Margarida de Prades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armes de Margarida de Prades
en un taulell de ceràmica valenciana possiblement procedent de l'antic Palau Reial de València (segle XV)

Margarida de Prades (1387/1388 - Riudoms, 23 de juliol de 1429)[1] fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega (nominal) i de Sicília, duquessa consort (nominal) d'Atenes i de Neopàtria, i comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries (1409 - 1410).[2]

Ascendència[modifica | modifica el codi]

Margarida pertanyia al llinatge dels Prades, línia secundària de la Casa reial d'Aragó (dinastia de Barcelona).

Genealogia simplificada de Margarida de Prades:

 
 
 
 
Jaume II
rei d'Aragó etc.
comte de Barcelona
†1327
 
Blanca
d'Anjou

†1310
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere de Ribagorça
comte de Ribagorça
i de Prades
†1381
 
Joana
de Foix

†1358
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I de Prades
comte de Prades
baró d'Entença
senescal de Catalunya
*1335
†1414
 
Sança
Ximenes
d'Arenós
 
 
 
 
 
Bernat III de Cabrera
vescomte de Cabrera i de Bas
comte d'Osona
*1325
†1368
 
Margarida
de Foix
†1350
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pere de Prades
baró d'Entença
*1352
†1395
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joana de Cabrera
=1385
†1419
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
* naixement
= matrimoni
† defunció
 
 
 
 
 
 
Joana I de Prades
comtessa de Prades
baronessa d'Entença
†1441
 
 
 
 
Margarida de Prades
 
 

   

Núpcies i descendència[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes de Margarida de Prades: «Escut caironat quarterat en sautor: 1r i 4t en camper d'or, quatre pals de gules; 2n i 3r en camper d'atzur, sembrat de flors de lis d'or; ressaltant al cap un lambel de gules de tres penjants»

Almenys des de 1399 fou dama de companyia de la reina Maria de Luna, a la cort de la qual s'educà. La mort de la reina, el 1406, deixà el rei Martí l'Humà amb un únic fill supervivent del matrimoni, Martí el Jove, que moriria el 1409 després de culminar una reeixida campanya de reconquesta de Sardenya que ell hi encapçalà.[2]

Havent-se quedat sense hereu, Martí l'Humà decidí tornar-se a casar per aconseguir nova descendència. L'escollida fou Margarida de Prades, llavors una jove de 21 anys, que Martí preferí a Cecília d'Urgell, germana del comte Jaume II d'Urgell. El matrimoni fou celebrat pel papa Benet XIII al palau de Bellesguard (Barcelona) el 17 de setembre de 1409.

La mort del rei el maig de l'any següent (1410) frustrà aquests objectius, extingint-se així el Casal de Barcelona i iniciant-se un període d'interregne que s'acabà amb el Compromís de Casp el 1412.

El 1415 Margarida es tornà a casar, ara amb el noble valencià Joan de Vilaragut i Àlvarez de Haro. Per la seva posició de vídua reial amb una renda assignada, el nou matrimoni i la descendència que va tenir, un fill de nom Joan Jeroni de Vilaragut nascut el 1416, van haver-se de mantenir en secret. Tot i ser legítim i ben documentat, aquest matrimoni, pel caràcter secret, ha donat lloc a una elaboració llegendària.

Cort literària[modifica | modifica el codi]

Segons el cronista Pere Tomic (1438), Margarida de Prades fou una de les més belles senyores que hom sabés en lo món. Bellesa i interès per la cultura, manifestat en el seu amor als llibres, van contribuir a fer-ne centre, al Palau Reial Menor o al de Bellesguard, d'una important cort literària, en la qual exercí de musa d'algunes figures de la literatura catalana com Jordi de Sant Jordi, Arnau March, Lluís Icart o Arnau d'Erill, i de la castellana com Pedro de Santa Fe o Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, que li dedicà un plany amb motiu de la seva mort.

Reina abadessa[modifica | modifica el codi]

Cap a 1420, potser perquè la seva situació es divulgà i la seva posició econòmica féu fallida, Margarida i Joan es retiraren al monestir cistercenc de Valldonzella (Barcelona). El 1422 enviudà novament i, probablement el 1423, professà com a monja al mateix monestir. Més tard, passà al monestir de Bonrepòs (Priorat), on ja sembla que era el 1426. El 1428 fou nomenada abadessa d'aquest monestir cistercenc, càrrec en el qual la sorprengué la mort l'any següent.

Enterrament[modifica | modifica el codi]

Sepulcre de Margarida de Prades
al monestir de Santes Creus

La reina abadessa va morir d'un brot de pesta a Riudoms i, traslladada al Bonrepòs, i hi fou enterrada;[3] amb la seva mort es van perdre les esperances de superar la greu crisi que el monestir ja patia i que acabaria, després d'una llarga resistència, amb la seva incorporació al monestir de Santes Creus el 1473.

Les despulles de la reina foren traslladades a Santes Creus el maig de 1475 i col·locades a l'església, en un taüt de fusta, decorat amb les armes reials i abacials, situat a la pilastra que separa el presbiteri de la primera absidiola de la part de la nau de l'evangeli, davant del mausoleu de Pere el Gran, i sota l'epitafi d'aquest monarca.

Sembla que el sepulcre no fou profanat el 1835. Per evitar que ho fos posteriorment, les seves restes foren traslladades a una de les tombes de pedra situades al fons del mateix braç del creuer. Recentment, han estat instal·lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l'evangeli.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Eufemià Fort Cogul: "La llegenda sobre Margarida de Prades", Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1970, p. 161, i Josep Maria Sans Travé: "Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont", Fundació Noguera, col·lecció Textos i Documents, n. 28, Barcelona, 1992, p. 293
  2. 2,0 2,1 Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 141-147. 
  3. Sans Travé, Josep Maria: Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont, Fundació Noguera, col·lecció Textos i Documents, n. 28, Barcelona, 1992, p. 293

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albertí i Casas, Elisenda. Dames, Reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007. ISBN 978-84-7246-085-0. 
  • Amparo Cueves Granero, "Aportación económica del Reino de Valencia al matrimonio de Martín el Humano con Margarita de Prades", Estudios Medievales, 1 (1952), 133-166.
  • Fèlix Duran i Cañameras, Margarida de Prades, Barcelona, Impremta Porcar, 1956.
  • Artemi Folch, Santes Creus, panteó reial, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la Història, 91), 1967.
  • Eufemià Fort i Cogul, Margarida de Prades, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la història, 7), 1960.
  • Eufemià Fort i Cogul, La llegenda sobre Margarida de Prades, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1970.
  • Francesc d'A. Ubach i Vinyeta, Margarida de Prades, Barcelona, Estampa de Gayetà Campins, 1870.
  • Josep Maria Sans Travé: "Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont", Fundació Noguera (Col·lecció Textos i Documents, 28), Barcelona, 1992.

Referències[modifica | modifica el codi]


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Margarida de Prades Modifica l'enllaç a Wikidata