Flama olímpica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Encesa de la flama olímpica en els Jocs Olímpics d'hivern 2002 a Salt Lake City per part de l'equip nord-americà d'hoquei gel.

La flama olímpica o foc olímpic és un dels símbols dels Jocs Olímpics, i evoca la llegenda de Prometeu, que hauria robat el foc a Zeus per lliurar-lo als mortals. Durant la celebració dels Jocs Olímpics de l'antigor, a Olímpia, es mantenia encès un foc que cremava mentre duressin les competicions, sent aquesta tradició reintroduïda als Jocs Olímpics d'estiu 1928 celebrats a Amsterdam. En els Jocs Olímpics d'estiu 1936 es va realitzar per primera vegada una marxa d'atletes per a transportar una torxa amb la flama, des de les ruïnes del temple d'Hera d'Olímpia fins a l'Estadi Olímpic de Berlín.

La flama olímpica en l'antigor[modifica | modifica el codi]

En l'antigor el foc era considerat sagrat per molts pobles, incloent els grecs que tenien una llegenda segons la qual el foc hauria estat lliurat als mortals per Prometeu, el qual l'havia robat de Zeus. A causa de la importància del foc, en molts temples es mantenien les flames enceses permanentment. Aquest era el cas, per exemple, del temple d'Hera de la ciutat d'Olímpia.

La tradició de mantenir un foc encès durant els Jocs Olímpics de l'antigor es remunta a l'antiguitat, quan s'efectuaven sacrificis en honor a Zeus. En aquestes cerimònies, els sacerdots encenien una torxa i l'atleta que vencés una carrera fins al lloc on es trobaven els sacerdots tindria el privilegi de transportar la torxa per a encendre l'altar del sacrifici. El foc era llavors mantingut encès durant els Jocs com homenatge a Zeus.

La flama olímpica en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Torxa Olímpica en els Jocs Olímpics d'hivern 2006 a Torí (Itàlia).

En els Jocs Olímpics de 1928 realitzats a la ciutat d'Amsterdam, l'arquitecte neerlandès Jan Wils va incloure en el dibuix de l'estadi olímpic una torre i va tenir la idea d'encendre en ella una flama durant els jocs. En la cerimònia d'obertura, celebrada el 28 de juliol de 1928, un empleat de l'empresa elèctrica d'Amsterdam va encendre per primera vegada la flama dels Jocs Olímpics de l'era moderna en la torre anomenada Marathontower.

Quatre anys més tard, en els Jocs Olímpics de 1932 realitzats a Los Angeles es va tornar a encendre una flama durant els Jocs. Durant la cerimònia de clausura es va llegir una cita de Pierre de Coubertin que deia: "Que la Torxa Olímpica segueixi el seu curs a través dels temps per al bé de la humanitat cada vegada més ardent, animosa i pura"

El 1936, en els Jocs Olímpics de Berlín, Carl Diem va concebre la cerimònia del transport de la flama Olímpica des dels orígens de realització dels Jocs a Olímpia (Grècia) fins a l'estadi on es realitzaven els Jocs. Más de 3000 atletes van realitzar una carrera per a transportar la torxa de Grècia a Alemanya, on el corredor Fritz Schilgen va encendre la flama en la cerimònia d'obertura l'1 d'agost. La carrera de la torxa passaria a formar part dels Jocs Olímpics, tradició que continua vigent.[1]


També en els Jocs Olímpics d'Hivern, la flama Olímpica va cremar en els Jocs Olímpics de Garmisch-Partenkirchen 1936 i Sankt-Moritz 1948, però la primera carrera de la torxa va tenir lloc en els Jocs Olímpics d'Oslo 1952. En aquesta ocasió, però, el foc no va ser encès a la ciutat d'Olímpia sinó que va ser fet a Morgedal (Noruega), en la xemeneia de la casa de Sondre Norheim, un dels pioners en l'esport de l'esquí. Va ser també aquí que va ser encès el foc en els Jocs Olímpics de Squaw Valley 1960 i Lillehammer 1994. Excepte aquests anys i en els Jocs Olímpics de Melbourne 1956, any que va ser encesa a Roma, en tots els altres Jocs d'hivern la flama va ser encesa a Olímpia.

L'encesa de la flama a Olímpia[modifica | modifica el codi]

La flama camí a Salt Lake City.

