Usuari:Mcapdevila/Conquesta d'Amèrica
En història, per Conquesta d'Amèrica s'entén el procés, generalment violent, pel qual els espanyols es van imposar als indígenes americans com a dominadors, a partir de l'arribada de Colom a terres americanes.
La Conquesta contempla les perspectives militar, econòmica, social i ideològica; sent la primera la seva accepció més immediata, ja que fou la força d'armes més modernes el que van sotmetre gran part del continent.
Bartomeu Casaus va ser el primer que va denunciar el mal tracte que es donava als indis nadius, però no es va atrevir a publicar les seves obres en vida i les va deixar "para que se publiquen en tiempos mejores".
Fou obra de conqueridors que rebien llicència de la Corona, on els elements principals eren el lideratge, la motivació econòmica, el culte a l'honor i, en algun cas, el zel evangelitzador.
Tanmateix, la conquesta militar es va trobar aviat amb el problema de legitimar-la i donar-li forma jurídica i política. Per aquest motiu, Carles I va aturar el procés fins que els juristes i teòlegs es pronunciessin sobre els "justos títols" de la conquesta.
Al mateix temps es va tendir a substituir la paraula "conquesta" en els documents oficials i capitulacions per "pacificació i poblament".
El segon element de la conquesta fou l'evangelització, que va actuar com un marc ideològic de legitimació, d'una banda, del paper dominant dels conqueridors i, per l'altre, contribuïa a ordenar la societat segons els patrons espanyols.
Els mòbils econòmics foren el motor de la conquesta, i va tenir com a conseqüència el procés de colonialisme, quines diferents manifestacions i conseqüències arriben fins a l'actualitat.
La conquesta i colonització d'Amèrica es refereix al procés històric pel qual diverses potències europees van conquistar i van establir sistemes de dominació colonial al continent americà, des de finals del segle xv fins al segle xix. Aquest procés va implicar la desaparició dels grans imperis americans, particularment el Imperi Inca i el Imperi Asteca, així com el col·lapse demogràfic de la població americana. Simultàniament, les potències colonials van imposar l'ús generalitzat d'idiomes europeus a Amèrica, principalment el espanyol, el anglès i el portuguès.
Antecedents històrics[modifica]
Amèrica va ser poblada i ocupada en tota la seva extensió, molt probablement per cultures asiàtiques que van ingressar al continent per l'àrea de Beringia, al nord. La població americana, va realitzar dues revolucions neolítiques originàries, en Mesoamèrica i en Nord Noi (Perú), que s'expandirien cultures agrocerámicas per tot el continent i generarien dos grans centres d'alta civilització.
Les cultures i civilitzacions a Amèrica van sorgir i es van desenvolupar sense contacte amb les cultures i civilitzacions africanes, asiàtiques i europees, per la qual cosa resulta adequat parlar de l'existència de dos mons: els anomenats "món antic" (africà, asiàtic i europeu) i "nou món" (americà). Les cultures mesoamericanes havien denominat a la terra que ells van arribar a conèixer amb els noms de Abya Yala o Cem Anahuac.
Se sap de l'existència de les restes d'un efímer assentament viking en l'àrtic canadenc. Per aquesta raó en els Estats Units, se celebra com a festa nacional, el dia de l'explorador víking Leif Eriksson, en memòria dels primers noruecs a arribar als Estats Units d'Amèrica.[1]
El viatge de Colom i el "descobriment" d'Amèrica[modifica]
Al final del segle xvi el procés d'expansió europea estava en el seu màxim auge donant pas a la idea de voler buscar terres cap al costat occident de l'oceà Atlàntic. Les societats americanes patiran en carn pròpia l'impacte de la invasió i ja res seria com fins llavors.
El 1492, la monarquia hispànica havia obtingut grans recuperacions territorials derrotant l'Emirat de Gharnata. En aquest mateix any, Cristòfor Colom va signar un acord comercial amb la corona i es va aventurar a prendre la ruta d'Occident per arribar a l'Orient, amb la idea que la Terra era rodona.
El 12 octubre 1492 Colom va pensar haver arribat a l'Índia sense adonar-se que en realitat estava en un continent mai escoltat
Colonització espanyola d'Amèrica[modifica]
En contraposició d'altres colonitzadors al llarg de la història com anglesos, portuguesos o holandesos els colonitzadors espanyols des d'un primer moment van acceptar als indígenes com a persones dotades d'ànima i per això van centrar part del seu esforç en adoctrinar i convertir a la religió, la qual creien salvaria les seves ànimes, la catòlica.
El papa Alexandre VI, en les seves butlles Inter Caetera va establir l'obligació dels Regnes d'Espanya de convertir a tots els seus súbdits, inclosos els amerindis, al cristianisme, en el seu vessant catòlica romana. Les tasques per aconseguir la conversió es van realitzar mitjançant una gran varietat de procediments i una considerable quantitat de missioners de diferents ordres van partir d'Espanya cap a Amèrica amb aquesta finalitat.
