69
 
1,73
2,02
 
60-64
 
2,23
1,95
 
55-59
 
2,18
2,78
 
50-54
 
2,45
3,61
 
45-49
 
3,41
4,14
 
40-44
 
4,31
4,30
 
35-39
 
4,22
4,03
 
30-34
 
3,96
4,07
 
25-29
 
3,93
3,75
 
20-24
 
3,48
3,55
 
15-19
 
3,40
3,35
 
10-14
 
3,28
2,94
 
5-9
 
3,02
3,02
 
0-4
 
2,75


Orígens[modifica]

Durant els seus primers anys, Campaspero va ser habitada per una sèrie de famílies que havien construït les seves cases a la zona del poble coneguda actualment com «la Gran Florida», junt a l'antiga església, lloc que ocupa actualment el cementiri vell. El 1247, la població no superava les 20 famílies, és a dir, uns 80 habitants.[31] Difícilment la seva població va superar els 100 habitants durant el període comprès entre la seva fundació i ell segle XVI, pel que era el poble més petit de la zona, junt a Pociague.[32]

L'explosió demogràfica a partir del segle XVII[modifica]

El 1600, la seva població va aconseguir d'arribar als 100 habitants, és a dir, unes 25 famílies.[33] El 1640, gràcies a la desaparició de Minguela, la població va experimentar un lleuger increment, i al llarg de tot el segle XVII, va ser l'única localitat del Sexmo de Valcorba que va incrementar la seva població.

Al segle XVIII la població va continuar creixent, a un ritme cada vegada més gran, de tal manera que el 1720 sobrepassava àmpliament els 200 habitants. Ja al Cadastre d'Ensenada, de 1749, superava els 250 habitants i el 1790 va assolir els 500. Així, en acabar el segle, tenia més de 670 habitants, per la qual cosa a tot el segle XVIII, Campaspero havia quintuplicat la seva població.[34] El ritme es va mantenir durant tot el segle XIX arribant, a començaments del segle XX, gairebé als 1.400 habitants.

Actualitat[modifica]

Campaspero té una població, avui dia, d'uns 1.400 habitants, que contrasten amb els 2.350 que va arribar a tenir als anys 1960.[35] Tot i així, és el segon municipi més important de la zona i el vint-i-vuitè de la província de Valladolid.

Els darrers anys, la creixent davallada de la població s'ha vist frenada per l'arribada d'immigrants, procedents fonamentalment de Bulgària i Romania. Tanmateix, avui dia, la població campasperana és una població envellida, amb un nombre força més gran d'ancians que de menors de 20 anys. Igualment, la taxa de mortaldat és força superior a la de natalitat.[36]

Durant l'hivern, la població real no arriba als 1.000 habitants, a causa del gran nombre de persones que el passen fora de la localitat, en general a Valladolid. Tanmateix, a l'estiu la població s'incrementa notablement.

Endogàmia i llinatges[modifica]

A causa del seu aïllament geogràfic dintre de la zona, els habitants de Campaspero van tenir al passat una clara tendència cap a l'endogàmia, el que ha provocat que només predomini un petit grup de cognoms a la localitat. El predominant és García. Segueixen, però a gran distància, els Hernando, Arranz i Soria. Finalment, es troben els Martín, Acebes, Díez, Pascual i Verdugo. Es tracta d'un cas únic a tota la província de Valladolid, produint-se un cas similar solament a Santiago del Arroyo, (entitat local menor de San Miguel del Arroyo) amb el cognom Sastre.[37]

Economia[modifica]

Campaspero, als seus orígens, va tenir com activitats predominants l'agricultura, l'obra de pedra picada, i la ramaderia ovina.

Durant segles, els cultius predominants a Campaspero van ser els cereals, especialment el blat, el sègol, l'ordi i alguns llegums. Existien també algunes vinyes, i la producció de vi anava destinada principalment al consum propi.

