Arbúcies

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaArbúcies
Bandera d'Arbúcies Escut d'Arbúcies
Bandera d'Arbúcies Escut d'Arbúcies
Arbúcies.JPG
La plaça major d'Arbúcies

Localització
Localització d'Arbúcies respecte de la Selva.svg
41° 49′ 04″ N, 2° 31′ 01″ E / 41.817777777778°N,2.5169444444444°E / 41.817777777778; 2.5169444444444
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Selva
Municipis 7
Població
Total 6.380 (2016)
• Densitat
77,076
Gentilici Arbucienc, arbucienca
Malnom Vinyero, vinyera
Geografia
Superfície 86,24[1]
Altitud 291 m
Limita amb
Història
Festa major
Últim cap de setmana de juliol
i el dilluns i dimarts següents.
Patró Sant Quirze i Santa Julita
Dia de mercat Diumenge
Organització i govern
• Alcalde Pere Garriga Solà
Economia
Pressupost 6 919 411,08 € (2009)
Indicatius
Codi postal 17401
Fus horari UTC+01:00
Codi INE 17009
Codi IDESCAT 170097
Altres dades
Agermanament Occitània Florac
Sàhara Occidental Hagunia
Nicaragua Palacagüina

Web http://www.arbucies.cat
Modifica dades a Wikidata

Arbúcies, també coneguda popularment com la Vinya, és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Situada al fons d'una llarga i profunda vall, entre el Montseny i les Guilleries, per on s'escola la riera d'Arbúcies. És una vall aïllada del conjunt de la Selva, i per això ha tingut una vida pròpia. Antigament, els seus habitants estaven dedicats sobretot a l'aprofitament dels recursos naturals de l'entorn, on dominen els boscos d'alzina, surera, castanyer, roure i faig. En l'actualitat, el poble viu de les empreses carrosseres i del comerç.[1][2][3]

Contingut

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Arbúcies està ubicada al mig de la vall d'Arbúcies, on també passa la riera d'Arbúcies que divideix la vall en la part del Montseny i la de les Guilleries.[2] La part del Montseny és la part sud i oest,[4] també és la part que té més terreny[4] tot i que és la menys habitada i amb menys lloc edificable, ja que la major part és del Parc Natural del Montseny.[5] La part de les Guilleries correspon al nord i est d'Arbúcies, és la més habitada i no té cap restricció d'habitatge. La part d'Arbúcies més antiga és a la part del Montseny. El punt més alt d'Arbúcies és les Agudes, al Montseny.[4]

Flora i fauna[modifica | modifica el codi]

Arreu d'Arbúcies neixen sobretot suros i algunes alzines, tot i que fa anys que hi ha plantacions de faig, castanyer i roure i per això es poden trobar llocs on el pi i el castanyer s'hagin escampat sense ajuda humana.[3] A part d'aquestes espècies, n'hi ha moltes més gràcies al desnivell del municipi.[1]

A Arbúcies també han arribat els porcs senglars,[6] que són els mamífers més característics. Hi ha molta varietat d'ocells i de peixos, entre els quals destaquen les truites. També s'hi poden trobar serps, entre d'elles l'escurçó, que és l'única serp verinosa[7] que es troba a prop d'Arbúcies.

Llista de muntanyes i serres[modifica | modifica el codi]

Les serres més destacables d'Arbúcies són:

Nom Cota màxima[8] Coordenades del cim
Muntanya de Can Fonoll 579,6 41° 49′ 35.09″ N, 2° 30′ 18.62″ E
Serra d'en Canaleta 669,0 41° 51′ 28.28″ N, 2° 32′ 58.26″ E
Carena de la Nespla 1.127,9 41° 48′ 39.41″ N, 2° 26′ 18.88″ E
Serra de Fogueres 497,2 41° 49′ 46.27″ N, 2° 31′ 5.267″ E
Serra de Malhivern 608,1 41° 48′ 50.36″ N, 2° 32′ 57.14″ E
Serra d'en Pere Bord 631,5 41° 50′ 15.49″ N, 2° 32′ 47.43″ E
El Vilà 841,1 41° 48′ 8.031″ N, 2° 28′ 52.31″ E

Llista de les muntanyes més destacables d'Arbúcies:

Nom Cota màxima[8] Serralada Coordenades del cim
Les Agudes 1.705,5 Massís del Montseny 41° 47′ 22.03″ N, 2° 26′ 38.09″ E
Puig Arboç 934,7 Massís del Montseny 41° 49′ 5.569″ N, 2° 25′ 31.17″ E
Turó d'Arenys 1.115,8 Massís del Montseny 41° 47′ 47.67″ N, 2° 28′ 32.83″ E
Turó de la Brolla 778,4 Massís del Montseny 41° 49′ 52.06″ N, 2° 26′ 46.71″ E
Els Castellets 1.412,3 Massís del Montseny 41° 47′ 49.81″ N, 2° 26′ 36.03″ E
Turó dels Ginebrons 1.207,6 Massís del Montseny 41° 48′ 14.47″ N, 2° 25′ 42.38″ E
Turó de Mas Coll 824,7 Guilleries 41° 51′ 11.73″ N, 2° 28′ 20.81″ E
Turó de Montcortal 652,5 Guilleries 41° 49′ 45.94″ N, 2° 28′ 52.65″ E
Turó de Montfort 735,3 Massís del Montseny 41° 47′ 35.40″ N, 2° 30′ 36.71″ E
Turó de Montsoriu 633,7 Massís del Montseny 41° 46′ 58.58″ N, 2° 32′ 24.78″ E
Roca d'en Pla 903,7 Guilleries 41° 52′ 13.16″ N, 2° 31′ 35.29″ E
Turó d'en Puig 916,2 Guilleries 41° 51′ 37.15″ N, 2° 37′ 51.56″ E
Serrat de la Roquera 900,6 Massís del Montseny 41° 50′ 56.36″ N, 2° 25′ 56.24″ E
Turó del Tàvec 807,4 Guilleries 41° 51′ 37.33″ N, 2° 31′ 19.61″ E
Roca del Tintorer 652,4 Massís del Montseny 41° 49′ 58.69″ N, 2° 27′ 28.76″ E
Turó de la Tremoleda 1.160,8 Massís del Montseny 41° 49′ 53.28″ N, 2° 24′ 42.34″ E
Turó dels Tudons 1.160,8 Guilleries 41° 50′ 37.84″ N, 2° 30′ 18.40″ E
Turó de Vilanova 1.080,8 Massís del Montseny 41° 48′ 6.735″ N, 2° 28′ 3.271″ E
Turó de Vilarmau 1.074,3 Massís del Montseny 41° 50′ 1.636″ N, 2° 25′ 26.93″ E
Turó del Villaró 713,9 Massís del Montseny 41° 49′ 29.96″ N, 2° 26′ 30.12″ E

Hidrologia[modifica | modifica el codi]

Mapa dels rius més importants que passen per Arbúcies

Per Arbúcies hi passa la riera d'Arbúcies[2] i hi ha un estany característic, la Bassa de la Farga.[9]

Riera d'Arbúcies[modifica | modifica el codi]

Article principal: Riera d'Arbúcies

La Riera d'Arbúcies, un afluent del riu Tordera,[2] travessa el poble. Aquest riu neix al Coll de Sant Marçal i rep les aigües de la riera Xica, la riera de la Pineda i de la riera de les truites. En el riu s'hi poden trobar una vintena d'ànecs situats entre el Pont del Carrer del Pont i el Pont Vermell a la part central del poble. El riu Tordera i la riera d'Arbúcies s'ajunten a Hostalric. Poc abans d'arribar al poble hi ha el Passeig Santiago Rusiñol, que és paral·lel a la riera i hi ha bancs per asseure's a l'ombra de la vegetació fluvial.

La bassa de la Farga[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bassa de la Farga

La Bassa de la Farga és un estany natural modificat lleugerament pels humans.[9]

Tot i que no hi ha una hipòtesi segura, es creu que es diu "de la Farga" perquè al costat hi ha una ferreteria[9] molt antiga.

