Artur Mas i Gavarró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Molt Honorable Senyor
Artur Mas i Gavarró
Artur Mas 2015 (cropped).jpg
129è President de la Generalitat de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
27 de desembre del 2010 – 11 de gener de 2016[1]
Vicepresidentes Joana Ortega i Alemany (2010-2015)
Neus Munté i Fernández (2015-2016)
Cap de l'oposició
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
2004 – 2010
Conseller en Cap
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
2001 – 2003
President Jordi Pujol i Soley
Conseller d'Economia i Finances
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
1997 – 2001
Diputat al Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
1995 – 2016
Regidor a l'Ajuntament de Barcelona
Escut de Barcelona.svg
1987 – 1995
Dades biogràfiques
Naixement 31 de gener de 1956 (1956-01-31) (60 anys)
Barcelona, Barcelonès, Catalunya
Residència Cases dels Canonges
Nacionalitat Catalana
Religió Catòlic romà
Alma mater Universitat de Barcelona
Ocupació Economista i polític
Partit polític Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
Cònjuge Helena Rakòsnik (1982)
Fills Artur, Patrícia i Albert
Pares Artur Mas Barnet - Montserrat Gavarró
Signatura

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956) és un economista i polític català d'ideologia catalanista i liberal. Fou el 129è president de la Generalitat de Catalunya (2010-2016), així com president de la federació de Convergència i Unió (CiU) i actualment de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona, va iniciar la seva activitat política el 1982, quan va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat. Va ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997), d'Economia i Finances (1997-2001) i conseller en cap (2001-2003) de la Generalitat de Catalunya. Del 2004 al 2010 exercí de cap de l'Oposició al Parlament de Catalunya.

Biografia

Artur Mas va néixer a Barcelona el 31 de gener de 1956. Fill gran de quatre germans (dos nois i dues noies) d'una família relacionada amb la indústria tèxtil de Sabadell (per part de mare) i la indústria metal·lúrgica del Poblenou. Cursà estudis al Liceu Francès de Barcelona i a l'Aula Escola Europea. Domina el català, el castellà, el francès i l'anglès, gràcies als estudis cursats en aquestes dues escoles. Es llicencià en Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Barcelona.[2] Està casat amb Helena Rakòsnik des de l'any 1982 i tenen tres fills: la Patrícia, l'Albert i l'Artur. Des del gener del 2016 és avi de bessones.[3]

Va iniciar la seva activitat professional l'any 1979, just acabat de llicenciar, en un grup d'empreses industrials dedicades a la producció de material de logística i elevació. Més tard, va dirigir una societat d'inversions propietat d'un grup industrial del sector de l'adoberia.

La primera vinculació amb el sector públic arriba l'any 1982 quan va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya com a col·laborador en la promoció exterior i en la captació d'inversions estrangeres per a Catalunya, primer com a cap del Servei de Fires i després com a Director General de Promoció Comercial. Aquestes responsabilitats el van atansar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) formació de la qual és militant.

Trajectòria política inicial (1987-2003)

Tot i haver ocupat càrrecs en el Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, la seva primera participació com a candidat fou a les eleccions municipals de 1987, com a membre de la candidatura de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, encapçalada per Josep Maria Cullell. Hi va sortir elegit regidor i va ser reelegit el 1991 i el 1995. Dins del Grup Municipal de CiU a l'Ajuntament barceloní va ser portaveu d'Afers Econòmics (1988-1991), portaveu del Grup Municipal (1991-1993) i president del mateix (1993-1995). També va ser diputat a la Diputació de Barcelona (1991-1995).[4]

El 1995 formà part de la candidatura de CiU al Parlament de Catalunya i va ser escollit diputat. El mateix any, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el nomena conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997) de la Generalitat, i posteriorment conseller d'Economia i Finances (1997-2001). El 1999 tornà a ser escollit diputat a les eleccions al Parlament.[4]

Dins la seva formació política, va ser escollit president de la Federació de Barcelona de Convergència Democràtica de Catalunya el 1996. A partir de 1998 va ser membre del Secretariat Permanent de CDC. El novembre de 2000 va ser escollit secretari general en l'11è Congrés del partit celebrat a Cornellà de Llobregat, rellevant Pere Esteve,[5] càrrec que revalidà als congressos de 2004 i 2008.[6]

