Corpus Christi: diferència entre les revisions
Etiquetes: Revertida editor visual |
m Revertides les edicions de 83.40.133.252. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
| Línia 13: | Línia 13: | ||
== Motiu == |
== Motiu == |
||
Al {{segle|XIII|s}} hi havia pràctiques religioses que eren titllades d'[[Heretgia|heretgies]] per la jerarquia catòlica perquè s'apartaven perillosament dels ensenyaments doctrinals de l'església. Aquestes pràctiques convivien alhora amb certes creences ancestrals d'origen natural. La majoria eren pervivències atàviques de determinats rituals pagans, que tampoc tenien res a veure amb els ensenyaments de l'església oficial, però que el poble compaginava amb les pràctiques cristianes.<ref name="gencat1308">{{citar ref |títol =Corpus | editor = [[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat//portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=0c34352101fd7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD | consulta = Agost 2013}}</ref> |
|||
viquipedia Caballo 24/4 |
|||
És en aquest context que neix, al {{segle|XIII}}, la festivitat del Corpus Christi. En aquella època, tots aquests corrents contradictoris i oposats en el si de la mateixa església catòlica van establir una veritable guerra de miracles entre les diferents postures per validar la tendència que cadascú defensava. La majoria d'aquests fets visionaris i miraculosos se centrava en el sagrament de l'eucaristia i van esdevenir crucials per defensar els postulats oficials emanats de la jerarquia eclesiàstica.<ref name="gencat1308"/> |
|||
| ⚫ | |||
| ⚫ | A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la professó, són les de [[Corpus Christi a Barcelona|Barcelona]] (1320), [[Manresa]] (1322), [[Vic]] (1330), [[Tortosa]] (1330), [[Solsona]] (1331) i [[Berga]] (1333). Fora de Catalunya, les primeres celebracions foren a [[València]] (1355) i [[Perpinyà]], que ja la celebrava a mitjan {{segle|XIV}}. Segurament la festivitat va iniciar-se arreu al mateix temps; l'església, única institució coordinada a l'edat mitjana, així ho manava a través de les disposicions pontifícies, publicades per a tota la cristiandat. El fet que es disposi de documents més o menys reculats en el temps per a les diferents localitats és, simplement, fruit de la casualitat.<ref name="gencat1308" |
||
Una de les heretgies més divulgades del moment, i un dels detonants originaris de la institució del Corpus, va ser la professada per [[Berenguer de Tours]], que negava la presència real de Crist a l'[[eucaristia]]. No cal dir que aquesta teoria no agradava gens a l'església oficial, cansada d'altra banda de tantes heterodòxies, debats i polèmiques religioses i que veia ara com algú atacava directament un dels postulats bàsics de la seva doctrina.<ref name="gencat1308"/> |
|||
La resposta a aquest atac contra el dogma de l'eucaristia va ser extraordinàriament ràpida. A través de la interpretació de les visions de [[Juliana de Bethune]], priora del monestir de [[Mont Cornillon]], proper a [[Lieja]], el bisbe d'aquesta diòcesi, [[Robert Thorete]], va convocar un sínode diocesà l'any 1246 en el qual es va instituir una festivitat alegre en honor del [[Santíssim Sagrament]]. Aquesta nova celebració, molt allunyada del caràcter auster del [[Dijous Sant]], que era el dia tradicional d'exaltació de l'eucaristia, es va col·locar el dijous després de la vuitada de Pentecosta i va tenir lloc per primera vegada el dia 5 de juny de 1249. El Corpus, doncs, naixia com una celebració local, circumscrita únicament a la diòcesi belga esmentada.<ref name="gencat1308"/> |
|||
Un [[Corporal de Bolsena|miracle]] ocorregut l'any [[1263]] a [[Bolsena]], on, davant els dubtes d'un canonge que l'[[hòstia]] i el [[vi]] de la missa es convertissin en el cos i la sang de Jesucrist, d'uns corporals va brollar sang, va ser el veritable detonant que va fer que la festivitat s'estengués arreu. Davant el fet miraculós, el papa [[Urbà IV]] va decidir ampliar a tota la cristiandat el procés que ell mateix havia viscut i impulsat a Lieja. Així, l'any següent, a través de la butlla ''Transiturus de hoc mundo'' va instaurar la festivitat del Corpus Christi per celebrar de manera solemne la presència de Jesucrist a l'eucaristia.<ref name="gencat1308"/> Abans hi hagueren altres miracles en el mateix sentit com el [[Sant Dubte]] d'Ivorra del 1010 o [[Miracle dels corporals de Daroca|el del poble aragonès de Daroca]].{{sfn|Carbó i Martorell|2020|p=13}} |