A tota la bassa s'han fet renovacions,[9] impulsades per l'Ajuntament d'Arbúcies, la Diputació de Girona i el Museu Etnològic del Montseny[10] com la substitució dels antics bancs per uns de nous, afegir gronxadors al parc dels Arboços, millorar les branes de seguretat i fer un passatge de fusta i terra vorejant tota la bassa.[9] L'operació va començar vora el 2008 buidant tota la Farga per millorar la circulació de l'aigua i acabà amb la restauració de l'antiga ferreteria, que s'utilitza com a museu. Les obres van costar en total 99.999,98 euros, 253.577 euros d'aquests invertits per la Farga del Roquer dels quals l’Ajuntament d’Arbúcies n’ha aportat uns 130.000 i la Diputació de Girona uns 120.000.[11]

Amb el buidatge de la Farga es van trobar un tipus de musclos que es pensaven extints al riu Tordera i els seus afluents, per això s'està protegint més la bassa. S'han introduït ànecs al mateix temps que a la riera d'Arbúcies.

A l'altre cantó de la bassa hi ha un parc anomenat Parc dels arboços[9] perquè antigament hi havia alguns arboços a part dels pins que encara es conserven. A la plaça hi ha uns bancs de fusta recentment canviats anomenats Banc dels diputats col·loquialment perquè sovint hi ha uns avis parlant.

La Farga del Roquer va ser una ferreteria de farga d'aram construïda entre 1846 i 1848 estigué en funcionament fins a l'any 1873, quan la inestabilitat provocada per la III Guerra Carlina impossibilità la continuació de les seves activitats. Està situada al costat de la bassa. S'hi conserva una turbina del 1934 que feia funcionar a tots els mecanismes gràcies a l'aigua de la bassa. Encara que al principi era una farga d'aram la seva funció va canviar amb el temps a adoberia de pell, torneria i, finalment, un espai vinculat a la indústria carrossera.[10][12]

L'edifici ha estat objecte d'una recent restauració, segons un projecte del Servei de Monuments de la Diputació de Girona, que ha comportat la recuperació d'algunes de les seves estructures.[13]

Al 30 de juliol de 2011 es va inaugurar un museu satèl·lit del Museu Etnològic del Montseny anomenat La Farga del Roquer-Centre d'Interpretació de la Riera d'Arbúcies on es pot veure tot el funcionament de l'antiga farga. També es projecta La memòria de l'aigua que Lluís Soler interpreta Santiago Russiñol ensenyant els usos passats de l'aigua a la Vall d'Arbúcies.[14][10][12]

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima és de transició entre el mediterrani i el de muntanya, amb estius suaus i hiverns freds, amb precipitacions escasses i humitat alta. Les precipitacions màximes es produeixen durant els tres mesos de tardor. A l'hivern pot haver-hi dies amb precipitacions en forma de neu.[4]

L'any 2010 les temperatures mitjanes van ser:

Temperatures mitjanes a Arbúcies l'any 2010[15]
Mesos gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Anual
Temperatures mitjanes (ºС) 1 2,5 6 10 14 18 20 19 16,5 10,5 5,5 2 10,5
Temperatures mitjanes d'Arbúcies el 2010

Límits[modifica | modifica el codi]

Arbúcies es troba al límit de la Comarca de La Selva, per això es troba al costat de pobles d'altres comarques (Osona i Vallès Oriental). Al nord-oest (Espinelves) i a l'oest (Viladrau) amb Osona i al sud-oest (Montseny) amb el Vallès Oriental, la resta amb la Selva: nord amb Sant Hilari Sacalm, nord-est amb Santa Coloma de Farners, est amb Sant Feliu de Buixalleu i sud amb Riells i Viabrea.[16]

Els límits del poble coincideixen amb els límits de la vall d'Arbúcies fent que llocs quedin dividits entre pobles com el Castell de Montsoriu (amb Sant Feliu de Buixalleu), les Agudes (amb Montseny i Fogars de Montclús) i la Petxa de Sant Salvi (amb Santa Coloma de Farners).

Espinelves Sant Hilari Sacalm Santa Coloma de Farners
Viladrau Brosen windrose-fr.svg Sant Feliu de Buixalleu
Montseny i Fogars de Montclús Riells i Viabrea

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista de monuments d'Arbúcies

Joanet[modifica | modifica el codi]

Joanet és una entitat de població d'Arbúcies. És un lloc d'interès per l'església i la part antiga. Té 60 habitants en època de vacances d'estiu, però durant l'hivern ronda els 20. Té grans plantacions de diferents conreus i boscos, i s'hi fan rutes amb quads, motocicletes i bicis.[17]

Sant Marçal de Montseny[4][modifica | modifica el codi]

Article principal: Sant Marçal de Montseny

Sant Marçal de Montseny

Ermita romànica entre el municipi de Montseny al Vallès Oriental i Arbúcies a La Selva. Es troba a 1093 metres d'altitud, entre Les Agudes i el Matagalls i prop de la font de La Tordera. Està en el punt de confrontació de les Comarques del Vallès Oriental, Osona i La Selva.

La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053 on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic. El 1066 es consagra l'església i es funda l'abadia. El 1104 es va consagrar de nou l'església després d'uns anys d'abandonament. Des del 1624, després d'uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo. El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que féu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L'actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d'espadanya. El dilluns de la segona Pasqua s'hi realitza el tradicional vot de poble de Montseny a Sant Marçal.

Al costat nord de l'ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l'antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d'excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a Les Agudes. Durant la primera meitat del segle XX va ser regentat per l'ermità Ignasi Sala i la seva família. Actualment és un hotel de luxe.

A pocs metres de la capella hi ha la popular "Taula dels Tres Bisbes" on conflueixen els bisbats de Terrassa (antigament Barcelona), Vic i Girona. Segons la tradició, en aquesta taula rodona els bisbes de les tres demarcacions podien deliberar sense abandonar el territori de les seves respectives diòcesis.

A la Font Bona, en el naixement de La Tordera, l'any 1966, els "Amics del Montseny" hi van inaugurar un monument amb una placa que reprodueix el poema "Font de Sant Marçal" de Guerau de Liost.

Castell de Montsoriu[1][modifica | modifica el codi]

Article principal: Castell de Montsoriu

El castell de Montsoriu està situat entre les poblacions d'Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s'alça al damunt d'un turó de 650 metres d'altitud, actualment dins del Parc Natural del Montseny.

Història[modifica | modifica el codi]

És documentat des del 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. El mateix any 1002 s'esmenta a Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, com a marmessor del difunt comte de Barcelona. L'any 1033 es produeix el casament d'Ermessenda de Montsoriu, filla d'Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, amb Guerau I de Cabrera, fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda, centre religiós del vescomtat dels Cabrera-Girona, anomenant-se en una donació de l'any 1053 el castell de Montesurio i canviant definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III (1145-1180).

Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través de Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. El cronista real Bernat Desclot, l'any 1285 es refereix al castell en aquests termes:

« ...E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món...[18] »

Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat amb els reis.

Pere el Cerimoniós, l'any 1356, va crear per a ells el nou comtat d'Osona, que fou donat pel rei a Bernat III de Cabrera, que es va aixecar en armes contra Pere III a la mort del seu pare Bernat II. Acusat per la reina Elionor de Sicília i els nobles aragonesos que conspiraren contra ell, va ser decapitat a Saragossa el 1364). La lluita va durar fins a la mort del vescomte i fou el seu fill Bernat IV de Cabrera, qui va signar un acord amb Pere III el 1372 i més tard un segon l'any 1381, aconseguint recuperar les possessions de la família.

A partir del segle XV, va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472.

Per consell del rei Ferran el Catòlic, la vescomtessa Anna de Cabrera es casà l'any 1480 amb el cosí del rei, Fadrique Enríquez i pel fet de no haver tingut descendència passà el vescomtat al nebot del seu marit Luis Enríquez l'any 1515.