Va ser nomenat conseller en cap de la Generalitat el gener de 2001, càrrec que va permetre promoure'l al capdavant de CiU com a successor de Jordi Pujol, qui afrontava el seu darrer mandat com a president des de 1980.[7]

El 2002 fou proclamat candidat de CiU a la presidència de la Generalitat a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003. Tot i que la majoria de sondejos no preveien la victòria, per primera vegada a la història de Convergència i Unió, la federació nacionalista va aconseguir ser la força més votada, amb 46 escons i gairebé el 31% dels vots, en els comicis celebrats el 16 de novembre de 2003. El resultat, però, no li va permetre ser president de la Generalitat, atès que la suma del PSC (que havia aconseguit més vots directes que CiU), ERC i ICV-EUiA va donar suport a un programa de Govern comú, investint Pasqual Maragall com a president de la Generalitat.[8]

Cap de l'oposició (2003-2010)

Durant la VII legislatura va liderar l'oposició al Parlament de Catalunya en el mandat del president de la Generalitat, Pasqual Maragall. El 2004, el mateix president Maragall va promoure oficialitzar el càrrec de cap de l'oposició que fins al moment havia existit de facto. Artur Mas va ser el primer nomenat com a tal.

El projecte més transcendental d'aquella legislatura era la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. El 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar, per 120 vots a favor i 15 en contra, una proposta de text que reconeixia Catalunya com a nació, preveia un nou model de finançament i dotava la Generalitat de major autogovern. El 2 de novembre de 2005, els presidents dels tres primers Grups Parlamentaris de la cambra catalana (Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira) van presentar i defensar la proposta del nou Estatut davant del Congrés dels Diputats.

Després de mesos de negociació entre els parlamentaris catalans i les Corts Generals i Govern espanyol per arribar a un acord sobre el contingut final de l'Estatut, Artur Mas, com a líder de CiU, va arribar a un acord amb el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, sobre el redactat final de l'Estatut. Aquest acord, al qual es van sumar el PSC i ICV-EUiA, modificava notablement la proposta presentada des del Parlament de Catalunya, retocava més de la meitat dels articles, es reconeixia Catalunya com a nacionalitat i es modificava la proposta de finançament inicial. Aquesta proposta d'Estatut va ser aprovada finalment pels ciutadans de Catalunya en un referèndum celebrat el 18 de juny de 2006.

Aprovat el nou text estatutari, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va dissoldre el Parlament sense esgotar la legislatura, i va convocar eleccions l'1 de novembre de 2006. Des de la sortida d'ERC del Govern, aquell mateix any governava sense una majoria estable a la cambra catalana.

Aquesta va ser la segona vegada que Mas concorria com a cap de llista de CiU a unes eleccions del Parlament de Catalunya. CiU va aconseguir ser la força amb més vots i va guanyar dos escons més, obtenint-ne 48. De totes maneres, l'aritmètica parlamentària va permetre reeditar el pacte que PSC, ERC i ICV-EUiA ja havien realitzat en l'anterior legislatura. José Montilla i Aguilera, el candidat socialista, va ser investit president de la Generalitat i Artur Mas assumia de nou el paper de cap de l'Oposició a la VIII legislatura.

Entre l'activitat promoguda per Mas en aquest període hi ha la de promocionar les línies per refundar el catalanisme amb el projecte La Casa Gran del Catalanisme, iniciat el 2007.

El gener de 2010, Mas és proclamat per tercera vegada consecutiva candidat de CiU a la presidència de la Generalitat a les eleccions que es van celebrar el 28 de novembre. La formació va obtenir una àmplia victòria, amb més del 38% dels vots i amb un total de 62 diputats al Parlament, dels 135 totals. Els resultats van permetre a CiU accedir de nou al Govern de la Generalitat.