|||
| ⚫ | |||
| ⚫ | A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la professó, són les de [[Corpus Christi a Barcelona|Barcelona]] (1320), [[Manresa]] (1322), [[Vic]] (1330), [[Tortosa]] (1330), [[Solsona]] (1331) i [[Berga]] (1333). Fora de Catalunya, les primeres celebracions foren a [[València]] (1355) i [[Perpinyà]], que ja la celebrava a mitjan {{segle|XIV}}. Segurament la festivitat va iniciar-se arreu al mateix temps; l'església, única institució coordinada a l'edat mitjana, així ho manava a través de les disposicions pontifícies, publicades per a tota la cristiandat. El fet que es disposi de documents més o menys reculats en el temps per a les diferents localitats és, simplement, fruit de la casualitat.<ref name="gencat1308"/> |
||
De bell antuvi, i a tot arreu, la festa de Corpus va agafar una estructura similar, a l'entorn de l'esmentada professó, l'element religiós i social més destacat de la celebració. La professó va esdevenir una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats, un acte social d'importància cabdal. A redós d'aquesta manifestació de devoció s'hi va aplegar tothom, la qual cosa va exigir una ordenació lògica i natural. L'esperit d'ordre i protocol va mostrar-s'hi de bon principi i la professó va derivar cap a un 'aparador' on era important la participació i, encara més, el lloc que un ocupava en la desfilada. Així, la jerarquitzada societat medieval es veia perfectament reflectida en el seguici processional. Una bona mostra d'aquest fet és la cadira del [[Rei Martí]], que segons la tradició és la que servia de seient al Sagrament a la professó de Barcelona.<ref name="gencat1308"/> |
De bell antuvi, i a tot arreu, la festa de Corpus va agafar una estructura similar, a l'entorn de l'esmentada professó, l'element religiós i social més destacat de la celebració. La professó va esdevenir una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats, un acte social d'importància cabdal. A redós d'aquesta manifestació de devoció s'hi va aplegar tothom, la qual cosa va exigir una ordenació lògica i natural. L'esperit d'ordre i protocol va mostrar-s'hi de bon principi i la professó va derivar cap a un 'aparador' on era important la participació i, encara més, el lloc que un ocupava en la desfilada. Així, la jerarquitzada societat medieval es veia perfectament reflectida en el seguici processional. Una bona mostra d'aquest fet és la cadira del [[Rei Martí]], que segons la tradició és la que servia de seient al Sagrament a la professó de Barcelona.<ref name="gencat1308"/> |
||
Revisió del 12:22, 26 abr 2021
| |||
| Nom en la llengua original | (la) Corpus Domini  | ||
|---|---|---|---|
| Tipus | solemnitat dia festiu | ||
| Part de | festa pública a Polònia | ||
| Dia | 60 dies després de Pasqua | ||
| Dia de la setmana | dijous | ||
| Format per | |||
.jpg)
El Corpus Christi (en llatí «cos de Crist») o simplement corpus és una festa de l'església Catòlica destinada a venerar l'eucaristia. És una festa mòbil dins del calendari litúrgic que la situa el dijous següent a l'octava de Pentecosta.[1]
Aquesta festa, d'origen medieval i instituïda pel papa Urbà IV l'any 1262, havia de servir a l'Església per a la veneració pública del sagrament de l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist, enfront dels que la negaven. És sobretot a partir del 1316 quan s'estén per tota la cristiandat arran d'una butlla del papa Joan XXII. D'aquesta manera, es va estendre per tot Europa, on va anar guanyant importància amb el pas del temps.[1] A partir d'aquell moment es va generalitzar a Europa i encara al segle xxi, sis segles després, és un esdeveniment religiós, social, cultural i festiu de gran transcendència.[1]
Barcelona i Girona van ser les segones ciutats del món que van celebrar el Corpus amb una professó, de la que hi ha notícies des de l'any 1320.[2] Les professons del Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors de pobles i ciutats. Deslliurades de l'element litúrgic, recuperen el caràcter pagà de bona part dels elements que en diferents moments anaren introduint les classes populars a la festivitat religiosa, com ara les Enramades d'Arbúcies, el bestiari i altres entremesos absolutament arrelats a la tradició festiva a casa nostra.
