Joaquim Jordà i Català

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJoaquim Jordà i Català
JoaquimJordaFilmotecaCatalunya2001.jpg
Joaquim Jordà i Català en un acte de la Filmoteca de Catalunya el 2001
Dades biogràfiques
Naixement Joaquim Jordà i Català
9 d'agost de 1935
Santa Coloma de Farners, Catalunya
Mort 23 de juny de 2006(2006-06-23) (als 70 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Director de cinema, guionista, escriptor i traductor

IMDB: 0430286
Modifica dades a Wikidata

Joaquim Jordà i Català (Santa Coloma de Farners, la Selva, 9 d'agost de 1935 - Barcelona, 2006) fou un director de cinema, guionista i traductor català. Pertany a l'Escola de Barcelona on destaca pel seu film Dante no es únicamente severo (1967) dirigida juntament amb Jacinto Esteva. Es reconegut també per la seva obra de cinema documental amb títols com el film cooperatiu Numax presenta... (1980), la guardonada Mones com la Becky (1999) o De Nens (2003). L'any 2000 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya i el 2006 amb el Premi Nacional de Cinematografia, concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

El 2004 va reprendre Numax presenta..., una pel·lícula que havia rodat el 1979 per iniciativa de l’Assemblea de Treballadors de l’empresa d'electrodomèstics Númax. Vint anys no són res, una nova pel·lícula, retroba aquells treballadors que autogestionaren la fàbrica.[1]

Biografia[modifica]

Neix l’1 d’agost de 1935 a Santa Coloma de Farnés. Fill del “notari del poble”, amb domicili itinerant per diverses poblacions catalanes, Jordà visqué a la mateixa casa que va néixer Salvador Espriu, fill també de notari, en aquesta localitat de la comarca de la Selva.

El 1951 s’instal·la a Barcelona on estudia Dret fins 1956, Juan Goytisolo és un dels seus companys de classe amb el qui a l’estiu de 1952 farà el seu primer viatge a París on quedà impressionat  amb Jean Genet i Arthur Adamov. A París cada dia anava a la Cinémathèque dirigida llavors per André Bazin. A partir de segon curs comença a militar al PSUC en clandestinitat.

A l’any 1958 es trasllada a Madrid, ingressa a l’Escola de Cinema i comença a formar par de la Unión Industrial Cinematográfica (UNINCI), productora lligada al Partit Comunista. El primer any fa vaga pràcticament tot el curs, com ha resultat d’aquesta es renova l’escola i es passa a dir Escuela Oficial de Cinematografia (EOC). Fou ajudant de direcció de Juan Antonio Bardem a les pel·lícules Sonata de Otoño (1959) i A las cinco de la tarde (1960). L’any 1960 deixà l’escola a causa d’una discussió amb Carlos Saura, en aquest mateix any torna Buñuel a Madrid amb qui establí una relació d’amistat i també dirigeix el seu primer curtmetratge Día de muertos (1960) junt amb Julián Marcos.

Torna a Barcelona el 1962 i participa en diversos projectes cinematogràfics com a ajudant de direcció, guionista o actor. L’any 1966 es reuneix a casa de Ricardo Bofill amb Jacinto Esteva, Pere Portabella, Carles Durán i Gonzalo Suárez d’on sorgeix la idea de fer un projecte conjunt. Aquest es considera l'inici del moviment anomenat Escola de Barcelona, que volia superar les barreres de la censura franquista explorant camins alternatius en el cinema per la via de l'experimentació formal, i sovint utilitzant al·lusions polítiques indirectes. Precisament el seu segon llargmetratge, Dante no es únicamente severo (1967), fet junt amb el cineasta Jacinto Esteva, es considerà un film manifest d'aquest moviment.

A finals dels 60 degut a la seva intensa activitat política i el cansament de viure sota el règim de Franco marxa exiliat a Itàlia on dirigeix diversos films militants com Portogallo, paese  tranquilo (1969) que formà part del Festival de Leipzig. El 1970 coodigirà amb Giani Toti el documental Lenin Vivo com a encàrrec del Partit Comunista Italià i l’any següent juntament amb Ivo Barnabó Micheli Spezziamo le catene, una pel·lícula sobre les pràctiques de l’absentisme i el sabotatge a l’empresa italiana de cotxes Alfa Romeo.

