Intestí gros

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Intestí gros
Intestine ca.PNG
Relacions de l'intestí gros.
Gray1223.png
Intestí gros assenyalat amb blau.
Llatí intestinum crassum
Gray subject #249 1177
Dorlands/Elsevier i_11/12456545

L'intestí gros, intestí cras[1] (del llatí intestinum crassum) o budell gruixut[2] és l'última part del sistema digestiu en els vertebrats. La seva funció és absorbir l'aigua dels residus alimentaris no digeribles per a la seva posterior expulsió del cos. Està format pel cec i pel còlon, i s'inicia a la regió ilíaca de la pelvis, a l'altura o just per sota de la cintura, on s'uneix amb la part inferior de l'intestí prim. Des d'aquí, continua fins a l'abdomen, creua transversalment la cavitat abdominal i, a continuació, es dirigeix cap avall fins a arribar al seu punt final, l'anus. Amb una longitud aproximada d'un metre i mig, representa una cinquena part de la longitud total de l'intestí.

Des de l'intestí prim, els pocs nutrients que no han estat digerits prèviament, i part de l'aigua, passen a l'intestí gros a través d'un anell muscular que impedeix que els aliments tornin a l'intestí prim. L'intestí gros necessita de 10 a 12 hores per a finalitzar la resta del procés. En aquesta fase, els aliments ja no se segueixen processant; l'intestí gros simplement absorbeix les vitamines creades pels bacteris que habiten al còlon i l'aigua restant, compacta els excrements i emmagatzema la matèria fecal al recte fins que sigui eliminada per l'anus.

La diferència més òbvia amb l'intestí prim és que és més ample i que presenta una capa muscular longitudinal que es redueix a tres estructures en forma de corretja, d'uns 5 mil·límetres d'amplada, conegudes com a taeniae coli, que comencen a la base de l'apèndix i s'estenen des del cec fins al recte. La seva paret s'alinea amb l'epiteli columnar simple i, en comptes de tenir les vellositats de l'intestí prim, l'intestí gros presenta glàndules intestinals. Tot i que tots dos intestins tenen cèl·lules en forma de calze, a l'intestí gros són més nombroses.

L'apèndix, que està unit a la superfície posteromedial de l'intestí gros, conté masses de teixit limfoide. L'apendicitis és el resultat d'un bloqueig que atrapa material infectat en la cavitat, però l'apèndix, si és necessari, es pot extirpar sense cap perill ni conseqüència per al pacient, ja que sembla un romanent de l'evolució i que no té cap funció coneguda en l'actualitat.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Localització de l'intestí gros a l'abdomen

L'intestí gros està format pel cec, el còlon, el recte i el canal anal. L'intestí prim s'uneix al intestí gros a l'abdomen inferior dret a través de la papil·la ileal. L'intestí gros és un tub muscular d'aproximadament un metre i mig de llarg. La primera part de l'intestí gros s'anomena cec. L'intestí gros continua absorbint aigua i nutrients minerals dels aliments i serveix com a àrea d'emmagatzematge de les excrements.

El còlon consta de quatre seccions:

  • Còlon ascendent. És la primera secció i comença a l'àrea d'unió amb l'intestí tènue. El còlon ascendent s'estén cap amunt pel costat dret de l'abdomen.
  • Còlon transvers. És la segona secció i s'estén a través de l'abdomen del costat dret cap al costat esquerre. Els seus dos extrems formen dos replecs que es diuen:
  • replec còlic dret, sent la unió del còlon ascendent amb el còlon transvers.
  • replec còlic esquerra, sent la unió del còlon transvers amb el colon descendent.
  • Còlon descendent. És la tercera secció i continua cap avall pel costat esquerre.
  • Còlon sigmoide. És la quarta secció i s'anomena així per la forma de S. El còlon sigmoide s'uneix al recte, i aquest desemboca al canal anal

L'intestí gros procedeix embriològicament de la part de la nansa intestinal primitiva que té un menor nombre de replecs. En completar l'intestí un gir positiu de 270 ° (contrari a les agulles del rellotge) al voltant de l'eix de l'artèria mesentèrica superior, el començament de l'intestí gros es troba la fossa ilíaca dreta. Tenint en compte que existeix un punt fix, la cloaca primitiva que posteriorment originarà l'anus, el recorregut que fa l'intestí primitiu dibuixa perfectament el futur marc còlic de l'adult. El marc còlic enquadra les nanses del jejú i l'ili, que tenen una situació inframesocòlica.

