Usuari:Danairiacun/Veu (musica)
La veu és un instrument de vent, component de la música que es crea a traves dels plecs vocals d'una persona. La veu humana es pot utilitzar de diverses formes en la música, per exemple el cant. Un vocalista és un músic que canta, i un cantant és una persona que solament es dedica al cant.
La veu humana com a mitjà de producció del so musical[modifica]
Les persones, des de temps enlla, han utilitzat la seva pròpia veu per produir música.
A cada cultura la veu es gestiona de manera diferent d'acord amb l'estil musical propi. Cada veu humana és diferent i, perlo cual, la classificació no sempre és fàcil. A occident les veus humanes es classifiquen amb base a dos conceptes: La tessitura i el timbre .
La tesitura és la carta de notes en la qual una veu pot cantar amb més còmoditatt. El timbre, com es diu en tractar les qualitats del so, és la característica especial que diferencia una veu d'una altra. Generalment una veu de tesitura aguda té un timbre prim o clar i que una de tesitura greu tindrà un timbre gruixut o fosc. Com em dit abans, cada veu és diferent i pot haver diferencies quant a la seva tesitura-timbre. Encara que existeixen classificacions més detallades que ocupen els entesos, a continuació es presenta la classificació general de les veus humanes.
En la veu masculina les veus clares estan constituïdes per: les veus de Tenor i Contratenor, i les fosques per les veus de: Baríton, Baix. No obstant això heus aquí algunes excepcions, podent trobar tenors amb un timbre més fosc, com el Tenor dramàtic o el Líric - Spinto que formarien també part de les veus fosques.
En el cas de les veus femenines, la veu clara està constituïda per la Soprano, trobant-se també, com en el cas masculí, excepcions quant a sub-classificacions determinades, (Soprano dramàtica - Soprano lírica-Spinto) I les veus fosques la integren la corda de: Mezzosoprano, Contralto i Gutural. Sent l'última extremadament difícil de trobar.
És important dir que la veu és un instrument de naixement. Per tant, cada persona té ja un determinat tipus de veu i el que es fa és treballar amb ella. Els tipus de veu són determinants per als personatges de l'òpera. No obstant això, un cantant només podrà cantar representant al personatge que vagi d'acord amb la seva textura i tipus de veu.
En el cas dels cors, només s'utilitzen quatre veus: soprano, contralto, tenor i baix; mentre que les veus intermèdies es representen amb les altres dues.
La veu[modifica]
La veu és el so produït per l'aparell fonador humà. L'emissió conscient de sons produïts utilitzant l'aparell fonador es coneix com a cant. El cant té un rol important en l'art de la música, perquè és l'únic instrument musical capaç d'integrar paraules a la línia musical.
El so vocal es produeix en una acció física combinada. Les parts són el suport, la funció combinada de mucosidad, entenimentades i músculs vocals (messa vaig donar voce) i de la ressonància i supressió dels harmònics del so emès de la laringe al tracte vocal (boca, cap).
L'espectre d'harmònics es diu timbre. És individual en cada persona. En la pedagogia de cant, el procés de despertar certs harmònics per fer la veu brillant es denomina comunament ressonància. No obstant això, del so inicial de la laringe, només un 20  ;% s'emet efectivament com a so vocal; la resta queda suprimit pel tracte vocal. Per tant és més correcte parlar de filtració parcial del so inicial.[1] Encara que que la formació òssia de cada persona és predefinida, la forma correcta d'emetre el so al tracte vocal es pot aprendre a través d'entrenament constant. Resulta que les veus percebudes com a prominents i brillants són les que tenen una forta proporció del formante entre 2.800 Hz i 3.200 Hz.[2]
Una veu es deixa distingir per l'àmbit, el timbre vocal i la forma de vibrato. La conformació individual de laringe i tracte vocal és la raó per la qual el cantant individual és més distingible pel seu so vocal, que un instrument musical d'un altre del mateix tipus. La tècnica vocal no enfoca primàriament el virtuosisme instrumental, sinó la formació de l'emissió correcta del so. Com l'aparell fonador i el diafragma no són accessibles a través de sensacions nervioses, el professor de cant ha d'usar mètodes indirectes d'influir en la veu, com a imatges, sensacions musculars en òrgans adjacents i l'entrenament del tracte vocal. El mètode més eficaç és la interferència entre el sistema auditiu i la laringe; és a dir, l'atenció al so millora el so.