La vella farinera de Campaspero actualment abandonada

A partir del segle XVIII, coincidint amb l'apogeu del curat de Francisco Julián de les Monjas, es van produir canvis als conreus de la localitat, introduint-se la roja, en la seva varietat tinctorum que era molt apreciada tant per la seva arrel, que és un magnífic colorant natural per a la indústria tèxtil, com per les seves llavors, el granat de la roja.[38]

El paisatge de Campaspero, en aquell temps es va sembrar de parcel·les de color vermellós, que contrastaven amb el verd i groc característics del cereal. La roja es va mantenir com conreu predominant fins al segle XX, quan va ser substituïda per nous cultius, com la patata i la remolatxa. Aquesta última ha estat el cultiu més important de tots els que s'han llavorat a Campaspero al llarg de tot el segle XX. Va provocar centenars de perforacions a la recerca d'aigua per al regadiu i va liderar l'ascens de la localitat fins als primers llocs de producció de la remolatxa de tota Espanya.[39] Viloria qualifica la roja i la remolatxa com els cultius més importants de tots els que han existit a Campaspero, tant pels beneficis que han aportat al poble com per la dimensió que va assolir la seva explotació.

Industrialment, cal destacar la presència que al llarg del segle XX van tenir les farineres, que molien blat dels camps propis i de localitats pròximes.[40]

Sector primari[modifica]

Vista de Campaspero des de les seves terres

Al sector primari, l'agricultura continua siguen el mitjà de subsistència de la majoria dels campasperans. Els principals cultius, avui dia, són els d'ordi, de blat, de remolatxa i de patata, aquests dos últims de regadiu. També hi ha alguns terrenys de vinya.[36]

La ramaderia es limita a diversos ramats d'ovelles i alguna explotació porcina, però ha perdut parcialment el pes econòmic que tenia en el passat.[36]

Taller d'obra de pedra picada tradicional de la localitat
Blocs de roca calcària bruta a les pedreres
Distribució en percentatges de la població treballadora de Campaspero:
  •  Agricultura (117 persones)
  •  Sector serveis (91 persones)
  •  Indústria (77 persones)
  •  Construcció (55 persones)
  • Aquestes dades són del desembre de 2007; cal afegir, a més, 142 autònoms i 198 treballadors per compte d'altri.[36]

    Sector secundari. Les pedreres[modifica]

    La construcció ocupa un 16% de la població activa de Campaspero, sent una de les activitats més importants del sector secundari al costat de l'obra de pedra picada.[36]

    L'obra de pedra picada és la part més representativa del sector secundari a Campaspero. Està present a la localitat des de la seva fundació, i ha aportat fama internacional al poble per les seves pedreres de roca calcària. La calcària de Campaspero és una calcària dismicrítica, d'origen sedimentari, amb algunes cavitats pertanyents al Miocè.

    La pedra de Campaspero està present a multitud d'edificis de la zona, especialment a les províncies de Valladolid, Segòvia i Guadalajara.

    Entre els edificis realitzats amb pedra de Campaspero, destaquen: el castell de Peñafiel, la catedral de Valladolid, San Pablo de Valladolid, la Façana de la Universitat de Valladolid, l'església de San Felipe Neri de Valladolid i multitud d'esglésies parroquials, creuers i d'altres edificis de l'àmbit ja esmentat.[41][42] Des de fa segles, les pedreres han atret als picapedrers d'altres llocs de la península, especialment de Galícia i el País Basc, i ja apareixen esmentats als documents relatius a la construcció de la nova església.[43]

    Actualment, les tres empreses més importants del sector picapedrer són Piedras Campaspero, Piedras de Castilla] i Marmolera Vallisoletana, comptant ambdues amb pedreres pròpies.[44][45][46] Això converteix Campaspero al que fa de referència picapedrer de la província de Valladolid, ja que concentra nou de les onze pedreres existents a tota la província.[47]

    Amb el pas del temps, gradualment, ha anat desapareixent el treball completament artesanal per donar pas a la tècnica i els processos de caràcter industrial tot i que, afortunadament, encara queden alguns artesans en el sentit més estricte del terme. actualment, encara treballen la pedra de manera manual, i amb eines que els ajuden a treure'n panteons, façanes i fonts senzilles i elegants. Els picapedrers de Campaspero no han oblidat el seu antic ofici i, si molt convé, executaran a mà, literalment, algun encàrrec especial, com ara escuts o restauracions d'obres antigues.