Parts de l'intestí gros[modifica | modifica el codi]

  • Cec i papil·la ileal. El cec és la primera porció de l'intestí cras. És gairebé sempre intraperitoneal. En la seva continuació a còlon ascendent passa de intraperitoneal a retroperitoneal. Per això es formen uns recessos per arrencar el mesoapèndix i la unió ileocecal. La papil·la ileal està en el lloc pel qual l'ili terminal va a desembocar al cec. Aquesta desembocadura es fa per mitjà d'una obertura longitudinal envoltada de múscul circular (el longitudinal es continua directament amb el còlon ascendent i el cec). La seva funció és possiblement retardar el progrés del contingut intestinal cap a l'intestí cras.
  • Apèndix vermiforme. És un diverticle o òrgan vestigial que apareix a l'intestí gros, en el sector del cec, molt infiltrat per cèl·lules limfoides. La seva longitud és variable, de 2 a 15 centímetres, i com a mitjana uns 9 centímetres, així com la seva posició a l'abdomen, que és ventromedial, el cec, retrocecal, subhepàtic, etc. Que depèn en gran mesura de l'amplitud del mesoapèndix. És de gran interès diagnòstic per la freqüència amb què s'inflama, donant lloc a l'apendicitis aguda[3] i si vessa el seu contingut a la cavitat abdominal, es transforma en una peritonitis. Aquest no té funcions digestives conegudes, encara que és un lloc on es compleixen respostes immunes.
  • Còlon ascendent. S'estén des del cec fins a la flexura còlica dreta (impressió còlic a la cara inferior del fetge, formant el lligament hepatocòlic). Es relaciona amb les nanses d'intestí prim, el ronyó dret, i porció descendent del duodè, a més de les estructures musculars de la paret posterior: psoes, quadrat lumbar, transvers de l'abdomen, nervi femoral, cutani femoral lateral, iliohipogàstric, ilioinguinal i genitofemoral; els vasos gonadals, l'artèria ilíaca interna i l'os ilíac completen les relacions.
  • Còlon transvers, De la flexura còlica dreta a la flexura còlica esquerra. Retingut pel mesocòlon transvers. La seva vora d'inserció passa al llarg del cap i cos del pàncrees. La seva fusió amb el oment major determina les seves relacions anatòmiques: fetge, estómac, porció descendent del duodè, pàncrees, borsa omental, melsa. Un replegament de peritoneu, el lligament frenocòlic uneix el diafragma amb la flexura còlic esquerra.
  • Còlon descendent i sigmoide. Té unes relacions molt semblants a les del còlon ascendent quant a la paret abdominal. Progressivament s'inclina cap a la línia mitjana per continuar amb el còlon sigmoide, espècie de "S" que fa el còlon abans de continuar amb el recte a nivell de S3. El còlon sigmoide té el seu mesocòlon, amb vèrtex cap a la bifurcació de l'artèria ilíaca comú esquerra. D'aquí es bifurca en dues parts per a cadascuna de les corbes del còlon sigmoide. El mesocòlon sigmoide es relaciona per darrere amb òrgans de la cavitat pelviana, l'urèter, el múscul piriforme i l'artèria ilíaca interna.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

L'intestí gros comença a desenvolupar-se a la fase inicial de la gestació. El seu ritme de creixement és bastant lineal. Assoleix una mida de 5 cm a la dotzena setmana d'embaràs, 10 cm a la catorzena, 15 cm a la dissetena i 20 cm a la vintena,[4] i continua creixent fins a una mida mitjana de 66 cm al moment del naixement, moment en el qual la seva amplada mitjana és d'1,7 cm al cec i 1,0 cm a la resta.[5] Entre el naixement i l'adultesa, l'intestí gros creix fins a mesurar uns 180 cm i les criptes de Lieberkühn (que s'encarreguen de secretar enzims digestius) augmenten en mida i, sobretot, en nombre.[6]

