Arquitectura gòtica

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gòtic (arquitectura))
Salta a: navegació, cerca
Edifici gòtic vist pel darrere

L'arquitectura gòtica s'inclou dins del moviment cultural conegut com a art gòtic que, al seu torn, sorgeix en un context més ample, anomenat renaixement del segle XII.[1] Aquest estil arquitectònic s'estén per un llarg període de l'edat mitjana i varia d'un lloc a un altre; es desenvolupa entre meitat del segle XII i inicis del segle xvi, marcant la fi del període medieval. El primer gest impulsor d'aquesta nova filosofia constructiva es donà a França, estenent-se a tota Europa en un període conegut com el de les grans catedrals.

Història[modifica | modifica el codi]

El gòtic primitiu de la basílica de Saint Denis

Les teories més tradicionals dependents de la tradició centrista francesa, suposen que el gòtic sorgeix del no-res a l'Illa de França, en una regió que no era especialment emprenedora arquitectònicament. La lleialtat de Cluny i el Cister al papa era una amenaça a les intencions nacionalistes de la casa reial francesa, de manera que es volia un estil arquitectònic propi. El cas és que l'abat Suger de Saint-Denis, responsable del projecte de la basílica de Saint-Denis, fa una mediació entre la reialesa i l'Església. Suger servia, en primer lloc, els reis en la seva lluita contra la noblesa feudal en les ambicions internacionals de l'imperi.

Saint Denis estava localitzada al centre del domini reial. Va ser el projecte de l'abat de Suger el que inicià l'estil gòtic. La difusió d'aquest té relació directa amb l'ampliació de la jurisdicció del rei. Les primeres creacions varen ser a les ciutats de domini reial: París, Chartres, Amiens, Reims i Bourges.

Suger afirmava la novetat de la seva obra arquitectònica en termes teològics: nou cor i nova façana per a un nou edifici cristià. Saint Denis era l'apòstol de França, el sant patró nacional. La seva església despertava sentiments tant a nacionalistes com a religiosos. Es tractava d'una arquitectura rica en significats: filosofia neoplatònica i teologia cristiana. Simbologia de la llum, pensament racional i matemàtic. S'utilitza la creu llatina en analogia amb el cos humà.

El gòtic no és en si mateix un estil, ni un sistema: utilitza l'arquitectura com una catedral romànica i cap dels seus elements estructurals és invenció dels constructors gòtics. L'arc ogival és una invenció de Mesopotàmia portada pels croats cap a Europa i pels víkings cap a Normandia. Era utilitzada en caves i llocs amagats. En un salt conceptual, es torna un estil madur en un termini de 40 anys i, un segle més tard, ja domina tota Europa.

Les catedrals i els edificis, cada cop els feien més alts.

El gòtic acostuma a descriure's com a verticalitat i lluminositat. El gòtic té un mur molt prim comparat amb el romànic; hi ha els contraforts que serveixen per a sostenir els arcbotants i per a poder aguantar la volta ogival. La volta ogival es troba al sostre, és un sostre acabat amb una punta bastant alta i empinada.

Sistema estructural[modifica | modifica el codi]

Esquema estructural d'una catedral gòtica
Vitralls i rosassa

A la península Ibèrica hi ha dos models arquitectònics gòtics diferents: el gòtic francès, caracteritzat per la verticalitat i l'ornamentació, i el gòtic meridional, en què domina la línia horitzontal i l'austeritat decorativa.

L'arquitectura d'estil gòtic sorgeix d'una modificació estructural important de l'arquitectura romànica. Les construccions típiques són els castells fortificats, les torres de defensa i les catedrals. Les innovacions són, principalment:

  • Voltes construïdes amb nervadures de pedra i totxo a les voltes (volta de creuer), cosa que fa que siguin més lleugeres que les voltes romàniques.
  • L'arc preferencial deixa de ser l'arc de mig punt i passa a ser l'arc ogival.
  • Els contraforts, a causa de les majors tensions, es transformen en arcbotants –braços externs quasi perpendiculars a la superfície de l'edifici, que sostenen la nau central en les esglésies. Els arcbotants són una mena de mitjos arcs construïts per sobre de la coberta de les naus. Amb aquesta ubicació, les pressions de les voltes més altes són transferides cap a l'exterior, cap als arcbotants, i d'aquests cap als fonaments, fent-ne possible l'equilibri. Amb voltes més altes, s'utilitzen arcbotants dobles o de doble arcada que neutralitzen les pressions del pes més gran de la volta.

Les estructures més lleugeres permeten la utilització de grans rosasses i vitralls, regularment amb escenes religioses. Predomina la verticalitat. Les plantes són en forma de creu llatina i les façanes es vesteixen d'escultures i relleus.

A França i a Anglaterra prevalen les esglésies gòtiques amb torres truncades, sense punxa; a Alemanya, però, són freqüents altes torres punxegudes. Entre les catedrals gòtiques franceses, destaquen: la catedral de Notre Dame, a París, i entre les alemanyes, la de Colònia, la construcció de la qual començà el 1270 i es perllongà 52 anys.

Façana[modifica | modifica el codi]

Catedral amb la forma de H característica a la vista frontal

La façana està plena de vitralls de colors per a poder deixar entrar la llum natural; sobre l'entrada hi ha una gran portalada. Les puntes que estan a dalt de tot l'edifici són aguantades pels pinacles. En la majoria d'edificis la façana té forma de H. Per decorar la façana de la teulada hi havia gàrgoles.

