Gall fer comú

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Tetrao urogallus)
Infotaula d'ésser viuGall fer comú
Tetrao urogallus Modifica el valor a Wikidata
Tetrao urogallus, Glenfeshie, Scotland 1.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes3,8 kg (pes adult, mascle)
1,97 kg (pes adult, femella)
53 g (pes al naixement) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura106 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries7,3 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou25 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22679487 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreGalliformes
FamíliaPhasianidae
GènereTetrao
EspècieTetrao urogallus Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Western Capercaillie Tetrao urogallus distribution map.png
Modifica el valor a Wikidata

El gall fer, gall de bosc o gall salvatge,[1] també conegut com a indiot salvatge[2] (Tetrao urogallus),[3] és un rar i esquerp tetraònid, i el més gros dels gal·linacis dels Països Catalans. És nadiu d'Albània, Andorra, Àustria, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, la Xina, Croàcia, Txèquia, Estònia, Finlàndia, la França, Alemanya, Grècia, Itàlia, el Kazakhstan, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Macedònia, Mongòlia, Montenegro, Noruega, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa i Ucraïna. És itinerant a Dinamarca, extint a Irlanda i reintroduït a la Gran Bretanya.[4]

Morfologia[modifica]

El gall fer és un ocell gros amb el cos arrodonit, ales amples i cua llarga. Tenen un elevat dimorfisme sexual: El mascle és més gran (entre 3 i 4 kg de pes) que la femella. Mostra un color negrós, encara que les ales són marronoses i presenta tonalitats irisades verdes i blavisses en el coll i el pit. Alguns trets característics del mascle són les carúncules (una excrescència carnosa sense plomes de color vermell) que exhibeix per sobre de l'ull, més conspícues durant l'època de zel, les taques blanques a l'altura de les espatlles, el bec de color blanc d’ivori i la cua (amb petites taques blanques) que exhibeix oberta durant l’època de zel.

La femella és clarament diferent: el seu plomatge, amb tonalitats marronoses, és molt críptic i li permet passar desapercebuda durant l’època d’incubació. les seues dimensions són més reduïdes (al voltant de 1,5 kg). Vista de prop, destaca una taca taronja al pit i també es pot observar la carúncula roja sobre l’ull, típica dels tetraònids.

Les races que viuen als Països Catalans (Tetrao urogallus aquitanicus) o a la zona cantàbrica (Tetrao urogallus cantabricus) ocupen la zona més meridional de la seva àrea de distribució mundial com a espècie. Són lleugerament diferents dels galls fers d'altres indrets.

Hàbitat i ecologia[modifica]

És sedentari i local en els boscos subalpins de coníferes d'alguns indrets del nord del Principat de Catalunya[5]. Sovinteja en els boscos de pi negre, pi roig i avets, amb sotabosc de neret, nabiu, boixerola i ginebró, ja que es nodreix de brots de fulles i de fruits d'aquests vegetals. A l'hivern, quan no hi ha res més, ha d'alimentar-se de fulles de pi (folífag), una alimentació molt especialitzada, gens nutritiva i de difícil digestió. A finals de primavera, quan neixen els polls, s'alimenten principalment d'invertebrats.

La població cantàbrica presenta la particularitat de viure majoritàriament en boscos caducifolis, principalment en fagedes madures, potser amb alguns bedolls o roure de fulla gran, i sotabosc amb nabiu i boix-grèvol que són molt importants per a l’alimentació del gall fer.

És un ocell principalment boscà i terrestre, que prefereix desplaçar-se bo i caminant, tot i que quan vola ho fa d'una manera dirigida i potent, no semblant pas que pugui pesar de 3 a 3,5 kg. És tímid i recelós, i quan es desplaça, gairebé corrent pel bosc, es mostra àgil i silenciós.

Reproducció[modifica]

Cap a l'abril o maig comença l'època de zel. Ells galls i les gallines es reuneixen en determinats llocs d'exhibició col·lectiva, anomenats "cantaders" o "cantadors" que són coneguts tradicionalment en l'espai i en el temps. Els mascles de la rodalia s'exhibeixen, bo i efectuant el cant, els estufaments i les cerimònies rituals. L'estufament del mascle, quan canta, en un moment de màxima agitació sexual, és un dels fenòmens més vistosos que hom pot observar als boscos dels Pirineus. Malgrat això, també és el moment per a caçar-lo, aprofitant que resta privat de l'oïda. Els mascles dominants són polígams i s'aparellen amb tantes gallines del cantader com poden.

La femella fa una posta de 7 o 8 ous, en el terra del bosc, amagada dins dels arbusts. De la incubació i de la cura dels pollets, que són nidífugs, en té cura molt sol·lícita la femella.[6]

Durant l'època de zel, no es estrany de trobar, a ple dia, algun mascle embogit, exhibint-se i atacant a qualsevol persona o animal que s'acosti al seu territori[7].