    Els darrers anys s'ha plantejat la idea de construir a la mateixa localitat un Museu de la Pedra relacionat amb la roca calcària de Campaspero.[16]

    Sector serveis[modifica]

    El sector serveis és, després de l'agricultura, el que aglutina a un més gran nombre de campasperans. En finalitzar el 2007, existien un total de vint comerços, amb setze d'ells destinats al detall i quatre a l'engròs.[36]

    Com a equipament bàsic, hi ha dues sucursals bancàries, tres sucursals de caixes d'estalvis, tres restaurants, dos hostals, una casa rural, un total de catorze bars o cafès, i una farmàcia.[36]

    Els comerços al major més importants de la localitat són la fàbrica d'embotits Germans Acebes i la fàbrica de dolços, confiteria i rebosteria F. Soria, i els productes d'ambdues empreses són exportats a tota Espanya.[48]

    Política[modifica]

    El poble està governat per l'alcalde i els regidors, que formen la corporació municipal, que té al seu càrrec el municipi. L'ajuntament de Campaspero té la seva seu a la plaça major, a l'edifici de la Casa Consistorial. Els regidors són escollits cada quatre anys, mitjançant sufragi universal, pels majors de 18 anys. L'actual alcalde és Julio César García Hernando, del Partit Popular (PP). Per llei, i d'acord amb el nombre d'habitants que té la localitat, el nombre de regidors que formen l'ajuntament en són nou.[49]

    Els partits polítics presents a l'àmbit local són:

    • Partit Popular (PP), amb cinc representants que governen en majoria absoluta.
    • Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), amb tres, al front dels quals es troba Ana Belén Sanz Arranz.
    • Candidatura Independent (CI), amb una única regidora, Ana María García García.[50]

    Infraestructures[modifica]

    Vies d'accés a Campaspero per carretera

    Les principals vies d'accés a la localitat són:

    Identificador Procedència
    VP-2303 Des de Valladolid, Cogeces del Monte i Bahabón.
    VA-223 Des de Cuéllar, província de Segovia, Fompedraza i Peñafiel (travessa la localitat).
    VP-2001 Des de Moraleja de Cuéllar.
    VP-2002 Des de Olombrada.

    La principal carretera del municipi és la VA-223, que travessa la localitat, i que uneix Cuéllar amb Peñafiel. Es tracta d'una xarxa de carreteres autonòmiques espanyoles de la Junta de Castella i Lleó. La segona carretera en ordre d'importància és la VP-2303, que connecta Campaspero amb Traspinedo, enllaçant amb la N-122; és la via més ràpida fins a Valladolid. Campaspero és punt de partida i d'arribada d'una línia d'autobús que connecta la localitat amb Valladolid, passant per Cogeces del Monte, Santibáñez de Valcorba, Traspinedo i Tudela de Duero.[51] És un servei a càrrec de l'empresa Linecar, i realitza diversos viatges al llarg del dia.

    Col·legi d'Educació Primària Jorge Guillén

    Campaspero disposa pel que fa a equipaments sanitaris d'un centre d'atenció primària, amb dos metges de capçalera, infermeria i tanatori. Per a les consultes mèdiques urgents cal dirigir-se al centre de salut de Peñafiel, i en casos greus, al centre mèdic de Valladolid II-Est.[36]

    Pel que fa a educació, disposa d'un centre d'educació primària, el Col·legi Públic Jorge Guillén, amb quatre aules, quaranta-cinc alumnes i vuit professors.[52] Per als estudis d'educació secundària i batxillerat, els alumnes de Campaspero han d'anar als instituts de Cuéllar.[36]

    Cultura[modifica]

    Església[modifica]

    Església de Campaspero

    Va ser el 1756 quan el sacerdot Francisco Julián de las Monjas va declarar davant el bisbe de la diòcesi la seva intenció de construir una nova església. Va obtenir tots els permisos i comptava amb la quantitat de diners necessaris. La nova església de Santo Domingo de Guzmán se situaria als afores del poble, al sud-oest, i en una petita elevació del terreny.

