Juan Mariné Bruguera

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Juan Mariné)
Infotaula de personaJuan Mariné Bruguera
Biografia
Naixement31 desembre 1920 Modifica el valor a Wikidata (103 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de fotografia Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0547912 Allmovie: p101241 TMDB.org: 100907 Modifica el valor a Wikidata
Juan Mariné en una entrevista pel programa Días de cine.

Joan Mariné Bruguera (Barcelona, 31 de desembre de 1920)[1] conegut com a Joan Mariné és un director de fotografia català que com a tal va debutar l'any 1942 a la pel·lícula Cuatro mujeres d'Antonio del Amo. La seva carrera va acabar 47 anys més tard al 1989 després de rodar La grieta de Joan Piquer,[2] rodatge durant el qual es va infectar d'anisakis i va estar a punt de morir.[3]

Biografia[modifica]

Pares[modifica]

Els pares de Joan Mariné es van conèixer gràcies al futbol. La mare, Josepa Bruguera, jugava de portera a l'equip femení aficionat de l'Espanyol. Enric Mariné, el pare era defensa del conjunt masculí de l'España. Una malaltia va obligar el pare a deixar els camps de futbol. Després d'aquesta etapa com a futbolista va entrar a treballar primer a El Siglo i, més tard, a La Unión Vidriera Española. Josepa Bruguera va dedicar-se a fer treballs d'impremta.[2]

Infantesa i joventut[modifica]

De petit va patir "una tos molt lletja" i, a conseqüència d'això, la seva mare el va enviar temporalment a Arenys de Mar per curar-se. Allà, l'any 1924 va tenir el seu primer contacte amb el cinema, ja que uns comerciants d'antiguitats van projectar-hi els primers curtmetratges de Charles Chaplin amb un novedós sistema de cinema casolà. "Allò era una meravella, em va impactar moltíssim", va dir en una entrevista de 2017. De tornada a Barcelona el seu pare el va dur a una sala de cinema, i llavors va fer que la seva mare l'inscrivís a l'escola abans d'hora per tal d'aprendre a llegir[3][2] i així poder entendre els cartells de les pel·lícules mudes.[1][3]

La seva educació va estar marcada per la poca solvència dels pares. Això va fer que Mariné s'hagués d'aplicar i estar pendent de les seves qualificacions,[2] tot i que era bon estudiant.[1] Va iniciar-se en el col·legi Cervantes del carrer d'Aribau de Barcelona. Va veure interrompuda la seva educació en el període de batxillerat elemental després de caure malalt.[2] Va haver d'estar un llarg període al llit a causa d'unes febres que el van deixar cec; malgrat això, amb l'ajuda d'un oftalmòleg i mesos de cures van aconseguir que els seus ulls es curéssin. En comptes de tornar a l'escola per acabar el batxillerat va començar a treballar duent encàrrecs.[1]

La seva mare el portava a veure produccions estrangeres subtitulades, que ella mateixa llegia pel seu fill. Més tard, a Arenys de Mar va freqüentar un club. Aquesta societat tenia un Pathé Baby amb el qual projectaven diapositives i pel·lícules. Com no funcionava gaire bé, Mariné l'arreglava de tant en tant.[2]

El novembre de 1934 el seu tiet José Vilaseca, que era mecànic de professió,[2] li va demanar que dugués una càmera Súper Parvo[3] per a rodar cinema sonor als Estudis Orphea, on s'hi estava rodant El octavo mandamiento d'Arthur Porchet. Mentre esperava que arribés la furgoneta per traslladar la càmera va llegir-ne el manual d'instruccions, que estava en francès, i en arribar a l'estudi es va adonar que l'equip de rodatge, format per suïsos, ja havia tingut problemes amb la càmera que estaven emprant, que era d'un model anterior; Mariné va ser l'única persona capaç d'entendre quin havia estat el problema i resoldre'l.[1][3] Al finalitzar la jornada li van demanar que tornés l'endemà,[3] i de seguida es va interessar per l'activitat de l'equip de fotografia; i tal va ser el seu interès que, tot i les desavinences que va generar entre els operadors, va acabar donant-los un cop de mà com a meritori, sense cobrar.[2] Quan va acabar el rodatge, però, van contractar-lo per 10 pessetes per pel·lícula, que era un sou més alt que el que rebia el seu pare.[3] Després d'aquesta experiència Mariné va seguir col·laborant amb Porchet, que el va cridar per ser auxiliar a Amor gitano d'Alfonso Benavides, després a Incertidumbre de Juan Parellada i Isidro Socias i, finalment, a La canción de mi vida. Aquesta cinta no va acabar de rodar-se mai a causa de l'inici de la Guerra Civil Espanyola.[2]