Vibrato[modifica]
En una veu formada de cantant, hi ha una oscil·lació notòria d'amplitud i freqüència del so que es denomina vibrato. Hi ha vibratos amb freqüències entre 3 i 9 Hz. La freqüència òptima, percebuda com a agradable i orgànica, és de 4,5-5,5 Hz. El vibrato controla la coordinació entre veu de cap (vibració de la capa mocosa) i veu de pit (vibració de lligament i musculus vocalis). Segons Fischer (1993), es distingeixen tres formes de vibrato:[3]
- ona espirativa, introduida pel diafragma
- ona de glotis, intriduida per la glotis, i
- ona complexa, tremor combinat entre glotis i diafragma.
Àmbit i tesitura[modifica]
L'àmbit vocal és el marc total de freqüències que pot generar un tracte vocal. Es mesura per la freqüència més greu i més aguda possibles. Dins de l'àmbit, el volum puja de la nota greu a la nota de dalt. Les notes greus comunament no són aplicables per la falta de volum, les notes més agudes pel volum descontrolado. Per això, per a la música clàssica, es defineix una zona apta per a l'ús musical que es diu tesitura. Aquesta és més petita que l'àmbit i consisteix de les notes que es poden produir amb una qualitat apta per a l'ús musical. A través de tesitura i timbre, les veus es poden classificar.
Durant l'adolescència, totes les veus canvien d'un àmbit agut a un àmbit més greu, a causa del canvi hormonal. Aquesta mutació és més marcada en veus masculines que en veus femenines. Mentre que una veu femenina muta al voltant d'una tèrcia major, la veu varonil muta comunament al voltant d'una octava. Abans de la mutació, un nen pot cantar com a soprano o alt. Durant la mutació la veu canvia dins del marc d'una octava. El fenomen de la mutació està ben documentat en el cantant alemany Peter Schreier, a través d'enregistraments abans i després de la mutació. En el barroc es castrava als nens cantores per mantenir la veu infantil en el cos adult. Els castrati van ser els veritables estels de l'òpera barroca.
Les diferents pràctiques vocals[modifica]
Al llarg del temps les concepcions sobre la forma de cantar van variar segons els requeriments de les diferents obres a realitzar: veu oberta, blanca i llisa per a la polifonia antiga i barroca, com així mateix oberta i clara en els belcantistas; fosca coberta i amb gran projecció del cant operístic del Romanticisme, etc. S'ha de considerar a més les diferents llengües que condicionen també el tipus d'emissió com per exemple: 1. La tècnica francesa. 2. La tècnica alemanya. 3. La tècnica italiana. 4. Tècniques modernes
El color de veu és la tècnica empleada, o bé la conducta vocal, que determina el color del cant, sent aquest clar o fosc. Dins del color la eufonía és el matís que el cantant emplea en l'emissió vocàlica: un cantant pot presentar una eufonía clara o fosca.
La pràctica francesa[modifica]
La llengua francesa és nasal amb vocals i consonants que sonen en el nas, molt difícils de reproduir per al cantant d'altres llengües.
Aquesta tècnica cerca la ressonància en la “màscara” en la part alta del nas i utilitza una respiració fonamentalment intercostal.
L'articulació de la llengua francesa nasalizada fa descendir el vel del paladar pel que deu prendre's aquesta tècnica amb molta cura. L'adaptació i el criteri de l'ús de les consonants nasals com la “n” i la “m” amb la nostra articulació espanyola, amb ressonància buco-nasal i no estrenyent la gola, és de invalorable ajuda per portar la veu cap a davant, en la màscara, requisit imprescindible d'una bona emissió. Ha de considerar-se que l'ús de la buconasalización és un mètode molt utilitzat i mundialment difós per Madelaine Mason que planteja que “la veu en la màscara” té l'avantatge de la no oclusió de la naso-faringe”. Aquesta tècnica ha de ser utilitzada amb molta cura evitant la nasalització en forma excloent, havent de combinar-se sempre amb la buconasalización i considerant-la solament com un recurs de cerca de projecció de la veu.
S'ha utilitzat aquest recurs del so nasalizado com a element expressiu en l'òpera Madame Butterfly de Puccini, que en el famós cor intern “bocca chiusa” del segon acte, brinda el clima dramàtic del moment. El “bocca chiusa” ha de realitzar-se sempre amb la gola sense tensions.