    Retaule major de l'església de Santo Domingo de Guzmán

    Així doncs, les obres van començar a finals de 1757, i es van liquidar grans quantitats de gra per a poder obtenir diners de manera immediata.[53] Entre 1758 i 1759 es va portar a terme la major part de la construcció del nou temple. La pedra, en la seva totalitat, procedia de les pedreres locals. Es pot destacar que per a la construcció de la nova església, Campaspero no va necessitar cap tipus d'ajut econòmic per part de la diòcesi, qüestió que denota la categoria que havia adquirit el poble.[54] La nova església es va inaugurar el 8 d'agost de 1760, festivitat de Sant Domènec de Guzmán.

    Es tractava d'un temple d'una nau molt allargada, composta per sis trams, coberta amb una volta de canó i amb llunetes. Al creuer hi ha una petita cúpula i els seus braços laterals s'obren amb volta de canó també amb llunetes. L'arc de triomf és de mig punt i als peus de la nau hi ha un cor alt. La sagristia s'obre al costat de l'Evangeli i el pòrtic és d'arc mixtilini.[55] Abans de finalitzar el segle es van realitzar les últimes obres, principalment a la torre i al pòrtic. També es van fer algunes reparacions més petites.

    Poc després es va iniciar el procés d'ornamentació de l'interior del temple, començant pels objectes més elementals. Després d'alguns anys sense despeses als comptes parroquials, el 1765 s'encarrega el nou retaule de la parròquia. L'encarregat de la seva realització va ser Antonio Bentosa, de Sepúlveda. Pedro Baamonde, escultor de Peñafiel, va realitzar la imatge de Nostra Senyora de l'Assumpció, i probablement també va realitzar la nova efígie de Sant Domènec, esculpida el 1769. Dintre del retaule, es van afegir també les escultures de Sant Tomàs d'Aquino i Sant Vicenç Ferrer. Per acabar es va adquirir una nova creu parroquial per a l'església.[56]

    A la banda esquerra del presbiteri hi destaca una escultura del Crist Crucificat, del finals del segle XVI i que probablement fou tallada a Cuéllar per Roque Muñoz. A la banda dreta, un retaule mostra una imatge de la Mare de Déu del Rosari.

    Gastronomia[modifica]

    Tot i que el famós "camp aspre" ha donat poques oportunitats als llauradors, sobretot per l'escassetat d'aigua d'unes terres altes i pedregoses, els seus habitants ha aconseguit obtenir del sòl la suficient producció per, almenys, alimentar bona part de la població.

    Com que la ramaderia predominant és l'ovina, els anyells són un dels plats característics de la gastronomia de Campaspero, on es poden tastar dues de les especialitats més gustoses de la regió: el típic anyell rostit i la graellada de costelles.[57]

    També cal destacar els productes de la fàbrica de llaminadures, confiteria i rebosteria Dulces F. Soria. Allà s'hi elaboren dolços com pastes fullades i pastes de te, i també postres de Nadal com massapà o els amarguillos, una especialitat local–, tots ells elaborats de forma artesanal.

    Festes[modifica]

    Festa dels Quintos de Campaspero

    Les primeres festes de l'any que se celebren a Campaspero són el Carnestoltes, en la que els quintos, que antigament eren els nois joves havien de fer el servei militar, en són els protagonistes. En aquesta festa, els mossos pidolen pels carrers del poble mentre toquen la dolçaina. El dia més important del programa és el dimarts, escollit pels quintos per organitzar les tradicionals curses de galls.