Entre els anys 1566-1574, a causa dels grans deutes acumulats pels Cabrera, es veuen obligats a la venda dels seus béns a Francesc I de Montcada,

comte d'Aitona, passant a diferents famílies fins que l'any 1757 pertany als ducs de Medinaceli. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814 i més tard també l'ocupen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840). En aquesta ocupació es trobava Pau Piferrer, el qual va deixar escrit sobre el castell:

« Ocupa la cima (del turó) un vasto castillo gótico del cual subsisten aun algunos lienzos de muro con dos torrecillas, al paso que una completa desolación confunde en las habitaciones interiores columnas derribadas, corredores en pié y arcos góticos que se dibujan en la atmósfera de resplandor de luna. »

A partir de 1998 és propietat del Consell Comarcal de la Selva.

Castell de Montsoriu vist des de la Torre de les Bruixes (des del nord) al 4 d'abril de 2009.

Gràcies a l'esforç de l'Associació d'Amics del Castell, fundada l'any 1993, es va crear un patronat per a la seva conservació i restauració, presidit pel Consell Comarcal de la Selva i amb participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i els ajuntaments d'Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu. Sota la direcció tècnica del Museu Etnològic del Montseny La Gabella d'Arbúcies s'estan portant a terme la realització de treballs arqueològics, amb resultats excel·lents. Actualment s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella més d'un centenar de peces que formen el conjunt arqueològic de ceràmica catalana del s. XVI més important de Catalunya.[19][20]

Edifici[modifica | modifica el codi]
Esquema del castell de Montsoriu, realitzat pel Museu Etnològic del Montseny. Visió des del sud-est.

Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l'accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d'haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota l'advocació de Sant Pere.

Muralles exteriors

El segle XIII s'hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d'armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres.

Es va construir una nova capella adossada a la muralla datada de finals del segle XII o principis del segle XIII, de planta rectangular de 10 metres de llargada per 3,5 d'amplada, amb dues petites finestres de doble esqueixada, amb una petita capella lateral al mur oest i coberta a dues aigües, la porta d'accés conserva part dels graons d'entrada, així com en un mur interior es poden veure restes d'esgrafiats d'una figura humana i tres creus.

Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.

L'aljub de sota el pati d'armes

El pati d'armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semicobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar un gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.

La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d'aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés era directe des del pati.

Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.

Museu Etnològic del Montseny La Gabella[21][modifica | modifica el codi]

Article principal: Museu Etnològic del Montseny La Gabella

El Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) és un Museu d'Arbúcies. Està situat en l'edifici anomenat La Gabella. El nom prové de la denominació donada a un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, sembla que s'utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes.

La seva existència està documentada des del segle XVII: es tracta d'una casa pairal de planta quadrada i teulat de quatre vessants. L'edifici consta de planta baixa, dos pisos i entresolat. La planta baixa estava formada per una nau central i dues crugies amb volta de canó. La crugia dreta fou segregada el segle passat formant una nova edificació, tot i que en l'actualitat s'ha tornat a incorporar a l'edifici.

La funció de la Gabella ha anat variant amb el pas del temps, de magatzem de productes bàsics, es convertí durant el segle XVIII en Hostal de la Vila per a passavolants i captaires i a finals del segle XIX esdevingué casa pairal de la família Pagès fins que fou abandonada en començar la Guerra Civil. Fins que l'any 1970 l'Ajuntament d'Arbúcies comprà l'edifici.

En un primer moment des de la compra, s'utilitzà com a magatzem però, ja a partir de l'any 1979, se li començà a donar un ús cultural. Així, aquell any es formà el grup Recerques amb la finalitat de recuperar el patrimoni i la història local. Prenent com a referència la creació d'un Centre Cultural, els seus membres foren pioners tant en la recollida de material etnològic com en la recopilació de documentació fotogràfica i oral de l'àrea del Montseny.

Tot aquest material constitueix la base de les col·leccions del MEMGA. El grup Recerques sobrevisqué fins a l'any 1983, quan es creà la Fundació Pública Museu Municipal d'Arbúcies. Finalment, el mes de maig de 1985 s'inaugurà la primera fase del Museu i just dos anys més tard la segona, constituint la base de l'actual MEMGA.

Des de llavors, el Museu Etnològic del Montseny és un centre de conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny, implicat en la dinamització cultural, social i econòmica del seu territori.

La visita de les seves instal·lacions ens permet observar els mecanismes de l'evolució cultural, en permanent procés de formació, en l'àrea del Montseny, a més de contribuir a una visió diversa de la realitat cultural de la nostra espècie. La visita de les diferents instal·lacions del museu, s'ha de complementar amb la del territori.

Altres[modifica | modifica el codi]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Història[modifica | modifica el codi]

Arbúcies va ser poblada pels ibers i més tard pels romans. A l'edat mitjana es va instaurar el feudalisme, on el Castell de Montsoriu i els vescomtes de Cabrera van ser molt importants.[22]

Fusellers disparant durant la recreació del 2014 del combat d'Arbúcies.

El combat d'Arbúcies es donà el 14 de gener de 1714 durant la Guerra dels catalans, entre els sometents de la rodalia, partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria, i forces valones del duc d'Anjou. L'enfrontament tingué lloc prop de la riera d'Arbúcies, davant d'un molí del segle XV. Les tropes borbòniques, provinents d'Hostalric i en ruta cap a Vic, foren totalment derrotades i perderen sis banderes. La llegenda popular diu: Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies, mata valons a cop de bastons![23][24]

La vila d'Arbúcies fou completament cremada en l'onada de repressió desfermada pel duc de Pòpoli.[25]

Des de l'edat mitjana fins a mitjans del segle XX a Arbúcies l'economia estava basada únicament en l'agricultura, ramaderia i silvicultura des dels masos. Llavors comença un abandonament dels masos que acaba el 1980 i s'acaben les activitats definides com a tradicionals.[26]

Llavors comença un procés d'industrialització on destaquen la carrosseria, el tèxtil i la torneria de fusta. En aquesta època la fusta és la matèria primera i l'aigua la font més gran d'energia.[27]

Geografia humana[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

A continuació es mostren una taula amb l'evolució demogràfica a Arbúcies i dos gràfics: el primer, sobre el creixement de la població a la vila des de 1990 i el segon, una piràmide de la població segons el sexe l'any 2007.

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900
42 50 64 1.057 904 3.149 3.546 3.645 3.602
1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990
3.765 3.813 4.056 3.682 3.722 3.834 4.084 4.085 4.558
1992 1994 1996 1998 1999 2000 2001 2002 2003
4.624 4.815 4.317 4.814 4.939 5.026 5.202 5.416 5.599
2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012
5.775 6.002 6.232 6.271 6.526 6.595 6.647 6.713 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Evolució de la població des de 1990
Piràmide de població d'Arbúcies el 2007

Entitats de població[modifica | modifica el codi]

Entitat de població Habitants
Arbúcies 5.351
el Mataró 9
la Geneta 59
Joanet 54
Santa Maria de Lliors 288
el Rieral 327
el Vidal 625
Dades: 2011. Font: Idescat

Districtes i barris[modifica | modifica el codi]

Arbúcies no té barris oficials, les divisions serien en entitats de població i dintre de l'entitat amb el mateix nom es podria dividir en el poble i les diferents urbanitzacions més apartades.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'aprofitament forestal dóna feina a força gent.[17] Al camp, que ha reduït molt la seva superfície, dominen els farratges per a l'alimentació de vaques de llet, i les patates. Molts camps abandonats han estat plantats de pins i avets, alguns destinats a arbres ornamentals de Nadal.