Els mètodes adoptats per obtenir la conversió van ser molt diversos. Una de les fórmules emprades per a la cristianització dels indis va ser la coneguda com a doctrina, es tractava del compromís adquirit pel conqueridor perquè fossin evangelitzats (adoctrinats) tots els indígenes que li havien correspost en els seus repartiments, els nens havien de rebre els ensenyaments religioses cada dia i els adults tres dies a la setmana. El convent va ser el centre neuràlgic de l'evangelització i al seu voltant es van configurar nombroses poblacions. Hi atenien els religiosos a les necessitats espirituals dels nous cristians al mateix temps que a les materials, ja que al costat de les dependències de culte i habitació dels frares, disposaven de infermeries, escoles i tallers. Els mateixos missioners van exercir un important paper en l'aculturació de l'indígena, en posar un especial interès en la seva incorporació a les activitats artesanals de tradició europea, com a part destacada de la seva educació. L'escola de Sant Josep dels Naturals, creada pels franciscans a Mèxic, o les organitzades pel bisbe Basc de Quiroga a Pátzcuaro (Michoacán) són una constant referència per a comprendre diferents projectes de vida per al indígena a partir de la seva incorporació al cristianisme. Hi són presents moltes de les idees procedents dels moviments utòpics de l'edat mitjana i del renaixement, que van trobar a Amèrica un terreny propici per a la seva posada en pràctica. El 1511 el dominic espanyol Pedro de Córdoba ja realitza la primera denúncia contra el maltractament als indis en el Nou Món.[2]
Amb l'arribada dels europeus cristians a Amèrica, es va originar un intens debat teològic i legal sobre la naturalesa dels seus habitants per a la seva incorporació, expulsió o destrucció mitjançant la guerra dels territoris que serien dominats per l'Imperi espanyol. Aquesta polèmica es va saldar amb l'oposició de la Corona espanyola a la seva esclavitud i la incorporació dels nadius americans com a súbdits de la Corona espanyola amb tots els seus drets. Altres potències europees com Anglaterra i Portugal no els considerarien com a iguals i en els territoris dominats per ells el tracte seria d'esclavitud.
Així, des de començaments del segle xvi, teòlegs i filòsofs com Juan López de Palaus Rossos o Matías de la Pa> des de la Universitat de Salamanca i Martín Fernández d'Enciso o Bartolomé de les Cases des dels propis territoris americans, s'enfronten el problema de la naturalesa dels nous pobladors des de diferents visions. Finalment, en 1537 es promulga la butlla Sublimis Deus del papa Pau III, en la qual es declara als indígenes com a homes en totes les seves capacitats.
A partir d'aquest moment les lleis dels Regnes Espanyols van establir que els indígenes americans (amerindis) no serien sotmesos a l'esclavitud, sinó a un règim de servitud denominat "encomienda", mitjançant el qual eren donats a "encomendats" espanyols. El règim d'encomienda establia que els indígenes havien de treballar obligatòriament per l'ordinari, al mateix temps que aquest s'obligava enfront de la Corona de la cura i "evangelització" dels indígenes. Sistema similar al de l'Espanya del segle xvi, ja que a diferència d'altres països europeus com Rússia o Anglaterra en les seves colònies, no existia l'esclavitud com a tal.
Més enllà de les intencions i les circumstàncies històriques, l'encomienda va ser un sistema que també va rebre crítiques, el més conegut dels crítics del sistema d'encomiendas va ser Fra Bartolomé de les Cases, en els seus escrits, exagerats per a molts historiadors, van trobar les diferents potències europees enemigues per aquell temps d'Espanya, i els enemics actuals d'Espanya, la llavor de l'origen de la llegenda negra.
La colonització espanyola va aportar una gran quantitat de recursos als seus nous territoris que van ser tractats des d'un primer moment com una província més del territori de la corona espanyola, manant al nou món artesans, artistes, missioners, professors i fent construir hospitals, escoles, esglésies, catedrals que avui dia es conserven i formen part del patrimoni cultural d'Amèrica. Aquest fet es pot constatar avui en dia amb la diferència entre el llegat de la conquesta espanyola i el de l'anglesa (que va substituir l'holandesa). Aquestes dues últimes van ser enfocades exclusivament cap un benefici material comportant l'aniquilació de les cultures existents, com està demostrat als Estats Units on la població indígena gairebé no existeix ja que va ser exterminada en la seva quasi totalitat, en contra del que va passar a les colònies espanyoles (amb petites excepcions).