    La festa següent anual és la de la Pentecosta, un diumenge normalment de finals de maig, en què els parroquians treuen en processó la Vírgen del Amor Hermoso, que presideix una festa especialment divertida per als més menuts, ja que poden participar en diversos jocs i competicions esportives.

    Les festes patronals de Campaspero són el dia 8 d'agost, festa del seu sant patró, Sant Domènec de Guzmán. Després de la Missa Major i la processó, l'ajuntament serveix un refrigeri als veïns i visitants a la Plaça Major. La resta del programa es completa amb curses de braus i «capeas» que recorren els carrers de Campaspero, i, des de fa uns anys, un concurs de «cortes».[58]

    Teatre[modifica]

    Des dels temps de la Segona República Espanyola, hi ha activitats teatrals. Les funcions es representen a la sala d'actes de la Casa Consistorial i en l'actualitat van a càrrec d'Ajucampa.

    Llengua[modifica]

    Entre les localitats veïnes es reconeix la gent de Campaspero per la seva originalitat idiomàtica i l'ús de vocables propis de la varietat septentrional del castellà. La universitat de Lleó recull Campaspero al seu Diccionario de variantes del castellano.[59]

    La manera de parlar de Campaspero podria qualificar-se com rotunda, amb una entonació característica i unes expressions contundents i accentuades. Les frases, són en general, escarides i concloents. Destaquen els usos dels imperatius. A això cal afegir un gran nombre d'expressions i paraules pròpies de la localitat, que encara que actualment estan en retrocés entre els joves, encara poden escoltar-se entre la gent del poble.[60][61]

    Esport[modifica]

    La Mitja Marató de Sant Domènec de l'any 2008
    Frontó municipal

    Campaspero compta amb un club de futbol sala, que és l'any 2009 és el campió a nivell provincial dins la categoria masculina.[62] A l'agost, amb motiu de les festes patronals, s'organitza un torneig de futbol sala entre equips de la localitat i els dels voltants. Igualment, al frontó municipal i amb motiu de les festes, es realitza un campionat de joc de pilota entre diverses parelles.[63]

    Als últims anys, han estat diverses les etapes de la Volta Ciclista a Valladolid que, o bé han travessat la localitat, o han tingut com punt d'arribada el municipi.[63]

    El gran esdeveniment esportiu de la localitat és la Mitja Marató de sant Domènec, que se celebra des del 1981 a mitjans de juny. L'organitza l'ajuntament, en col·laboració amb la Junta de Castella i Lleó, la Diputació Provincial de Valladolid, Caixa Espanya i l'Associació Cultural d'Amics de Campaspero.[64][65] A més de la prova estàndard, n'existeixen d'altres per a les diferents categories de l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme, i dues més per a nens de sis i set anys i per a més petits de sis anys.[66]

    Instal·lacions[modifica]

    El municipi compta amb un poliesportiu i un frontó, construïts a finals de la dècada del 1980. Així mateix té dues pistes de tennis, un camp de futbol –actualment en desús–, i una pista de patinatge.[36] Finalment, la piscina municipal compta amb d'una piscina gran, la mida de la qual és la meitat d'una piscina olímpica, i una altra de més petita.

    Referències[modifica]

