Muhammad Ali (boxador)
| Medaller | |||
|---|---|---|---|
 Muhammad Ali | |||
| Jocs Olímpics | |||
| Boxa | |||
| Or | Roma 1960 | pes semipesant | |
Muhammad Ali-Haj o Mohamed Ali (Àrab: محمد على)[1] (Louisville, Kentucky, 17 de gener de 1942 nascut com a Cassius Marcellus Clay Jr. - Estats Units, 3 de juny de 2016[2]), fou un boxejador estatunidenc. Hom el considera un dels boxejadors més grans de tots els temps, alhora que un dels més famosos, fama que obtingué tant per la seva activitat esportiva com pel seu activisme polític. L'any 1999 va ser elegit Esportista del Segle per la revista Sports Illustrated.
Ali tenia un estil poc ortodox per ser un pes pesant. Es posava les mans als costats, més que no pas l'estil convencional en la boxa consistent a protegir-se la cara. A més, tenia molta confiança en la seva rapidesa i en el llarg abast dels seus braços per mantenir-se allunyat dels cops dels contrincants. Ali dirigia la gran majoria dels cops al cap dels seus oponents, en un percentatge més elevat que la majoria de boxejadors, i això era una estratègia arriscada, perquè en combats llargs els cops al cos poden ser molt més efectius a l'hora de deixar l'oponent sense forces.[3]
Biografia
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Els inicis
Va néixer a Kentucky l'any 1942. A 12 anys li van robar la bicicleta, i Cassius va denunciar-ho a un policia i entrenador de boxa, Joe Martin, qui li aconsellà que aprengués a lluitar sota la seva tutela. Aviat avançà ràpidament en els rànquings pugilístics. Malgrat les seves males notes, el fet de guanyar 6 vegades el títol de Guants d'or de Kentucky li va suposar graduar-se a l'educació secundària.[4]
En els Jocs Olímpics de Roma de 1960 va guanyar la medalla d'or en la categoria de pesos semipesants. La llegenda diu que Cassius va tirar la medalla d'or al riu Ohio després que en un restaurant només per blancs es neguessin a atendre'l, però posteriorment ell mateix va admetre que simplement l'havia perduda. Després dels jocs de 1960 Clay es passà al professionalisme, i ben aviat es féu un nom pel seu estil poc convencional, els seus resultats espectaculars i la seva infatigable autopromoció. En aquests moments se'l coneix com el Louisville Lip (el Llavi de Louisville) per la composició de versets satírics i prediccions del número d'assalt en què el seu oponent cauria noquejat. Li agradava de lloar-se ell mateix amb frases com ara "Sóc el millor" o bé "Sóc jove, sóc guapo, sóc ràpid i ningú no pot guanyar-me".
Ali explicà posteriorment que utilitzava l'ostentació per fer-se publicitat. De jove s'adonà que el fet d'ésser un bocamoll imprudent atreia molta més gent als seus combats, pel fet que volien veure com algú li feia tancar la boca amb una derrota.
Carrera professional
| Muhammad Ali | ||
|---|---|---|
| Carrera Professional | ||
| Combats totals | 61 | |
| Guanyats | 56 | |
| Perduts | 5 | |
| Empatats | 0 | |
| KO's | 37 | |
| Títols guanyats | Pesos pesants (3 vegades) | |
A Louisville, el 29 d'octubre de 1960, Cassius Clay guanyà el seu primer combat professional. Entre 1960 i 1963 el jove boxejador va aconseguir un rècord de 19-0, amb 15 victòries per KO. Entre les seves victòries més impressionants s'hi troben les de Sonny Banks, Alejandor Lavorante i Archie Moore, una llegenda de la boxa que havia guanyat més de 200 combats. Cassius es convertí així en el primer aspirant al títol que ostentava Sonny Liston. Liston era temut, alguns han dit que era com el Mike Tyson de l'època. Gairebé ningú li donava possibilitats a Cassius Clay; la data del combat fou fixada pel 25 de febrer de 1964, i en el pesantge previ al combat Ali va declarar que en el combat es "mouria com una papallona i picaria com una abella".
