Joan de Brienne

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Coronació de Joan de Brienne com a Rei de Jerusalem amb Maria de Montferrat, a finals del s.XIII, al MS Histoire d'Outremer pintat a Acre. (Biblioteca Medicea-Laurenziana, Florència).

Joan I de Brienne (nascut cap a 1170/1175[1] - mort el 27 de maç de 1237 a Constantinoble[2] fou rei de Jerusalem de 1210 a 1225, i després Emperador llatí de Constantinoble de 1229 a 1237. Era fill segon d'Erard II de Brienne, comte de Brienne i d'Agnès de Montfaucon o de Montbéliard/Montpelgard ( vers 1150 - + després de 1199 )

Biografia[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes de Joan de Brienne : d'atzur amb lleó d'or armat i llenguat de gules

El seu pare el destinava a una carrera eclesiàstica, però tenia passió de les armes i va fugir a Clairvaux, on un dels seus oncles es va encarregar d'ell. Es va fer cavaller i es va cobrir d'honor participant en nombrosos tornejos. Fou ràpidament considerat com el cavaller més valerós de la seva època. Havent participat probablement el 28 de novembre de 1199 al torneig d'Ecry-sobre-Aisne, es va unir a la quarta croada amb el seu germà Gautier III de Brienne. Joan de Brienne va participar en la presa de Constantinoble el 1204.[3]

Però aquesta participació en la quarta croada és qüestionada, ja que Gautier III de Brienne, casat el 1200 amb Elvira, filla del comte Tancred de Lecce, reivindicava el regne de Sicília contra els Hohenstaufen i els va combatre de 1201 a la seva mort el 1205, i s'entén malament per què hauria abandonat aquest combat i deixat el camp lliure als Hohenstaufen. Després de 1205, Joan de Brienne va haver de cedir enfront de Frederic II Hohenstaufen i va tornar a França amb el seu nebot Gautier IV de Brienne. Potser va fer com el seu cosí Gautier de Montbéliard, que es va unir a la quarta croada abans de deixar-la per sostenir Gautier III. Segons la Cançó de la Croada, va participar a la croada albigesa i fou present al setge de Besiers el 1209.[4][5]

Rei de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

El 1208, Maria de Montferrat reina de Jerusalem tenia disset anys d'edat, i el regent Joan d'Ibelin i a més el seu oncle pensava a trobar-li un marit. Després d'haver deliberat a Sant Joan d'Acre, el consell dels barons va decidir demanar consell a Felip August, rei de França. Gautier de Florència, bisbe d'Acre, i Aymar de Lairon, senyor de Cesarea, foren enviats al rei, el qual els va proposar a Joan de Brienne. L'Estoire d'Eraclée suggereix que el rei volia separar-se d'un cavaller del qual Blanca de Castella, esposa del príncep hereu, estava enamorada, i relata la decepció dels barons amb la vinguda d'un senyor que havia arribat als quaranta anys,[6] però la continuació mostra que la tria del rei de França fou malgrat tot encertada. Havia ensenyat abans les seves qualitats de saviesa i de valentia, i la seva pobresa fou compensada pels donatius de Felip August i del papa Innocenci III que li donaren cadascun quaranta mil llibres de turneses. Arribat a Acre el setembre 1210, es va casar amb Maria de Montferrat el 14 de setembre i fou consagrat rei amb la seva esposa el 3 d'octubre.[7]

Poc abans, el setembre, la treva negociada el 1204 entre Al-Àdil I i Amauri II de Lusignan va arribar al seu venciment i els templaris decidiren reprendre les hostilitats. Sense el suport d'una croada, els llatins d'Orient no van poder resistir a les forces musulmanes, que van incendiar les rodalies de Sant Joan d'Acre. Però Joan de Brienne va aconseguir refrenar l'ardor bel·licós dels templaris i va negociar una nova treva amb Al-Àdil I el juliol de 1211 per a una durada de sis anys, durant els quals els templers combatrien pel príncep d'Antioquia per reprendre la seva ciutadella de Baghrâs que Saladin els havia arrabassat. Pel seu costat, els Hospitalaris van donar ajuda al rei Lleó II d'Armènia Menor contra el sultanat seljúcida de Rüm. Maria de Montferrat va morir poc després d'haver donat a llum una noia Violant o Iolanda de Brienne (més tard coneguda com a Isabel), però els barons van acceptar a Joan de Brienne com a bayle del regne, és a dir regent.[8]

A Occident, el papa Innocenci III comença a predicar una cinquena croada, des de l'Concili del Laterà IV el 1215. Va morir el 16 de gener 1216, però el seu successor Honori III va continuar els seus projectes. Una croada va marxar sota la direcció del rei Andreu II d'Hongria i del duc Leopold VI d'Àustria, i va desembarcar a Acre el setembre de 1217. L'objectiu escollit fou una ciutadella que el sultà Malik al-Adel acabava de construir sobre el Mont Tabor i qui controlava la Galilea i la Samària. La ciutadella fou assetjada en va del 29 de novembre al 7 de desembre de 1217. Sembla que als croats els va faltar perseverança. Al capdavant d'un petit destacament, un príncep hongarès va intentar llavors prendre el castell de Shaqîf Arnûn (Beaufort) al Marj Ayun, encara que el comte de Sidon li va desaconsellar tal empresa, i el seu exèrcit fou destruït pels muntanyencs. Després l'exèrcit hongarès va tornar al seu país el gener de 1218. Per la seva part, Joan de Brienne va fer fortificar Cesarea.[8]

El delta oriental del Nil.

