Robert Hossein

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRobert Hossein
Robert Hossein Cannes 2018 (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Abraham Hosseinoff Modifica el valor a Wikidata
30 desembre 1927 Modifica el valor a Wikidata
12è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 desembre 2020 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Essey-lès-Nancy (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (COVID-19 Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaVittel Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
FormacióCours Simon Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióDirector de cinema, guionista, actor de cinema, escriptor i actor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1948 Modifica el valor a Wikidata –  2019 Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMarina Vlady (1955–1960)
Caroline Eliacheff (1962–1964)
Candice Patou (1976–2020) Modifica el valor a Wikidata
PareAndré Hossein Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0396136 Allocine: 2114 Allmovie: p94922
Musicbrainz: 0aa974f9-fb08-434a-bb06-eb62bf453eef Discogs: 1098482 Modifica el valor a Wikidata

Robert Hossein (12è districte de París, 30 de desembre de 1927 Essey-lès-Nancy, 31 de desembre de 2020) fou un actor, guionista i director de cinema francès. El 1982 va dirigir l'adaptació de Les Misérables, i va aparèixer a Le Vice et la Vertu, Le Casse, Les Uns et les Autres i Vénus Beauté (Institut). Altres papers han estat el de marit de Michèle Mercier a les sèries d'Angélique, el de pistoler al Spaghetti Western Une corde, un Colt... (del que en fou també director i coguionista), i del sacerdot catòlic que s'enamora de Claude Jade i es torna comunista a Prêtres interdits.

Carrera teatral[modifica]

Fill d'André Hossein, compositor d'origen àzeri nadiu de Samarcanda[1][2][3] i d'Anna Mincovschi, una actriu jueva nadiua de Kíev (Ucraïna),[4] es va formar com a actor de teatre amb René Simon i Tania Balachova. Va obtenir el seu primer paper destacat als 19 anys, a l'obra Les voyous. Durant un temps es va dedicar a l'escenografia, a Docteur Jekyll et Mister Hyde, La Chair de l'orchidée de James Hadley Chase, o L'Homme traqué, de Francis Carco.

El 1970 es va posar al capdavant del teatre popular de Reims, experimentant amb un teatre tractat com un veritable espectacle cinematogràfic. El 1972 Isabelle Adjani hi actuà amb el seu grup la versió en francès de La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, que la va consagrar (va entrar a la Comédie-Française). Al seu retorn a Paris, Hossein organtiza una sèrie de grans espectacles al Palais des Sports i al Palais des congrès de Paris, on el públic és invitat a prendre'n part : Le Cuirassé Potemkine, Notre-Dame de Paris, o Danton et Robespierre. La comèdia musical Les Misérables va tenir un gran èxit, i fins i tot fou representada al West End i a Broadway. De 2000 a 2008, va dirigir el théâtre Marigny.

Carrera cinematogràfica[modifica]

Va començar la seva carrera cinematogràfica el 1948 a Le Diable boiteux, de Sacha Guitry, on tenia un petit paper de figurant. La seva carrera es va accelerar amb la pel·lícula de Jules Dassin, Du rififi chez les hommes. Més tard actuarà amb Jean Gabin i esdevindrà un dels actors favorits del seu amic Roger Vadim, treballarà amb Yves Allégret, Alexandre Astruc, Édouard Molinaro, Mauro Bolognini, Nadine Trintignant, Christian-Jaque, Claude Autant-Lara i Julien Duvivier.

El 1955 va dirigir la seva primera pel·lícula, Les salauds vont en enfer, adaptació de la peça de teatre[5] del seu amic Frédéric Dard, en la qual també en fou actor. Després va fer Pardonnez nos offenses el 1956, i Toi le venin (amb Marina Vlady i la seva germana Odile Versois), el 1964 va encarnar l'heroi romàntic Joffrey de Peyrac a Angélique Marquise des Anges, després d'un registre interpretatiu més intimista a La musica, de Marguerite Duras, el 1967. El 1968 es retroba amb Michèle Mercier, la seva parella d'Angélique, a Une corde, un colt, western francès del que en fou director i actor. De la seva filmografia, caldria destacar, en opinió del propi Hossein, Le Vampire de Düsseldorf, que realitza i interpreta amb Marie-France Pisier, aleshores la seva companya.

