Leopoldo María Panero

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaLeopoldo María Panero
Naixement 16 d'abril de 1948
Madrid, Espanya Espanya
Mort 5 de març de 2014(2014-03-05) (als 65 anys)
àrea de salut mental de l'Hospital Juan Carlos I a Las Palmas de Gran Canaria, Espanya Espanya[1]
Sepultura Incineració
Nacionalitat Espanyola
Ocupació Poeta, narrador, assagista, traductor i actor
Gènere Poesia, relat i assaig
Obra
Moviment Un dels nou novíssims poetes espanyols (els novíssims)

IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Leopoldo María Panero Blanc (Madrid, 16 juny de 1948 - Las Palmas de Gran Canaria, 5 març de 2014) fou un poeta, narrador, assagista i actor espanyol, enquadrat en la poesia espanyola contemporània dins el grup dels novíssims.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), una de les millors veus líriques de postguerra, i Felicidad Blanc (1913-1990), germà del també poeta Juan Luis Panero (1942-2013) i de Michi Panero (1951-2004), nebot del poeta Juan Panero (1908-1937) i cosí del periodista, crític de cinema i actor teatral madrileny José Luis Panero González-Barosa (1975-).[1]

Panero va ser l'arquetip d'un poeta maleït conreat tant com repudiat, però aquesta "maledicció" no li va impedir ser el primer membre de la seva generació en incorporar-se a la nòmina de clàssics de l'editorial Càtedra, comptar amb una esplèndida biografia escrita per J. Benito Fernández (El contorno del abismo, Tusquets, 1999) i inserir-se en la història literària, les antologies i els programes acadèmics.

El jove Leopoldo María, igual que tants descendents dels partidaris del règim franquista, es va sentir fascinat per l'esquerra radical. La seva militància antifranquista va constituir el primer dels seus grans desastres i li va valer la seva primera estada a la presó. Va tenir una formació humanista, va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense de Madrid i Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona. D'aquells anys joves daten també les seves primeres experiències amb les drogues: des de l'alcohol fins a l'heroïna -a la qual dedicaria una impressionant col·lecció de poemes el 1992-, cap li és aliena.

Des de 1970 se li va considerar dins del grup de "Els Novíssims" (els Nou novíssims poetes espanyols de Josep Maria Castellet), encara que ell es va sentir exclòs.[2]

Als anys 70 va ser ingressat per primera vegada en un psiquiàtric. Les repetides reclusions no li van impedir desenvolupar una producció no només com a poeta, sinó també com a traductor, assagista i narrador. La seva homosexualitat, perseguida durant la dictadura de Franco va ser un dels factors que el van portar en l'internament psiquiàtric, on va patir una de les seves primeres descàrregues elèctriques. Va fer diversos viatges a França i el Marroc en els anys 70 i va viure a París entre 1976 i 1977, on es va reunir amb Félix Guattari.[3] Va continuar el seu treball com a poeta, traductor i crític dins de les diverses institucions psiquiàtriques en què va viure (Leganés, Mondragón o Tenerife), però podia sortir a fer conferències i realitzar activitats literàries. Va escriure molts articles en contra de la psiquiatria en que destaca per exemple: "El psiquiatra puede hacer nada más que el suicidio".[4]

A finals de la dècada dels 80, quan per fi la seva obra va aconseguir l'aplaudiment de la crítica entesa, va ingressar permanentment al psiquiàtric de Mondragón. Gairebé deu anys després es va establir, per pròpia voluntat, a la Unitat Psiquiàtrica de Las Palmas de Gran Canaria (avui dia Juan Carlos I) o com ell l'anomenava El manicomio del Dr. Rafael Inglott [2]fins que va morir el 5 de març de 2014.[5][1]

La biografia d'aquest poeta i el seu entorn familiar sempre ha desencadenat interès en l'àmbit cultural, com mostra la pel·lícula de Jaime Chávarri, El desencanto (1976), un documental que reflecteix com era la seva família en plena desintegració del franquisme, acomodada i intel·lectual, però també desmembrada, autoritària, i en la qual la figura del seu pare pesava fins i tot amb la seva absència. A la dècada dels 90 Ricardo Franco es fixaria de nou en «Els Panero» per filmar Después de tantos años (1994), però aquest cop sense la presència de la mare, ja morta.[1]

El 2003 va ser guardonat amb el Premi Estany de Literatura per l'antologia poètica de Túa Blesa, publicada dos anys abans.