D'altres crouats, venint de regnes més occidentals, continuaren arribant a Terra Santa i Joan de Brienne, que havia comprès la inutilitat d'atacar i assetjar directament Jerusalem, va decidir atacar ports egipcis, Alexandria o Damieta, per negociar llavors l'intercanvi d'aquest port contra Jerusalem. La flota franca va desembarcar davant Damieta el 29 de maig de 1218, aconseguint forçar el pas sobre el Nil el 24 d'agost de 1218. Malik al-Adil va morir el 31 d'agost. Els seus fills el van succeir, Malik al-Kamil a Egipte i Malik al-Mu'azzam a Síria.[7]

El 29 d'agost de 1218, al-Mu'azzam va intentar fer diversió prenent i destruint Cesarea, però sense èxit. Al final del mes de setembre, el llegat Pelagi Galvani va arribar a Damieta i va demanar la direcció de la croada. El 9 d'octubre, al-Kamil va intentar un atac al camp dels croats però fou rebutjat. De resultes d'un complot, va abandonar el seu camp el 4 de febrer de 1219, i el seu exèrcit es va dispersar. Preveient la cessió de Jerusalem als croats, al-Mu'azzam va emprendre el març de 1219 el desmantellament de les fortificacions de la ciutat. Per dues vegades, el maig i el setembre, al-Kamil va proposar als croats la ciutat de Jerusalem contra l'aixecament del setge de Damieta, però Pelagi va rebutjar cada vegada l'oferta per fanatisme. Damieta fou presa pels croats el 5 de novembre de 1219. Joan de Brienne es va negar a continuar la croada i amb el seu exèrcit va abandonar Damieta el març de 1220. El juliol de 1221 l'exèrcit croat restant va decidir de marxar sobre el Caire; però fou bloquejat per la crescuda del Nil, i va haver de lliurar Damieta a canvi de la seva llibertat.[9]

Després del fracàs d'aquesta cinquena croada, Joan de Brienne va concloure amb al-Kamil una treva de set anys. Va decidir anar a Itàlia per tal de discutir amb els principals sobirans la sort dels estats llatins d'Orient. Desembarcat a Bríndisi l'octubre de 1222, va trobar al papa Innocenci III, al qual es va queixar del comportament del llegat Pelagi que havia fet encallar la croada per la seva intransigència. El papa li va donar la raó, i després li va proposar el matrimoni de la princesa hereva Isabel amb l'emperador Frederic II. Aquest últim estava interessat pel projecte, que li permetia esbossar un imperi mediterrani, mentre que Joan de Brienne va apreciar la possibilitat de beneficiar-se de les tropes germàniques. Felip August, a qui llavors Joan de Brienne va retre visita, ho va apreciar menys i va retreure a Brienne d'haver-se deixat manipulat. Una esquadra imperial va anar a buscar a la promesa l'agost de 1225, i el matrimoni fou celebrat a Bríndisi el 9 de novembre de 1225. L'endemà, Frederic va desposseir a Joan de Brienne de la baile del regne. Escandalitzat per aquesta maniobra que les negociacions del matrimoni no deixaven presagiar, i també per la violació de la qual Frederic II fou culpable amb una de les cosines d'Isabel, Joan de Brienne va deixar definitivament el regne de Jerusalem.[9]

Sostingut pel papa Gregori IX, va intentar envair el regne de Sicília, però fou vençut pel seu gendre i va haver d'acceptar la pau l'agost de 1230.[10]

Emperador Llatí de Constantinople[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Llatí el 1230

La mort de Robert I de Courtenay el gener de 1228, col·loca sobre el tron de Constantinoble a un nen d'onze anys, Balduí II de Courtenay. Els barons pensaven en principi a confiar la regència a Ivan Asen II, tsar dels búlgars, però canviaren d'opinió, tement la potència d'aquest últim. Proposaren llavors la regència a Joan de Brienne, que ho va acceptar, a la condició de ser associat al tron. Fou coronat emperador a la seva arribada a Constantinoble el 1231. L'Imperi Llatí es reduïa aleshores a Constantinople i els seus voltants, i sota la triple amenaça de l'imperi de Nicea, del despotat de l'Epir i dels búlgars. El 1235, l'emperador de Nicea i el tsar búlgar (Ivan II Asen de Bulgària i Joan III Ducas Vatatzés de Nicea). van assetjar Constantinoble, quan no hi havia més de 160 cavallers. Però els venecians, tement la pèrdua dels seus avantatges comercials, els van ajudar i la ciutat va resistir. La flota veneciana dominava el mar, i els assetjadors s'acabaren desanimant.