Algunes de les festes de Corpus que s'han mantingut fins a l'actualitat són: la Patum de Berga, la festa de Corpus de Solsona, les enramades d'Arbúcies i d'Enramades de Sallent, les catifes de flors de Sitges i la Garriga, i la tradició de l'ou com balla a diverses poblacions, com Barcelona o Tarragona.
Motiu
Al segle xiii hi havia pràctiques religioses que eren titllades d'heretgies per la jerarquia catòlica perquè s'apartaven perillosament dels ensenyaments doctrinals de l'església. Aquestes pràctiques convivien alhora amb certes creences ancestrals d'origen natural. La majoria eren pervivències atàviques de determinats rituals pagans, que tampoc tenien res a veure amb els ensenyaments de l'església oficial, però que el poble compaginava amb les pràctiques cristianes.[3]
És en aquest context que neix, al segle xiii, la festivitat del Corpus Christi. En aquella època, tots aquests corrents contradictoris i oposats en el si de la mateixa església catòlica van establir una veritable guerra de miracles entre les diferents postures per validar la tendència que cadascú defensava. La majoria d'aquests fets visionaris i miraculosos se centrava en el sagrament de l'eucaristia i van esdevenir crucials per defensar els postulats oficials emanats de la jerarquia eclesiàstica.[3]
Una de les heretgies més divulgades del moment, i un dels detonants originaris de la institució del Corpus, va ser la professada per Berenguer de Tours, que negava la presència real de Crist a l'eucaristia. No cal dir que aquesta teoria no agradava gens a l'església oficial, cansada d'altra banda de tantes heterodòxies, debats i polèmiques religioses i que veia ara com algú atacava directament un dels postulats bàsics de la seva doctrina.[3]
La resposta a aquest atac contra el dogma de l'eucaristia va ser extraordinàriament ràpida. A través de la interpretació de les visions de Juliana de Bethune, priora del monestir de Mont Cornillon, proper a Lieja, el bisbe d'aquesta diòcesi, Robert Thorete, va convocar un sínode diocesà l'any 1246 en el qual es va instituir una festivitat alegre en honor del Santíssim Sagrament. Aquesta nova celebració, molt allunyada del caràcter auster del Dijous Sant, que era el dia tradicional d'exaltació de l'eucaristia, es va col·locar el dijous després de la vuitada de Pentecosta i va tenir lloc per primera vegada el dia 5 de juny de 1249. El Corpus, doncs, naixia com una celebració local, circumscrita únicament a la diòcesi belga esmentada.[3]
Un miracle ocorregut l'any 1263 a Bolsena, on, davant els dubtes d'un canonge que l'hòstia i el vi de la missa es convertissin en el cos i la sang de Jesucrist, d'uns corporals va brollar sang, va ser el veritable detonant que va fer que la festivitat s'estengués arreu. Davant el fet miraculós, el papa Urbà IV va decidir ampliar a tota la cristiandat el procés que ell mateix havia viscut i impulsat a Lieja. Així, l'any següent, a través de la butlla Transiturus de hoc mundo va instaurar la festivitat del Corpus Christi per celebrar de manera solemne la presència de Jesucrist a l'eucaristia.[3] Abans hi hagueren altres miracles en el mateix sentit com el Sant Dubte d'Ivorra del 1010 o el del poble aragonès de Daroca.[4]
Festivitat a Catalunya
A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la professó, són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) i Berga (1333). Fora de Catalunya, les primeres celebracions foren a València (1355) i Perpinyà, que ja la celebrava a mitjan segle xiv. Segurament la festivitat va iniciar-se arreu al mateix temps; l'església, única institució coordinada a l'edat mitjana, així ho manava a través de les disposicions pontifícies, publicades per a tota la cristiandat. El fet que es disposi de documents més o menys reculats en el temps per a les diferents localitats és, simplement, fruit de la casualitat.[3]