    1. 1,0 1,1 1,2 «Historia de Campaspero». [Consulta: 17 juliol 2008]. (castellà)
    2. 2,0 2,1 2,2 2,3 J. Mª Viloria.Los pueblos del sexmo del Valcorba. El nombre de los pueblos valcorbanos: Campaspero: pàg. 59-65. (castellà)
    3. «Heráldica municipal vallisoletana». Arxivat de l'original el 1999-10-06. [Consulta: 4 juliol 2008].(castellà)
    4. Com per exemple, els escuts pintats al poliesportiu i l'escut gravat a la placa de la font cibernètica.
    5. Aquesta teoria és la que aporta l'ajuntament de Campaspero quan informa sobre la història de la localitat; l'esmentada història apareix als fullets turístics del municipi.
    6. J. Mª Viloria, a Curiosidades históricas, suggereix aquesta possibilitat.
    7. 7,0 7,1 José María Viloria García (1997). Minguela: Un pueblo muerto en su juventud. Diputación de Valladolid. ISBN 84-7852-981-0.
    8. Balbino Velasco Bayón (1976). Historia de Cuéllar. Dip. de Segovia - Ayto de Cuéllar - Caja Segovia. ISBN 84-500-4620-3.
    9. El visitador de la diòcesi de Segòvia, va urgir als campasperans perquè reparessin l'església, deixant constància en els documents que aquesta "es va enfonsant" i que la coberta "està perillosa".
    10. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 122
    11. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 128
    12. Aquest retaule es troba en algun museu europeu, i no és el que es hi ha a l'actual església de Santo Domingo. J. Mª Viloria afirma que es troba en un museu europeu, però no concreta a quin museu. Vegeu la pàgina 129 de Curiosidades históricas. Es deixa entreveure la possibilitat que aquest retaule es trobi a La Haia, Països Baixos.
    13. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 131.
    14. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 139.
    15. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 142.
    16. 16,0 16,1 «Reportaje sobre Campaspero en El Norte de Castilla - 15/09/07 "Un manantial de piedra"». [Consulta: 22 juliol 2008].(castellà)
    17. «Campaspero en Clubrural.com». [Consulta: 22 juliol 2008].(castellà)
    18. Segons la placa commemorativa de l'1 d'abril de 1939 a la portada de l'església.
    19. 19,0 19,1 «Abc.com - Lugares donde ha tocado la Lotería de Navidad». [Consulta: 22 juliol 2008].(castellà)
    20. «Historia de la archidiócesis de Valladolid». [Consulta: 15 novembre 2008].(castellà)
    21. «Breve reseña de Campaspero». [Consulta: 17 juliol 2008].(castellà)
    22. «Sigpac - Medidas oficiales del Ministerio». [Consulta: 19 febrer 2009].(castellà) Segons el visor Sigpac, els 919 metres s'assoleixen a la zona de l'església. Tanmateix, no és el punt més elevat de la província, que se situa al mont El Cuchillejo, a Castrillo de Duero, i arriba als 933 metres.
    23. «Registros históricos del observatorio de Valladolid (1971-2000)». [Consulta: 22 juliol 2008].(castellà)
    24. «Registros históricos del observatorio de Villanubla (1971-2000)». [Consulta: 12 agost 2008].(castellà)
    25. Les variacions climàtiques entre Valladolid i Campaspero són petites, influint només la situació de Campaspero. L'observatori de Villanubla, a 849 metres, aporta referències més exactes que el de Parquesol, ja que es troba a 150 m més d'altitud.
    26. «Campaspero». [Consulta: 22 juliol 2008].(castellà)
    27. Els pobles veïns tenen la dita: A Campaspero treuen l'aigua amb un cuir.
    28. Miguel Delibes. Castilla Habla, pàg. 67.
    29. O. J. García Campo. El trabajo en un pueblo de Castilla: Campaspero 1870-1970, pàg. 75-77.
    30. Revisión del Padrón municipal 2008. Datos por municipios. Población por sexo, municipios y edad (grupos quinquenales). Valladolid, Instituto Nacional de Estadística, España. Consultat el 8 de febrer de 2009.
    31. A la contribució al capítol de Segòvia, Campaspero només aportava 16 morabatins i tres sous, d'acord amb la seva escassa població.
    32. J. Mª Viloria. Los pueblos del Sexmo del Valcorba , pàg. 232.
    33. J. Mª Viloria. Los pueblos del Sexmo del Valcorba, pàg. 252.
