Trencapinyes

Trencapinyes comú
Mascles Femella
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Aves Ordre: Passeriformes Família: Fringillidae Gènere: Loxia Espècie: L. curvirostra
Nom binomial
Loxia curvirostra (Linnaeus, 1758)

Exemplar de l'illa de Kodiak, Alaska, Estats Units.

Detall de trencapinyes

Segell de les Illes Fèroe de l'any 1996

Mascle immadur

El trencapinyes comú, picapinyes o trencapinyons (a les Balears) (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.), un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans.

Descripció

• El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes.
• Té el cap molt voluminós i la cua fortament aforquillada.
• El vol és potent, però ondulat.
• El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant.
• És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm.
• El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell, que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la verda o la verda groguenca. Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota.
• El bec, de vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les potes quan se les menja i les postures acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies.
• El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Canta des del cimal dels pins més alts, on també sempre descansa.

Reproducció

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

Subespècies

• Loxia curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925)
• Loxia curvirostra balearica (Homeyer, 1862)
• Loxia curvirostra bendirei (Ridgway, 1884)
• Loxia curvirostra corsicana (Tschusi, 1912)
• Loxia curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758)
• Loxia curvirostra grinnelli (Griscom, 1937)
• Loxia curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
• Loxia curvirostra himalayensis (Blyth, 1845)
• Loxia curvirostra japonica (Ridgway, 1884)
• Loxia curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894)
• Loxia curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919)
• Loxia curvirostra mesamericana (Griscom, 1937)
• Loxia curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)
• Loxia curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898)
• Loxia curvirostra pusilla (Gloger, 1833)
• Loxia curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981)
• Loxia curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885)
• Loxia curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927)
• Loxia curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981)

Alimentació

S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes.

Depredadors

A Nord-Amèrica és depredat per Accipiter striatus, Tamiasciurus, Perisoreus canadensis, Cyanocitta stelleri, Accipiter cooperi, Falco columbarius, Falco peregrinus, Lanius excubitor, Falco sparverius i Glaucidium gnoma, mentre que a Euràsia ho és per còrvids i esquirols.

Distribució geogràfica

Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), Algèria, Tunísia, el Marroc i Nord-amèrica (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Groenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i el Tadjikistan.

Hàbitat

És abundant i regular a les pinedes, muntanyes i subalpines septentrionals, on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

Costums

• Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure.
• És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions.
• Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

Bibliografia

• Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 187.
• Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63.
• Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool. 127.
• Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272:213-226.
• Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375.
• Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
• Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466.
• Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205.
• Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101:155-158.
• Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4:459-465.

Enllaços externs

• NCBI (anglès)
• Vídeos de trencapinyes comuns en llur hàbitat natural. (anglès)
• Informació sobre les poblacions de trencapinyes comuns del Principat de Catalunya. (català)
• Àmplia informació del trencapinyes comú de Nord-Amèrica. (anglès)
• Imatges de trencapinyes comuns en diferents estats de maduresa. (anglès) i (francès)
• The Birds of North America (anglès)
• Animal Diversity Web (anglès)
• AnimalBase (anglès)
• Arctos Specimen Database (anglès)
• Barcodes of Life (anglès)
• Encyclopedia of Life (anglès)
• CalPhotos (anglès)
• ARKive (anglès)
• BioLib (anglès)
• BirdLife International (anglès)
• Fauna Europaea (anglès)
• Discover Life (anglès)
• uBio (anglès)
• UNEP-WCMC Species Database (anglès)
• ITIS (anglès)
• ZipCodeZoo (anglès)
• YouTube (anglès)