De bell antuvi, i a tot arreu, la festa de Corpus va agafar una estructura similar, a l'entorn de l'esmentada professó, l'element religiós i social més destacat de la celebració. La professó va esdevenir una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats, un acte social d'importància cabdal. A redós d'aquesta manifestació de devoció s'hi va aplegar tothom, la qual cosa va exigir una ordenació lògica i natural. L'esperit d'ordre i protocol va mostrar-s'hi de bon principi i la professó va derivar cap a un 'aparador' on era important la participació i, encara més, el lloc que un ocupava en la desfilada. Així, la jerarquitzada societat medieval es veia perfectament reflectida en el seguici processional. Una bona mostra d'aquest fet és la cadira del Rei Martí, que segons la tradició és la que servia de seient al Sagrament a la professó de Barcelona.[3]
Entremesos
Ben aviat, potser des del mateix inici de la desfilada processional, van començar a participar-hi un seguit d'escenificacions més o menys ingènues i simplistes que tenien com a objectius principals l'educació i la moralització d'aquells que observaven el seguici. La primera notícia que es té d'aquestes representacions fa referència a Barcelona i data del 1380, quan algunes ja s'havien malmès.[3] Moltes vegades, aquestes escenificacions, conegudes com a entremesos, eren simples cristianitzacions d'elements pagans preexistents, que no podien ser anorreats pel cristianisme i van ser readaptats. Aquests elements, que representaven diferents passatges de les sagrades escriptures, adquiririen caràcter processional definitiu convenientment passats pel sedàs de la religió imperant.[3]
Amb el pas dels anys, aquests entremesos van obtenir entitat pròpia i van guanyar adeptes entre el poble, més pel vessant lúdic que pel caràcter alliçonador. D'aquesta manera, gradualment, van perdre el sentit original i, una vegada transformats en presència i participació, es van desvirtuar; tan sols van quedar, de les representacions, les parts més festives. Tots aquests elements, que havien servit al cristianisme per a educar els fidels en la fe, amb el pas dels anys van esdevenir notes discordants en el respecte i decòrum que exigia la processó, ja sense l'aire pedagògic i catequètic que havien tingut. Sembla que la gresca i la xerinola del seguici processional van augmentar en detriment de la consideració i la contemplació exigides.[3]
Bullícies
.jpeg)
Aquest vessant més divertit va donar pas a unes mostres festives, protagonitzades pels entremesos que prenien part a la professó, que posteriorment van derivar en les 'bulles' o 'bullícies' del Santíssim Sagrament. Aquestes manifestacions tenien un marcat caràcter civil, de manera que podem apuntar que la bulla acabaria sent al poder terrenal el que la professó era al poder celestial. De totes les antigues bullícies del Santíssim Sagrament que se celebraven a casa nostra, només ha perdurat fins als nostres dies la Patum de Berga.[3]
La Patum, la primera forma d'expressió cultural catalana declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, se celebra anualment per la festivitat del Corpus a la ciutat de Berga. Des del dimecres i fins al diumenge d'aquella setmana, els antics entremesos processionals, convertits avui en comparses festives, es despleguen per tots els racons de la ciutat.[3]