    34. J. Mª Viloria. Los pueblos del Sexmo del Valcorba, pàg. 281.
    35. «Instituto nacional de Estadística - Cifras de población de Campaspero referidas al 01/01/2008. Variación intercensal desde 1842». [Consulta: 5 maig 2008].(castellà)
    36. 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 36,5 36,6 36,7 36,8 36,9 «Datos Estadísticos de Caja España». [Consulta: 3 juliol 2008].(castellà)
    37. J. Mª Viloria. Curiosidades Históricas, pàg. 183.
    38. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 187 La rubia. Su cultivo y expansión en Campaspero.
    39. «Economia en Campaspero». [Consulta: 23 juliol 2008].
    40. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 194
    41. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 198.
    42. «Piedras Campaspero en PINACAL». [Consulta: 24 juliol 2008]. (castellà)
    43. Matheo y su cuadrilla de canteros, de nación gallegos. Francisco Julián De las Monjas, párroco de Campaspero del siglo XVIII.
    44. «Piedras Campaspero en PINACAL». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    45. «Marmolera Vallisoletana en PINACAL». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    46. «Piedras de Castilla en PINACAL». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    47. «Las 46 empresas de piedra existentes en Valladolid facturaron 14,63 millones de € (2003)». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    48. «Dulces F. Soria, Campaspero». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    49. «Resultados de las elecciones municipales de 2007». [Consulta: 15 agost 2008].(castellà)
    50. «Composición del Ayuntamiento de Campaspero - Diputación de Valladolid». [Consulta: 24 juliol 2008].(castellà)
    51. «Comunicaciones de Cogeces del Monte - Línea Campaspero-Valladolid» (en castellà). [Consulta: 23 febrer 2009].
    52. Dades de l'any 2007
    53. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 144.
    54. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 146.
    55. Enrique Valdivieso. Catálogo monumental de la provincia de Valladolid, Tomo VIII. Antiguo partido judicial de Peñafiel, pág. 36. Dip. de Valladolid. (castellà)
    56. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 150-151.
    57. «Mannix Campaspero». [Consulta: 23 febrer 2009].(castellà)
    58. «El Parri gana el concurso de cortes de Campaspero.». [Consulta: 23 febrer 2009].(castellà)
    59. «Diccionario de variantes del castellano, castellano central - Universidad de León». [Consulta: 23 febrer 2009].(castellà)
    60. J. Mª Viloria. Curiosidades históricas, pàg. 184-185.
    61. «Palabras propias de Campaspero». [Consulta: 23 febrer 2009].(castellà)
    62. «Campaspero y Medina, campeones provinciales de fútbol sala». [Consulta: 23 febrer 2009].(castellà)
    63. 63,0 63,1 Error en el títol o la url.«». [Consulta: 3 juliol 2008].(castellà)
    64. «XVIII Media Maratón Santo Domingo - Portada». [Consulta: 3 juliol 2008].(castellà)
    65. «Campaspero celebra la XVIII Media Maratón Santo Domingo». [Consulta: 3 juliol 2008].(castellà)
    66. «XVIII Media Maratón Santo Domingo - Categorías». [Consulta: 3 juliol 2008].(castellà)

    Bibliografia[modifica]

    • Oroncio Javier García Campo. El trabajo de un pueblo de Castilla: Campaspero 1870-1970. Diputación de Valladolid, 1999. 
    • José María Viloria García. Minguela: Un pueblo muerto en su juventud. Diputación de Valladolid, 1997. ISBN 84-7852-981-0. 
    • José María Viloria García. Curiosidades Históricas (Campaspero-Bahabón-Cogeces del Monte-Torrescárcela-Aldealbar-Santibáñez de Valcorba) Personas e instituciones.. Diputación de Valladolid, 2006. ISBN 84-7852-182-8. 
    • José María Viloria García. Los pueblos del Sexmo de Valcorba. Diputación de Valladolid, 2002. ISBN 84-7852-208-5. 
    • Balbino Velasco Bayón. Historia de Cuéllar. Dip. de Segovia - Ayto de Cuéllar - Caja Segovia, 1976. ISBN 84-500-4620-3. 
    • Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España. Edición facsímil de Editorial Ámbito, Valladolid 1984, 1845-1850. ISBN 84-86047-34-X.