Colonització francesa d'Amèrica[modifica]
Els processos de colonització francesa es van iniciar a principis del segle xvii. Durant el segle anterior, els francesos havien intentat infructuosament assentar-se en territori nordamericà i, tot i les dificultats, durant el segle xvi els vaixells pesquers francesos visitaven amb regularitat la costa atlàntica del nord del continent. Això venia motivat principalment per la demanda de pells en els mercats europeus i, per això, els comerciants francesos van iniciar un lucratiu negoci amb els aborígens nord-americans. A principis del segle xvii, Samuel de Chaplain va fundar llocs comercials a Nova Escòcia, Annapolis i Quebec (primera colònia francesa, fundada com a part d'una factoria pelletera) en l'actual Canadà. Champlain no va dubtar a donar suport als seus aliats comercials, els "indis huron", en les seves guerres amb altres pobles indígenes de l'est d'Amèrica del Nord.
Una altra colònia francesa va ser fundada el Mont-real, des d'on va començar l'exploració de la zona dels Grans Llacs i del riu Mississippi per part de René Robert Cavelier de La Salle. A diferència dels primers colons anglesos, que es van quedar en les costes i van utilitzar intermediaris per comerciar amb els indígenes, els francesos es van endinsar en els boscos amb la intenció d'ampliar les fronteres comercials i religioses amb els nadius. Per això, per a la primera meitat del segle xviii havia establiments francesos a Detroit, Niàgara, Kaskaskia i Cahokia, en els territoris de Illinois i Nova Orleans, en els actuals Estats Units d'Amèrica. Aquests llocs li van proporcionar a França el control d'un territori que s'estenia des del Canadà fins a Louisiana. Això va influir en el desenvolupament de tot el continent.
El govern francès també va fomentar l'establiment de colònies al Carib: en el transcurs del segle xvii, va conquistar les illes de Saint Christopher, Sainte Croix, Saint Bartholomew, Grenada, Saint Martin, Tortuga, Marie Galante i la part oest de La Hispaniola que es va anomenar Saint Domingue (Haití).
La importància de les colònies franceses va ser bàsicament econòmica i militar. Es trobaven prop de les principals rutes de navegació espanyoles, el que permetia interceptar els seus vaixells i establir comerç. Les illes franceses tenien una economia coneguda com "de plantació", basada en la producció i exportació de sucre, cotó, cacau i tabac. D'altra banda la mà d'obra esclava també generava grans guanys. Eventualment les colònies franceses van tenir major població esclava que blanca, un dels factors que van afavorir la seva prosperitat econòmica.
Originalment la institucions administratives del règim colonial francès s'asemejaron a les de l'anglès, ja que els contractes comercials de colonització atorgaven gran llibertat als corredors dels boscos , com cridaven als caçadors de pells precioses. Amb el temps això va canviar, i es van nomenar governadors que van gaudir de prerrogatives similars a les capitanies generals del Brasil o els avançats i primers governadors de les colònies espanyoles. No obstant això, per a la segona meitat del segle XVII es va imposar un règim centralitzat; més d'acord amb les idees de Lluís XIV, rei absolutista francès: Canadà va ser convertida en província francesa, sota el comandament d'un governador general supeditat al monarca, i el territori va ser dividit en senyorius que es van atorgar a nobles de la cort. Aquests senyorius se subdividien en parròquies sota l'autoritat del capellà o rector i del cap militar. Nombrosos intendents o funcionaris amb poders militars, fiscals i judicials mantenien el rígid centralisme de la metròpoli francesa. Aquest mateix règim es va imposar en les altres colònies franceses a partir d'aquesta època.
Colonització holandesa d'Amèrica[modifica]
Des de mitjan segle xvi, comerciants holandesos incursionaron en les colònies espanyoles de les Antilles, establint-se en les Antilles Menors (Curaçao) i en zones del Brasil d'on van ser expulsats el 1654. Encara que van romandre en Surinam i part de les Guyana s, on van desenvolupar durant els segles xvii i XVIII una economia de plantació per proveir de productes tropicals als Països Baixos. El desenvolupament del sistema de plantació en aquestes colònies va ser tan gran, que va conduir a una de les majors concentracions d'esclaus al segle xvii ia una feroç lluita dels esclaus per la seva llibertat.
A Amèrica del Nord van començar la seva entrada per al 1609, quan Henry Hudson, un navegant anglès al servei d'una companyia holandesa, va navegar pel riu que avui porta el seu nom, situat en l'actual estat de Nova York. Per 1621, la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals havia establert ports comercials en les rodalies dels rius Delaware i Conncecticut com a Nova York i Albany.
Les friccions comercials entre les colònies holandeses i les angleses no es van fer esperar. Els holandesos reclamaven el territori de Connecticutt, tot i no aconseguir el seu total domini. el 1650+, es van veure forçats a cedir-li als anglesos la part est de Long Island. Entre ambdues colònies van sorgir disputes frontereres i reclams de violacions als acords comercials. Finalment, en la dècada de 1660, quan va esclatar la guerra entre Holanda i Anglaterra, Nova Holanda va ser absorbida pels anglesos.