Patologia[modifica | modifica el codi]

Imatge endoscòpica d'un càncer de còlon detectat al còlon sigmoide durant una colonoscòpia de cribratge per la malaltia de Crohn

L'intestí gros es pot veure afectat per molts tipus diferents de malalties i trastorns que es classifiquen en diversos grups.

Una primera categoria és la de les malalties inflamatòries intestinals, que consisteixen principalment en la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Aquests trastorns són provocats per una sobre-reacció immunitària envers microorganismes naturalment presents a l'intestí (flora intestinal). Tot i tenir característiques, símptomes i localitzacions diferents, la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa s'assemblen molt i fins i tot hi ha ha científics que consideren que en realitat es tracta de dues formes d'una mateixa malaltia (tot i que no és, ni molt menys, la teoria més acceptada). Durant molt de temps es va pensar que les malalties inflamatòries intestinals eren la conseqüència d'una disfunció immunitària idiopàtica, però des de mitjans de la dècada del 2000 el consens ha estat que la causa és un o més patògens encara no identificats que, en infectar individus susceptibles, provoquen una resposta immunitària que s'acaba autoperpetuant. Alguns dels candidats són Mycobacterium avis paratuberculosis (que provoca una malaltia similar en el bestiar boví),[7] una variant invasiva de l'escheríchia coli,[8] Listeria monocytogenes,[9] Campylobacter jejuni,[10] Yersinia enterocolitica,[11] la salmonel·la,[12] o paràsits unicel·lulars.[13]

Els càncers de l'intestí gros es coneixen amb el nom genèric de «càncer colorectal», tot i que hi ha una sèrie de diferències entre el càncer de còlon i el càncer rectal. De fet, sembla que també hi ha diferències significatives entre els càncers del còlon dret i els del còlon esquerre, cosa que ha dut alguns investigadors a afirmar que, en realitat, són dues entitats distintes.[14]

El càncer colorectal és el tercer càncer que mata més gent al món, després del càncer de pulmó i el càncer de mama.[15] Això és degut no tant a la seva mortalitat relativament moderada[16] com a la seva alta incidència a la població. Aquest tumor es troba entre els tres més comuns a la majoria de països desenvolupats, cosa que fa que mati més gent que altres càncers més letals però menys comuns.

Una de les coses que fan que el càncer colorectal mati tanta gent és que sovint és diagnosticat quan la malaltia ja està avançada.[17] Com molts altres càncers, no sol donar símptomes fins que ja ha metastatitzat i és incurable en la gran majoria de casos. Les autoritats sanitàries han dut a terme campanyes de sensibilització sobre la importància que les poblacions d'alt risc de càncer colorectal (gent de més de 45 anys,[18] gent amb antecedents d'aquest càncer a la família, gent amb certes mutacions genètiques i gent que pateix de malalties inflamatòries intestinals des de fa molts anys[19]) es facin proves de diagnòstic periòdicament per tal de detectar qualsevol tumor abans que s'hagi escampat. Part d'aquest treball de sensibilització s'ha concentrat en fer entendre a la gent que no s'ha d'esperar a tenir símptomes, ja que aleshores sovint és massa tard. Les proves més utilitzades per detectar el càncer colorectal són la prova de detecció de sang en femta (més barata i fàcil de fer, però menys eficaç)[2] i la colonoscòpia, que és l'estàndard de referència pel diagnòstic d'aquest tumor.[20]

Altres malalties de l'intestí gros:

En alguns casos, les malalties es poden curar o alleujar mitjançant una colectomia o hemicolectomia, que consisteixen a extirpar la totalitat o la meitat del còlon, respectivament. Els humans poden viure sense còlon, però sovint necessiten un estoma i tenen complicacions com ara diarrea crònica.