Joan de Brienne va morir l'any següent, el 23 de març de 1237.[9] Va deixar diversos fills, però el tron imperial corresponia a Balduí II.

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
32. Engelbert IV de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
16. Gautier I de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
33. Peronella de Joigny
 
 
 
 
 
 
 
8. Érard I de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
34. Miló de Tonnerre
 
 
 
 
 
 
 
17. Eustaquia de Tonnerre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
35. Azéka de Woèvre
 
 
 
 
 
 
 
4. Gautier II de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
36. Hilduí IV de Montdidier
 
 
 
 
 
 
 
18. Andreu de Montdidier-Roucy
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
37. Alix de Roucy
 
 
 
 
 
 
 
9. Alix de Roucy-Ramerupt
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
38.
 
 
 
 
 
 
 
19. Adelaida
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
39.
 
 
 
 
 
 
 
2. Érard II de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
40.
 
 
 
 
 
 
 
20.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
41.
 
 
 
 
 
 
 
10.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
42.
 
 
 
 
 
 
 
21.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
43.
 
 
 
 
 
 
 
5.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
44.
 
 
 
 
 
 
 
22.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
45.
 
 
 
 
 
 
 
11.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
46.
 
 
 
 
 
 
 
23.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
47.
 
 
 
 
 
 
 
1. Joan de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
48. Ricard I de Montfaucon
 
 
 
 
 
 
 
24. Amadeu I de Montfaucon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
49. ? de Basilea
 
 
 
 
 
 
 
12. Ricard II de Montfaucon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
50. Ulric I de Neuenburg
 
 
 
 
 
 
 
25. ? de Neuenburg
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
51.
 
 
 
 
 
 
 
6. Amadeu II de Montfaucon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
52. Thierry I de Montbéliard
 
 
 
 
 
 
 
26. Thierry II de Montbéliard
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
53. Ermentruda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
13. Sofia de Montbéliard
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
54. Otó II d'Habsburg
 
 
 
 
 
 
 
27. Gertrudis d'Habsbourg
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
55. Ida de Ferrette
 
 
 
 
 
 
 
3. Agnès de Montfaucon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
56. Geoffroy I de Joinville
 
 
 
 
 
 
 
28. Geoffroy II de Joinville
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
57. Blanca
 
 
 
 
 
 
 
14. Roger I de Joinville
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
58. Josselí I de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
29. Hodierna de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
59. Hildegarda de Gâtinais
 
 
 
 
 
 
 
7. Beatriu de Grandson-Joinville
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
60. Guiu II de Vignory
 
 
 
 
 
 
 
30. Guiu III de Vignory
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
61. Hildegarda de Bar
 
 
 
 
 
 
 
15. Aldearda de Vignory
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
62. Enric I Donzel,
 
 
 
 
 
 
 
31. Beatriu de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
63. Sibilla de Barcelona
 
 
 
 
 
 

Matrimonis i fills[modifica | modifica el codi]

Es va casar el 1210 (quan tenia uns quaranta anys) amb Maria de Montferrat (1191 † 1212), reina de Jerusalem, filla de Conrad de Montferrat i d'Isabel I de Jerusalem, rei i reina de Jerusalem, que va donar a llum a:

Vidu, es va casar de nou el 1214 amb Rita d'Armènia (després de 1195 † 1220), filla de Lleó II, rei d'Armènia Menor i d'Isabel, que va donar a llum a:

  • Joan (1216 † 1220).

Altre cop vidu, es va casar de nou el 1224 amb Berenguera de Lleó, filla del rei Alfons IX de Lleó i de Berenguera de Castella. D'aquest tercer matrimoni, va tenir a:

Fonts[modifica | modifica el codi]

Genealogia

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Grousset, René. Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem. vol.III. 1188-1291 L'anarchie franque (en francès). Perrin, 2006 (1936). 
  • René Grousset, L'Empire du Levant : Histoire de la Question d'Orient, París, Payot, col. « Bibliothèque historique », 1949 (reimpr. 1979)
  • M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al Dictionnaire de Biographie Française, vol. 7

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. De manera inicial, la seva data de naixement estava situada cap a 1148 d'acord a M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al Dictionnaire de Biographie Française i a René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - III. 1188-1291 L'anarchie franque, Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006), però posteriorment fou objecte d'una revaluació i es va fixar vers el 1170-1175.
  2. Genealogia de Jean de Brienne a Medieval Lands
  3. M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al Dictionnaire de Biographie Française i a René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - III. 1188-1291 L'anarchie franque, Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006)
  4. M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al Dictionnaire de Biographie Française
  5. setge de Besiers.
  6. potser una mica menys si va néixer vers 1175
  7. 7,0 7,1 René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - III. 1188-1291 L'anarchie franque, Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006)
  8. 8,0 8,1 René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - III. 1188-1291 L'anarchie franque, Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006).
  9. 9,0 9,1 9,2 René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem - III. 1188-1291 L'anarchie franque, Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006)
  10. M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al Dictionnaire de Biographie Française
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan de Brienne