El combat pel primer títol
Clay, malgrat tot, tenia un pla. Liston, interpretant la fanfarroneria de Clay com a nerviosisme, es va confiar excessivament, i no estava preparat per un combat llarg, pensant que el guanyaria ràpidament. Als assalts inicials, la velocitat de Clay, més gran encara que la del seu ídol Sugar Ray Robinson, el va mantenir allunyat dels poderosos cops de Liston. Ja al tercer round, Liston es mostrava visiblement cansat, i Clay se'n va aprofitar connectant diversos cops i obrint-li un trau sota l'ull. Liston va recuperar terreny en el quart assalt, ja que una substància desconeguda va cegar momentàniament els ulls de Clay. Es desconeix si es tractava d'una substància usada per curar les ferides de Liston o bé va ser-li aplicada als guants de Liston amb el propòsit de jugar brut. Amb la visió limitada, Clay va ser capaç de no deixar-se emportar per la ràbia, i en el cinquè i sisè assalt va buscar la victòria. Abans que comencés el setè assalt, Liston es va retirar a la banqueta, justificant més tard que se li havia dislocat l'espatlla. Clay va saltar del seu racó, proclamant-se el "'Rei del món" i invitant els periodistes a menjar-se les seves paraules.
Clay es va proclamar així campió del món dels pesos pesants. Reconfirmaria el títol quan va noquejar Liston en el combat de revenja que va tenir lloc a Lewinston el 25 de maig de 1965, tot i que amb certa controvèrsia. Alguns observadors van afirmar que el cop guanyador havia estat un cop fantasma. El novembre del mateix any Clay va derrotar l'antic campió Floyd Patterson. L'àrbitre va parar el combat al dotzè assalt després que Patterson rebés una tremenda pallissa.
El canvi de nom
Entremig d'aquests dos combats, Ali també es va fer famós per altres motius. Entra a formar part de la Nació de l'Islam i es canvia el nom a Muhammad Ali, tot i que la majoria de periodistes continuen referint-s'hi com a Cassius Clay. Entre l'any 1966 i inicis del 1967 defensa fins a set cops el seu títol mundial. Cap altre campió ha dut a terme tantes defenses d'un títol en un període tan curt. El març de 1966 Ali guanya per decisió unànime dels jutges al dur campió canadenc, George Chuvalo, qui mai va arribar a ser noquejat. Després Ali viatja a Anglaterra per enfrontar-se a British Bulldog Brian London i a Henry Cooper, el qual havia noquejat Ali en un combat el 1963. ali va guanyar els dos combats per KO. Posteriorment viatja a Alemanya per enfrontar-se a l'esquerrà Karl Mildenberger. En un dels seus combats més durs, Ali el derrota per KO al dotzè assalt. El novembre de 1966 se'n torna als Estats Units per lluitar contra Cleveland "Big Cat" Williams a Houston. Williams tenia un dels percentatges de victòries per KO més alts de tota la història de la boxa, i se l'ha qualificat sovint com un dels millors boxejadors que mai van guanyar cap títol. Malgrat que tothom esperava un combat igualat, Ali el va noquejar amb facilitat al tercer assalt. El febrer de 1967 lluita amb Ernie Terrell al Madison Square Garden de Nova York. Terrell havia refusat reconèixer el nou nom d'Ali, i aquest proclamà que el castigaria severament per tal insolència. Tot i que el combat va decidir-se als punts, Ali va infringir-li una pallissa, guanyant als punts tots els assalts. Durant tot el combat, després de cada cop Ali li cridava "Quin és el meu nom?" Molts van acusar-lo de brutalitat innecessària. El Març del mateix any, també a Nova York, s'enfrontà a Zora Folley, un veterà de 35 anys. Aquest combat ha estat considerat per molts especialistes com la millor actuació d'Ali en un quadrilàter, llançant cops precisos i potents que van dur l'aspirant al KO al setè assalt.