Presidència de la Generalitat (2010-2016)

Havent-se constituït el Parlament de la IX legislatura, el 16 de desembre de 2010, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el proposà com a candidat a la presidència de la Generalitat. En el discurs d'investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir.[9]

El 23 de desembre de 2010, fou investit 129è President de la Generalitat de Catalunya, gràcies al suport del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i a l'abstenció en una segona volta del grup del Partit dels Socialistes de Catalunya. Va prendre possessió del càrrec el 27 de desembre, recollint el testimoni del seu predecessor José Montilla.[10] Va prometre exercir el càrrec amb lleialtat al rei, la Constitució i l'Estatut i amb plena “fidelitat al poble de Catalunya”.[11]

Primer mandat (2010-2012)

L'endemà d'accedir al Palau de la Generalitat, va nomenar el seu primer Govern, que va entrar en funcionament a partir del 29 de desembre. Entre els seus integrants, cal destacar la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, d'UDC i propers a l'entorn de Mas, com ara Felip Puig (Interior), Irene Rigau (Ensenyament), Lluís Miquel Recoder (Territori i Sostenibilitat). També hi va donar entrada a independents com Boi Ruiz, al capdavant del Departament de Salut, Francesc Xavier Mena, a Empresa i Ocupació, o també la del socialista i exconseller Ferran Mascarell, a la Conselleria de Cultura.

En el seu primer discurs de cap d'any, Mas va fer una crida a “reaccionar” amb “serenitat i fermesa” davant les “amenaces” contra la realitat nacional catalana. Per això, va fer una crida a la unitat, animant a buscar els mínims comuns més que les diferències.[12]

En la seva primera trobada com a president de la Generalitat amb José Luis Rodríguez Zapatero, el febrer de 2011, Zapatero li va exigir una retallada pressupostària superior al 10%.[13] Mas va sortir de la Moncloa reconeixent només dos acords concrets: el reconeixement a pagar un deute pendent amb Catalunya del 2008 de 759 milions d'euros, i que el Govern autoritzaria en poques setmanes una nova emissió de deute de la Generalitat per valor de 2.500 milions .[14]

Manifestació de l'11 de setembre de 2012.

L'obra de govern realitzada en el seu primer executiu es va veure marcada per l'adopció de mesures per reduir el nivell de dèficit de la Generalitat amb l'aprovació de retallades pressupostàries o bé amb l'augment de taxes, en àmbits com la Universitat o la Justícia, i la implantació d'algunes noves com la d'un euro per cada producte receptat pel Servei Català de la Salut o la taxa turística, malgrat haver pres la mesura inicial del mandat de suprimir l'Impost de Succeccions.

El 24 de març de 2012 deixà la secretaria general de Convergència Democràtica de Catalunya, atès que els estatuts del partit li impedien un nou mandat, i passà a presidir el partit, com a substitut de l'històric Jordi Pujol.

Arran de la històrica diada de l'11 de setembre de 2012, marcada per la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana, a favor de la independència de Catalunya i amb prop de dos milions d'assistents (segons els organitzadors), i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament aquell mateix any, Mas i CiU van prendre posició a favor d'un Estat propi per a Catalunya i va convocar eleccions a la cambra catalana, pel 25 de novembre, amb el debat de l'autodeterminació i del dret a decidir com a aspecte protagonista.

Segon mandat (2012-2016)

El President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i el Cap de l'oposició Oriol Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012-2016 el dia 19 de desembre del 2012.

Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar per a les candidatures de Convergència i Unió la pèrdua de 90.489 vots. Tot i guanyar les eleccions, van obtenir 50 diputats dels 135 totals, 12 menys que fins llavors, en una contesa amb una participació inèdita del 70% del cens electoral. Una vegada constituïda la cambra catalana, la reelegida presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el va proposar de nou com a candidat a presidir la Generalitat, el 18 de desembre.

Fou investit per segona vegada President de la Generalitat de Catalunya el 21 de desembre de 2012 per 71 vots a favor (CiU i ERC) i 63 en contra (PSC, PP, ICV-EUiA, Ciutadans i CUP).[15] El 24 de desembre va prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat de Catalunya.[16]

Les retallades i el límit de dèficit públic imposats des del govern espanyol[17] van provocar la pròrroga dels pressupostos per a l'any 2012.[18] Va convocar la consulta sobre la independència per al 9 de novembre de 2014,[19] el 25 de novembre va proposar la creació d'una llista combinada de partits polítics, societat civil i professionals (experts reconeguts) a favor del sí per les eleccions[20][21] que va reeixir, en bona part, amb l'anunci el 14 de gener de 2015 d'una entesa amb ERC i altres entitats sobiranistes per convocar eleccions pel 27 de setembre de 2015.[22][23]

Presentació de la candidatura de Junts pel Sí, amb Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueras.