La pràctica alemanya[modifica]
La veu alemanya és gutural, té un color faringi atès que ressona en la part posterior de la boca a causa de la gran quantitat de consonants posteriors d'aquesta llengua. Auditivament la captem com “entubada”, amb molt poc o cap vibrato. Té posició baixa de laringe i respiració abdominal baixa. Aquesta tècnica tracta també de buscar la veu en la màscara.
La pràctica italiana[modifica]
La veu italiana és la veu projectada per excel·lència, extrovertida a causa del tipus d'emissió de la seva llengua. Aquí es plantegen dues escoles de cant:
- La tècnica sorgida a Milà amb una emissió clara projectada.
- La tècnica sorgida a Nàpols amb una emissió “ombrívola” “cupa” (veu coberta).
Aquí amb l'ús de la cobertura del so, la veu del tenor s'amplia i té la possibilitat d'accedir a l'agut amb veu de pit, sense canviar de registre. Això es va evidenciar en l'òpera del segle XIX, en què amb nous requeriments de projecció i potència, provoca el sorgiment d'un altre tipus de tècnica anomenada “aperto dt. coperto” (veu coberta amb la gola oberta) i que té un fort suport respiratori.
Segons Vaccai la tècnica italiana permet treballar les veus en altres llengües i facilitar l'emissió de la mateixa.
Pràctica moderna[modifica]
Des de meitats del segle XX sorgeixen noves tècniques pedagògiques per al desenvolupament de la veu cantada. Es caracteritzen per incorporar nous coneixements científics sobre la base de recerques i estudis moderns i en general tenen una mirada crítica cap a tècniques antigues per sostenir que manquen d'un coneixement empíric validat sobre la funció vocal. Aquesta falencia, sostenen, va generar que els docents es basin en el resultat sonor abans que en les relacions d'aquest so amb els mecanismes que generen la seva producció. Dins d'aquestes noves tècniques es pot nomenar a la 'Pedagogia Vocal Contemporània', sorgida entre els anys 1950 i 1970 o a l'anomenat 'Mètode per a l'Educació Funcional de la Veu', desenvolupat des de 1980 pel docent i cantant Eugene Rabine.[4][5][6]
Registres vocals[modifica]
El terme registre vocal denomina la forma de vibració dels llavis vocals, ligamentum i capa mocosa, en produir el so.[7] En la veu no entrenada, es nota un canvi en timbre en passar d'un registre a un altre, denominat passaggio. Una meta central del bel cant és camuflar aquest punt de canvi de timbre per aconseguir una sola característica de so en tots els registres.
La veu es divideix en tres registres bàsics.
- La veu de pit és un moviment del múscul vocalis, corda vocal i la mucosidad que cobreix els llavis vocals. És la funció bàsica sota el la meva central tant en veus femenines com en veus masculines. Per tant es nota més presència de la veu de pit en veus masculines. Com el moviment del múscul vocalis gairebé sempre inclou moviments de la capa mucosa, constituents de la veu de cap, freqüentment es parla també de , referint-se a una veu de pit barrejada amb vibracions de cap.
- La veu de cap és un moviment sol de la capa mucosa que cobreix els llavis vocals. És la funció bàsica de totes les veus damunt del la meva central. Per això, en les veus femenines és la funció bàsica, mentre que en veus masculines no entrenades només existeix en la seva forma aïllada com falsete. No és sabut encara com és la diferència entre veu de cap i falsete, ja que en la laringoscopia, ambdues funcions donen el mateix aspecte. Se suposa que gran part de la diferència es deu la diversitat d'emissió al tracte vocal.
- Una de les teories mes usades pels mestres de cant clàssic i cantants professionals és que la veu de cap parla d'una veu impostada suportat en el diafragma que produeix un volum ampli en ajudar al so principal el col·locar-se en els ressonadors naturals del cap, principalment la part frontal del crani; en el cas del falsete és una veu molt més suau, que puja i baixa sense molta impostación del so, sense usar gairebé el recolzo en el diafragma. En un altre estil de música mes campirano, en alguns països es canta fent "falsete", com en la huasteca mexicana i la seva guapango o a Suïssa amb el cant a la tirolesa.
- La veu de xiulada o Veu flageolet és un so de xiulada produïda, en tancar el múscul vocalis gairebé per complet, deixant només un buit petit. Aquest registre apareix en veus femenines agudes i, en casos aïllats, en veus masculines. S'usa per produir les notes de do6 per a dalt. Un exemple típic són les coloraturas de la Reina de la Nit en La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart.