Uns mesos abans de cada realització dels Jocs Olímpics (la data exacta varia d'acord amb la durada del recorregut fins a l'estadi Olímpic), la flama és encesa a Olímpia (Grècia), davant mateix de les ruïnes del temple d'Hera, en una cerimònia que pretén tornar a viure el mètode usat en l'antiguitat i que es destinava a garantir la puresa de la flama: actrius que representen sacerdotesses d'Hera col·loquen una torxa en la concavitat d'un mirall parabòlic que concentra els raigs del sol que, com en l'antiguitat, encén la flama que marcarà l'inici d'una realització més dels Jocs.

De seguida, la flama és transferida cap a una urna que és duta fins al lloc de l'estadi antic. Aquí la flama s'usa per a encendre la torxa olímpica, transportada per l'atleta que farà el primer recorregut del viatge, i que conduirà la flama al llarg del recorregut fins a l'estadi on es realitzin els Jocs.

Com a prevenció, uns dies abans s'encén una flama, usant el mateix mètode, que llavors es manté encesa per a ser usada si el cel està ennuvolat el dia de la cerimònia. Per als Jocs Olímpics d'hivern el procediment és semblant, excepte que el pas de la flama al primer corredor es fa davant el monument en homenatge a Pierre de Coubertin.

Recorregut de la flama[modifica | modifica el codi]

Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d'atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d'espectacularitat.

La flama Olímpica va viatjar amb vaixell per primera vegada per a travessar el Canal de la Mànega el 1948 i va viatjar en avió quan va ser transportada cap a Hèlsinki el 1952. A causa de les restrictives lleis de quarantena en vigor a Austràlia, en els Jocs Olímpics de Melbourne 1956 els esdeveniments d'equitació es van realitzar separadament i la torxa olímpica va ser transportada a cavall en el seu recorregut fins a Estocolm, on es van realitzar les proves eqüestres.

El 1976 es van utilitzar mitjans espectaculars per a transportar la flama. El foc va ser transformat en un impuls elèctric que va ser enviat des d'Atenes, via satèl·lit, fins al Canadà, on va ser tornat a encendre mitjançant un llamp làser. El 2000 la torxa va ser transportada sota l'aigua per bussejadors prop de la Gran Barrera de Corall. Altres mitjans de transport fora del comú han inclòs la utilització de canoes, camells i l'avió supersònic Concorde.

Jocs Olímpics d'estiu[modifica | modifica el codi]