Indústria[4][modifica | modifica el codi]

Arbúcies és conegut per la indústria de les carrosseries, hereva de la indústria artesanal de carruatges de tragina i de passatges (berlines, tartanes). Ara es fan carrosseries d'autocars, camions i automòbils. També hi ha indústria tèxtil i de la confecció. Hi ha plantes envasadores d'aigua mineral.

Turisme[16][modifica | modifica el codi]

A Arbúcies hi ha hagut estiueig a la manera tradicional, i encara és el lloc preferit per molts estiuejants. És un poble turístic, molt visitat els caps de setmana i festes.

Política[28][modifica | modifica el codi]

Eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals - Arbúcies, 2015
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Entesa per Arbúcies Pere Garriga Solà 1597 8 55,97
Convergència i Unió Joaquim Bohils Cuberta 689 3 24,19
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Ester Soms Pagespetit 505 2 17,73
En blanc - 60 2,11
Nul - 48 1,66
Total 2.896 13
Resultats electorals - Arbúcies, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Entesa per Arbúcies Pere Garriga Solà 1273 7 44,5
Convergència i Unió Joaquim Bohils Cuberta 640 3 22,28
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Joaquim Santos Rodoreda 301 1 10,48
Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies Pau Castanyer Benavent 189 1 6,58
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Antoni Ronda 178 1 6,2
Plataforma per Catalunya Rafael Ribera 140 0 4,87
Entesa pel Progrés Municipal d'Arbúcies-ICV-EUiA Juanjo Navarro 71 0 2,47
En blanc - 75 2,61
Nul - 28 0,97
Total 2.900 13
Resultats electorals - Arbúcies, 2007
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Entesa pel Progrés d'Arbúcies - Entesa pel Progrés Municipal Pere Garriga Solà 918 5 31,12
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Roger Zamorano i Rodrigo 844 4 28,61
Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies Edmon Ribatallada i Rovira 400 2 13,56
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Toni Mora i Puigví 288 1 9,76
Independents per Arbúcies David Merino i Parcet 277 1 9,39
Convergència i Unió 137 0 4,64
Partit Popular de Catalunya 27 0 0,92
En blanc - 59 1'98
Nul - 29 0,97
Total 2.979 13

Eleccions al Parlament de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals - Arbúcies, 2010 Parlament de Catalunya
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Convergència i Unió Artur Mas i Gavarró 1.304 50,25
Esquerra Republicana de Catalunya Joan Puigcercós i Boixassa 309 11,91
Solidaritat catalana per la Independència Joan Laporta i Estruch 211 8,13
Partit dels Socialistes de Catalunya-Partido Socialista Obrero Español José Montilla i Aguilera 170 6,55
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa Joan Herrera i Torres 134 5,16
Partit Popular de Catalunya Alicia Sánchez-Camacho Pérez 112 4,32
Plataforma per Catalunya Josep Anglada i Rius 92 3,55
Reagrupament Independentista Joan Carretero i Grau 64 2,47
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco Antoni Ramon Boixaderas 32 1,23
Ciutadans-Partido de la Ciutadanía Albert Rivera Díaz 23 0,89
Altres - 52 1,98
En blanc - 92 3,50
Nul - 30 1,14
Total 2.625

Eleccions al Parlament Europeu[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals - Arbúcies, 2009 Parlament Europeu
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Convergència i Unió-Coalició per Europa 423 33,02
Partit dels Socialistes de Catalunya-Partit Socialista Obrer Espanyol 255 19,91
Esquerra Republicana de Catalunya-Europa dels pobles-Verds-L'Esquerra 219 17,10
Partit Popular de Catalunya 121 9,45
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-L'Esquerra 103 8,04
Iniciativa Internacionalista-La solidaridad entre los pueblos 57 4,45
Altres 126 9,66
En blanc - 53 4,06
Nul - 23 1,76
Total 1.304

Fills i filles il·lustres[modifica | modifica el codi]

Llista de fills i filles il·lustres ordenats per dates de naixement.

Miquel Pons i Riera[29][modifica | modifica el codi]

Article principal: Miquel Pons i Riera

Miquel Pons i Riera (Arbúcies, Selva, 1843-1898) va ésser un metge que es llicencià a la Universitat de Barcelona l'any 1872.

Fou regidor durant diferents biennis entre 1875-1882 i en els anys 1890-1893. A causa d'aquests fets, i també per la seva qualificació professional, ocupà càrrecs de responsabilitat dins l'Ajuntament d'Arbúcies, en l'àrea de Policia Urbana i Rural i en l'àrea de Beneficència i Sanitat.

Respecte al catalanisme polític, i sota la direcció de la Unió Catalanista, fou nomenat delegat a les Assemblees de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894) i Olot (1895).[30]

Francesc Riumalló i Caralt[31][modifica | modifica el codi]

Article principal: Francesc Riumalló i Caralt

Francesc Riumalló i Caralt (Arbúcies, la Selva, 10 de novembre de 1896 - 22 de desembre de 1955) fou un músic de cobla. La seva producció musical comprèn música religiosa, caramelles, cançó, danses per a cobla, corals i sardanes, algunes de les quals van assolir un èxit massiu.

L'església de Sant Quirze, on Riumalló va ocupar el càrrec d'organista durant 40 anys

Sempre va demostrar no obstant afecció a la música tot i que no tenia antecedents musicals a la família, el seu pare era lleter. Als deu anys va rebre les primeres lliçons de Francesc Vilaró i ben aviat va interpretar flautí i tible. com la majoria de músics de l'època no podia viure només de la música i muntà un petit taller d'elaboració de taps de suro.

Va seguir amb els estudis de piano, i després harmonia i composició amb el mestre Josep Comelles i Ribó, deixeble d'Enric Granados, fins que el 1915 va ser nomenat organista de la parròquia de Sant Quirze (càrrec que va ocupar durant 40 anys). L'any 1918 va fundar la cobla orquestra Unió Arbucienca de la qual va ser director i instrumentista de piano i tible fins al 1939 quan es va dissoldre. La seva tasca musical a la vila va ser molt activa, amb mostres com ara la creació del grup Cants rítmics amb el qual va implantar el sistema educacional de Joan Llongueres. També va participar en les caramelles amb peces pròpies dels Cors de Clavé i sardanes que ell componia.

L'any 1952, per a poder donar sortida a aquests alumnes, formà una orquestrina amb el nom L'Arbucienca que tocava en festes locals i en les poblacions de l'entorn. Aquest conjunt acabà les seves activitats el 1955, quan ell es posà malalt.

Mestre Lluís Torres i Bosch[32][modifica | modifica el codi]

Article principal: Lluís Torres i Bosch

Lluís Torres i Bosch (Arbúcies, 18 d'octubre del 1899Barcelona, 2 d'abril del 1981) va ser un mestre de música i compositor molt vinculat a Arbúcies.

De família de músics, estudià música a Barcelona, a l'Acadèmia Granados, on tingué de professors els mestres Enric Granados (a qui servà veneració tota la vida), Mas i Serracant (solfeig, teoria i harmonia), Morera (piano) i, a la mort d'aquest darrer el 1916, Frank Marshall. Amplià la seva formació en el Conservatori del Liceu amb el professor Munné (violí). Durant la seva estada barcelonina, Lluís Torres es guanyava la vida tocant el violí a l'orquestra del Liceu i actuant en cafès i restaurants amb conjunts de música i músics com Joan Dotras i Vila, Francesc Clot i Campmany, Josep Xapellí i Melé (aquests dos, futurs integrants de la Banda Municipal de Barcelona) i Josep Puertas (un nom molt vinculat al jazz barceloní). Acabats els estudis, el 1920 tornà a la seva vila natal, on substituí Francesc Vilaró de mestre de música, i es dedicà a promoure conjunts corals i musicals, com portar la direcció de la Coral Arbucienca, i a la pedagogia -amb alumnes com Fèlix Graells-. L'any 1926 acompanyà al piano el destacat violinista i pedagog Joan Massià en el concert benèfic que es va fer al "Casino Arbucienc". Lluís Torres fundà el 1930 el primer conjunt de la població, Els Rítmics i, el 1941, la cobla-orquestra Trébol, que es mantingué fins a la jubilació del mestre el 1965. Es va implicar molt en la vida arbucienca, i participà en gran quantitat d'activitats: les caramelles, els Pastorets, diversos festivals musicals, l'orgue i la direcció del cor parroquial. A les seves darreries, en els anys 70, visqué a Sant Hilari Sacalm, població on ajudà a desvetllar una inquietud musical que culminà en la inauguració de l'Escola de Música el 1978.