La pràctica del bel cant persegueix l'ideal d'una veu que pugui barrejar les dues funcions vocals sense un punt de faci fallida notable (messa vaig donar voce). L'ideal d'una veu barrejada és el registre únic.
| Tipus | Registre |
|---|---|
| Veu greu | 1a.,2a.,3a. vuitena |
| Veu de pit | 4a.,5a.,6a. vuitena |
| Veu de cap o Falsete | 4a.,5a.,6a. vuitena |
| Registre de xiulada | 6a.,7a.,8a.,9a. i 10a. vuitena |
Matisos vocals[modifica]
Al segle XVI el cant eclesiàstic va ser diferenciat de composicions polifòniques. El pioner de la composició eclesiàstica a quatre veus va ser el francès Josquin Desprez (1457/58 - 1521). La nova tècnica de compondre va fer necessari diferenciar tipus de veus que complien amb diferents funcions dins de la música. Amb la música de quatre veus sorgia la categorització per quatre tipus bàsics de veu: Sopran, Altus, Tenor i Baix. Aquestes categories es troben en partitures de oratorio i òpera fins avui.
A més, amb la diferenciació de les òperes en òpera buffa i òpera seriosa es distingien també veus serioses i buffas. Aquesta diferència es va anar convertint en les categories bàsiques de la veu lírica i dramàtica.
Al segle XIX es va fer necessari agregar dues veus intermèdies entre tots dos paris: mezzosoprano (femenina) i baríton (masculí). Aquestes sis veus descriuen tant la tesitura com el “color” (que és un paràmetre que combina el timbre de la veu i la seva intensitat), seguint el Sistema Internacional d'Índex Acústic:
- Soprano: des del do4 fins al do6
- Mezzosoprano des del la3 fins al la5.
- Contralto: des del sol3 fins al fa5.
- Tenor: des del re3 fins al la4.
- Baríton: des del sol2 fins a l'el meu4.
- Baix: des de l'el meu2 fins a l'el meu4.
Matisos en l'òpera italiana[modifica]
Dins d'aquestes sis categories existeixen subcategories.
Les categories clàssiques de l'òpera italiana no coneixen els registres mitjà de mezzosoprano i baríton. Aquests registres es troben integrats en els registres adjacents. Els registres clàssics són:
- Soprano
- Soprano drammatico (spinto)
- Soprano líric
- Soprano leggero, també soprano vaig donar coloratura o soprano d'agilità.
- Contralto
- Tenore
- Tenore greu (baritenore)
- Tenore leggero o Tenore buffo
- Tenore líric leggero o Tenore vaig donar grazia
- Tenore líric
- Tenore líric spinto
- Tenore vaig donar forza (spinto)
- Basso
La categoria de veu és part important del contracte entre un cantant i una casa d'òpera. El cantant pot rebutjar papers no adequats per a la seva veu. A Alemanya, el Bühnenschiedsgericht (jutjat mediador d'escenaris) decideix en cas de plet. La base per a les seves decisions és la definició del matís vocal del cantant, segons el llibre Handbuch der Oper de Rudolf Kloiber.
La classificació de Kloiber no concorda amb la classificació italiana. És més exacta perquè defineix també els matisos de mezzosoprano i baríton. Per la definició molt precisa pot ocórrer que un cantant canti papers de diferents Stimmfächer alhora.