Seu dels Jocs Olímpics Dies Quilometratge total (en km) Nombre de relleus Ruta
Berlín 1936 8 3.422 3.422 OlímpiaAtenesTessalònica (Grècia) – Sofia (Bulgària) – Belgrad (Iugoslàvia) – Budapest (Hongria) – Viena (Àustria) – Praga (Txecoslovàquia) – DresdenBerlín (Alemanya)
Londres 1948 13 7.870 3.372 OlímpiaCorfú (Grècia) (per vaixell) BariMilà (Itàlia) – LausanaGinebra (Suïssa) – BesançonMetz (França) – Luxemburg (Luxemburg) – Brussel·les (Bèlgica) – LillaCalais (França) – DoverLondres (Regne Unit)
Hèlsinki 1952 20 3.365 1.416 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Aalborg - Odense - Copenhaguen (Dinamarca) (per vaixell) Malmö - Göteborg - Estocolm (Suècia) - Tornio - Oulu - Hèlsinki (Finlàndia). Una segona flama es va encendre a Pallastunturi (Finlàndia) i es va unir a la principal a Tornio
Melbourne 1956 21 20.470 3.118 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Darwin - Brisbane - Sydney - Canberra - Melbourne (Austràlia)
Estocolm 1956 (Proves eqüestres) 9 1.000 490 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Copenhaguen (Dinamarca) (per vaixell) Malmö - Estocolm (Suècia)
Roma 1960 14 2.750 1.529 Olímpia - Atenes (Grècia) (amb vaixell) Siracusa - Catània - Messina - Reggio Calabria - Nàpols - Roma (Itàlia)
Tòquio 1964 51 20.065 870 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Istanbul (Turquia) - Beirut (Líban) - Teheran (Iran) - Lahore (Pakistan) - Nova Delhi (Índia) - Yangon (Birmània) - Bangkok (Tailàndia) - Kuala Lumpur (Malàisia) - Manila (Filipines) - Hong Kong (Hong Kong) - Taipei (República de la Xina) - prefectura d'Okinawa - Tòquio (Japó, seguint diferents rutes)
Ciutat de Mèxic 1968 51 13.620 2.778 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Gènova (Itàlia) (per vaixell) Barcelona - Madrid - Sevilla - Palos de la Frontera (per vaixell) Las Palmas (Espanya) - San Salvador (Bahames) - Veracruz - Ciutat de Mèxic (Mèxic)
Munic 1972 30 5.532 6.000 Olímpia - Atenes - Tessalònica (Grècia) - Istanbul (Turquia) - Varna (Bulgària) - Bucarest - Timişoara (Romania) - Belgrad (Iugoslàvia) - Budapest (Hongria) - Viena - Linz - Salzburg - Innsbruck (Àustria) - Garmisch-Partenkirchen - Munic (Alemanya Occidental)
Mont-real 1976 5 775 1.214 Olímpia - Atenes (Grècia) (transmissió per satèl·lit d'una ona electrònica) Ottawa - Mont-real (Canadà)
Moscou 1980 31 4.915 5.000 Olímpia - Atenes - Tessalònica (Grècia) - Sofia (Bulgària) - Bucarest (Romania) - Chişinău - Kíev - Tula - Moscou (Unió Soviètica)
Los Angeles 1984 83 15.000 3.636 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Nova YorkBostonFiladèlfiaWashingtonDetroitChicagoIndianapolisAtlantaSaint LouisDallasDenverSalt Lake CitySeattleSan FranciscoLos Angeles (Estats Units d'Amèrica)
Seül 1988 26 15.250 1.467 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Jeju - Pusan - Seül (Corea del Sud)
Barcelona 1992 51 6.307 10.448 Olímpia - Atenes (Grècia) (per vaixell) Empúries - Bilbao - La Corunya - Madrid - Sevilla - Las Palmas - Màlaga - València - PalmaBarcelona (Espanya)
Atlanta 1996 112 29.016 13.267 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Los AngelesLas VegasSan FranciscoSeattleSalt Lake CityDenverDallasSaint LouisMinneapolisChicagoDetroit - BostonNova YorkFiladèlfiaWashington DCMiamiBirmingham - Atlanta (Estats Units d'Amèrica)
Sydney 2000 127 27.000 13.300 Olímpia - Atenes (Grècia) (per avió) Guam - Palau - Estats Federats de Micronèsia - Nauru - Salomó -Papua Nova Guinea - Vanuatu - Samoa - Samoa Nord-americana - Illes Cook - Tonga - Fidji - Christchurch - Wellington - Auckland (Nova Zelanda) - Uluru - Brisbane - Darwin - Perth - Adelaida - Melbourne - Canberra - Sydney (Austràlia)
