Angela Davis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAngela Davis
Angela Davis pic.jpg
Angela Davis al CCCB, 2017. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 gener 1944 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Birmingham (Alabama) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicAfroamericà Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Califòrnia a San Diego
Universitat Humboldt de Berlín
Universitat de Brandeis Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiHerbert Marcuse Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, autobiògrafa, professora d'universitat, política, filòsofa, activista pels drets humans, professora, feminista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Califòrnia a Santa Cruz Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista dels Estats Units (–1991) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Segell discogràficAlternative Tentacles Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Estudiant doctoralKamari Maxine Clarke (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Localització dels arxius
Premis

IMDB: nm0204171 Allocine: 164496 Allmovie: p362880
Facebook: AngelaDavis26 Musicbrainz: f7f214e2-7783-40d0-a253-9e4141669722 Songkick: 430641 Modifica el valor a Wikidata

Angela Yvonne Davis (Birmingham, 26 de gener de 1944) és una política marxista, activista afroamericana i professora emèrita de filosofia de la Universitat de Califòrnia.[1][2]

El 1969 va ser expulsada de la Universitat de Califòrnia, on feia classes de filosofia com a professora auxiliar (havent estat alumna de Herbert Marcuse), en descobrir-se la seva afiliació al Partit Comunista dels Estats Units. Va estar relacionada amb el partit polític de les Panteres Negres. Involucrada en el cas «Els germans de Soledad», pel qual va ser acusada d'assassinat i segrest el 1972. Aquest cas va assolir repercussió mundial, la qual cosa en va impedir la condemna. La van absoldre el 1973.[3]

El 1974 va passar a formar part del Comitè Central del Partit Comunista. El 1976, després de publicar l'autobiografia, va tornar a l'ensenyament. Anys més tard, el 1984, va presentar candidatura a la vicepresidència del seu país.[4] L'any 2021 va ser investida Doctora Honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.[5]

Biografia[modifica]

Joventut[modifica]

Angela Davis va néixer a Birmingham, Alabama, el 26 de gener de 1944, en una època en què les lleis Jim Crow imposaven la segregació racial al sud dels Estats Units. El seu pare, graduat en una universitat per a afroamericans a Raleigh (Carolina del Nord), va treballar un temps com a professor d'història en un institut de secundària abans d'adquirir una gasolinera que gestionava personalment. La seva mare es va graduar a la Universitat d'Alabama i era mestra d'escola primària. El lloc on vivia la família era anomenat «Dynamite Hill» pel gran nombre de cases d'afroamericans dinamitades pel Ku Klux Klan.[6] Tant la seva mare com el seu pare eren activistes a favor dels drets civils i eren membres de la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP), abans que aquesta organització fos proscrita a Birmingham.[7]

Angela Davis va cursar estudis primaris en una escola segregada a Birmingham, allotjada en instal·lacions més mal dotades que l'escola per a blancs.[8] Als 14 anys, en presentar-se-li diverses opcions per a cursar estudis secundaris i va triar traslladar-se a Nova York, gràcies a la beca d'una organització quàquera que oferia la possibilitat a alumnes brillants de la comunitat afroamericana del sud del país d'estudiar en instituts mixtos del nord. Es va matricular en l'institut privat de pedagogia progressista de John Dewey i Elisabeth Irwin, a Greenwich Village.[9]

La seva arribada a Nova York va marcar una nova etapa en la seva presa de consciència política. S'allotjava a casa del reverend William Howard Melish, el pastor de la principal Església episcopal de Brooklyn en els anys 1950, opositor declarat al maccarthisme i membre de la Soviet-American Friendship Organization («Organització d'amistat americanosoviètica»).[10] Tant ell com la majoria dels professors eren en la Llista negra de l'administració McCarthy i tenien prohibit d'ensenyar en establiments públics.[11]

A Nova York Davis descobreix el socialisme, les experiències utòpiques de Robert Owen i el Manifest Comunista, fet que la porta a «situar els problemes del poble negre dins el context més ampli del moviment de la classe obrera».[12] Milita per primera vegada en una organització juvenil marxista-leninista anomenada Advance, que sovintegen també les seves amigues Margaret Burnham i Mary Lou Patterson. Coneix llavors Bettina Aptheker, filla de l'historiador comunista Herbert Aptheker, la casa del qual acull reunions de l'organització. Participen en les manifestacions de suport al Moviment afroamericà pels drets civils que coneix un nou impuls amb la campanya de protesta per mitjà d'assegudes, iniciada el febrer de 1960 a Greensboro.[13]