Els tons de veu més comunes i els seus papers[modifica]
Soprano[modifica]
- Soprano dramàtica (g-c’’’)
- paper protagónico en Richard Strauss: Electra
- Brünnhilde en Richard Wagner: La Walkiria
- Soprano lleugera (c’-f’’’, rares vegades també més profunda)
- la sonnambula, per Sarah Brightman
- reina de la nit, en Wolfgang Amadeus Mozart: La flauta màgica
- paper protagónico en Giuseppe Verdi: La traviata
- Soprano de caràcter (h-c’’’)
- Mélisande, en Claude Debussy: Baralles i Melisande
- Soprano dramàtica jove (c’-c’’’) (també: Soprano spinto)
- paper protagónico en Antonín Dvořák: Rusalka
- Leonora, en Verdi: El trobador
- Mimì, en Giacomo Puccini: La Bohème
- Soprano lírica (c’-c’’’)
- Marzelline, en Ludwig van Beethoven: Fidelio
- Susanna, en Wolfgang Amadeus Mozart: Les noces de Fígaro
- Soprano lleugera lírica (c’-f’’’)
- Norina, en Gaetano Donizetti: Do Pasquale
- Zerbinetta, en Richard Strauss': Ariadne de Naxos
- Soprano soubrette (c’-c’’’)
- Despina, en Wolfgang Amadeus Mozart: Così fan tutte
- Gretchen, en Albert Lortzing: La veu de la naturalesa
Mezzosoprano i alt[modifica]
- Mezzosoprano dramàtica - (g-b’’)
- Eboli, en Giuseppe Verdi: Don Carlos
- Brangäne, en Richard Wagner: Tristán i Isolda
- Mezzosoprano lleugera - (g-b’’)
- Rosina, en Gioacchino Rossini: El barber de Sevilla
- Mezzosoprano lírica - (g-b’’)
- Cherubino, en Wolfgang Amadeus Mozart:'Les noces de Fígaro
- Oktavian, en Richard Strauss: El cavaller de la rosa
- Alt dramàtic - (g-b’’)
- La Bruixota/Jezibaba, en Antonín Dvořák: Rusalka
- Alt lleuger (escàs)
- Angelina, en Gioacchino Rossini: La Cenizienta
- Alt bufo (g-b’’)
- Irmentraut, en Albert Lortzing: El armero
- Alt profund (f-a’’)
- Geneviève, en Claude Debussy: Baralles i Melisande
- Una malalta, a Arnold Schönberg: Moisés i Aarón
- Contralto
- paper protagónico, en Jean-Philippe Rameau: Hipòlit i Alicia
Tenor[modifica]
- Heldentenor (c-c’’) (tenor heroic)
- Tristan, en Richard Wagner: Tristán i Isolda
- paper protagónico en Verdi: Otelo
- Tenor dramàtic (c-c’’)
- Tristan, Siegfried, Siegmund, Parsifal, Lohengrin, Walther, Tannhauser i Rienzi de Richard Wagner
- tenor de caràcter (A-b’)
- Acaroni, en Richard Wagner: Sigfrido
- Tenor líric (c-d’’)
- Do Ottavio, en Mozart: Don Giovanni
- Nemorino, en Donizetti: L’elisir d’amore
- Tenor lleuger (c-h’)
- Pedrillo, en Mozart: El rapte del serrallo
- Beppo, en Ruggero Leoncavallo: Pagliacci
- Contratenor (f-f’’)
- Oberon, en Benjamin Britten: Somni d'una nit d'Estiu
Baríton i baix[modifica]
- Heldenbarítono (G-fis’)
- paper protagónico, en Wagner: L'holandès errante
- paper protagónico, en Verdi: Rigoletto
- Jochanaan, en Richard Strauss: Salomé
- Baríton baix (A-g’)
- paper protagónico en Alban Berg:Wozzeck
- Baríton cavaller (A-g’)
- paper protagónico, en Mozart Don Giovanni
- paper protagónico, en Pjotr Iljitsch Tschaikowski: Eugen Onegin
- Baríton líric (B-a’)
- paper protagónico en Rossini: El barber de Sevilla
- Valentin, en Charles Gounod: Fausto
- Baix greu (C-f’)
- Sarastro, en Mozart: La flauta màgica
- Zaccaria, en Verdi: Nabucco
- Baríton baix (I-f’)
- paper protagónico, en Mozart: Les noces de Fígaro
- Alberich, en Wagner: El crepuscle dels déus
- Basso buffo més dur (D-f’)
- Baculus, en Albert Lortzing La veu de la naturalesa
- Baix bufo (I-f’)
- Bartolo, en Rossini El barber de Sevilla
- Doktor, en Alban Berg: Wozzeck
Les veus altes són les femenines, de do3 a do4
Fora d'aquesta classificació per a l'ús de la pràctica de l'òpera, hi ha altres tipus de veus masculines. El contratenor, alt i sopranista fan ús del registre de falsete i veu de cap per emetre un so semblant al cant femení. En el castrato, que no existeix ja en la pràctica musical d'avui dia, se suprimia la mutació de la veu, a través de l'amputació dels testicles.
També existeix la veu de tiple, que és la veu d'un home que encara no ha arribat a la mutació.
Àmbit de la veu en termes de freqüència[modifica]
En termes de freqüència, la veu humana està normalment entre la gamma de 80 Herzio Hz i 1100 Hz (el que equival a, de l'el meu2 al do6, en notació internacional, la meva1 al do5 en notació franc-belga) considerant tota la gamma de veus masculines i femenines.
