Imperi de Nicea
| ||||
|
| ||||
Bandera | ||||
 Imperi de Nicea | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Nicea | |||
| Idioma oficial | Grec | |||
| Religió | Ortodoxa grega | |||
| Període històric edat mitjana | ||||
| Destrucció de l'imperi Bizantí | 1204 | |||
| Restabliment de l'imperi Bizantí | 1261 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Monarquia | |||
| Emperador | ||||
| • 1204 – 1222: | Teodor I Làscaris | |||
| • 1222 – 1254: | Joan III Ducas Vatatzés | |||
| • 1254 – 1258: | Teodor II Làscaris | |||
| • 1258 – 1259: | Joan IV Làscaris | |||
| • 1259 – 1261: | Miquel VIII Paleòleg | |||
L’Imperi de Nicea (en grec: Αυτοκρατορία της Νίκαιας, en turc: İznik İmparatorluğu) va ser el major dels estats fundats pels refugiats de l’Imperi bizantí després de la conquesta de Constantinoble pels occidentals durant la Quarta Croada. Va durar de 1204 a 1261.
Fundació
El 1204, l’Emperador bizantí Aleix IV Àngel va fugir de Constantinoble en compte de fer front a l'exèrcit croat. Constantí Làscaris va ser coronat en la basílica de Constantinoble, però poc després, junt amb el seu germà Teodor, gendre d’Aleix III Àngel, va haver de fugir a la ciutat de Nicea, actual Iznik a Bitínia, en comprendre que la situació a Constantinoble resultava insostenible. Teodor va substituir poc després el seu germà en el tron amb el nom de Teodor I Làscaris.
L’Imperi Llatí, establert pels croats a Constantinoble, no va aconseguir establir el seu control sobre l'antic territori bizantí, per la qual cosa van sorgir estats successors del domini bizantí al Despotat d'Epir i l’Imperi de Trebisonda, així com a Nicea. Però Nicea era la més pròxima a l'Imperi Llatí i es trobava en la millor posició per a intentar restablir l'imperi Bizantí. Teodor I Làscaris no va aconseguir un èxit immediat -va ser derrotat a Poemaneum i a Bursa el 1204-, però sí que va poder arrabassar-li gran part de l’Anatòlia nord-occidental a l'emperador llatí Balduí I, quan a aquest no li va quedar més remei que defendre's dels atacs de Kaloyan de Bulgària. Teodor també va derrotar a un exèrcit de Trebisonda, així com a altres rivals menors, i es féu amb el més poderós dels estats successors de Bizanci. El 1208, sentint-se segur, es va confirmar com a emperador coronant-se a Nicea.[1]
Durant els anys següents, es van establir i trencar nombroses treves i aliances, segons es desenrotllaven les lluites entre els distints estats successors de Bizanci, l'Imperi Llatí i els turcs del Soldanat Seljúcida de Rüm (el territori dels quals també era fronterer amb el de Nicea). Teodor va tractar de reforçar els seus drets anomenant un nou Patriarca de Constantinoble a Nicea. El 1219 es va casar amb la filla de l'emperadriu llatina Violant de Flandes, però va morir el 1222 i va ser succeït pel seu fill polític Joan III Ducas Vatatzés.
Expansió
El 1224 el regne llatí de Tessalònica va ser annexat pel Despotat d'Epir, però el 1230 el mateix Epir va caure en mans dels búlgars. Amb Trebisonda sense un poder real, Nicea era l'únic estat bizantí que quedava, i Joan III va expandir el seu territori fins a la mar Egea. El 1235 s'alià amb Ivan II de Bulgària, en permetre-li a aquest estendre la seua influència a Tessalònica i Epir. El 1242 els mongols van envair el territori seljúcida i, encara que Joan III va témer que a continuació l'atacaren també a ell, a la fi van acabar amb l'amenaça seljúcida sobre Nicea. El 1245 Joan s'alià amb el Sacre Imperi a través del seu matrimoni amb Constança Anna de Hohenstaufen, filla de Frederic II. Cap a 1248 Joan havia derrotat els búlgars i rodejat l'Imperi Llatí, i va continuar reconquistant territoris llatins fins a la seua mort el 1254.
Teodor II Làscaris, el fill de Joan III, va haver de fer front a invasions búlgares a Tràcia, però va defendre amb èxit el seu territori. Epir també es va rebel·lar, aliant-se amb Manfred de Sicília, i Teodor II va morir el 1258. Joan IV Ducas Làscaris el va succeir, però com encara era un xiquet, va regnar davall la regència del general Miquel Paleòleg. Miquel es va proclamar co-emperador (com Miquel VIII Paleòleg) el 1259, i va aconseguir derrotar un atac combinat de Manfred de Sicília, aliat amb el Despotat d'Epir i el Principat d'Acaia a la batalla de Pelagònia.
Reconquesta de Constantinoble
El 1260 Miquel va començar l'assalt de Constantinoble, cosa que els seus predecessors havia estat incapaços de dur a terme. S'alià amb la República de Gènova i el seu general Alexios Strategopoulos va dedicar mesos a estudiar Constantinoble per a planejar el seu atac. El juliol del 1261, mentre que gran part de l'exèrcit llatí lluitava en un altre lloc, Alexios va poder convèncer els guàrdies que obriren les portes de la ciutat. Una vegada dins, va incendiar el barri venecià (perquè la República de Venècia era l'enemiga de Gènova i en gran manera la responsable de la presa de la ciutat el 1204). Miquel va ser reconegut emperador poques setmanes més tard, i hi va restaurar l'imperi Bizantí.
Els habitants de l'Imperi restaurat van considerar l'Imperi de Nicea com el vertader successor de l'imperi Bizantí, tot i que encara continuaven existint l'Imperi de Trebisonda i el principat llatí d'Aquea. Aquea aviat fou reconquerida, però Trebisonda va romandre independent fins a la conquista otomana. L'Imperi restaurat va haver de fer front des de llavors a la nova amenaça que representaven els turcs otomans que van sorgir en substitució dels derrotats seljúcides.
Referències
- ↑ Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2006, p. 166.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi de Nicea |