Procediments diagnòstics[modifica | modifica el codi]

Colonoscòpia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Colonoscòpia

La colonoscòpia és un procediment diagnòstic i terapèutic que consisteix en la introducció d'un colonoscopi amb una càmera per l'anus, després d'haver inflat l'intestí amb aire per facilitar-ne la visualització.[21] Normalment, l'endoscopi pot recórrer tot l'intestí gros i fins i tot penetrar a l'ili terminal, tot i que no sempre és possible amb els pacients que tenen certes malalties. Gràcies a la càmera, el gastroenteròleg pot examinar l'interior de l'intestí i, si cal, prendre mostres per a un posterior anàlisi anatomopatològic o extirpar pòlips.[22]

Tot i que la colonoscòpia requereix que el pacient es prepari seguint una dieta pobra en fibres durant els dies anteriors al procediment, i que prengui laxatius el dia abans i el dia mateix de la colonoscòpia, és considerada la millor opció, ja que és el procediment més fiable i versàtil del que es disposa en l'actualitat per explorar l'intestí.

Colonoscòpia virtual[modifica | modifica el codi]

Article principal: Colonoscòpia virtual

La colonoscòpia virtual és una forma més moderna de colonoscòpia que no necessita endoscopi, sinó que es basa en l'ús de rajos X (de manera similar a les tomografies computades). El pacient ha de seguir la mateixa preparació que amb una colonoscòpia normal, però com que no s'introdueix cap endoscopi,[23] resulta innecessària l'administració d'anestèsia. A més de facilitar la recuperació del pacient, això redueix els riscos del procediment, ja que part de les complicacions són degudes a reaccions adverses al producte anestèsic. Tanmateix, molts gastroenteròlegs consideren que la colonoscòpia virtual és inferior a la colonoscòpia convencional,[24] ja que dóna una dosi no negligible de radiació ionitzant al pacient i, a més, no permet ni la presa de mostres ni l'extirpació de pòlips. Així doncs, si el metge veu alguna cosa que ho justifiqui, el pacient acabarà havent de fer-se una colonoscòpia convencional de totes maneres.

Flora bacteriana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Flora intestinal
El colibacil (Escherichia coli) és una de les moltes espècies de bacteris que colonitzen l'intestí humà.

L'intestí gros allotja més de 700 espècies de bacteris que duen a terme una varietat de funcions.

L'intestí gros absorbeix alguns dels productes que es formen pels bacteris que habiten aquesta zona. Els polisacàrids no digerits (fibra) són metabolitzats a una cadena curta d'àcids grassos pels bacteris a l'intestí gros i absorbits per transport passiu. El bicarbonat que secreta l'intestí gros ajuda a neutralitzar l'acidesa resultant de la formació d'aquests àcids grassos.

Aquests bacteris també produeixen grans quantitats de vitamines, especialment vitamina K[25] i biotina (una vitamina B), per l'absorció a la sang. Tot i aquesta font de vitamines, en general, ofereix només una petita part de les necessitats diàries, fa una contribució significativa quan la ingestió de vitamines és baixa. Un individu que depèn de l'absorció de vitamines formades pels bacteris a l'intestí gros pot arribar a ser deficient en vitamina si és tractat amb antibiòtics que inhibeixen altres espècies de bacteris, així com els bacteris causants de malalties.

Altres productes bacterians inclouen gas (flats), que és una barreja de nitrogen i diòxid de carboni, amb petites quantitats d'hidrogen, metà i sulfur d'hidrogen. La fermentació bacteriana de polisacàrids sense digerir produeixen aquests darrers. La flora normal també és essencial en el desenvolupament de certs teixits, incloent el cec i el sistema limfàtic.

També estan implicats en la producció d'anticossos de reacció creuada. Aquests són els anticossos produïts pel sistema immune contra la flora normal, que són també eficaços contra els patògens relacionats, prevenint així la infecció o la invasió.

Els bacteris més corrents són els bacteroides, que han estat implicades en la iniciació de la colitis i del càncer de còlon. Els bifidobacteris són també abundants, i sovint es descriuen com 'bacteris amistosos'.

