Castell de Montsoriu

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Castell de Montsoriu
Castell de Montsoriu.jpg
Castell de Montsoriu vist des d'un helicòpter
Dades bàsiques
Tipus castell i monument
Documentat 1002
Començament Segona meitat del segle X
Acabament Part preromànica al segle X
Part romànica al segle XIII
Part gòtica al segle XIV
Petites reformes al segle XVII
Reconstruït des de 2015
Característiques
Estil Gòtic català amb restes romàniques i preromàniques
Altitud 632[1]
Ubicació
Comarca Selva
Municipi Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies
Localització Turó de Montsoriu

41° 47′ 00″ N, 2° 32′ 26″ E / 41.78321111°N,2.540525°E / 41.78321111; 2.540525
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 8 novembre 1988
Identificador IPAC: 551
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0005792
Modifica dades a Wikidata

El castell de Montsoriu (també anomenat castell de Montsoliu,[1][2] és considerat el castell més important del gòtic dels Països Catalans.[3] Està situat entre les poblacions d'Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de la Selva[1] i s'alça al damunt d'un turó de 632 metres d'altitud,[1] actualment[Quan?] dins del Parc Natural del Montseny.[1]

Toponímia[modifica]

El castell de Montsoriu està sobre un turó amb el mateix nom, però no se sap ben bé què significa la paraula Montsoriu.

Les hipòtesis més importants són:[2]

  • Mont-sorio (Muntanya de suro): Actualment[Quan?] hi ha molt suro al turó, però segons estudis paleoambientals, als segles XIII i XIV només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell. També, segurament els suros que hi ha ara són deguts a l'augment de la indústria tapera als segles XVIII i XIX.
  • Mont-so-riu (Muntanya sobre el riu): El Turó està a sobre la riera d'Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística.
  • Mont-surice (Mont blanc): En èuscar, zuria vol dir blanca. Aquesta teoria ve a dir que l'origen del nom és preromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc. Aquest nom seria semblant al del Montnegre que està entre el castell i el mar.
  • Montem-sigirici (Muntanya d'en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l'estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en iu seria un nom germànic, i l'arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu.
  • Mons-siricus (Muntanya de Sirici): És una variant de l'anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del segle IV que de moment es desconeix la seva relació amb el turó.
  • Mont-soliu (Muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en el fet que alguna gent dels voltants del castell l'anomenen Montsoliu.[4]

Història[5][modifica]

Torre de l'homenatge (segles X-XI) des del pati d'armes

És documentat des del 1002 quan surt esmentat per primera vegada, quan Giscafred, fill de Moixó, dona al Monestir de Sant Cugat, un alou situat en el lloc que en deien Montse Suriz (15). El Giscafred que el 1002 fa la donació al monestir de Sant Cugat diu en aquest document, que era fill de Muç o de Moixó, personatge que és conegut per altra documentació del mateix monestir com a propietari d'un alou o propietat a Arbúcies. Consta, efectivament, que Muç o Moixó, fill del difunt Fruià, fou fet presoner a Barcelona per las tropes d'Almansur l'any 985. d'alla fou portat amb la resta de la caravana de presoners a Còrdova, i després a Saragossa, sens dubte per facilitar el seu rescat; aquí emmalaltí i morí després d'haver fet testament. En aquest li deixa a la seva esposa l'alou que té a la Marca (frontera), i el d'Arbúcies, amb el pacte que ho tingui en vida seva i morta passi als seus fills. Aquestes i altres notícies que es tenen de la familia de Muç o Moixó i de Giscafred deixen clar que eren una familia de barcelonins rics i emprenedors, pero no eren senyors del terme de Montsoriu ni del seus castell, només tenien propietats a la vall d'Arbúcies.

Confirma això el fet que nou anys més tard, exactament el dia 1 de maig de 1011, surti en la documentació un personatge dit Amati Monti Soricensis o Amat de Montsoriu en un document comtal. Segons aquest document, Amat era un dels consellers dels comtes de Barcelona que assistiren al judici que tingué lloc al palau comtal de Barcelona i pel qual Ramon Borrell, 992-1018, va resoldre a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès la propietat d'aquest castell que disputava al monestir en Geribert. germà d'Udalard, vescomte de Barcelona.