L’any 1973 torna a Barcelona i juntament amb el filòsof Santiago López Petit participarà en la Formació del moviment d’autonomia obrera que ja feia anys que funcionava a Itàlia. A partir d’aquest moment comença a dedicar-se amb intensitat a la traducció de texts treballant sobretot a l’editorial Anagrama a través del seu amic Jordi Herralde.En aquesta època entra en contacte amb l’Assemblea de Treballadors de l’empresa d’electrodomèstics Numax, després de dos anys d’autogestió decideixen tancar i amb els diners de la caixa de resistència proposen a Jordà fer una pel·lícula per explicar l’experiència, aquest film es titula Numax presenta... (1980).

Després de Numax s’instal·la novament a Madrid i comença una etapa com a guionista col·laborant amb directors com Mario Camús o Vicentre Aranda. Un altre cop haurà d’esperar 10 anys per dirigir novament i dirigirà El encargo del cazador (1990), una pel·lícula sobre el seu amic Jacinto Esteva. També al 1996 la pel·lícula de cinema negre ambientada al món rural Un cos al bosc que fou el seu segon llargmetratge de ficció.

L’any 1997 tingué un infart provocant-li agnòsia i alèxia. Va perdre part de la visió d’un ull, la capacitat de distingir formes i colors, orientar-se en l’espai i en el temps i quedà incapacitat per entendre el llenguatge escrit. Aquest infart fa que Jordà es decantí cap al cinema documental ja que li era molt difícil treballar en projectes de ficció. Jordi Batlló, director del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, li proposa participar-hi amb el rodatge d’una pel·lícula. Aquest serà el documental ubicat en un sanatori mental Mones com la Becky (1999) film de consolidació i reconeixement de Joaquim Jordà. A partir d’aquí començarà una etapa creativa molt intensa amb títols com De nens (2003) sobre l'anomenat cas Raval, Vint anys no és res (2004) que recupera els personatges de Numax presenta... i retrata l'evolució que han fet en les seves vides, i Més enllà del mirall (2006), on investiga la malaltia que pateix a partir de diversos testimonis i de la seva pròpia experiència.

Cal destacar també la seva obra com a guionista a pel·lícules com El Lute: camina o revienta, El Lute II: mañana seré libre, Carmen, de Vicente Aranda; i Pau i el seu germà, de Marc Recha, entre altres, així com a guionista de la minisèrie Andorra, entre el torb i la Gestapo.

Morí el 23 de juny del 2006 a conseqüència d'un càncer de fetge i pàncrees, abans del rodatge de la que podria haver estat la seva última pel·lícula, Morir de dia, un film documental sobre l’irrupció de l'heroïna i la SIDA a la ciutat de Barcelona. L'any 2000 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya i el 2006, dies després de la seva mort, amb el Premi Nacional de Cinematografia, concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

Obra[modifica]

El cinema de Joaquim Jordà es llegeix retrospectivament i es projecta amb força cap al futur; és un cinema que pensa. A Numax presenta... (1980) filma la revolta d'uns treballadors en el mateix moment que el proletariat desapareix. És la història del final de la lluita obrera i també del cinema militant. Jordà, havia participat, des de l'exili romà, en l'anomenat cinema militant de finals dels anys seixanta. Com que tampoc seguia les consignes de partit, va passar bona part dels setanta sense filmar, dedicat sobretot a la traducció. Numax presenta... s'acaba amb una festa en la qual els obrers expressen els seus projectes de futur. Vint-i-cinc anys després Jordà recupera els mateixos personatges per veure què ha passat amb les seves vides. Vint anys no és res (2004) constata la desaparició de la política, les esperances traïdes de la Transició, i com els herois quotidians de la classe treballadora han perdut la seva lluita però conserven la dignitat del perdedor i una lucidesa total.[2]

Després d'una dècada dedicada a l'ofici de guionista, Jordà fa El encargo del cazador (1991), un film singular. Un documental sobre Jacinto Esteva, el seu antic company de l'Escola de Barcelona i coautor del film manifest Dante no es únicamente severo (1967). A la pràctica es tracta d'un treball d'exploració sobre un espectre que figura una modernitat truncada, una època perduda –la Barcelona de la gauche divine– i una herència problemàtica. Aquesta arqueologia fantasmal emergeix com el primer gran assaig fílmic de Jordà. Potser el segon, si es considera com a tal el film preparatori, l'assaig literal en què es va convertir ‘Maria Aurèlia Capmany parla d'Un lloc entre els morts' (1968).[2]