Estat de conservació[modifica]

En el conjunt de la seva àrea de distribució, el gall fer no està amenaçat i fins i tot es considera una espècie cinegètica[8]. Les poblacions més meridionals presenten una realitat molt diferent.

El gall fer cantàbric (T.u. cantabricus) pateix una situació desesperada i, l’any 2018, va ser declarada com a espècie en "situació crítica". L’any 2019 la seva població estimada no arribava als 200 exemplars, dels quals només unes 60 serien femelles i hi hauria uns 131 mascles. Des del 1978 la seva àrea de distribució s’ha reduït un 83% y la taxa de reclutament (el número de polls voladors que acompanyen a cada femella a finals d’estiu) presentava uns valors alarmants de 0,25 polls/femella.[9]

A Catalunya, a la subespècie T.u aquitanicus no li van les coses gaire millor. El 20 de setembre de 2022 va ser inclosa dins de la categoria “en perill d’extinció” (fins llavors estava catalogada com a “vulnerable”). La població estimada no arribaria al miler d’exemplars. Es calcula que hi ha hagut un descens en el número de cantaders actius d’un 17%.[10]

Els estudis realitzats entre els anys 2005 i 2025 han posat de manifest una reducció de la població de mascles del 33%.[11]

Amenaces i depredadors[modifica]

Els galls fers són una presa preuada per tots els depredadors forestals: marta, fagina, guineu, astor o l’Àguila daurada poden caçar un adult jove sense majors complicacions. Les postes de la gallina i els pollets petits també poden ser depredades per altres ocells, rèptils o senglars. En aquestes circumstàncies, la millor defensa és estar sempre quiet i amatent i intentar passar desapercebut.

El fet de ser una espècie molt ben adaptada i especialista en els ecosistemes forestals de muntanya fa que també sigui molt sensible a les possibles alteracions del seu hàbitat. Els seus requeriments ambientals són força estrictes i cada vegada més difícils de trobar en uns boscos que, durant totes les èpoques de l’any, s’han anat convertint en el lloc de destí dels éssers humans com a indret d’esbarjo i contacte amb la natura.

El projecte Perifer ha elaborat uns fulletons didàctics on s’expliquen molt bé les pertorbacions que causa l’activitat humana en els boscos pirinencs [12](PV_Perifer_estovalles.pdf).

Subespècies[modifica]

Referències[modifica]

  1. «gall». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «indiot». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  3. 3,0 3,1 The Taxonomicon (anglès)
  4. IUCN (anglès)
  5. «Gall fer». Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
  6. Knowlton, Frank Hall; Lucas, Frederic Augustus. Birds of the world: a popular account (en anglès). Holt, 1909, p.289. 
  7. Vanny Schmecker. «Mad Tjur/Capercaillie/Wood Grouse attacks skiing kids in Norway». youtube.
  8. «Hunting Capercaille in Belarus». http://trophyhunt.by/.
  9. Jiménez, J. et al. «El urogallo Cantábrico: una población amenazada al límite (en castellà)». Instituto de Investigación en Recursos Cinegéticos (IREC), 07-02-2022.
  10. «Gall fer». gencat (Medi Ambient i Sostenibilitat). [Consulta: 3 febrer 2023].
  11. Toni Pou «Els últims galls salvatges del Pirineu». Diari Ara, 11-07-2022.
  12. «Projecte PeriFer». PV_Perifer_estovalles.pdf.
  13. Animal Diversity Web (anglès)
  14. 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 The Internet Bird Collection (anglès)
  15. Animal Diversity Web (anglès)
  16. AviBase (català)
  17. Animal Diversity Web (anglès)
  18. AviBase (català)
  19. Animal Diversity Web (anglès)
  20. AviBase (català)
  21. BioLib (anglès)
  22. Animal Diversity Web (anglès)
  23. Animal Diversity Web (anglès)
  24. Animal Diversity Web (anglès)
  25. Animal Diversity Web (anglès)
  26. Animal Diversity Web (anglès)
  27. «Tetrao urogallus». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
  28. Subespècies de gall fer (català)

Bibliografia[modifica]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 145. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
  • Dickinson, E.C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, ISBN 84-282-1317-8.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres
  • Jiménez, J., Godinho, R., Pinto, D., Lopes, S., Castro, D., Cubero, D., Osorio, M.A., Piqué, J., Moreno-Opo, R., Quiros, P., González-Nuevo, D., Hernandez-Palacios, O., Kéry, M. 2022. The Cantabrian capercaillie: A population on the edge. Science of the Total Environment 821, 153523.
  • Canut Bartra, J. García-Ferré Diego, Afonso Jordan, I. Manual de conservación y manejo del hàbitat del urogallo pirenaico(en castellà) Ministerio de Medio Ambiente. Madrid, 2011. ISBN 978-84-8014-792-7
  • José Ramón Obeso María José Bañuelos. El urogallo en la Cordillera Cantabrica (en castellà). Ministerio de Medio Ambiente Madrid, 2003 ISBN 84-8014-499-0

Enllaços externs[modifica]