Deixa inèdit el poemari Rosa enferma, publicat al maig de 2014 per Huerga i Fierro.[6]

Obra[modifica | modifica el codi]

Totes les seves pàgines, fins a les seves traduccions, són autobiogràfiques. De fet, les claus de la seva obra són l'autocontemplació i la (auto) destrucció. No obstant això, com ja va assenyalar Pere Gimferrer el 1971, el tema de la seva poesia «no és la destrucció de l'adolescència: és el seu triomf, i amb ell la destrucció i la disgregació de la consciència adulta». Alliberar l'adolescència com energia emocional, creant-se una mitologia pròpia, no oficial, és l'actitud assumida des del començament per Panero.[1][6]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Les diferents entregues poètiques apareixen amb regularitat, a continuació es presenten amb els títols originals:

  • Por el camino de Swan (1968)
  • Así se fundó Carnaby Street (Ocnos, 1970). A partir d'aquest poema la malenconia dels mites de la seva infància fa referència a un experimentalisme apassionat.
  • Teoría (Lumen, 1973)
  • Narciso en el acorde último de las flautas (Visor, 1979)
  • Last River Together (Ayuso, 1980)
  • El que no ve (La banda de Moebius, 1980)
  • Dioscuros (Ayuso, 1982)
  • El último hombre (Ediciones Libertarias, 1984)
  • Antología (Edicions Libertarias, 1985)
  • Poesía 1970-1985 (Visor, 1986)
  • Contra España y otros poema de no amor (Edicions Libertarias, 1990, el ángel caído, 2008)
  • Agujero llamado Nevermore (Selecció poètica, 1968–1992) (Cátedra, 1992)
  • Heroína y otros poemas (Edicions Libertarias, 1992)
  • Piedra negra o del temblar (Edicions Libertarias, 1992)
  • Locos (Casset Edicions, 1992, Edicions Libertarias, 1995 ) 6 poemes i un conte d'LMP amb dibuixos de Luis Arencibia
  • Cadáveres exquisitos y un poema de amor (Edicions Libertarias/Prodhufi, 1992), amb José Luis Pasarín Aristi
  • Orfebre (Visor, 1994)
  • Tensó (Edicions Hiperion, 1996). Amb Claudio Rizzo
  • El tarot del inconsciente anónimo (Valdemar, 1997)
  • Guarida de un animal que no existe (Visor, 1998)
  • Abismo (Edicions Endimión, 1999)
  • Teoría lautreamontiana del plagio (Límite, 1999)
  • Poemas del manicomio de Mondragón (Hiperión, 1987)
  • Suplicio en la cruz de la boca (El Gato Gris, Edicions de Poesia, 2000)
  • Teoría del miedo (Igitur, 2000)
  • Poesía completa (19702000) (Visor, 2001)
  • Águila contra el hombre: poemas para un suicidamiento (Valdemar, 2001)
  • Me amarás cuando esté muerto (Lumen, 2001). Amb José Águedo Olivares
  • ¿Quién soy yo?: apuntes para una poesía sin autor (Pre-Textos, 2002). Amb José Águedo Olivares
  • Buena nueva del desastre (Scio, Lugo, 2002)
  • Los señores del alma (Poemas del manicomio del Dr. Rafael Inglot) (Valdemar, 2002)
  • Conversación (Nivola, 2003).
  • Esquizofrénicas o la balada de la lámpara azul (Hiperión, 2004)
  • Erección del labio sobre la página (Valdemar, 2004)
  • Danza de la muerte (Igitur, 2004)
  • CD-Libro Moviedisco Colección Lcd El Europeo. Carlos Ann, Bunbury, José María Ponce i Bruno Galindo (Barcelona: Moviedisco, D.L., 2004)
  • Poemas de la locura seguido por El hombre elefante (Huerga y Fierro editors 2005)
  • Presentación del superhombre (Valdemar, 2005). Con Félix Caballero
  • Visión (editores huerga y fierro, 2006). Con Félix J. Caballero
  • Apocalipsis de los dos asesinos (La garúa, 2006) Con Félix J. Caballero
  • Jardín en vano (Arena libros, 2007) Con Félix J. Caballero
  • Outsider, un arte interior (Versos esquizofrénicos, Poemas sugeridos por los dibujos de esquizofrénicos) (Eneida, 2007).
  • Páginas de excremento o dolor sin dolor (Editorial Azotes Caligráficos, 2008). Edició manuscrita amb dibuixos del mateix autor.
  • Gólem (Igitur, 2008) Pròleg de Túa Blesa
  • Mi lengua mata (Arena llibres, 2008)
  • Sombra (Huerga y Fierro editors, 2008)
  • Escribir como escupir (Calambur editorial, 2008)
  • «Conjuros contra la vida» (Ed. Festival Internac. de Cine de LPGC, 2008), dins del volum Después de tantos desencantos. Vida y obra poéticas de los Panero, de Federico Utrera
  • Voces en el desierto (Azotes Caligráfics, 2008). Amb Félix J. Caballero
  • Esphera (El ángel caído, 2009)
  • Tango (El ángel caído, 2009). Amb Félix J. Caballero
  • La tempesta di mare (Huacanamo, 2009). Amb Félix J. Caballero.
  • Reflexión (Casus-Belli, 2010)
  • Locos de altar (Alea blanca, 2010)
  • La flor en llamas (Casus-Belli, 2011). Amb Félix J. Caballero.
  • Traducciones / Perversiones (Ed. Túa Blesa) (Visor de poesia, 2011)
  • Territorio del miedo / Territoire de la peur (Anthologie poétique, traduction Stéphane Chaumet) (L'Oreille du Loup, 2011)
  • Cantos del frío (Casus-Belli, 2011).
  • Poesía completa. 2000-2010 (Edició de Túa Blesa, Visor, 2013).
  • Poemas del pájaro y la oruga Edicions Vitruvio, 2014).
  • Rosa enferma (Huerga y Fierro editors, 2014).
  • ‘'Estantigua (El ángel caído, 2015). Amb Ianus Pravo.