Després d'un fugaç retorn a la ficció amb Un cos al bosc (1996), Jordà pateix un infart cerebral que li provoca problemes d'alèxia i agnòsia. Aquesta experiència fonamental el fa tornar a Barcelona –aleshores vivia a Madrid– per participar en el Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat les seqüeles de l'ictus filma Mones com la Becky (1999). És el primer d'un conjunt d'extraordinaris films cervell que transiten a l'altra banda del mirall per apropar la mirada del que està fora de la normalitat i mostrar la xarxa teixida pels discursos del poder: psiquiàtric i històric, en aquest cas; judicial, polític i mediàtic en la projecció urbana i social d'aquell univers mental a De nens (2003). En aquests films, Jordà perfecciona les seves eines cinematogràfiques de posada en situació, muntatge significant, reapropiació de la ficció i intervenció personal com a gest polític. La seva darrera obra, Més enllà del mirall (2006), és una afirmació clara de la seva presa de posició i del moviment que defineix tota la seva obra.[2]

Com a traductor va traduir textos sobretot de l'italià i del francès, gairebé sempre treballant al costat de Jorge Herralde per a l'editorial Anagrama.

Fons documental[modifica]

El seu fons documental es conserva, des de 2018, a l'Arxiu Comarcal de la Selva. El fons Jordà és integrat per un extens fons documental i bibliogràfic que documenta la seva activitat professional com a cineasta, professor universitari, i traductor. En la seva major part són documents que es daten entre finals de la dècada dels anys 70 del segle passat i l’any de la seva mort, el 2006.

Els fons de l’autor ocupa 6,1 metres lineals i aplega prop de 2.500 documents. Inclou documents de tres àmbits principals. El primer i de major interès són els documents relacionats amb l’activitat professional com a cineasta. Inclou en aquest bloc nombroses versions, anotades i corregides per l’autor, de guions d’algunes de les seves pel·lícules; a més, en alguns casos, de materials de documentació i localització de les pel·lícules, fotografies i diaris de rodatge. Aquest bloc del fons inclou també guions, propis i d’altres, de la sèrie de TVE “Turno de oficio” (1986-1987), produïda per B.M.G Films, en la qual Jordà també va participar. Com a part de la seva activitat professional com a cineasta els fons inclou també documentació relativa a la participació de Jordà en festivals de cinema (programes, acreditacions, etc.) i la seva tasca de jurat en algun d’ells.

Els fons documental Jordà es completa encara amb part de la seva biblioteca personal, que aplega obres d’assaig especialitzades en temes de cinema, de ficció i poesia, un extens catàleg fílmic en cintes de vídeo, de distribució comercial, que el mateix autor havia catalogat; i un important bloc de premsa, revistes i altre material de propaganda política de grups d’esquerra i extrema esquerra, que data dels anys setanta del segle passat i posterior, amb els quals l’autor col·laborava o tenia afinitat política. Aquest darrer conjunt inclou publicacions que per si mateixes poden ésser d’especial interès per a l’estudi del moviment obrer i socials a la Barcelona dels anys 70 i 80 del segle passat. De la documentació de l’arxiu es dedueix que Joaquim Jordà mateix va participar a fundar alguna d’aquestes publicacions (Teoria pràctica, del grup d’esquerres Autonomia Obrera).[3]

Filmografia com a director[modifica]

Filmografia com a guionista[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Any Guardó Pel·lícula Resultat
2007 Premi Goya al millor documental Més enllà del mirall Candidata
2006 Premi Goya al millor documental Vint anys no són res Candidata
2005 Premi Goya al millor documental De nens Candidata
1990 Premi Goya al millor guió adaptat
amb Vicente Aranda i Eleuterio Sánchez
El Lute II: mañana seré libre Candidat
2006 Concha de Plata Festival de Sant Sebastià Més enllà del mirall Candidata
1999 Premi de la Crítica catalana al Festival Internacional de Cinema de Catalunya
amb Núria Villazán
Mones com la Becky Guanyadora

Referències[modifica]

  1. «Joaquim Jordà». web. [Consulta: 20 abril 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Joaquim Jordà». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 juny 2013].
  3. [1]

Bibliografia[modifica]

  • GARCÍA FERRER, J.M.; ROM, Martí (2001): Joaquín Jordá, Barcelona, Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya.
  • MANRESA, Laia (2006): Joaquim Jordà. La mirada lliure Barcelona: Generalitat de Catalunya - Editorial Pòrtic.
  • VIDAL, Núria (2006): Joaquín Jordá, Torino, Museo Nazionale del Cinema
  • VVAA (2006): NOSFERATU Joaquín Jordá,,Donostia, Donostia Kultura - Paidós.
  • ZUNZUNEGUI, Santos (2007): "Joaquín Jordá Catalá", Al Otro lado de la ficción. trece documentalistas españoles contemporanios CERDÁN, Josetxo y TORREIRO, Casimiro (eds.), Madrid, Cátedra.

Enllaços externs[modifica]