Compongué algunes peces corals, la més coneguda de les quals La Cegueta, amb lletra de mossèn Cinto. També va ser autor de música lleugera, sacra, nadales i, especialment, sardanes. També posà música a diverses sarsueles de l'arbucienc Ramon Ferrer i Monplet.

Arbúcies li dedicà un homenatge ciutadà el 20 de maig del 1972. Li té dedicat un carrer i batejà amb el seu nom l'Escola de Música (1988).[33]

Fèlix Graells i Farró[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fèlix Graells i Farró

Fèlix Graells i Farró (Arbúcies, 14 de maig del 1908 - ?) va ser compositor de sardanes.

Als 8 anys, la seva família es traslladà a Olot, on aprengué música de la mà del seu oncle, mossèn Fèlix Farró, que era compositor, mestre de capella de l'església parroquial de Sant Esteve i director de l'Orfeó Popular Olotí i de l'Escola Municipal de Música. El 1926 tornà a Arbúcies, i hi continuà la seva formació musical amb el músic Lluís Torres.

Fèlix Graells es traslladà a Torroella de Montgrí, on durant molts anys ocupà el càrrec de secretari de l'Ajuntament (l'era el 1964). L'obra compositiva de Graells comprèn una quarantena de sardanes (algunes fetes amb la col·laboració d'Enric Vilà), la més coneguda de les quals és Oreig de garbí. També va publicar dos llibres de poesia, Hores de lleure (Torroella de Montgrí, 1979, autoeditat) i Més hores de lleure (1997), i posà lletra a diverses sardanes (com Gavina bonica de Ricard Viladesau o Torroella ciutat pubilla de Josep Font i Font). L'any 1974 guanyà el premi de poesia "Mn. Francesc Viver".

Josep Maria Vilaró i Pascual[34][modifica | modifica el codi]

Josep Maria Vilaró i Pascual (Arbúcies, 31 de març del 191018 de juliol del 1997) va ser intèrpret de tible, pianista i compositor de fecunda producció. Era fill del destacat tenora i compositor Francesc Vilaró i Carbonell, de qui rebé les primeres lliçons de música. Amplià la formació al Conservatori del Liceu de Barcelona, on estudià amb els mestres A. Ribó (piano), Alfonso (teoria i solfeig) i Morera (harmonia); el 1929, quan feia quart curs de piano, hi guanyà una medalla de bronze en l'assignatura. Actuà de primer tible a la cobla Vilaró de Granollers (1930) i després a la Nova Barcelona (1932). Posteriorment es decantà pel piano i es dedicà exclusivament al món de l'espectacle i al de la música de ball.

Encara que fou autor de diverses sardanes, com a compositor es dedicà preferentment a la música lleugera, amb més d'un centenar de composicions, algunes força populars en la seva època. Visqué a Barcelona la major part de la seva vida, fins que a les seves darreries tornà a Arbúcies.

Obres[modifica | modifica el codi]

(La majoria, per a orquestrina o petit conjunt)

  • A tu corazón, bolero (1961), amb lletra de Félix Boyer
  • Ay Dorotea, baião (1956)
  • Bolero núm. 1 (ca 1950)
  • Cangrejos, cha-cha-cha (1965), amb lletra de Daniel Lagos i Concepción Canal
  • Cha-cha-cha del buen humor (1961)
  • Entre la bruma, fox-canción, en col·laboració amb Miquel Vicens Capó i Concepción Canal. Enregistrat per "Los Trashumantes" en disc "de pedra" (Barcelona: Compañía del Gramófono Odeón, 1944)
  • Misterior Molina, pasodoble, lletra de Manuel Salina. Enregistrat per Ricardo Monasterio i l'Orquestra Casablanca (Barcelona: Compañía del Gramófono Odeón, 1948)
  • El paraguas (1982), conjuntament amb Ricardo Bravo
  • Rock en la corte (1960)
  • Samba sentimental (ca 1950)
  • Amb lletra o col·laboració de Daniel Lagos: Agita el frasco, Margarita (1977), Amanecer (1980), Balak, cha-cha-cha (1976), Baldomero (1978), Beat de los buhos (1975), Beduinos (1969), El cenicero, cha-cha-cha (1978), Cerveza fria, moderato-bop (1960), Chincheta, fox (1975), Los churumbeles, rumba (1975), Dale al pedal, Pascual (1978), Du-Ba-by, cha-cha-cha, Farruca twist (1963), Festival Coleman (1969), Fósforos (1969), Fósiles, fox (1967), El gallo loco, rumba (1977), Garrotín rock (1979), La guagua de Jerez, cha-cha-cha (1977), Josefina, bolero (1958), La lupa de Joe, fox (1963), El mamut, hully bully (1964), Meditación oriental, beguine (1962), Mombasa, moderato cool (1968), Olé twist (1962), Otto (1974), Pájaros de papel, swing (1965), Pamplinas, cha-cha-cha (1966), Pato rojo, fox (1961), Paseo espacial (1971), Pelotas (1978), El péndulo, fox (1965), El pequeño limpiabotas, fox (1964), La persiana (1974), Rumba Caribe (1977), Sacacorchos (1970), Tam-tam twist (1964), Titicaca: madison twist (1963), Turistas en España (1963), Twist de las latas (1962), Vieja tierra (1968)
  • Pasdobles en col·laboració amb el saxofonista Josep Llata Fernández, enregistrats en discos "de pedra" a Barcelona per la "Compañía del Gramófono Odeón" en els anys que s'indiquen: Callecita mía (1940), Eco español (1943), Flamenca y calé (1940), Macarena (1945), Por tu cara (1946), Sombrero grande (1946), Tierra del sol (1943)
Sardanes[35][modifica | modifica el codi]
  • A la meva mare
  • L'aplec del Montseny
  • Arbucienca (1930)
  • Boires (1933)
  • En Pep de la barretina (1979)
  • És ella!
  • L'escarbat
  • Flors del Canigó
  • Ha tornat la primavera
  • L'hereu de l'Escala (1935)
  • Mira quin un!
  • Parcs de Montjuïc
  • La penjarella (1978)
  • El petit Àlex (1980)
  • La prada
  • Primer esclat (1928)
  • Saltant i ballant
  • Sota el cel assolellat
  • Vilajoiosa (1947)

Emili Garolera i Bohils[modifica | modifica el codi]

Article principal:Emili Garolera i Bohils

Emili Garolera i Bohils (Arbúcies 1923 - 2008). Alcalde d'Arbúcies des de 1971 i fins a 1979. Garolera fou president del Consorci Forestal de Catalunya des de l'any 1980 i fins a l'any 1988 i president honorífic del Consorci fins a la seva mort. Fou un dels més destacats silvicultors catalans del segle XX.

Membre d'una família tradicional de grans propietaris rurals amb diferents propietats a la vila d'Arbúcies entre les quals destaquen les heretats de Mollfulleda o El Vilar. Accedí a l'alcaldia l'any 1971 arran de la destitució de Joaquim Maria Riera i Vilà i l'abandonà després de la victòria electoral de Jaume Soler i Pastells. Garolera exercí un poder absolut durant el seu mandat emergint a la llum després de molts anys de mantenir-se a l'ombra.