Una capa de mucositat protegeix l'intestí gros dels atacs de comensalisme de còlon. [26]

En altres animals[modifica | modifica el codi]

L'intestí gros és força diferent només als tetràpodes, en els quals està gairebé sempre separat de l'intestí prim per una vàlvula ileocecal. A la majoria dels vertebrats, però, és una estructura relativament curt que connecta directament a l'anus, encara que notablement més ample que l'intestí prim. Encara que el cec és present a la majoria d'amniotes, només als mamífers la resta de l'intestí gros es desenvolupa com un veritable còlon [27]

En alguns mamífers petits, el còlon és recte, com ho és als tetràpodes, però, a la majoria de les espècies de mamífers, es divideix en porcions ascendent i descendent, mentre que el còlon transvers diferent està típicament present només als primats. No obstant això, la tènia coli no es troba en carnívors ni remugants. El recte dels mamífers (que no siguin monotremes) es deriva de la cloaca d'altres vertebrats, i és, per tant, no realment homòleg amb el "recte" que es troba en aquestes espècies. [27]

La morfologia de l'intestí gros està directament relacionada amb la dieta dels animals. Els herbívors purs, com per exemple les llebres, els ases i els coales, tenen un intestí gros llarg i complex, que els permet aprofitar la fermentació bacteriana per extreure el màxim possible de material vegetal pobre en nutrients. Els carnívors purs, en canvi, tenen un intestí gros molt més curt i senzill, ja que la carn es podreix molt més ràpidament que les plantes i per tant cal que passi ràpidament pel tracte digestiu. Els animals omnívors (com els humans) tenen formes intermèdies, que s'assemblen més a les dels herbívors o carnívors segons quin sigui l'element preponderant de la seva dieta.[28]