Vitralls gòtics[cal citació][modifica | modifica el codi]

Els vitralls substitueixen a la pintura mural que s'havia desenvolupat àmpliament durant el període romànic però que en el gòtic resta com un art complementari. Durant el període gòtic, l'art dels vitralls esdevé l'art hegemònic del color i del dibuix, pren les funcions simbòliques-docents de la pintura mural amb els seus complets programes iconogràfics que fan convergir a la major part dels tallers i centres artístics europeus, principalment de França, en el dibuix dels cartons que és el pas previ de la realització d'un vitrall.

La catedral gòtica evoca la imatge del “Jerusalem Celestial” i constitueix l'obra col·lectiva dels habitants (burgesos) de les ciutats de la Baixa edat mitjana. Cada nova generació de paletes i artesans, en prendre el relleu de la generació anterior, fera avançar la construcció de la catedral de la seva ciutat, continuarà el presbiteri o construïra les capelles laterals o el creuer, etc. Cada nova església o catedral fera les seves naus més altes que les anteriors, tot suprimint progressivament el mur de fàbrica i substituint-lo pel que s'ha anomenat el "mur translúcid", és a dir, pels amplis finestrals amb vitralls de color que proporcionen a l'interior de les esglésies i catedrals una atmosfera càlida, acolorida i irreal on els fidels poden sentir-se segurs a l'empara de l'Esglésiatot contemplant la "llum d'essència divina" tal com poèticament deia l'abat Suger que fou qui impulsà la construcció dels vitralls del cor de la Basílica de Saint-Denis de París, cap a mitjans del segle XII.

L'art dels vitralls domina a les restants tècniques de pintura a les quals imposa les seves lleis: la composició emmarcada enmedallons, nínxols o altres compartiments, els colors vius i saturats, les formes delimitades i precises, etc.; són pautes estètiques que hi ha també en la il·lustració de llibres i miniatures esteses àmpliament per tot Europa. Aquest predomini del vitrall té l'excepció a Itàlia, on la tradició muralista no s'havia interromput des de l'antiguitat, o en altres llocs que comCatalunya acusaven ja des del romànic les influències italianes.

Els seus temes són els grans temes de l'Antic i Nou Testament, les històries de la Mare de Déu i dels sants i també les representacions d'activitats gremials o escenes de la vida quotidiana, les quals, progressivament pugen també a dalt dels vitralls de les catedrals.

En avançar l'estil es modificà la tècnica amb una nova gama de color basada en els fons incolors o grisos, en els tons trencats i els temes més humanitzats. L'invent del color groc de plata portarà a l'art dels vitralls, durant el segle XIV, a unpreciosisme daurat i una lleugeresa que constitueix la seva culminació.

Un recorregut per les esglésies i catedrals amb els vitralls més destacats comença per la Catedral de Chartres, a França, ja que els seus vitralls constitueixen el més bell i ensems el conjunt de vitralls més ben conservat d'Europa. Comprèn 146 finestres amb 1.359 temes dels quals el vitrall de "Notre-dame de la Belle-Verrière" n'és el més famós. També són destacats els vitralls de Sant Eustaqui, les rosasses i el vitrall del Zodíac.

L'expansió de l'art gòtic per tot Europa tingué lloc durant la primera meitat del segle XIII, assolint la seva plenitud vers ladècada de 1260 quan s'acabaren les catedrals de Beauvais a França, de Colònia i de Lleó a Espanya. És en aquesta etapa clàssica quan l'arquitectura es fa més complexa: les naus s'aixequen fins a unes alçades mai vistes, els arcbotants es dupliquen para sostenir aquestes voltes tan elevades i els pinacles es fan més voluminosos. En aquesta etapa les portades passen de les tres portades clàssiques de Reims o Amiens a les cinc portades de Bourges o Lleó. Els finestrals deixen de ser perforacions en el gruix del mur per a transformar-se en panys de paret translúcids, plens de vidre entre filigranes depedra.

Interior[modifica | modifica el codi]

Església de Santa maria del Mar, a Barcelona

Hi ha moltes catedrals que al sostre contenen voltes ogivals que carreguen el pes de l'estructura sobre els pilars. Aquesta innovació tècnica permet que els murs exteriors siguin molt més prims i, per tant, s'hi puguin disposar grans vitralls.

Arquitectura gòtica catalana[modifica | modifica el codi]

Catalunya va viure moments de prosperitat i d'importants conquestes entre els segles XII i XV. Les ciutats van créixer i, amb la plenitud, va arribar la febre constructiva. Es van aixecar grans catedrals com les de Girona i Santa Maria del Mar, o monestirs com el de Santa Maria de Pedralbes.[2] Durant l'època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del segle xiii fins a pràcticament l'inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars. Un dels exemples més emblemàtics que han perdurat fins als nostres dies en són les drassanes de Barcelona.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Charles Homer Haskins. The Renaissance of the Twelfth Century. Cambridge: Harvard University Press, 1927. (p. viii, Introduction).
  2. «Arquitectura gòtica religiosa». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura gòtica Modifica l'enllaç a Wikidata