Quant al règim administratiu implantat pels holandesos durant l'època colonial es pot esmentar que en els seus orígens va ser similar a l'anglès i al portuguès donat el caràcter de factories o establiments comercials que van tenir els seus efímeres colònies. No obstant això, la colònia que durant diversos anys van aconseguir establir al Brasil va ser governada per un membre de la família reial. A les illes que va conservar es va establir anys després, un govern més subordinat a la Corona holandesa.
Per fi, les colònies holandeses a Amèrica van ser efímeres, poc duradores ja que els seus intents van ser frustrats per anglesos i portuguesos, per aquest motiu només romanguessin amb algunes possessions del Carib.
Colonització anglesa d'Amèrica[modifica]
Previ a l'arribada dels anglesos a Amèrica, hi havia civilitzacions índies amb estructures sòlides que s'havien forjat durant diversos anys. Per als anglesos, els habitants d'aquestes civilitzacions no eren considerats humans. Motivat per somnis d'or i glòria, va aparèixer un nou tipus europeu: el colon anglosaxó. Aquest nou personatge representava la major referència de poder enfront dels pobles sotmesos, ja que la majoria de persones van ser espectadors de les massacres comeses en l'actual Estats Units. La història que segueix a partir d'això és la d'opressió, abús i imposició de noves maneres de vida per als americans. Quant a l'àmbit econòmic i polític va ser totalment manipulat per els beneficis europeus, deixant als interessos indígenes totalment subordinats i sense valor social. Pel que es van transportar a més de 40.000 esclaus a través de l'Atlàntic amb la idea de poder augmentar el nombre de treballadors i créixer en societat.
Colonització portuguesa d'Amèrica[modifica]
La colonització portuguesa d'Amèrica va començar motivada per raons econòmiques i estratègiques. D'una banda les econòmiques a causa de la mercaderia en els guanys en el comerç amb l'Orient i les possibilitats mercantils del "arbre del Brasil", de l'escorça es produïa un tint vermell usat per tenyir tèxtils. De l'altra estratègiques, pel temor a una invasió espanyola o francesa al seu territori. el 1530, la corona portuguesa va enviar a Martín Alonso de Souza a expulsar als francesos que envoltaven les costes del Brasil, ja que eren terres que pertanyien a Portugal des 1500, quan el navegant portuguès Pere Cabral havia trepitjat aquests territoris.
el 1533, Joan III de Portugal, va dividir el territori del Brasil en 15 franges o capitanies, de 150 milles d'ample cadascuna, el que va influir en el caràcter privat de la colonització portuguesa. Aquestes capitanies van ser repartides o atorgades a nobles portuguesos de forma vitalícia i hereditària a fi d'obtenir el major rendiment amb el mínim de costos per a la metròpoli. Els nobles que van rebre les mateixes es van comprometre a evangelitzar als aborígens, reclutar colons, i a desenvolupar econòmicament la capitania. Durant 19 anys l'administració de les capitanies va estar a càrrec dels nobles, però, el 1549, el rei va nomenar un governador general o "Capità major" representant del rei que administraria tota la colònia. El propòsit d'aquest govern era que el rei de Portugal governés al Brasil amb l'assessorament del Consell Ultramarino, a més d'unificar el govern colonial.
Malgrat això, encara que es va pretendre treure poders als capitans generals, realment van continuar dominant la colònia. Ells, van perdre només facultats polítiques però van mantenir els seus privilegis econòmics i van continuar amb l'esclavitud indígena. Des dels començaments de la colonització, una de les activitats principals realitzada pels terratinents o capitans generals al Brasil, va ser les caceres indígenes amb la finalitat de esclavitzar-los. Aquests van organitzar companyies militars o banderes que es van organitzar per realitzar expedicions a l'interior del territori i de la Selva amazònica, a la recerca d'humans per esclavitzar-los. Tanmateix, els indígenes no van ser suficients per a la mà d'obra pel que van recórrer a l'ús de mà d'obra africana (negres) a partir de 1530.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ "Leif Erikson, fill d'Islàndia i nét de Noruega, va liderar una tripulació determinada a través de l'Atlàntic més de 1.000 anys enrere i es va tornar un dels primers europeus en arribar a Amèrica del Nord ".
- ↑ Llamado a la misión pacífica: La dimensión religiosa de la libertad en Bartolomé de las Casas (en castellà). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 2010, p.34. ISBN 8400092449.
2. Pigna, Felipe. "Conquista y colonización de América". El historiador. N.f. 14 de mayo de 2010. < http://www.elhistoriador.com.ar/articulos/conquista_y_colonia/conquista_de_america.php>.