Estudis universitaris[modifica]

El 1962 Davis va obtenir una beca per a cursar estudis de francès a la Universitat Brandeis a Waltham (Massachusetts). És una de les tres úniques estudiants afroamericanes de primer any.[14] Els seus estudis la porten a descobrir els existencialistes francesos com Jean-Paul Sartre i Albert Camus. El curs universitari va estar marcat per una sèrie de conferències de l'escriptor James Baldwin sobre literatura, durant les quals es va produir la crisi dels míssils de Cuba. Baldwin es va oposar a prosseguir i va decidir de parlar de la crisi en una assemblea general al costat de Herbert Marcuse, al qual Davis va sentir per primera vegada.[15] Aquell any va tenir diverses feines que li van permetre de pagar-se un viatge per Europa, on va visitar Londres, París, Lausana i Hèlsinki, i va assistir al Festival Mundial del Jovent i els Estudiants.[16]

La seva carrera incloïa una estada a l'Estat francès. Essent a Biarritz, on romania un mes, es va assabentar que quatre noies que coneixia havien estat assassinades en l'explosió de l'Església Baptista de Birmingham el setembre de 1963. Davis va declarar que l'atac no era el resultat d'un comportament racista aïllat, sinó l'expressió de «la rutina quotidiana, sovint monòtona, de l'opressió racista».[17] Després d'un mes a París, va passar l'estiu a Frankfurt, on va assistir a un seminari del filòsof alemany Theodor Adorno. Ja havent tornat a la Universitat de Brandeis, va assistir a una sèrie de conferències de Marcuse sobre el pensament polític europeu de la Revolució Francesa ençà. Després de graduar-se, i seguint els seus consells, el 1965 decideix d'estudiar a la facultat de filosofia de la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, a l'Alemanya Occidental.[18]

A Alemanya es relaciona amb estudiants de la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Unió dels Estudiants Alemanys Socialistes), visita sovint Berlín Est i participa en manifestacions en contra de la Guerra del Vietnam.[19] Mentrestant als Estats Units el moviment d'alliberament afroamericà va evolucionant i tendeix a radicalitzar-se seguint el moviment conegut com a Black Power. Frustrada per no poder prendre part en l'efervescència militant que regna al seu país, decideix de tornar-hi al cap de dos anys.

Opta per la Universitat de Califòrnia a San Diego, on ensenyava Marcuse qui accepta de dirigir la seva tesi, inicialment tutelada per Theodor Adorno.[20] Davis va rebre una gran influència de Herbert Marcuse, especialment de la idea que és un deure de l'individu rebel·lar-se contra el sistema.

Militància política[modifica]

El 1967 Davis es va unir al Comitè Coordinador No Violent Estudiantil i al Partit de les Panteres Negres. L'any següent es va involucrar amb el Partit Comunista.[21]

Davis va començar a treballar com a catedràtica de filosofia a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles fins a 1970, quan l'FBI va informar al Consell de Regents de Califòrnia que Davis era membre del Partit Comunista i li va rescindir el contracte.

Erich Honecker i Angela Davis a Berlín, setembre de 1972.

Davis va participar en la campanya per a millorar les condicions a les presons. Es va interessar especialment en el cas de George Jackson i W.L. Nolen, dos afroamericans que van establir una sucursal de les Panteres Negres mentre eren a la presó Soledad a Califòrnia. El 13 de gener de 1970, Nolan i uns altres dos presoners negres van ser assassinats per un dels escarcellers. Uns dies després el jurat del comtat de Monterrey va determinar que el guarda havia comès un «homicidi justificable».

Quan després un guarda va ser trobat assassinat, Jackson i uns altres dos presoners, John Cluchette i Fleeta Drumgo, en van ser acusats de la mort. Es va argumentar que Jackson cercava de venjar-se de la mort del seu amic W.L. Nolen.

El 7 d'agost de 1970, el germà de George Jackson, Jonathan, de 17 anys, va irrompre a la cort del comtat de Marin (Califòrnia) amb una metralladora i després de prendre com a ostatge el jutge Harold Haley, va demandar que George Jackson, John Cluchette i Fleeta Drumgo fossin alliberats. Jonathan Jackson va ser ferit de bala i mort quan s'allunyava de la cort en automòbil.