Uns mesos després, a mitjans de juliol del 2015, CDC, ERC i les entitats independentistes ANC i Òmnium es van posar d'acord per a fer una llista independentista per a pròximes eleccions al Parlament del setembre. Aquesta candidatura inclouria els partits, associacions i moviments a favor de la independència, i fou anomenada Junts pel Sí.[24] Mas era el candidat a la Presidència de la Generalitat d'aquesta candidatura, malgrat que aquesta no fos encapçalada per ell (sinó per Raül Romeva), ja que conformava el número quatre per Barcelona.[25] Aquest fet va ser criticat diverses vegades per la resta de partits del Parlament.[26]

La campanya per a les eleccions començà l'11 de setembre de 2015, i Junts pel Sí féu l'acte d'inici de campanya a la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.[27] La seva campanya es va basar en presentar les eleccions al Parlament com a plebiscitàries, intentant aconseguir convèncer indecisos, ja que partien de la teoria que el vot independentista ja estava hipermobilitzat. El principal objectiu que va reclamar el mateix Mas vas ser "una victòria clara, diàfana i rotunda per garantir l'únic canvi real a Catalunya", en l'acte central de campanya a la Farga de l'Hospitalet de Llobregat.[28] La campanya va finalitzar a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona, en un acte que va concentrar 70.000 persones.[29]

Els resultats de les eleccions van donar a Junts pel Sí 62 escons i 1.957.348 vots,[30] sent la força més votada a totes les províncies, comarques i en la majoria dels municipis, però sense obtenir la majoria absoluta tan demanada durant la campanya. Malgrat això, l'independentisme va guanyar en escons, ja que sumant els 10 escons de la Candidatura d'Unitat Popular es superaven els 68 necessaris per a la majoria absoluta, però no en vots, ja que sumant els vots d'ambdues formacions arriben al 47,8%.[31] Mas va qualificar el resultat de les eleccions de victòria, i també va assenyalar que "havien obtingut el mandat explícit per tirar endavant el procés d'independència".[32]

Després de les eleccions

L'endemà de les eleccions començaren les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per a obtenir un acord per a poder investir Mas, quelcom complicat posat que la CUP va esmentar durant la campanya que no l'investiria, argumentant les retallades dutes a terme pel seu govern, entre d'altres.[33] Aquell mateix dia, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya cità Mas com a imputat pel procés participatiu del 9 de novembre de 2014 el dia 15 d'octubre de 2015, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, juntament amb Irene Rigau i Joana Ortega.[34] Mas va afirmar que legalment no va desobeir i es declarà "democràticament rebel davant l'Estat per haver posat les urnes".[34]

Van passar les setmanes però Junts pel Sí i la CUP no van arribar a cap acord per a la primera sessió d'investidura de Mas com a President de la Generalitat, que es va celebrar el dia 10 de novembre.[35] Com s'esperava, els vots de Junts pel Sí (62) van ser els únics favorables a aquesta investidura, i tota la resta (73) van ser en contra, no obtenint la reelecció com a president.[36] Dos dies després, tampoc fou investit a la segona sessió d'investidura, fet que encara no havia passat amb cap candidat a la Presidència.[37] A partir d'aleshores, s'obria un període màxim de 2 mesos que finalitzava el 9 de gener de 2016, i si durant aquest temps no hi havia hagut investidura, es repetirien eleccions al març de 2016.[37][38]

Artur Mas imposa la medalla a Carles Puigdemont, el 12 de gener de 2016

Durant aquest període, la CUP es va mantenir ferma en la seva decisió de no investir Mas.[39] Quan ja s'havien celebrat les eleccions generals del 20 de desembre, encara no s'havia arribat a cap acord.[40] Uns dies després, el 27 de setembre, la CUP va celebrar una assemblea a Sabadell per demanar als militants si havia d'investir Mas o no. El resultat final fou, però, de 1.515 vots, un empat tècnic.[41] No es va resoldre, així, la investidura de Mas. Finalment però, l'opció de no investir Mas es va imposar el 2 de gener, i la CUP va demanar aleshores que es canviés el candidat per evitar eleccions, a una setmana de la data màxima per a una possible investidura.[42]