Atenes 2004 142 86.000 3.600 Olímpia - Marató - Atenes (Grècia) (per avió) Sydney - Melbourne (Austràlia) - Tòquio (Japó) - Seül (Corea del Sud) - Pequín (Xina) - Delhi (Índia) - El Caire (Egipte) - Ciutat del Cap (Sud-àfrica) - Rio de Janeiro (Brasil) - Ciutat de Mèxic (Mèxic) - Los Angeles - Saint Louis - Atlanta - Nova York (EUA) - Mont-real (Canadà) - Anvers - Brussel·les (Bèlgica) - Amsterdam (Països Baixos) - Lausana - Ginebra (Suïssa) - París (França) - Londres (Regne Unit) - Madrid - Barcelona (Espanya) - Roma (Itàlia) - Munic - Berlín (Alemanya) - Estocolm (Suècia) - Hèlsinki (Finlàndia) - Moscou (Rússia) - Kíev (Ucraïna) - Istanbul (Turquia) - Sofia (Bulgària) - Nicosia (Xipre) - Càndia - Tessalònica - Patres - Atenes (Grècia)
Pequín 2008 130 137.000 21.880 Olímpia - Marató - Atenes (Grècia) (per avió) Pequín (Xina) (per avió) Almati (Kazakhstan) (per avió) Istanbul (Turquia) (per avió) Sant Petersburg (Rússia) (per avió) Londres (Regne Unit) – París (per avió) San Francisco (EUA) (per avió) Buenos Aires (Argentina) (per avió) Dar es Salaam (Tanzània) – Masqat (Oman) – Islamabad (Pakistan) – Mumbai (Índia) – Bangkok (Tailàndia) – Kuala Lumpur (Malàisia) – Djakarta (Indonèsia) – Canberra (Austràlia) – Nagano (Japó) – Seül (Corea del Sud) – Pyongyang (Corea del Nord) – Ciutat Ho Chi Minh (Vietnam) - Hong KongMacauSanya - Wuzhishan - Wanning - Haikou - Guangzhou - Shenzhen - Huizhou - Shantou - Fuzhou - Quanzhou - Xiamen - Longyan - Ruijin - Jinggangshan - Nanchang - Wenzhou - Ningbo - Hangzhou - Shaoxing - Jiaxing - Shanghai - Suzhou - Nantong - Taizhou - Yangzhou - Nanjing - Hefei - Huainan - Wuhu - Jixi - Huangshan - Wuhan - Yichang - Jingzhou - Yueyang - Changsha - Shaoshan - Guilin - Nanning - Baise - Kunming - Lijiang - Shangri-La County - Guiyang - Kaili - Zunyi - Chongqing - Guang'an - Mianyang - Guanghan - Leshan - Zigong - Yibin - Chengdu - Shannan Prefecture - Lhasa - Golmud - Qinghai Hu - Xining - Ürümqi - Kashi - Shihezi - Changji - Dunhuang - Jiayuguan - Jiuquan - Tianshui - Lanzhou - Zhongwei - Wuzhong - Yinchuan - Yan'an - Yangling - Xianyang - Xi'an - Yuncheng - Pingyao - Taiyuan - Datong - Hohhot - Ordos - Baotou - Chifeng - Qiqihar - Daqing - Harbin - Songyuan - Changchun - Jilin - Yanji - Shenyang - Benxi - Liaoyang - Anshan - Dalian - Yantai - Weihai - Qingdao - Rizhao - Linyi - Qufu - Tai'an - Jinan - Shangqiu - Kaifeng - Zhengzhou - Luoyang - Anyang - Shijiazhuang - Qinhuangdao - TangshanTianjinPequín (Xina)
Londres 2012 70 12.800 8.000 Olímpia - Càndia - Ioànnina - Tessalònica - Atenes (Grècia) - per avió fins al Regne Unit: Land's End - Plymouth - Torquay - Exeter - Barnstaple - Taunton - Glastonbury - Bath - Bristol - Gloucester - Worcester - Cardiff - Swansea - Aberystwyth - Bangor - Chester - Much Wenlock - Stoke-on-Trent - Liverpool - Douglas (illa de Man) - Belfast - Derry - Newry - Dublín (República d'Irlanda) - Belfast - Stranraer - Glasgow - Inverness - Kirkwall - Lerwick - Stornoway - Inverness - Aberdeen - Dundee - St Andrews - Stirling - Edinburgh - Newcastle upon Tyne - Kingston upon Hull - York - Carlisle - Dumfries - Blackpool - Manchester - Leeds - Sheffield - Nottingham - Derby - Birmingham - Stratford-upon-Avon - Rugby - Coventry - Norwich - Ipswich - Cambridge - Stoke Mandeville - Oxford - Windsor, Berkshire - Ascot, Berkshire - Reading - Winchester - Salisbury - Shaftesbury - Bournemouth - Southampton - Saint Peter Port (Guernsey) - Saint Helier (Jersey) - Portsmouth - Chichester - Brighton - Hastings - Dover - Canterbury - Londres