En els mesos següents, Jackson va publicar dos llibres, Letters from Prison i Soledad Brother. El 21 d'agost de 1971, George Jackson va ser metrallat al pati de la Presó Estatal de San Quentin. Portava una pistola automàtica 9 mm i els oficials van dir que provava d'escapar-se. També es va afirmar que l'arma havia estat introduïda de contraban a la presó per Davis.

Davis en l presentació del llibre Dona, gènere i raça al Círculo de Bellas Artes (2005).

Davis va fugir i l'FBI la va declarar una de les «criminals més buscades». Va ser arrestada dos mesos després en un motel novaiorquès, però en el judici va ser absolta de tots els càrrecs. Tanmateix, a causa de les seves activitats de militància, el governador de Califòrnia, Ronald Reagan, va demanar que no se li permetés de fer classes en cap de les universitats estatals.

Davis va treballar com a conferenciant d'estudis afroamericans al Col·legi de Claremont, de 1975 a 1977, abans de convertir-se en catedràtica en Estudis d'Ètnia i de la Dona a la Universitat Estatal de San Francisco. El 1977-78 se li va atorgar el Premi Lenin de la Pau entre els pobles i Davis va visitar la Unió Soviètica el 1979, on va rebre el premi i va fer de professora honorària a la Universitat Estatal de Moscou. A començament dels anys de 1990 Davis va tornar a la Universitat de Califòrnia, on va impartir cursos al campus de Santa Cruz. El 1980 i el 1984, Davis es va presentar a les eleccions presidencials estatunidenques com a vicepresidenta del candidat comunista Gus Hall.

En el número de febrer de 1997 de la revista gai Out es va declarar públicament lesbiana. El 2006 va ser guardonada amb el premi Thomas Merton, en reconeixement de la seva lluita per la justícia als Estats Units i al món.[22]

Pensament[modifica]

« Radical només vol dir "anar a l'arrel de les coses". »

Feminismes[modifica]

Angela Davis convida a portar el feminisme a les dones de classe obrera, a les negres, a les trans, a les pobres i indigents, en definitiva, a les oblidades, perquè no s'ha generat un espai polític prou ampli per relatar la vida d'aquestes dones excloses de la història universal. Davis defén la interseccionalitat teoritzada per Kimberlé Williams Crenshaw.

A més, segons Davis, hi ha una falsa concepció de feminisme compost per dones que poden tocar el «sostre de vidre» i veure els seus privilegis, però que són capaces de segregar i explotar laboralment a altres dones. Així es posiciona contra l'statu quo i les modes del feminisme tradicional que no han avançat gaire des dels anys 1970 i que, com afirma Silvia Federici, encara no és prou forta i no s'ha configurat una veritable subjectivitat lliure sobre el seu significat ja que segueixen essent en la seva majoria dones les discriminades, les dedicades a la cura, a la neteja i a la llar.[23]

Presons, la continuació de l'esclavatge[modifica]

A l'hora de els mecanismes d'opressió contemporanis, Davis ha denunciat el sistema de presons, la seva funció ideològica i ha proposat la seva possible substitució per altres mesures. Ha analitzat les polítiques de la guerra contra el terrorisme, vinculades a l'existència de presons fora de la llei així com l'existència d'un complex industrial penitenciari. Històricament, l'autora veu una continuïtat entre l'esclavatge i el sistema penitenciari estatunidenc: el 1865 es va declarar abolida legalment l'economia esclavista, però se seguien permetent relacions esclavistes com a càstigs per un delicte. L'anomenat «arrendament de convictes» va ser un dels fenòmens característics d'aquest esclavatge vinculat al sistema penal, intensificat per l'establiment dels anomenats «codis negres», on l'absentisme en el treball o la possessió d'armes passaven a ser afers penals només per a la població negra.[3]

Tanmateix, Davis ha abordat el funcionament del complex industrial penitenciari, regit per ideologies racistes i per la recerca de beneficis atès que corporacions de tot tipus participen en el negoci de les presons.[24] A la vegada, l'autora desconnecta les fluctuacions dels nivells de criminalitat i de la població reclusa car l'augment d'aquesta comunitat resulta interessant en alguns sectors perquè exercirà de mà d'obra: «El projecte de construcció massiva de presons que va començar en la dècada de 1980 va crear el mitjà per concentrar i gestionar el que el sistema capitalista havia declarat tàcitament un excedent humà». Aquest excedent humà està racialitzat perquè el sistema de presons es fonamenta en estructures racistes (les mateixes lleis, el sistema judicial, la policia) que criminalitzen els més pobres. Amb tot, Davis ens recorda que les nocions de classe i raça no poden deslligar-se i s'han d'abordar connectades a l'hora d'afrontar qualsevol lluita.[3]