Amat és un personatge conegut en la historia general del país, era vescomte de Girona i prengué el cognom del castell de Montsoriu per ésser aquest la principal de les seves propietats. Amat de Montsoriu estava casat amb Sança i el va succeir el seu fill Albert Amat (1025-1029) que va morir sense descendència i que per això fou succeït per la seva germana Ermessenda (documentada des del any 1029 i 1033 i que se sap va morir el 1057). L'any 1033 es produeix el casament d'Ermessenda de Montsoriu, filla d'Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, amb Guerau I de Cabrera, fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda, centre religiós del vescomtat dels Cabrera-Girona, anomenant-se en una donació de l'any 1053 el castell de Montesurio i canviant definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III (1145-1180).[6]

Tot i això, Mn Antoni Pladevall, gran historiador de las contrades, diu que molt probablement des del segle IX i X la casa vescomtal de Girona tingués encomanada la defensa del flanc sud-oest del comtat de Girona, que era l'entrada natural des de les terres ocupades pels sarraïns per entrar al comtat gironí, és per això que l'origen del castell cal situar-lo dintre del segle IX o més tard, a inicis del X, tot i que no surti a la documentació fins iniciat el segle XI.

També diu Pladevall que "Amat, que s'intitularà de Montsoriu quan les antigues grans families començaran a adoptar un cognom o locatiu en la documentació, era fill del vescomte Sunifred i de la seva primera muller Aurúcia; el 1011 és anomenat Amati Monti Soricensi

Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través de Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. El cronista real Bernat Desclot, l'any 1285 es refereix al castell en aquests termes:

« [...]E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món.[...][7] »
— Bernat Desclot

Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat als reis. [8]

Muralles i exterior de la capella gòtica. Segle XIV

L'any 1356, Pere el Cerimoniós va concedir a Bernat III de Cabrera el nou comtat d'Osona. Després de molts anys de servei fidel al rei, Bernat de Cabrera fou acusat injustament per la reina Elionor de Sicília i els nobles aragonesos que conspiraren contra ell, i va ser decapitat a Saragossa el 1364. Després de la seva mort, el seu fill Bernat IV de Cabrera va signar un acord amb Pere III el 1372, i més tard un segon l'any 1381, aconseguint recuperar les possessions de la família, en reconèixer el rei l'error de la condemna.

A partir del segle XV, el castell va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472.

Per consell del rei Ferran el Catòlic, la vescomtessa Anna de Cabrera es casà l'any 1480 amb el cosí del rei, Fadrique Enríquez i pel fet de no haver tingut descendència passà el vescomtat al nebot del seu marit Luis Enríquez l'any 1515.

Entre els anys 1566-1574, degut als grans deutes acumulats pels Cabrera, es veieren obligats a la venda dels seus béns a Francesc I de Montcada,

comte d'Aitona, passant a diferents famílies fins que l'any 1757 va passar als ducs de Medinaceli. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814, i més tard també l'ocuparen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840). En aquesta ocupació es trobava Pau Piferrer, el qual va deixar escrit sobre el castell:

« Ocupa el cim [del turó] un vast castell gòtic del qual subsisteixen encara alguns trossos de mur amb dues torretes, al pas que una completa desolació confon en las habitacions interiors columnes caigudes, corredors de peu i arcs gòtics que es dibuixen a la atmosfera de resplandor de lluna. »
Pau Piferrer

Des de 1998 el castell és propietat del Consell Comarcal de la Selva. Actualment[Quan?] està obert al públic el dies festius i s'hi poden fer visites guiades (www.montsoriu.cat)

Edifici[modifica]

Esquema del castell de Montsoriu, realitzat pel Museu Etnològic del Montseny. Visió des del sud-est.

Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l'accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d'haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota l'advocació de Sant Pere.

Torres i muralles exteriors, sector SO (Segle XIV)

El segle XIII s'hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d'armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres.

Es va construir una nova capella adossada a la muralla datada de finals del segle XII o principis del segle XIII, de planta rectangular de 10 metres de llargada per 3,5 d'amplada, amb dues petites finestres de doble esqueixada, amb una petita capella lateral al mur oest i coberta a dues aigües, la porta d'accés conserva part dels graons d'entrada, així com en un mur interior es poden veure restes d'esgrafiats d'una figura humana i tres creus.

Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.