El 9 de gener de 2016, després d'un acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP, es va anunciar que Mas seria substituït com a president de la Generalitat per Carles Puigdemont[43][44] i el nou candidat va ser investit l'endemà, amb 70 vots a favor (62 de JxSí i 6 de la CUP), dues abstencions (de la CUP) i la resta de vots en contra.[45] El dia 12 de gener va entrar en vigor el seu cessament.[46]

Després de la presidència

Mas, l'endemà de la presa de possessió de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, renuncià a l'acta de diputat al Parlament, centrant-se així en la refundació del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya.[47]

Referències

  1. «BOE 12 de gener de 2016». [Consulta: 12 gener 2016].
  2. «Trajectòria personal d'Artur Mas». Convergència i Unió. [Consulta: 27 desembre del 2010].
  3. «Artur Mas, abuelo de gemelas» (en castellà). El Periódico, 25/1/2016. [Consulta: 5 març 2016].
  4. 4,0 4,1 «Artur Mas i Gavarró». Eleccions al Parlament 2012. Regió 7, 2012. [Consulta: 12 gener 2013].
  5. «L'exsecretari general de CDC Pere Esteve deixa el partit i tots els càrrecs públics». web. 324, 9/11/2006. [Consulta: 13 gener 2014].
  6. «Artur Mas i Gavarró». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. Martínez, Félix; Oliveres, Jordi. Jordi Pujol: en nombre de Cataluña (en castellà). Random House Mondadori, 2005, p. 54. ISBN 8483065991. 
  8. Reniu, Josep Maria. Els governs de coalició. Editorial UOC, 2010, p. 55. ISBN 8497888936. 
  9. Europa Press. «Mas defensa una “transició nacional” de Catalunya basada en el dret a decidir». Avui, 20 de desembre 2010. [Consulta: 27 desembre del 2010].
  10. Tomàs, Neus; Sust, Toni. «Mas pren possessió del càrrec de president amb una promesa de "plena fidelitat a Catalunya"». El Periódico, 27 de desembre del 2010. [Consulta: 28 desembre 2010].
  11. «Artur Mas: “La plenitud nacional no és feina per a impacients”». Ara, 27 de desembre 2010.
  12. «Mas apel·la al sacrifici col·lectiu i a la moral de victòria per superar les adversitats». Ara, 30 de desembre 2010.
  13. «Zapatero va exigir a Artur Mas que la retallada vagi més enllà del 10%». Ara, 9 de febrer 2011.
  14. «Mas estreny i Zapatero afluixa una mica». La Vanguardia, 8 de febrer 2011.
  15. «Mas, investit a la primera amb els vots de CiU i ERC». ara.cat. [Consulta: 21 desembre 2012].
  16. «Presa de possessió del president de la Generalitat». gencat.cat. [Consulta: 26 desembre 2012].
  17. Roger Mateos, Elena Freixa. «La Generalitat tanca el 2012 amb un dèficit del 2,3% del PIB». Ara, 22 gener 2013 [Consulta: 4 juliol 2014].
  18. «El Govern prorroga els pressupostos de la Generalitat per al 2013 i reclama un objectiu de dèficit de l'1,5%». Generalitat de Catalunya, 27/12/2013.
  19. «Catalonia is following Scotland towards independence referendum in 2014» (en anglès). [Consulta: 13 juny 2013].
  20. March, Oriol; Mateos, Roger. «Mas s'ofereix a liderar o "tancar" una llista per la independència amb personalitats civils». ara.cat, 2014-11-25.
  21. «El discurs íntegre d'Artur Mas: 'Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar'». AraGirona.cat, 2014-11-25.
  22. «27 de setembre: eleccions plebiscitàries amb full de ruta compartit i llistes separades». Ara, 14 gener 2014.
  23. «Mas anuncia eleccions el 27 de setembre amb "llistes diverses i full de ruta compartit"». 3cat24.cat, 14 gener 2014.
  24. «La candidatura unitària per la independència es dirà Junts pel Sí». El País, 20/08/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  25. «La llista de Junts pel Sí: qui són els candidats del 27-S». VilaWeb, 15/08/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  26. «Miquel Iceta: "No farem res per ajornar les eleccions del 27-S. Hem de sortir d'aquest embolic com més aviat millor"». Diari ARA, 22/07/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  27. «Junts pel Sí apela a la excepcionalidad del 27S en busca de una gran mayoría» (en castellà). La Vanguardia, 11/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  28. «JxSí reclama una victòria "clara, diàfana i rotunda" per garantir "l'únic canvi real" a Catalunya». Diari ARA, 19/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  29. «Demostració de força de JxSí per tancar la campanya: "Diumenge guanyarem i serà la victòria de tothom"». Diari ARA, 25/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  30. «Resultats eleccions 27s». Diari ARA. [Consulta: 4 març 2016].