Als peixos, no hi ha un veritable intestí gros, sinó simplement un recte curt que connecta l'extrem de la part digestiva de l'intestí a la cloaca. Als taurons, inclou una glàndula rectal que segrega sal per ajudar l'animal a mantenir un equilibri osmòtic amb l'aigua de mar. La glàndula s'assembla una mica a un cec en l'estructura, però no és una estructura homòloga.[27]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Definició del Diccionari Enciclopèdic de Medicina».
  2. 2,0 2,1 «Programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte». Generalitat de Catalunya. Departament de Salut, 21 gener 2010. [Consulta: 5 maig 2013].
  3. «Apendicitis vermiforme». Enciclopèdia Catalana.
  4. FitzSimmons J; Chinn A; Shepard TH. «Normal length of the human fetal gastrointestinal tract» (resum) (en anglès). Pediatr Pathol, vol. 8, 6, 1988, pàg. 633-41.
  5. Edmund S. Crelin. Functional anatomy of the newborn. Edició il·lustrada (en anglès). Yale University Press, 1973, pàg. 57. ISBN 9780300016338. 
  6. Bristol JB; Williamson RC. «Large bowel growth» (resum) (en anglès). Scand J Gastroenterol Suppl, vol. 93, 1984, pàg. 25-34.
  7. Ellen S. Pierce. «Ulcerative colitis and Crohn's disease: is Mycobacterium avium subspecies paratuberculosis the common villain?» (en anglès). Gut Pathogens, vol. 2, 2010, pàg. 21. DOI: 10.1186/1757-4749-2-21.
  8. Rolhion N, Darfeuille-Michaud A. «Adherent-invasive Escherichia coli in inflammatory bowel disease» (resum) (en anglès). Inflamm Bowel Dis, vol. 13, 10, 2007, pàg. 1.277-83.
  9. W. Domschke (editor). Intestinal Mucosa and Its Diseases - Pathophysiology and Clinics. Edició il·lustrada (en anglès). Springer, 1999, pàg. 471. ISBN 9780792387541. 
  10. Kalischuk LD, Buret AG. «A role for Campylobacter jejuni-induced enteritis in inflammatory bowel disease?» (resum) (en anglès). Am J Physiol Gastrointest Liver Physiol, vol. 298, 1, 2010, pàg. G1-9. DOI: 10.1152/ajpgi.00193.2009.
  11. Saebo A, Vik E, Lange OJ, Matuszkiewicz L. «Inflammatory bowel disease associated with Yersinia enterocolitica O:3 infection» (resum) (en anglès). Eur J Intern Med, vol. 16, 3, 2005, pàg. 176-182.
  12. Ezzie Hutchinson. «IBD: Risk of IBD increases after Salmonella or Campylobacter gastroenteritis» (resum) (en anglès). Nature Reviews Gastroenterology and Hepatology, vol. 6, 2009, pàg. 561. DOI: 10.1038/nrgastro.2009.152.
  13. Boorom KF; Viscogliosi, Eric. «Oh my aching gut: irritable bowel syndrome, Blastocystis, and asymptomatic infection» (en anglès). Parasit Vectors, vol. 1, 1, Octubre 2008, pàg. 40. DOI: 10.1186/1756-3305-1-40. PMC: 2627840. PMID: 18937874.
  14. Feng-ying Li; Mao-de Lai. «Colorectal cancer, one entity or three» (en anglès). J Zhejiang Univ Sci B, vol. 10, 3, 2009, pàg. 219-229.
  15. GLOBOCAN 2008, Cancer Incidence and Mortality Worldwide: IARC CancerBase No. 10. Consulta: desembre de 2010. (en anglès)
  16. «Survival statistics for the most common cancers» (en anglès). Cancer Research UK, 25 setembre 2009. [Consulta: 5 maig 2013].
  17. Nick Mulcahy. «Late-Stage Cancer Diagnoses Are Common, Says CDC Report» (en anglès). Medscape, 29 novembre 2009. [Consulta: 5 maig 2013].
  18. J. Sans-Sabrafen. L'Exercici de la medicina entre la mort inevitable i la recerca de la immortalitat: fonaments biològics. Institut d'Estudis Catalans, 2000, pàg 21. ISBN 9788472835443. 
  19. «High risk groups for bowel cancer» (en anglès). Cancer Research UK, 26 març 2012. [Consulta: 5 maig 2013].
  20. John Lazarou. «Colonoscopy Still ‘Gold Standard’ For Preventing Colon Cancer, Johns Hopkins Expert Says» (en anglès). Johns Hopkins Medicine, 2 març 2011. [Consulta: 5 maig 2013].
  21. «Colonoscopia» (en castellà). Medline Plus, 10 agost 2012. [Consulta: 5 maig 2013].
  22. «Pólipos colorrectales» (en castellà). Medline Plus, 10 agost 2012. [Consulta: 5 maig 2013].
  23. «Colonoscopia virtual» (en castellà). Medline Plus, 10 agost 2012. [Consulta: 5 maig 2013].
  24. Cotton PB, Durkalski VL, Pineau BC et al.. «Virtual colonoscopy performed poorly in detecting colorectal neoplasia» (en anglès). Evid Based Med, vol. 9, 2004, pàg. 122. DOI: 10.1136/ebm.9.4.122.
  25. Maurice Edward Shils, Moshe Shike (editors). language = anglès. 10a edició, il·lustrada. Lippincott Williams & Wilkins, 2006, pàg 1.139. ISBN 9780781741330. 
  26. Stremmel, W; Merle, U; Zahn, A; Autschbach, F. «Retarded release phosphatidylcholine benefits patients with chronic active ulcerative colitis» (en anglès). Gut, 2005, p. 966-971. DOI: 10.1136/gut.2004.052316.
  27. 27,0 27,1 27,2 Holt-Saunders Internacional. The Vertebrate Body (en anglès). Filadèlfia: Holt-Saunders Internacional, 1977, p. 351-354. ISBN 0-03-910284-X. 
  28. Regina Bailey. «Gross and Microscopic Anatomy of the Large Intestine» (en anglès). About.com. [Consulta: 5 maig 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Intestí gros Modifica l'enllaç a Wikidata