1967 també va ser l'any en què Ali va refusar servir a l'exèrcit nord-americà durant la Guerra del Vietnam fent ús de l'objecció de consciència. En resposta a la pregunta de per què no volia anar a la guerra, Ali va afirmar: "No tinc res contra cap Vietcong". Això sovint s'ha citat de forma errònia amb la frase "Cap vietnamita m'anomena negrata". Ali fou desposseït del seu cinturó de campió i de la seva llicència per a boxejar, i fou sentenciat a 5 anys de presó. Aquesta sentència fou revocada tres anys més tard, per decisió unànime del Tribunal Suprem.
Els actes d'Ali refusant ser enrolat en l'exèrcit nod-americà i unint-se a la Nació de l'Islam van convertir-lo en una figura extremadament controvertida i polèmica. Fent acte de presència en manifestacions al costat de líders de la Nació de l'Islam com ara Elijah Muhammad i Malcolm X i declarant-los la seva lleialtat en una època en què el corrent general de l'opinió pública nord-americana els veia amb franca hostilitat, Ali va convertir-se en objecte d'odis i sospites. fins i tot semblava que ell buscava provocar aquestes reaccions, amb punts de vista que oscil·laven des del suport als drets civils fins a fer apologia del separatisme racial.
El 1970 li va tornar a ser concedida la llicència per boxejar, seguint la sentència del Tribunal suprem on també es reconeixia el seu dret a no servir a l'exèrcit al·legant motius religiosos. En el seu retorn, Ali va patir un seriós contratemps quan, l'any 1971 a Nova York, en la lluita pel títol contra Joe Frazier, fou derrotat en 15 assalts. Aquest combat, conegut popularment com el combat del segle, fou un dels combats més famosos de tots els temps, en el qual prenien part dos púgils amb una tècnica extraordinària, els dos amb mèrits suficients per coronar-se campions. El combat va ser molt igualat, i Frazsier va fer inclinar la balança en enviar a terra Ali amb un ganxo d'esquerra al darrer assalt. El 1974, però, Ali derrota Frazier als punts en el combat de revenja, col·locant-se així un altre cop en posició per disputar el títol.
Els punts de vista religiosos d'ali també van anar canviant amb el temps. Va començar a estudiar l'Alcorà i es converteix al sunnisme, girant l'esquena així als postulats de la Nació de l'Islam.
Els combats de Kinshasa i Manila
El titular del campionat del món era George Foreman, un boxejador jove i invicte que, dotat d'una gran envergadura i una forta pegada, havia derrotat clarament a Frazier en el combat pel títol, deixant-lo KO en el segon assalt. Foreman era el clar favorit. La promoció del combat va anar a càrrec de Don King, qui decidí celebrar el combat a Kinshasa, al Zaire. El 30 d'octubre de 1974 Ali, en un combat molt tàctic, demostraria al món per què continuava sent el millor. Dominant el quadrilàter amb la seva mà dolenta i evitant anar a les cordes, Ali va absorbir tots els cops de Foreman, alhora que llançava alguns contracops. Cap a la fi del sisè assalt, quan Foreman començava a estar cansat de llançar tants cops, Ali va poder atacar una mica més. Foreman continuava intentant-ho, però els seus cops resultaven molt menys efectius, i cap a la fi del vuitè assalt, la dreta d'Ali va enviar un esgotat Foreman a terra.
El 1975 Ali tornaria a derrotar Frazier, aquest cop a Manila. Aquest combat passaria a la història de la boxa com un dels millors de tots els temps. Després de 14 assalts duríssims, l'entrenador de Frazier va impedir-li continuar el combat, i Ali va resultar-ne guanyador per KO tècnic. Molts van considerar que Ali s'hauria d'haver retirat després d'aquest combat, però malgrat tot va continuar boxejant. El 1976, després de noquejar dos adversaris desconeguts, s'enfronta a Jimmy Young, en el que molts consideren el seu pitjor combat. Ali hi apareix en un mal estat de forma, visiblement gras, rebutjant prendre's seriosament el seu jove adversari. Ali va guanyar als punts per unanimitat dels jutges, però va ser ferotgement escridassat pel públic. Fins i tot l'entrenador d'Ali va reconèixer que el seu combat havia estat horrorós.