L'aljub de sota el pati d'armes

El pati d'armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semicobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.

La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d'aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés era directe des del pati.

Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.

Restauració[modifica]

Porta d'accés al recinte

Gràcies a l'esforç de l'Associació d'Amics del Castell, fundada l'11 de març del 1992,[9] es va crear un patronat per a la seva conservació i restauració, presidit pel Consell Comarcal de la Selva i amb participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i els ajuntaments d'Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu. Sota la direcció tècnica del Museu Etnològic del Montseny La Gabella d'Arbúcies s'estan portant a terme la realització de treballs arqueològics, amb resultats excel·lents. Actualment[Quan?] s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella més d'un centenar de peces que formen el conjunt arqueològic de ceràmica catalana del segle XVI més important de Catalunya.[10]

La restauració intenta deixar el castell com era a l'època gòtica amb algunes coses d'altres èpoques com la capella prerromànica i la torre de contrafort.

El diumenge 22 de febrer de 2015 es va recuperar una maqueta del castell, que actualment[Quan?] està exposada a la Sala Noble, obra de Manuel Genovart i Boixet.[11]

Des del dia 1 de març de 2015 s'ofereix al visitant la possibilitat de fer la visita amb guia o bé sense, seguint uns indicadors instal·lats al castell i amb l'ajuda d'una guia del visitant que es lliura quan es compra l'entrada al recinte.

A aquesta galeria de fotos es pot observar com s'ha anat restaurant el Castell de Montsoriu:

Situació[modifica]

El castell de Montsoriu està sobre el Turó de Montsoriu, un turó situat entre les poblacions d'Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu i Riells i Viabrea d'uns 632 msnm. Encara que el turó està dividit entre aquests 3 municipis el castell només està dividit entre Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu. El Turó de Montsoriu forma part del Massís del Montseny i del Parc Natural del Montseny.

El turó de Montsoriu està delimitat pel nord per el torrent de la Geneta, un afluent de la riera d'Arbúcies; per l'est per la riera d'Arbúcies i pel sud pel Repiaix. Des del castell de Montsoriu es pot veure des del Massís del Montseny i les Guilleries fins a la depressió prelitoral i la zona costanera, això explicaria perquè es va construir allà. Encara que a l'edat mitjana no hi havia arbres,[12] actualment[Quan?] hi ha vegetació mediterrània, amb sobretot alzines i suros i alguns pins, i als lloc obacs, castanyers.[1][13]

Llegendes[modifica]

La dama roja[modifica]

Conten que cada any per la nit de Sant Joan, a les campanades de mitjanit, una dama nua apareix dalt de la torre del castell de Montsoriu anomenada l'Heura, amb una llàntia encesa a la mà esquerra i a l'altre un corn de caça. El fa sonar i se sent la contesta des del Coll de Castellar, aparèix un cavaller amb un cavall de foc, que pren la Dama Roja i desapareix en la foscor de la nit.[14][12]

El tresor del castell de Montsoriu[modifica]

Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població de Breda a la mitjanit, s'obre una porta del castell de Montsoriu, ha d'entrar a la primera campanada i tractar d'omplir un sac de gra de blat i segó i sortir abans de l'última campanada de les dotze de l'església de Breda. Tot això ho ha de fer amb una calavera a una mà i un ciri encès de cap per avall a l'altra i caminar d'esquena. Amb el sac ple ha de córrer fins a passar la riera sense mirar el que duu dintre. Si ho fa així, el gra es convertirà en or i plata, però si el guanya la curiositat i ho mira abans d'hora, el segó es convertirà en sorra i el blat en pedres. D'altra banda, si no ha pogut sortir del castell, haurà d'esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l'any vinent.[12][15]

La bruixa Guilleuma[modifica]

Hi ha una roca a prop del castell amb una petjada marcada, que segons conten, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, fou condemnada a viure dins les ruïnes del castell de Montsoriu com ànima en pena, causant tempestes i cridòria terrorífica cada capvespre i fent perdre les collites dels voltants junt amb moltes serventes seves totes elles vestides de blanc. Els habitants de les contrades, per resoldre les desgràcies, van determinar acudir al senyor Bisbe, el qual conjurà els mals esperits amb aigua beneïda i donà un termini a Guilleuma per precipitar-se a les profunditats del Gorg Negre de Gualba passant prèviament pel pic Morou. Va ser amb l'impuls per llançar-se, quan va deixar el peu marcat a la roca de La Petxa de Sant Salvi o de Donya Guilleuma.

