Barcelona Traction, Light and Power

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: La Canadenca)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióBarcelona Traction, Light and Power Company Limited
Dades bàsiques
Tipus entitat empresa
Sector Energia
Història
Fundació 12 de setembre de 1911 a Toronto
Fundadors Fred Stark Pearson
Successor FECSA
Dissolució 1970
Organització i govern
Seu central 
Filials Regs i Forces de l'Ebre
Modifica les dades a Wikidata
Reproducció d'un títol de la Companyia.

L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited ("Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Barcelona") fou un holding centrat en empreses de producció i distribució d'electricitat així com en empreses d'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics.[1] La va fundar l'enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà), i fou liquidada per bancarrota el 1951 a l'estat espanyol després d'una conspiració de l'empresari Joan March. A causa d'aquest origen canadenc, l'empresa era coneguda popularment com La Canadenca. Fou tant important que va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica a Catalunya.[1]

Inicis i expansió[modifica]

L'objectiu inicial d'aquesta empresa va ser produir electricitat i distribuir-la a l'àrea metropolitana de Barcelona, per tal d'utilitzar-la en l'enllumenat públic, el subministrament domèstic, el funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Amb aquesta finalitat va comprar les concessions hidràuliques més potents així com les xarxes de distribució urbanes més grans, aprofitant la seva gran capacitat per mobilitzar capitals internacionals.[1]

Una de les primeres adquisicions fou la societat "Tramvies de Barcelona" i la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. Un cop aconseguit el mercat i per tal d'obtenir l'energia elèctrica que necessitava per subministrar a les seves empreses, va iniciar un ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu. Dintre d'aquest projecte es troba el Canal Industrial de Seròs, que s'acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni), que a part de produir també energia, li garantirien un cabal més o menys constant al llarg de l'any. Amb aquestes infraestructures finalitzades es va constituir el primer sistema integrat d'embasaments i centrals construïts a Espanya. De fet, l'any 1914 aquesta empresa era la setena productora d'electricitat al món i la primera d'Europa.

La seva estratègia era diferent de la seva competidora de l'època, l'empresa Energía Eléctrica de Cataluña, ja que no només apostava per produir l'electricitat mitjançant la construcció de grans salts d'aigua al Pirineu, sinó que també invertia en empreses que la consumien. Finalment, La Canadenca va acabar comprant la seva competidora més important el 1923, obtenint així una posició pràcticament de monopoli.

La propietat de l'empresa[modifica]

Coincidint amb l'inici de la Primera Guerra Mundial, l'empresa va començar a patir molts problemes econòmics per finançar els interessos dels préstecs amb els quals pagava les grans obres que havia de realitzar. Cal afegir que la mort de l'impulsor del projecte Fred Stark Pearson a l'enfonsament del transatlàntic Lusitània l'1 de maig de 1915 va suposar un cop per a l'empresa. Per això un grup de financers, principalment belgues, van prendre el control accionarial de la companyia i van sanejar-la.

En va ser director gerent Frank Fraser Lawton.[2]

La vaga del 1919[modifica]

Article principal: Vaga de La Canadenca

La companyia també és coneguda històricament famosa per la vaga que es va originar entre febrer i març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català.

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l'empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d'Aigües).

Poc després s'hi afegiren els treballadors d'aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalia van quedar paralitzades. L'1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:

  • L'obertura de tots els sindicats clausurats.
  • la llibertat dels treballadors empresonats
  • l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s'arribà a un acord:

  • Llibertat per als treballadors empresonats.
  • Readmissió dels vaguistes sense represàlies.
  • Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
  • S'establiria la jornada de 8 hores
  • Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. El 3 d'abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Manipulació i fallida[modifica]

La companyia va continuar amb la seva expansió fins a la Guerra Civil espanyola quan va ser col·lectivitzada. Un cop finalitzada la guerra va ser retornada als seus antics propietaris belgues. Però els problemes tot just havien començat: va quedar subjugada a l'interès dels guanyadors.

Segons la lògica del nou règim, l'empresa energètica més important del país no podia estar controlada per capital estranger, concretament belga, i es va dissenyar un pla politico-judicial per controlar-la que es va iniciar el 12 de febrer de 1948 als Tribunals de Reus i va finalitzar el 1951 amb la fallida tècnica de l'empresa, tot i que els procediments judicials no s'acabarien fins al 5 de febrer de 1970 a la Cort Internacional de Justícia amb seu a La Haia.

El règim del general Franco impedia la sortida de capitals a l'estranger argumentant que podien servir per finançar la resistència a la dictadura: això va provocar que la companyia no pogués pagar els interessos dels crèdits subscrits a l'estranger ni pagar els dividends als accionistes estrangers. De resultes d'això, el preu de les accions van caure als mercats financers. Aprofitant aquesta conjuntura, l'any 1948 l'empresa Fenchurch Nominees Ltd. va intentar comprar la major part de les accions, però sense èxit.

Poc temps després d'aquesta temptativa, el 12 de febrer de 1948 tres accionistes van presentar davant dels Jutjats de Reus una demanda del fallida de l'empresa que va prosperar i el 1952 els béns de l'empresa van ser subhastats i adquirits per l'empresa "Fuerzas Electricas de Catalunya SA" (FECSA), que havia estat fundada poc abans de la subhasta pel financer mallorquí Joan March i Ordinas,[1] un avalador fonamental de la dictadura franquista. El preu de compra fou per un ridícul valor de l'1 per 1000 del valor real de la companyia.

Aquest procés no es va tancar dins la jurisdicció espanyola, ja que el govern belga va iniciar un procediment judicial que va arribar al Tribunal de La Haia, el qual va dictaminar en una votació de 15 contra 1 que el govern belga no tenia el dret de defensar els accionistes belgues, ja que la companyia encara tenia la seu al Canadà, i per tant havia d'haver estat aquest govern qui plantegés la demanda. D'aquesta manera el 5 de febrer de 1970 la resolució va ser ferma i el procés judicial va finalitzar.

Per tot el que va envoltar el procés, així com pels personatges implicats en la trama, i pel resultat final, amb la subhasta de l'empresa i la seva posterior adquisició per la companyia FECSA, controlada per Joan March, que cal no oblidar que va ser un dels grans avaladors del general Franco, en molts sectors el final del procés va ser considerat com un botí de la Guerra Civil.

Llista del grup d'empreses[modifica]

Xemeneies al Paral·lel de Barcelona d'una antiga central de AEG que fou comprada per la Barcelona Traction. Ara s'hi troben les oficines de Red Eléctrica de España.

Com ja s'ha dit una de les activitats de l'empresa va ser adquirir-ne d'altres, entre les més destacades cal fer esment:

Obres realitzades a Catalunya[modifica]

Durant els anys 20 aquesta empresa va realitzar les infraestructures més importants realitzades mai fins aleshores a Catalunya i a Europa que van canviar totalment l'estructura energètica del país.[1] En les seva construcció utilitzaven tecnologies molt punteres. Cent anys després de la seva construcció la major part encara continuen en funcionament. Les construccions més importants són les següents:

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 102, entrada: "Barcelona Traction, Light and Power Co.". ISBN 84-297-3521-6. 
  2. «Carrer de Fraser Lawton». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 23 agost 2018].