Amb la democràcia, Garolera abandonà qualsevol activitat pública i passà a desenvolupar la seva faceta professional de silvicultor amb la qual obtingué un important ressò tant en l'àmbit català com en l'àmbit europeu. L'any 1967 obtingué la Medalla al Mèrit Agrícola, la primera entregada a un silvicultor a tot l'Estat, i les seves finques d'Arbúcies, Sant Hilari Sacalm i Sant Sadurní d'Osormort reben any rere any elogis de gestió forestal i distincions a les bones pràctiques. També fou guardonat amb la Placa Déu i Mata que atorga l'Institut Català de Sant Isidre.

Cal remarcar la propietat del Roquer d'Arbúcies, una casa senyorial del segle XVIII adquirida per la família Garolera als Lambert de Roquer, que posseeix un dels jardins dendrològics més importants d'Europa amb la presència de la magnòlia més gran del vell continent, la família obre les portes del jardí dues vegades l'any.

Garolera morí a Arbúcies l'any 2008 a l'edat de 85 anys.

Jaume Soler i Pastells[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jaume Soler i Pastells

Jaume Soler i Pastells és un polític independentista català. Havia estat militant d'ERC, però com a membre de la Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies (CUPA) ha estat batlle municipal des de les eleccions municipals de 1979 fins al 2003. Ha dedicat gran part de la seva vida a la solidaritat internacional, i ha estat, secretari del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. També ha defensat la creació de Conselleries de Solidaritat i cooperació i de Consells Municipals de Solidaritat, que impliquin tant els ajuntaments com els ciutadans. Fou un dels impulsors de l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA) el 1991-1993.

Joaquim Maria Riera i Vilà[modifica | modifica el codi]

Article principal:Joaquim Maria Riera i Vilà

Joaquim Maria Riera i Vilà (Arbúcies 1930 - Vilanova i la Geltrú 2012). Alcalde d'Arbúcies des de 1967 fins a 1970. Membre d'una tradicional família arbucienca de petits propietaris rurals, accedí a l'alcaldia d'Arbúcies l'any 1967. Entre les polítiques endegades durant el seu mandat destaca la renovació integral del Cementiri municipal i la construcció del Camp de futbol municipal ubicat a la zona escolar de la vila. Cedí l'alcaldia a Emili Garolera i Bohils.

Membre fundador del Club Deportivo Arbucias, Riera Vilà fou un membre actiu de la societat civil arbúcies. Posteriorment, l'any 1975 fou membre de l'Assemblea democràtica d'Arbúcies, posteriorment abandonà qualsevol activitat política pública.

Festes[modifica | modifica el codi]

A Arbúcies hi ha moltes festes, com la Festa Major, la Fira de la tardor o la Fira de Bruixes i Bandolers. Tanmateix, les més celebrades són les Enramades.

Enramades[modifica | modifica el codi]

Article principal: Enramades d'Arbúcies

Les enramades comencen el diumenge de Corpus amb el tradicional concurs de catifes de flors naturals. Continuen el dijous següent amb la típica botifarrada a la plaça de la vila previ pas a la passada de la plaça. Des d'aquest dijous fins al dimecres de l'altra setmana, es fa la passada de cada barri i l'endemà la seva respectiva Enramada,[36] on s'ornamenten els diferents carrers del barri amb branques, rames i banderetes, ninots i rodolins. D'aquests dos últims elements se'n fa un concurs on es trien els més originals.

Cada passada comença als voltants de les 22h, es fa seguint un grup de músics i els vilatans que viuen en el barri van darrere seu portant atxes i acaben amb sardanes, vals, xotis coca i cava.

L'endemà de la passada es fa l'Enramada del barri, on les parelles i no parelles que viuen en el barri, s'engalanen per ballar una sardana, anar a dinar i al ball a la tarda.

Els diferents barris on es fan la passada i la corresponent Enramada són: Barri de la Plaça, barri del Castell, barri del Sorrall, barri de Magnes i el barri de la Carretera.

Entre el jovent de la zona, la passada més popular és la Passada del castell, on totes les colles de joves fan samarretes i diferents sopars, per assistir després a la passada i al concert que dura fins altes hores de la matinada, on els més valents, a les 6 segueixen una xaranga pels carrers del poble fins a la zona d'esmorzars.

El terme "Enramades"[modifica | modifica el codi]

La denominació d’enra­mada prové de l’orna­mentació amb brancatges i rames (vern, freixe, avellaner) posada al davant de les cases, cobrint d’un costat a l’altre el carrer amb un teixit de garlandes. Avui es continua enga­lanant els carrers amb garlandes de paper o plàstic, possiblement un dels últims canvis que ha experimentat aquesta antiga festivitat, declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya al 1999.

Història[modifica | modifica el codi]

Es pot dir que les Enramades és la festa més esperada pels arbuciencs, fins i tot més que la pròpia Festa Major. La festa de les enramades està declarada d'interès Nacional. Comença cada any el diumenge abans de Corpus Christi, fent el tradicional concurs de catifes de flors que vilatans construeixen en els diferents carrers de la població. Aquesta tradició es remunta al segle XVI, concretament el dia 21 de juny de l'any 1589, diada de Corpus, quan s’esmenta en una petita ressenya trobada als arxius parroquials, un accident mortal a l’enramar l’antiga placeta d’Arbúcies. Segons el document, uns treballadors plantaven un pi al mig de la plaça per a engalanar-la, però a l’alçar-lo va caure i va aixafar un treballador, que va morir.

Fins al segle passat, les Enramades van tenir un marcat accent religiós i no és fins al 1977 que se substitueix la pro­cessó encapçalada pel pas del santíssim sa­grament, per una des­filada o cercavila. Trenta anys abans, però, ja s’havia incorporat l’element més característic i conegut de la festa: les catifes de flors tal com les coneixem ara, és a dir, fetes amb pètals i dissenyades amb anterioritat pels responsables de cada carrer. Anteriorment, les catifes de flors no tenien dibuixos i es feien ofrenes florals que es llançaven al pas del Santíssim Sagrament.

El trasllat del dia de les catifes al diumenge anterior de la diada de Corpus, que a partir del 1980 serà un dia feiner, i la substitució de la processó per una cercavila acaben definitivament amb el sentit religiós de Les Enramades. A partir d’ara la festa serà un gran aparador turístic per a Arbúcies i l’organització passarà a mans de l’Ajuntament i de la comissió de festes, amb l’activa participació de tots els veïns del poble.

Els elements de la festa[modifica | modifica el codi]

Les catifes de flors naturals[modifica | modifica el codi]

Tal com les coneixem avui s’inicien al 1947. Les catifes ornamentaven amb flors tots els carrers per on passava la solemne processó, tant la del dia de Corpus com la del cap de l’octava. Antigament a la vigília se solia fer la recol·lecció de diferents espècies de flors boscanes, especialment lliroia i gallerets (roselles), a més de margarides, flor de Sant Joan, campanetes, flor d’acàcia... Les dones s’encarregaven d’aquest treball, a vegades ajudades pels joves i la mainada. El dia de Corpus s’escombrava ben net el carrer i un cop ben regat s’escampaven al mig les flors una estona abans de la processó i del pas del santíssim sagrament. Hi havia veïns que les posaven només d’un sol color o espècie mentre que altres feien una barreja de colors, creant així les primitives catifes, senzilles i espontànies. Durant la postguerra es comença a complicar la seva elaboració amb dibuixos i filigranes.

Actualment l’elaboració de les catifes de flors als carrers implica un treball col·lectiu que dura força dies: comença amb el disseny de la catifa, continua amb la recollida de flors i fulles, la seva selecció i acaba amb la realització de la catifa el diumenge abans de corpus, esdevenint una mostra d’art efímer en què les obres d’artistes reconeguts o de la pròpia vessant artística d’algun dels membres veïnals es plasmen al carrer incrementant el valor artístic i qualitatiu de la mostra.

La passada[modifica | modifica el codi]

La passada és l'acte que enceta l'enramada de cada carrer o barri i es fa el vespre abans. Els veïns participants porten atxes enceses i fan un recorregut per tots els carrers de dita enramada, acompanyats per la música de la cobla, que actualment interpreta el Pasodoble Ligero, un ritme marcial que ha esdevingut un element tradicional molt popular.