Narrativa[modifica | modifica el codi]

La seva obra narrativa inclou, a continuació es presenten les obres amb els títols originals:

  • El lugar del hijo (Tusquets, 1976), llibre de relats fantàstics.
  • Dos relatos y una perversión (Edicions Libertarias, 1984)
  • Y la luz no es nuestra (Los infolios, 1991, Edicions Libertarias, 1993)
  • Palabras de un asesino (Edicions Libertarias, 1992)
  • Los héroes inútiles [epistolari amb el jove escriptor Diego Medrano] (Ellago Edicions, 2005)
  • Papá, dame la mano que tengo miedo (Cahoba Edicions, 2007), la seva última creació.
  • Cuentos completos, recopilats per Túa Blesa (Editorial Pàgines d'Espuma, 2007). ISBN 978-84-95642-95-0.

Assajos[modifica | modifica el codi]

També va cultivar assaigs, a continuació es presenten amb els títols originals:

  • Aviso a los civilizados, (Edicions Libertarias, 1990)
  • Mi cerebro es una rosa, (Roger, 1998)
  • Prueba de vida. Autobiografía de la muerte, (Huerga y Fierro, 2002).
  • Prosas encontradas, (Visor, 2014).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Manrique Sabogal; Intxausti, Winston; Aurora «Muere Leopoldo María Panero, poeta de los Nueve Novísimos». El País, 2014.
  2. 2,0 2,1 de Santa Ana, Mariano. «Panero en la Isla del doctor Inglott». Las Palmas: ABC Hemeroteca, 2001.
  3. Benito Fernández, J. El contorno del abismo. Vida y leyenda de Leopoldo María Panero. Tusquets, 2006. 
  4. Bonne nouvelle du désastre & autres poèmes, p. op. cit., p. 236. 
  5. ARRIZABALAGA; RODRIGO, M.; I. M. «Muere el poeta Leopoldo María Panero». ABC (diari), 2014.
  6. 6,0 6,1 Rodríguez Marcos, Javier «Leopoldo María Panero, maldito sea». El País, 2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Blesa, Túa: Leopoldo María Panero, el último poeta, Madrid: Valdemar, 1995, ISBN 84-7702-133-3.
  • Fernández, J. Benito: El contorno del abismo. Vida y leyenda de Leopoldo María Panero, Barcelona: Tusquets, 2006, ISBN 9788483104958.
  • Los Ojos de la escalera: acercamiento a la vida y obra de Leopoldo María Panero. Madrid: Ediciones Libertarias; Alejandria Editores, 1992

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Leopoldo María Panero