Gammes de freqüència de la veu i els instruments musicals[modifica]
La veu humana pugues excepcionalment produir sons de més baixa o més alta freqüència. Els rècords mundials van molt més allà d'aquesta gamma, i fins i tot van més enllà del límit de l'audible per l'oïda humana normal.
Veus amb una àmplia gamma[modifica]
Cantants lírics
- Lucrezia Aguiari: do4 - do7.[8]
- Elizabeth Billington: la3 - la6.[9]
- María Calles: fa♯3 - fa6[10][11][12][13][14]
- Isabella Colbran: sol3 - el meu6.[9]
- Manuel García: sol o la2 - re5.[15]
- María Malibrán: sol3 - el meu6.[16]
- Giuditta Pasta: la3 - re6.[17]
- Adelina Patti: do4 - fa6.[18]
- Mado Robin: el meu4 - re7.[19]
- Giovanni Battista Rubini: do3 - fa5.[9]
- Vitas: fa1 - la7
- Carla Maffioletti: mib31 - fa7
- Dimash Kudaibergen: la1 - re8[20][21][22]
Exemples discogràfics[modifica]
La discogràfica Decca va editar un doble CD, Coloratura, dedicat en exclusiva a la classificació de les veus humanes, il·lustrant-les amb fragments d'enregistraments de cantants il·lustres interpretant grans clàssics de l'òpera.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Peter-Michael Fischer (1993): 173
- ↑ Fischer (1993): 75-76
- ↑ Fischer (1993): 159-166.
- ↑ «Copia archivada». Arxivat de l'original el 22 de julio de 2015. [Consulta: 22 juliol 2015].
- ↑ https://centrodetrabajovocal.wordpress.com/eugene-rabine/
- ↑ «Copia archivada». Arxivat de l'original el 10 de julio de 2015. [Consulta: 22 juliol 2015].
- ↑ Fischer (1993): 139
- ↑ "Lucrezia Aguiari, dite La Bastardella ou La Bastardina ou Lucrezia Agujari, dite La Bastardella ou La Bastardina. Encyclopédie Larousse"
- ↑ 9,0 9,1 9,2 "Encyclopédie Larousse. Chant"
- ↑ Ardoin, John. The Callas Legacy. Old Tappen, New Jersey: Scribner and Sons, 1991. ISBN 0-684-19306-X.
- ↑ Ira Siff, « I vespri siciliani» en Opera News, March 2008.
- ↑ Ruggieri, Eve. La Callas. Succés du livre, 2008, p. 85. ISBN 9782738223074.
- ↑ After her June 11, 1951 concert in Florence, Rock Ferris of Musical Courier said, "Her high E's and F's are taken full voice."
- ↑ Declaración de Francesco Siciliani en L'Invité Du Dimanche, The Callas Conversations, Vol. 2 [DVD] 2007, EMI Classics.
- ↑ Saint Bris, Gonzague. La Malibran (en francés). Belfond, 2009, p. 25. ISBN 978-2-7144-4542-1.
- ↑ Saint Bris, Gonzague. La Malibran (en francés). Belfond, 2009, p. 37 and 104. ISBN 978-2-7144-4542-1.
- ↑ Henry Pleasants, The Great Singers, Simon & Schuster Inc., 1966. p. 374
- ↑ "Adelina Patti - Encyclopédie Larousse"
- ↑ Nicholas E. Limansky (Translated from English by Jean-Jacques Groleau): Mado Robin, soprano (1918 - 1960) Còpia de fitxer a la Wayback Machine.
- ↑ «Димаш Кудайберген признан Заслуженным деятелем Казахстана» (en rus). almaty.tv, 12 diciembre 2019. [Consulta: 18 juliol 2020].
- ↑ «‘The Six Octave Man’ from Kazakhstan Coming To New York» (en anglès). caspiannews.com. [Consulta: 18 juliol 2020].
- ↑ «'The World's Best': The 'Six-Octave Man' Wows the Judges» (en anglès americà). Entertainment Tonight. [Consulta: 18 juliol 2020].
Bibliografia[modifica]
- {{{títol}}}. Kassel: Bärenreiter. 3-761-81605-7.
- Fischer, Peter-Michael. Die Stimme des Sängers. Kassel: Bärenreiter, 1993. 3-761-81605-7.
- Kloiber, Peter-Michael. Handbuch der Oper. Kassel: Bärenreiter, 2002. 3-761-81605-7.
Enllaços externs[modifica]
[[Categoria:Terminologia musical]] [[Categoria:Pàgines amb traduccions sense revisar]]