Actuament la legenda segueix viva amb testimonis al camping riera de ciuret assegurant que cada nit de lluna plena es poden veure les siluetes de la dama i les seves serventes. Altres diuen que l'aigua corrent deixa de funcionar a les hores properes a aquestes aparicions[12][16]

L'origen del Castell de Montsoriu[modifica]

Un dia, el general Maüs estava defensant la terra contra forasters, però va ser ferit i va fugir pels boscos fins que va arribar a dalt d'un turó i va encendre una foguera. Llavors, el seu ajudant va veure la foguera i el va anar a rescatar. Per commemorar allò el general Maüs va fer construir un castell sobre aquell turó anomenat Montsoriu.[12]

La guerra dels remences[modifica]

Un noi, vassall del senyor de Montsoriu, es va casar amb una de les mosses més boniques de la rodalia. Com manava la llei, la noia va haver de passar la nit de després del casament amb el senyor de Montsoriu. L'endemà quan el noi va anar a buscar la seva esposa els guàrdies li van dir que el senyor encara estava dormint. Això va passar durant 3 dies i al quart, el noi va anar a buscar a la noia disposat a tot i quan el senyor li va entregar la noia, el jove va travessar el cor del senyor amb una daga sense que els guàrdies poguessin fer-hi res. Amb el desconcert que hi havia els noucasats van tornar al poble on la gent estava disposada a defensar-los. Així va ser com va començar la Guerra dels remences.[12]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Com arribar-hi». [Consulta: 6 setembre 2011].
    «Cómo llegar» (en (castellà)). [Consulta: 6 setembre 2011].
    «Carte» (en (francès)). [Consulta: 6 setembre 2011].
    «Map» (en (anglès)). [Consulta: 6 setembre 2011].
  2. 2,0 2,1 «Castell - Toponímia». Associació d'Amics del Castell de Montsoriu. [Consulta: 3 setembre 2011].
  3. «Benvinguts al castell de Montsoriu». Consell Comarcal de la Selva. [Consulta: 6 setembre 2011].
  4. . 
  5. Coll Castanyer, Jaume «El castell de Montsoriu». Palahi, AG, 1994, pàg. 116.
  6. La Gran Enciclopèdia en català 2004 volum XIV entrada Montsoriu
  7. Desclot, Bernat. «CLIII». A: Crònica. 
  8. Lorenzo, Cecília; Fernández, Isaac. Diputació de Barcelona. Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Ormobook serveis editorials, novembre 2009, p. 14-16. B-38.667-2009. 
  9. «Un cicle de conferències exposa les intervencions al selvatà castell de Montsoriu» (en (català)). Diari de Girona. [Consulta: 1 setembre 2014].
  10. «Hallados más de 400 objetos arqueológicos en unas excavaciones en el castillo de Montsoriu» (en (castellà)). El País [Barcelona], 12-11-2007 [Consulta: 21 juliol 2011].
  11. Ferrer, Jordi «Una maqueta del castell de Montsoriu arriba a casa». El Punt Avui, 21-02-2015.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 «El castell - Llegendes» (en (català)). [Consulta: 21 juliol 2011].
    «Llegendes» (en (català)). [Consulta: 21 juliol 2011].
    «Llegendes» (en (castellà)). [Consulta: 21 juliol 2011].
    «Llegendes» (en (francès)). [Consulta: 21 juliol 2011].
    «Llegendes» (en (anglès)). [Consulta: 21 juliol 2011].
  13. «Com arribar al castell» (en (català)). [Consulta: 6 setembre 2011].
  14. «La Dama Roja» (en (català)). [Consulta: 21 juliol 2011].
  15. «El tresor del castell de Montsoriu» (en (català)). [Consulta: 21 juliol 2011].
  16. «Donya Guilleuma». [Consulta: 21 juliol 2011].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Enciclopèdia Catalana. «Volum III». A: L'Art Gòtic a Catalunya, Arquitectura III, 2003. ISBN 84-412-0887-5. 
  • «Volum XIV». A: La Gran Enciclopèdia en català. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5442-3. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Montsoriu Modifica l'enllaç a Wikidata