Jocs Olímpics d'hivern[modifica | modifica el codi]

Seu dels Jocs Olímpics Dies Quilometratge total (en km) Relleus Ruta
Oslo 1952 2 225 94 MorgedalOslo (Noruega)
Cortina d'Ampezzo 1956 5 Roma (per avió) VenèciaCortina d'Ampezzo (Itàlia)
Squaw Valley 1960 19 960 700 MorgedalOslo (Noruega) (per avió) Los AngelesFresnoSquaw Valley (EUA)
Innsbruck 1964 8 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) VienaInnsbruck (Àustria)
Grenoble 1968 50 7.222 5.000 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) ParísEstrasburgLióBordeusTolosaMarsellaNiçaChamonixGrenoble (França)
Sapporo 1972 38 18.741 16.300 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) prefectura d'Okinawa (per avió) TòquioSapporo (Japó)
Innsbruck 1976 6 1.618 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) Viena (ruta 1) LinzSalzburgInnsbruck (ruta 2) GrazKlagenfurtInnsbruck (Àustria)
Lake Placid 1980 15 12.824 52 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) Shannon (Irlanda) Langley Air Force Base, Hampton Virginia – Washington DCBaltimoreFiladèlfiaNova YorkAlbanyLake Placid (EUA)
Sarajevo 1984 11 5.289 1.600 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) Dubrovnik (ruta 1) SplitLjubljanaZagreb - Sarajevo (ruta 2) SkopjeNovi SadBelgradSarajevo (Iugoslàvia)
Calgary 1988 95 18.000 6.250 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) St John'sQuebecMont-realOttawaTorontoWinnipegInuvikVancouverEdmontonCalgary (Canadà)
Albertville 1992 58 5.500 5.500 OlímpiaAtenes (Grècia) (per Concorde) ParísNantesLe HavreLillaEstrasburgLlemotgesBordeusTolosaAjaccioNiçaMarsellaLióGrenobleAlbertville (França)
Lillehammer 1994 82 12.000 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) MorgedalBergenTrondheimTromsøSvalbardOslo - Lillehammer (Noruega)
Nagano 1998 51 3.486 6.901 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) Tòquio (ruta 1) HokkaidōChibaTòquioNagano (ruta 2) prefectura d'OkinawaHiroshimaKyotoNagano (ruta 3) KagoshimaOsakaShizuokaNagano (Japó)
Salt Lake City 2002 85 21.275 12.012 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) AtlantaSt. AugustineMiamiHoustonDallasMemphisPittsburghCumberlandWashington DCBaltimoreFiladèlfiaNova YorkBostonLake PlacidSyracuse - ClevelandChicagoDetroitIndianapolisCincinnati - LexingtonSaint Louis - Kansas City – OmahaWichita (Kansas) - Oklahoma CityAmarillo - Albuquerque - PhoenixLos AngelesSan FranciscoSquaw ValleyRenoPortlandSeattleJuneauBoiseBozemanCheyenneDenverSalt Lake City (EUA)
Torí 2006 75 11.300 10.000 OlímpiaAtenes (Grècia) (per avió) RomaFlorènciaGènovaCàllerPalermNàpolsBariAncona (Itàlia) – Ciutat de San Marino (San Marino) – BolonyaVenèciaTrieste (Itàlia) Ljubljana (Eslovènia) Klagenfurt (Àustria) TrentoCortina d'AmpezzoMilà (Itàlia) Lugano (Suïssa) Bardonecchia (Itàlia) GrenobleAlbertville (França) Torí (Itàlia)
Vancouver 2010 106 45.000 12.000 OlímpiaAtenes (Grècia) (en avió) VictoriaYukonTerritoris del Nord-oestAlbertaSaskatchewanManitobaNunavutQuebecTerranova i LabradorNova EscòciaPrince Edward IslandNew BrunswickQuebecOntàrioManitobaSaskatchewanAlberta (Canadà) – Washington (USA) – Vancouver (Canadà)[2]

Encesa del peveter[modifica | modifica el codi]

Paavo Nurmi encenent el peveter olímpic als Jocs Olímpics d'estiu de 1952 d'Hèlsinki.

És tradicional fer l'encesa del peveter de la flama olímpica durant la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'una forma original i espectacular, sent l'últim rellevista i/o l'encarregat d'encendre el peveter un atleta en actiu o retirat de renom internacional. Així Paavo Nurmi es convertí en el primer atelta de renom que va encendre el peveter en els Jocs Olímpics d'estiu de 1952 a Hèlsinki. La primera dona a rebre aquest honor fou Enriqueta Basilio en els Jocs Olímpics d'estiu de 1968 a Ciutat de Mèxic.

En algunes ocasions les persones escollides no són atletes famosos però representen els ideals olímpics, així el corredor japonès Yoshinori Sakai, nascut el 6 d'agost de 1945 a Hiroshima, fou l'encarregat d'encendre la flama olímpica en els Jocs Olímpics d'estiu de 1964 a Tòquio. Així mateix en els Jocs Olímpics d'estiu de 1976 de Mont-real els encarregats foren dos joves, de parla francesa i anglesa cadascú, que simbolitzaven la unió del país.

Encarregats de fer l'encesa del peveter:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aira, Antoni. «El recorregut de la Torxa olímpica va ser institucionalitzat pel règim de Hitler». Sàpiens [Barcelona], núm. 70, agost 2008, p. 13. ISSN: 1695-2014.
  2. "Provincial and territorial routes", Vancouver 2010 official site, listing the exact stops on the tour.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flama olímpica