L’origen de la passada era una crida amb música que antigament es feia als veïns del carrer per a participar en l’acte religiós de les completes. Aquest acte es feia al capvespre, el que explica la necessitat de portar llum. Les actuals atxes de cera han substituït les teies, torxes i altres elements de fer llum. En el segle passat, eren les confraries les qui llogaven les atxes als joves per les passades, mentre que actualment són les pastisseries Piconaire i Mir que fan aquest lloguer o venda.

En acabar la passada, en el lloc més representatiu del barri, es ballen dues sardanes, un xotis i un vals. Aquestes dues últimes peces vuitcentistes s'han incorporat a principis del segle XX i es tracta del xotis El Piloto de l'empordanès Josep Serra, i el vals Mr. Jacques.

Antigament, després de cada acte religiós es feien ballades i en cada època es devia ballar el que era moda en el seu moment. En el segle XVII, l’església, que vetllava pels bons costums, recorda diverses vegades les prohibicions del bisbe de ballar corrandes i alemanyes. Això ens fa pensar que a la penombra de la nit il·luminada per les teieres es degueren ballar aquells balls considerats escandalosos i pecaminosos, denunciats per l’església.

L’endemà al matí es fa una altra passada al so de l’orquestra pels carrers del barri. L’origen d’aquesta passada era la crida que es feia als veïns per assistir al solemne ofici d’Enramades. Actualment es continua fent per tal de preparar la dansa. En els dies laborables, els alumnes d’educació infantil els acompanyen, i més tard es fa una petita classe musical en què l'alumnat pot conèixer els instruments que conformen l’orquestra i el seu so.

La dansa[modifica | modifica el codi]

La dansa és l’acte central o principal de la celebració laica de l’enramada. Cada barri la fa en l’enclavament més representatiu. El barri de la Plaça, a la Plaça de la Vila; el barri del Castell, davant de Can Torrent en l’encreuament dels carrers Vern, Sant Jaume i Germana Assumpta; el barri del Sorrall, a la Placeta dels Encantats; el barri de Magnes, a la Plaça Dr. Turon i el barri de la Carretera, enmig del carrer Francesc Camprodon. La participació es fa per parelles de totes les generacions, seguint un ordre d’edats, des dels infants més petits, que amb prou feina caminen, fins als avis o besavis d'edat més avançada. Pel que fa a la mainada, els pares s’encarreguen de trobar parella als seus fills i, fins i tot, n’hi ha que abans de néixer ja la tenen compromesa. És habitual que el noi, abans de començar la dansa, vagi a buscar la balladora a casa seva. Moltes parelles primer de tot es fan una fotografia plegats com a record de la diada.

Els balladors van mudats, en consonància amb la diada. Se sol estrenar el vestit d’estiu de l’any i els homes solen portar un clavell vermell a la solapa (aquest costum ja ve de molt antic). En les parelles solteres la balladora va a la dreta del seu ballador, mentre que a les parelles casades és a l’inversa.

La dansa porta per títol La Gòndola i correspon a una música vuitcentista que es balla sense passos ni punt de dansa. A Arenys de Munt també ballen aquesta mateixa melodia. La dansa consisteix en un passeig circular amb tots els balladors agafats de la mà de la seva parella mentre sona la melodia. Després es balla una sardana. Mentre es fa aquest acte hi ha molta gent de la resta de la vila i forasters que fan d’espectadors.

Sabem, però, que a finals del segle passat es ballava el ball de Garlandes i era consuetud antiga que abans d’iniciar-lo, les parelles donessin unes voltes amb acompanyament de música per tota la plaça. Aquest passeig previ, que es troba com a preludi de molts balls, sembla que recorda un vell costum de sotmetre la balladora al judici públic per veure si era mereixedora de ser treta en dansa. I fins als nostres dies ha perdurat aquest preludi que, de fet, s’ha convertit en la dansa actual. El ball de Garlandes d’Arbúcies va ser recollit pel mestre Francesc Riumalló a començaments del segle XX, en sentir-li cantar a un vell d’Arbúcies, qui afirmà que era la dansa autèntica d’Arbúcies.

Un cop acabada la dansa i sardana, és obligació que cada ballador convidi la seva balladora al vermut - aperitiu. Sabem que en temps dels nostres avis, quan l’economia no donava per tant, es feia un refresc a Ca la Sileta o a Can Cassó, que consistia en un got d’aigua amb anís per als petits i una ametlla d’Arenys per als més grans.

El concert i el ball[modifica | modifica el codi]

Fins fa pocs anys el concert i el ball de tarda es feia en el Casino, l’orquestra interpretava un parell de peces i un vals en el local del cafè i després hi havia ball a la sala de dalt: ball de la carta, ball robat d’homes, de dones, ball de solters, de casats, ball de l’escombra etc. Posteriorment aquest acte de la tarda es va fer en el Poliesportiu de Can Delfí i en els darrers anys s’ha eliminat el ball i només es fa el concert en els jardins o patis de diferents establiments de restauració que de forma rotativa s’intercalen.

La processó[modifica | modifica el codi]

La processó de Corpus, fins a la seva desaparició, era l’element bàsic de la celebració tradicional. Des de fa més de 30 anys la processó s’ha substituït per una cercavila amb els gegants i els grallers d’Arbúcies, carrosses i altres elements festius pel damunt de les catifes de flors.

Festa major[modifica | modifica el codi]

S'escau l'últim cap de setmana de Juliol.

Llegendari[modifica | modifica el codi]

A Arbúcies al llarg del temps s'han explicat moltes llegendes, sobre el mateix poble i llocs del voltant.

Dotze cases tretze bruixes[37][modifica | modifica el codi]

La tradició explica que totes les arbucienques són bruixes pel sol fet d'haver-hi nascut i que per tant es tracta d'una vila maleïda. Hi ha una dita popular que diu De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.

El Banc dels Tres Bisbes[4][modifica | modifica el codi]

A Arbúcies hi ha un banc anomenat El Banc dels Tres Bisbes situat just entre el bisbat de Vic, de Girona i Barcelona. El nom ve d'una llegenda que diu que els tres bisbes es trobaven en aquell banc i així no calia que sortissin dels seus bisbats.

La dona d'aigua[38][modifica | modifica el codi]

En temps llunyans l'hereu de la masia de Can Blanc quedà adormit sota una alzina carregada d'anys. De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament:

"Si l'aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.

Si l'aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc".

El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s'ho va pensar més i se n'anà cap al gorg d'on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s'emmirallava a l'aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n'enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d'aigua». El noi va estar-hi d'acord. Es casaren i foren molt feliços.

Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l'esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d'aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan bon punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.

Cada dia, la dona torna per pentinar els seus fills. Mentre els pentina, plora i les llàgrimes es converteixen en perles. L'home sempre les troba entre els cabells dels seus fills. És l'únic senyal de la dona que té.

D'aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s'anomena «la dona d'aigua».

La dama roja[39][40][modifica | modifica el codi]

Conten que cada any a la nit de Sant Joan, a les campanades de mitjanit, una dama nua apareix dalt de la torre del castell de Montsoriu amb una llàntia encesa a la mà esquerra i a l'altre un corn de caça que al sonar, fa aparèixer un cavaller amb cavall negre, que pren la Dama Roja i desapareix en la foscor de la nit.

El tresor del castell de Montsoriu[41][40][modifica | modifica el codi]

Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població de Breda a la mitjanit i s'obre una porta del castell de Montsoriu, ha d'entrar a la primera campanada i tractar d'omplir un sac de gra de blat i sortir abans de l'última campanada de les dotze. Amb el sac ple ha de córrer fins a passar la riera, sense mirar el que duu dintre. Si ho fa així, el gra es convertirà en or, però si el guanya la curiositat i ho mira abans d'hora, es convertirà en sorra. D'altra banda, si no ha pogut sortir del castell, haurà d'esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l'any vinent.