El 1967 va ser membre del jurat del 5è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[6] Va participar com a actor a Le Casse, d'Henri Verneuil. El 1973 va interpretar al sacerdot amant de Claude Jade a l'emotiva Prêtres interdits de Denys de La Patellière ; L'Aurore va escroure : « interpretada notablement per Robert Hossein, un dels millors papers. » Va actuar amb Johnny Hallyday a Point de chute, de la que en fou director. El 1981 va actuar a Les Uns et les Autres de Claude Lelouch.[7] L'any següent va dirigir una versió monumental de la novel·la de Hugo Els miserables, on ja no hi actua, amb la qual va participar al 13è Festival Internacional de Cinema de Moscou i hi va guanyar un premi especial.[8] El 1986 va actuar amb la seva parella Candice Patou a Le caviar rouge, adaptació pel seu amic i còmplice de debuts, Frédéric Dard; va actuar amb Emmanuelle Béart a Les Enfants du désordre de Yannick Bellon (1989), i a Vénus beauté (institut), de Tonie Marshall, el 1999, interpretant a un vell aviador.

El 2009 se'l va veure al costat de Jean-Paul Belmondo a Un homme et son chien de Francis Huster.

Filmografia[modifica]

Director[modifica]

Actor[modifica]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

Robert Hossein al seu teatre el 2007.

Vida personal[modifica]

Es va casar amb Marina Vlady el 23 de desembre de 1955 i van tenir dos fills, Pierre et Igor. El 7 de juny de 1962 es va casar amb Caroline Eliacheff que tenia 15 anys i dos dies, filla de Françoise Giroud, i van tenir un fill, Nicolas, convertit en Aaron Eliacheff, rabí d'Estrasburg.[9][10]

El 1973 va mantenir una relació amb Michèle Watrin (que interpretava la cosina de Claude Jade a Prêtres interdits) fins que va morir l'any següent en un accident de cotxe. El 1976 es va trobar amb Candice Patou, amb la qual es va casar; han tingut un fill anomenat Julien.

Distincions[modifica]

Honors[modifica]

Condecoracions[modifica]

França
Mònaco

Publicacions[modifica]

Narracions[modifica]

Altres[modifica]

  • 1978 : La Sentinelle aveugle (Grasset)
  • 1981 : Nomade sans tribu (Fayard)
  • 1987 : En désespoir de cause (Plon)
  • 2001 : La Nostalge (Michel Lafon)
  • 2002 : Lumière et Ténèbres (Le Pré aux Clercs)
  • 2007 : N'ayez pas peur... De croire (Lattès)

Referències[modifica]

  1. «Робер Оссейн: «Нашу с Мариной Влади семью погубил русский быт»». aif.ru, 28-08-2013. [Consulta: 6 setembre 2019].
  2. «Robert Hossein». Eurasia Academy. [Consulta: 6 setembre 2019].
  3. «Ilham Aliyev and President of the French Republic Francois Hollande had dinner together». president.az, 12-05-2014. [Consulta: 6 setembre 2019].
  4. Selon les propos de l'intéressé à l'émission Le Plus Grand Cabaret du Monde, présentée par Patrick Sébastien le 22 setembre 2007
  5. Les salauds vont en enfer est d'abord un pièce de théâtre créée à Paris el 1954 et d'ailleurs mise en scène par Robert Hossein. Pièce et film donneront naissance à un roman qui paraîtra aux éditions Fleuve noir el 1956.
  6. «5th Moscow International Film Festival (1967)». MIFF. Arxivat de l'original el 16 gener 2013. [Consulta: 9 desembre 2012].
  7. Dictionnaire du cinéma français, collection Références Larousse, 1987
  8. «13th Moscow International Film Festival (1983)». MIFF. Arxivat de l'original el 7 novembre 2013. [Consulta: 31 gener 2013].
  9. «Françoise Giroud « la patronne c’était elle », par Sarah Cattan». Tribune Juive, 11-03-2016. [Consulta: 9 maig 2019].
  10. «Communautes du Bas-Rhin - Strasbourg». [Consulta: 9 maig 2019].
  11. Décret du 14 avril 2006 portant promotion et nomination dans l'ordre national de la Légion d'honneur
  12. Décret du 13 juillet 2000 portant promotion et nomination dans l'ordre national de la Légion d'honneur
  13. Décret du 31 décembre 1989 portant promotion et nomination dans l'ordre national de la Légion d'honneur
  14. Décret du 29 mai 2019 portant élévation aux dignités de grand'croix et de grand officier dans l'ordre national du Mérite
  15. Décret du 14 mai 1994 portant promotion et nomination dans l'ordre national du Mérite
  16. Ordonnance Souveraine n° 800 du 18 nov. 2006 par le Prince Albert II