Guerra Civil[modifica]

Durant la guerra Mariné va formar part de SIE Films, una productora creada per la CNT. Allà va fer noticiaris, pel·lícules de propaganda, migmetratges i curtmetratges argumentals, entre d'altres. Mariné no estava a gust a SIE Films i va traslladar-se a Laya Films, on va ser ajudant i operador de càmera. Quan va tenir 17 anys Mariné va entrar a formar part del 18è cos de l'exèrcit republicà, que dirigia Enrique Lister. Més tard va ser destinat com a fotògraf pel mateix cos republicà. A les acaballes de la guerra el director de fotografia català va haver d'exiliar-se a França on va ser confinat al camp de concentració d'Argelers. Poc després va tornar a Espanya. El van dur a Sevilla i allà va ser empresonat. Primer va anar al camp de concentració de La Rinconada i, més tard, al de La Azucarera. Gràcies a contactes del seu pare va poder sortir. Va ingressar a la Caixa de Reclutes, on va fer serveis de guàrdia d'hospitals i vigilàncies. Es va poder traslladar de nou a Barcelona i va realitzar les proves per a fotògraf de l'Estat major. A principis dels anys 40, coincidint amb el trasllat de Cifesa Madrid, Mariné es va traslladar a la capital espanyola. Va intentar compaginar la seva activitat professional a Madrid amb el servei militar a Barcelona. No li va ser possible. Llavors el fotògraf va començar com a distribuïdor de sabons, tasca que li va proporcionar gran rendiment econòmic, però va acabar malament.[2]

En acabar el servei militar Mariné va traslladar-se definitivament a Madrid amb l'objectiu de retornar al món del cinema. A la capital va recuperar el contacte amb Manuel Berenguer amb qui havia treballat prèviament a Laya, entre d'altres projectes. Amb l'alacantí va treballar en diversos films com a segon operador. L'any 47 va començar a rodar com a director de fotografia. El seu primer film va ser Cuatro mujeres d'Antonio del Amo, després que Manuel Berenguer no se'n pogués fer càrrec de la totalitat de les seqüències al tenir altres projectes sobre la taula.[4] Amb del Amo va rodar 12 pel·lícules. La seva primera pel·lícula completa com a director de fotografia va ser La sombra il·luminada de Eduardo García Maroto. El 16 d'agost del 1948 Juan Mariné es va casar amb Carmen Brandy, filla del torer El Gallo. Junts van tenir tres fills: Núria, Juan Óscar i Jorge Álvaro. Es van separar l'any 1968.[2]

Carrera[modifica]

Mariné va exercir com a director de fotografia fins a l'any 1987. Durant la seva extensa carrera va realitzar nombrosos films amb diferents directors. Destaquen els 22 films amb Pedro Lazaga, els 12 amb Antonio del Amo, els 9 amb José María Forqué, els 7 amb Juan Piquer i els 5 amb Pedró Masó. Posteriorment ha treballat en investigació i restauració de negatius a la Filmoteca Espanyola[4] i l'ECAM.[3] Al 2013 va protagonitzar el documental Juan Mariné: La aventura de hacer cine. de Primitivo Álvaro Pérez.[2]

Filmografia[modifica]

Segon operador[modifica]

Segona unitat[modifica]

Curtmetratges[modifica]

Llargmetratges[modifica]

Premis[modifica]

L'any 2019 es va saber que la Filmoteca Espanyola li retria homenatge el 2020.[1]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Belinchón, Gregorio «Juan Mariné, casi un siglo de cine» (en castellà). El País, 31-12-2019 [Consulta: 2 gener 2020].
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Soria, Florentino. Juan Mariné. Un explorador de la imagen. Múrcia: Editora Regional de Múrcia, Març 1991. ISBN 8475641148. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 «Juan Mariné: «Tras sobrevivir a la Guerra Civil juré que mi vida entera la dedicaría al cine»» (en castellà). ABC, 24-05-2017. [Consulta: 22 octubre 2018].
  4. ↑ 4,0 4,1 Directores de fotografía del cine español. 1. ed. Madrid: Filmoteca Española, Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales, con la colaboración del Centro de Arte Reina Sofía, 1989. ISBN 8486877024. 

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Juan_Mariné_Bruguera&oldid=33122444»