La bruixa Guilleuma[42][40][modifica | modifica el codi]

Hi ha una roca a prop del castell amb una petjada marcada, que segons conten, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, fou condemnada a viure dins les ruïnes del castell de Montsoriu com ànima en pena, causant tempestes i cridòria terrorífica cada capvespre i fent perdre les collites dels voltants. Els habitants de les contrades, per resoldre les desgràcies, van determinar acudir al senyor Bisbe, el qual conjurà els mals esperits amb aigua beneita i donà un termini a Guilleuma per precipitar-se a les profunditats del Gorg Negre de Gualba. Va ser amb l'impuls per llançar-se, quan va deixar el peu marcat a la roca de La Petxa de Sant Salvi.

Setge dels moros[43][40][modifica | modifica el codi]

Una vegada el castell de Montsoriu, presidit pel seu senyor, era assetjat pels moros des de feia mesos. Quan aquests ja s'imaginaven la seva entrada triomfal després de la rendició dels cristians, que de ben segur estarien agonitzant de set i de gana per manca de recursos, el senyor del castell, aprofitant una treva, convidà a taula, segons és costum del temps, al cap dels infidels, ja que les bones formes no rebaixen el valor. El moro acceptà la invitació, esperant trobar-se un enemic extenuat, en estat deplorable i disposat a posar el castell als seus peus. En canvi però, els seus ulls es van trobar amb uns cristians saludables, plens de vida i ufanosos. A la taula del cabdill hi havia fines i suculentes carns i peixos que encara conservaven el perfum de la mar, tot això acompanyat amb sucoses fruites acabades de collir de l'arbre, que reposaven en verdes fulles. El moro, meravellat per aquest fet s'afanyà a aixecar el setge, veient en tot això un miracle de la verge cristiana a la qual va començar a tributar devoció, sense adonar-se que l'únic i vertader miracle real consistia en una galeria secreta que penetrava per les entranyes de la muntanya, sortint a una distància suficient per permetre un segur i abundant abastiment de queviures per a la fortalesa.

L'origen del Castell de Montsoriu[40][modifica | modifica el codi]

Un dia, el general Maüs estava defensant la terra contra forasters, però va ser ferit i va fugir pels boscos fins que va arribar a dalt d'un turó i va encendre una foguera. Llavors, el seu ajudant va veure la foguera i el va anar a rescatar. Per commemorar allò el general Maüs va fer construir un castell sobre aquell turó anomenat Montsoriu.

La guerra dels remences[40][modifica | modifica el codi]

Un noi, vassall del senyor de Montsoriu, es va casar amb una de les mosses més boniques de la rodalia. Com manava la llei, la noia va haver de passar la nit de després del casament amb el senyor de Montsoriu. L'endemà quan el noi va anar a buscar la seva esposa els guàrdies li van dir que el senyor encara estava dormint. Això va passar durant 3 dies i al quart, el noi va anar a buscar a la noia disposat a tot i quan el senyor li va entregar la noia, el jove va travessar el cor del senyor amb una daga sense que els guàrdies poguessin fer-hi res. Amb el desconcert que hi havia els acabats de casar van tornar al poble on la gent estava disposada a defensar-los. Així va ser com va començar la Guerra dels remences.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Arbúcies» (en (català)). [Consulta: 30 octubre 2011].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «La vall d'Arbúcies» (en (català)). [Consulta: 30 octubre 2011].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Arbúcies-Girona» (en (català)). [Consulta: 30 octubre 2011].
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 Catalunya versió Beta (castellà)
  5. [enllaç sense format] http://www.diba.cat/parcsn/parcs/municipis.asp?parc=3&m=30 Municipis del Parc
  6. [enllaç sense format] http://ichn.iec.cat/Bages/alzinar/Sus%20scrofa.htm Porc senglar
  7. [enllaç sense format] http://ichn.iec.cat/bages/roques/Imatges%20grans/Vipera.htm
  8. 8,0 8,1 Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 «Millora de l’entorn de la bassa de la farga i el jardí dels arboços d'Arbúcies» (en (català)), 05-12-2010. [Consulta: 29 octubre 2011].
  10. 10,0 10,1 10,2 «Arbúcies inaugura LA FARGA DEL ROQUER» (en (català)), 28-07-2011. [Consulta: 29 octubre 2011].
  11. «La Farga del Roquer s’obre al públic després d’anys d’abandonament» (en (català)), 30-07-2011. [Consulta: 29 octubre 2011].
  12. 12,0 12,1 «Arbúcies recupera avui la Farga del Roquer com a espai emblemàtic de la vila» (en (català)), 30-07-2011. [Consulta: 29 octubre 2011].
  13. «La restauració de la Farga del Roquer».
  14. «La Farga del Roquer - Fira de Tardor» (en (català)). [Consulta: 29 octubre 2011].
  15. [enllaç sense format] http://www.holidaycheck.es/climate-wetter_Arbucies-ebene_oid-id_15172.html
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 [enllaç sense format] http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0004821
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 [enllaç sense format] http://www.turisme-montseny.com/arbucies.htm
  18. Crònica de Bernat Desclot, capítol CLIII
  19. Objectes arqueològics trobats al Castell de Montsoriu
  20. Notícies dels descobriments arqueològics del Castell de Montsoriu
  21. [enllaç sense format] http://www.museuetnologicmontseny.org/ca/el-museu Pàgina oficial de La Gabella
  22. «Els primers pobladors». [Consulta: 30 octubre 2011].
  23. Cònsul, Arnau. 1714. El combat d'Arbúcies, una victòria catalana (en català). Arbúcies: Sàpiens Publicacions, 2014, p. 159. ISBN 978-84-616-8949-1. 
  24. Serra i Sellarés, Francesc. Catalunya, 1714. Un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del barroc. Generalitat de Catalunya, 2010, p.100. ISBN 9788439386704. 
  25. Albareda Salvadó, Joaquim. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (en castellà). Editorial Critica, 2010, p.380. ISBN 8498920604. 
  26. «La societat tradicional». [Consulta: 30 octubre 2011].
  27. «La industrialització». [Consulta: 30 octubre 2011].
  28. Resultats a gencat
  29. Metges i farmacèutics catalanistes (1880-1906)
  30. Ollé i Romeu, Josep. M.: Homes del catalanisme.Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció Camí Ral, núm. 6. Barcelona, abril del 1995. ISBN 84-232-0484-7, plana 196.
  31. Carles Riera, Josep Maria Serracant, Josep Ventura Diccionari d'autors de sardanes i de música per a cobla Girona: SOM, 2002 i http://sardanista.cat/boigperlasardana/llistat.asp?criteri=1&sql=idautor=88 Llista de sardanes a Sardanista.cat
  32. [enllaç sense format] http://grups.blanquerna.url.edu/escolamusica/lluistorres.htm
  33. [enllaç sense format] http://www.arbucies.cat/ca/escola-de-musica
  34. [enllaç sense format] http://www.musicsperlacobla.com/compositor.php?autor_id=537
  35. [enllaç sense format] http://sardanista.cat/boigperlasardana/llistat.asp?criteri=1&sql=idautor=930
  36. [enllaç sense format] http://www.arbucies.cat/enramades
  37. [enllaç sense format] http://www.tv3.cat/videos/2797070 Reportatge de TV3 sobre la llegenda de les bruixes
  38. [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/arbuci1.htm
  39. [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/arbuci5.htm
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 40,5 Llegendes del castell per l'AACM
  41. [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/arbuci6.htm
  42. [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/arbuci2.htm
  43. [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/arbuci3.htm

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • enciclopèdia catalana. «Volum III». A: L'Art Gòtic a Catalunya, Arquitectura III, 2003. ISBN 84-412-0887-5. 
  • «Volum XIV». A: La Gran Enciclopèdia en català. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5442-3. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]