Ali mantindria el títol fins al 1978, quan el va perdre contra el campió dels Jocs Olímpics de Montreal, Leon Spinks. en el combat de revenja Ali va derrotar Spniks i es va fer amb el seu tercer cinturó. El 27 de juny de 1979 Ali anuncia la seva retirada de la boxa, deixant el títol vacant.
Aquesta retirada però, va durar poc. El 1980 desafia el campió Larry Holmes, amb la intenció de ser el primer home a guanyar quatre cops el cinturó dels pesos pesants. Ali va perdre per KO tècnic a l'onzè assalt. El combat va ser menyspreat pels aficionats, que consideraven Ali com una ombra d'allò que una vegada havia estat. Holmes havia estat el sparring d'Ali en el passat, i va admetre que durant el combat havia moderat els seus cops per respecte a la seva figura. Després d'aquest combat Ali es va trobar que li costava parlar i que les mans li tremolaven. Els metges van trobar-li un forat en la membrana del cervell, però Don King va ignorar els informes mèdics i va permetre que Ali continués lluitant.
Ali encara lluitaria un cop més. El 1981 s'enfrontà amb l'aspirant Trevor Berbick. Com que a Ali se'l considerava de forma unànime un boxejador acabat amb graus problemes de salut, el combat va despertar molt poc interés. Ali, amb 42 anys, va perdre als punts, tot i que la seva actuació va ser millor que en el combat contra Holmes.
El boxejador retirat
El 1982 a Ali se li va diagnosticar la malaltia de Parkinson com a resultat de la seva activitat pugilística. Progressivament les seves funcions motores començaren a declinar. Malgrat tot, continua sent una llegenda. El 1985 va fer de negociador per a alliberar els ostatges nord-americans segrestats al Líban. Als Jocs Olímpics d'Atlanta de 1996 va ser escollit per fer el darrer relleu de la torxa olímpica.
El 2005 es fundà el Muhammad Ali Center a Louisville, Kentucky. L'objectiu d'aquesta fundació, a més de mostrar la carrera boxística d'Ali, consisteix a promoure la pau i la responsabilitat personal. Ali va rebre la medalla presidencial de la llibertat de mans de George W. Bush el 2005. El 2010 fou guardonat amb el premi Marca Leyenda.[a]
Mort
L'any 1982 va ser diagnosticat de Parkinson, perdent progressivament les seves funcions motrius, malgrat això seguí apareixent davant del públic tal com el 1996 va recórrer l'últim tram duent la torxa olímpica dels Jocs d'Atlanta. La malaltia li provocà problemes respiratoris portant-lo a ser hospitalitzat el 2 de juny de 2016 als Estats Units on morí l'endemà, el 3 de juny del mateix any, als 74 anys.[5]
Notes
- ↑ Guardó que atorga el diari Marca als millors professionals de la història de l'esport.
Referències
- ↑ «Mohamed Alí fue nombrado 'Rey del Boxeo'». Univision, 2012.
- ↑ Schuppe, Jon «Muhammad Ali, "The Greatest" of all time, dead at 74». NBC News, 03-06-2016 [Consulta: 3 juny 2016].
- ↑ Dundee, Angelo «Life In A Hot Corner». SI Vault, 1967.
- ↑ BERKOW, IRA «Joe Elsby Martin, 80, Muhammad Ali's First Boxing Teacher». The New York Times, 1996.
- ↑ «Mor als 74 anys el boxejador llegendari Muhammad Ali». ARA, 2016.
Enllaços externs
- www.olympic.org - Cassius Clay (anglès)
- www.sports-reference.com - Cassius Clay (anglès)
- Articles sense referències des de juny de 2016
- Boxejadors estatunidencs
- Conversos a l'Islam
- Esportistes afroamericans estatunidencs
- Esportistes de Kentucky
- Medallistes estatunidencs als Jocs Olímpics d'estiu de 1960
- Objectors de consciència estatunidencs
- Receptors de la Medalla Presidencial de la Llibertat