« Les presons no fan desaparèixer els problemes socials, fan desaparèixer persones. No tenir casa, l'atur, l'addicció a les drogues, les malalties mentals i l'analfabetisme són alguns dels problemes que desapareixen de la vista pública quan les persones a qui els passa queden relegades a les gàbies. »
— Angela Davis, [25]

Homenatges[modifica]

Mural a Angela Davis a la plaça del Dipòsit de Lleida, obra de Llukutter.

El 1971, Pablo Milanés va compondre per a ella «Canción para Angela Davi. El 1972, els The Rolling Stones, al seu disc doble Exile On Main St, li van dedicar la cançó «Sweet Black Angel». El mateix any, John Lennon i Yoko Ono li van donar suport amb la cançó «Angela» del seu àlbum Some Time in New York City. El 1974, Maria-Aurèlia Capmany escriu el brillant relat de ficció «Àngela i els vuit mil policies» inspirat en ella[26]. El 2010, el cantant Yannick Noah també li va dedicar una cançó, «Angela». L'artista Shepard Fairey la va representar en algunes de les seves obres gràfiques. El grup català Eina va dedicar la cançó «La planificació d'un setge» a diverses marxistes, entre les quals Angela Davis.[27]

Obres[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Angela Davis.CCCB». CCCB. [Consulta: 4 octubre 2017].
  2. «Angela Davis». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 Carrera, Mar. «Quatre dècades d'Angela Davis: la pensadora dels oprimits». Crític, 28-10-2016. [Consulta: 16 desembre 2020].
  4. ««Desafiar les jerarquies, encara que semblin inamovibles»». Catarsi Magazín, 07-12-2020. [Consulta: 16 desembre 2020].
  5. «Acte d'investidura com a doctora honoris causa per la UPF d'Angela Y. Davis - Sobre la Universitat Pompeu Fabra (UPF)». [Consulta: 9 març 2021].
  6. Angela Davis, Autobiographie, Albin Michel, París, 1975, pàg. 79-81
  7. Angela Davis Biographie, pàg. 81
  8. Angela Davis Biographie, pàg. 90
  9. Angela Davis Biographie, pàg. 102
  10. Angela Davis Biographie, pàg. 105, i veure els arxius Melish
  11. Angela Davis Biographie, pàg. 106
  12. Angela Davis Biographie, pàg. 107
  13. Angela Davis Biographie, pàg. 109
  14. Angela Davis Biographie, pàg. 114
  15. Angela Davis Biographie, pàg. 115
  16. Angela Davis Biographie, pàg. 116
  17. Angela Davis Biographie, pàg. 124
  18. Angela Davis Biographie, pàg. 127
  19. Angela Davis Biographie, pàg. 132
  20. Angela Davis Biographie, pàg. 135-137
  21. Alcàzar, Sergi. «Angela Davis defensa el dret d'autodeterminació dels pobles», 09-10-2017. [Consulta: 20 desembre 2020].
  22. Gutiérrez, Icíar; Borraz, Marta. «Angela Davis, la pantera negra del feminismo total: "Hay que dejar muy claro que la categoría 'mujer' no es unitaria"» (en castellà). eldiario.es, 24-10-2018. [Consulta: 16 desembre 2020].
  23. Quejigo, Belén. «Angela Davis: la libertad como campo de batalla». El Salto, 24-10-2018. [Consulta: 16 desembre 2020].
  24. «Presons privades als EUA: un negoci milionari que cotitza a la borsa». 324cat, 19-02-2018. [Consulta: 16 desembre 2020].
  25. Davis, Angela «Masked Racism: Reflections on the Prison Industrial Complex» (en anglès). Colorlines, 10-09-1998 [Consulta: 26 gener 2021].
  26. Capmany, Maria Aurèlia «Àngela i els vuit mil policies». Els altres mons de la literatura catalana: antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Victor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors Galaxia Gutenberg. (2004) ISBN 9788481093483, pàg. 527-532.
  27. «Angela Davis, la revolucionària perseguida per l'FBI, article del 9 d'octubre de 2003 en cimacnoticias.com». Arxivat de l'original el 2008-09-24. [Consulta: 26 octubre 2010].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Angela Davis
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Angela Davis