Malgrat que ha evolucionat i s'ha transformat al llarg de la història, la Patum conserva l'essència civil i laica que va conformar la celebració en el moment de la gestació, ocorreguda, molt probablement, a les darreries del segle xiv. En aquest sentit, s'ha de destacar l'excepcionalitat de la Patum, ja que ha superat les diverses prohibicions eclesiàstiques, civils i fins i tot reials, que les antigues bullícies del Santíssim Sagrament van patir al llarg de la història i que van comportar l'anorreament de totes.[3]
Al segle xxi, les comparses que integren la Patum són el Tabal, els Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els Gegants, els Nans Nous i els Plens. El Tirabol, el ball final on algunes de les comparses dansen enmig de la gernació i en què participa tothom, posa el punt final a la celebració.[3]
Ou com balla
Altres elements propis de la festivitat del Corpus serien l'Ou com balla i les catifes de flors. L'Ou com Balla consisteix a fer ballar un ou buit damunt el brollador d'aigua d'una font, la peanya de la qual ha estat guarnida amb abundants flors i plantes. S'ha identificat aquesta imatge amb la figura de l'eucaristia en el moment de l'elevació, però les al·lusions de l'ou a la fertilitat i la plenitud i el fet que aquest costum tingui lloc justament per Corpus poden suggerir altres interpretacions i lectures. Sigui com sigui, i encara que potser només es tracta d'un simple joc, el cert és que aquesta tradició ja tenia lloc a la Catedral de Barcelona l'any 1440.[3]
Catifes de flors
Una altra de les expressions característiques del Corpus són les enramades o catifes de flors, elements habituals anys enrere en moltes poblacions catalanes i que avui perviuen sobretot en municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga. Les catifes de flors són obres d'art naturals, tan belles com efímeres. Unes obres que seran trepitjades per la professó de Corpus i el seguici festiu o per la cercavila substitutòria d'aquesta. No obstant això, antigament eren respectades per tots els participants de la professó, a excepció dels que portaven la custòdia, que eren l'essència del Corpus.[3]
Gastronomia
El panoli i la coca de cireres són dos dolços barcelonins que es venen al voltant de la festivitat de Corpus. Així doncs, és molt habitual de trobar-ne a les pastisseries de la ciutat entre els mesos de maig i juny. El panoli és un dolç anisat de farina, ou i sucre; i la coca de cireres es fa amb farina i sucre i s'enforna amb cireres naturals a sobre. Totes dues són menges típiques també de més indrets del país al voltant d'aquesta festivitat, i es poden trobar amb moltes variants.[5]
Vegeu també
- Patum de Berga
- Corpus de Tarragona
- Corpus de Valls
- Corpus de Sitges
- Professó del Corpus de Xàtiva
- Festa del Corpus Christi de València
- Corpus Christi a Barcelona
- Seguici popular
- Moixiganga
- Bestiari popular català
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Corpus Christi». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Basílica de la Puríssima Concepció de Barcelona. Full de l'Ou com balla.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 «Corpus». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
- ↑ Carbó i Martorell, 2020, p. 13.
- ↑ «Corpus Christi». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia
- Carbó i Martorell, Amadeu. Corpus, la festa de les festes. Barcelona: Morera, 2020. ISBN 9788494447396.
Enllaços externs
- Article sobre les festes de Corpus a Tinet.cat
- Informació sobre les festes de corpus de Catalunya a festes.org
| Jesús de Natzaret |  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Història | |||||
| Teologia cristiana | |||||
| Escriptures | |||||
| Divisions | |||||
| Ritus i costums | |||||
| Cultura i societat |
| ||||