  31. «Els independentistes guanyen en escons però no en vots». El País, 28/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  32. «Artur Mas gana las elecciones pero pierde el plebiscito por la independencia» (en castellà). Cinco Días, 28/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  33. «Artur Mas pide a la CUP que se centre en la hoja de ruta» (en castellà). El Periódico, 20/09/2015. [Consulta: 4 març 2016].
  34. 34,0 34,1 «El TSJC cita com a imputats Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega per la querella del 9-N». Diari ARA, 30/09/2015. [Consulta: 4 març 2015].
  35. «La CUP replica que el proceso sigue adelante "esté quien esté al frente"» (en castellà). La Vanguardia, 9/11/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  36. «Artur Mas no logra su reelección en la primera investidura» (en castellà). El Diario. [Consulta: 5 març 2016].
  37. 37,0 37,1 «Mas no ha sido investido, ¿y ahora qué?» (en castellà). La Vanguardia, 12/11/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  38. «O Mas o març». El Periódico de Caralunya, 19/12/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  39. «Mas pide a la CUP que levante su veto para evitar que muchos “se bajen del tren”» (en castellà). La Vanguardia, 1/12/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  40. «La CUP refuerza su veto a Mas tras el 20-D» (en castellà). El Periódico, 21/12/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  41. «L'assemblea de la CUP no resol la investidura de Mas: empat en la votació definitiva». Diari ARA, 27/12/2015. [Consulta: 5 març 2016].
  42. «La CUP no farà Mas president i demana un altre candidat per evitar eleccions». Diari ARA, 3/1/2016. [Consulta: 5 març 2016].
  43. «Junts pel Sí i la CUP tanquen un acord per a dur endavant la legislatura». VilaWeb. [Consulta: 9 gener 2016].
  44. «President Mas: "Faig aquest servei perquè tinc present l'interès del país per sobre de qualsevol altre"». Generalitat de Catalunya, 9 de gener de 2016. [Consulta: 9 gener 2016].
  45. «Carles Puigdemont activa el plan de Artur Mas y declara la "preindependencia"» (en castellà). El Mundo, 10/1/2016. [Consulta: 5 març 2016].
  46. «Reial Decret 12/2016, d'11 de gener, pel que es declara el cessament d'Artur Mas i Gavarró com a president de la Generalitat de Catalunya.» (en castellà). Butlletí Oficial de l'Estat, 10, 12 gener 2016, pàg. 1485.
  47. «Artur Mas renuncia a l'acta de diputat». TV3.

Enllaços externs


Càrrecs públics
Precedit per:
Jaume Roma i Rodríguez
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

1995 - 1997
Succeït per:
Pere Macias i Arau
Precedit per:
Macià Alavedra i Moner
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller d'Economia i Finances

19972001
Succeït per:
Francesc Homs i Ferret
Precedit per:
President de la Generalitat
Jordi Pujol i Soley
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller en Cap

20012003
Succeït per:
Josep-Lluís Carod-Rovira
Precedit per:
Pasqual Maragall i Mira
(No existia el càrrec oficialment)
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Cap de l'oposició

20042010
Succeït per:
Joaquim Nadal i Farreras
Precedit per:
José Montilla Aguilera
Senyal de la Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya

20102016
Succeït per:
Carles Puigdemont
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Pere Esteve i Abad
Covergència Democràtica de Catalunya
Secretari General de CDC

20002012
Succeït per:
Oriol Pujol i Ferrusola
Precedit per:
Jordi Pujol i Soley
Convergència i Unió
President de CiU

20042015
Succeït per:
es trenca la federació
Precedit per:
Jordi Pujol i Soley
Covergència Democràtica de Catalunya
President de CDC

2012 - actualitat
Succeït per:
continua en el càrrec