Trencapinyes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Trencapinyes comú
Mascle (biologia)
Mascle (biologia)
Femella
Femella
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Fringillidae
Gènere: Loxia
Espècie: L. curvirostra
Nom binomial
Loxia curvirostra
Linnaeus, 1758[1]
Subespècies[2]

Vegeu el text.

El trencapinyes comú, picapinyes o trencapinyons a les Balears (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.) un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans. Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), Algèria, Tunísia, Marroc i Amèrica del Nord (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Grenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i Tadjikistan.[3]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm. El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell, que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la verda o la verda groguenca. Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El bec, de vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les pota|potes quan se les menja i les postures acrobàcia|acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyó (botànica)|pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies. El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Canta des del cimal dels pi (arbre)|pins més alts, on també sempre descansa.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És abundant i regular a les pinedes, muntanyes i subalpines septentrionals, on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

El vol és potent, però ondulat. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes.

Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

A Amèrica del Nord és depredat per Accipiter striatus, Tamiasciurus, Perisoreus canadensis, Cyanocitta stelleri, Accipiter cooperi, Falco columbarius, Falco peregrinus, Lanius excubitor, Falco sparverius i Glaucidium gnoma, mentre que a Euràsia ho és per còrvids i esquirols.[4]

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

  • L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).[5]
  • L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears[6]
  • L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).[7]
  • L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).[8]
  • L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).[9]
  • L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).[10]
  • L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
  • L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).[11]
  • L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).[12]
  • L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).[13]
  • L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).[14]
  • L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).[15]
  • L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)[16]
  • L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).[17]
  • L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).[18]
  • L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).[19]
  • L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).[20]
  • L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).[21]
  • L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).[22]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Taxonomicon (anglès)
  2. «Loxia curvirostra». Catalogue of Life. (anglès)
  3. IUCN (anglès)
  4. Adkisson, C., 1996. Red crossbill (Loxia curvirostra). The Birds of North America Online, 256: 1-20.
  5. Animal Diversity Web (anglès)
  6. Animal Diversity Web (anglès)
  7. Animal Diversity Web (anglès)
  8. Animal Diversity Web (anglès)
  9. Animal Diversity Web (anglès)
  10. Animal Diversity Web (anglès)
  11. Animal Diversity Web (anglès)
  12. Animal Diversity Web (anglès)
  13. Animal Diversity Web (anglès)
  14. Animal Diversity Web (anglès)
  15. Animal Diversity Web (anglès)
  16. Animal Diversity Web (anglès)
  17. Animal Diversity Web (anglès)
  18. Animal Diversity Web (anglès)
  19. Animal Diversity Web (anglès)
  20. Animal Diversity Web (anglès)
  21. Animal Diversity Web (anglès)
  22. Animal Diversity Web (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 187. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
  • Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63.
  • Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool. 127.
  • Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272:213-226.
  • Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  • Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466.
  • Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205.
  • Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101:155-158.
  • Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4:459-465.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]