Serrania

Serrania

Tipus	comarca del País Valencià
Lloc
39° 41′ 15″ N, 0° 54′ 58″ O
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	País Valencià
Província	Província de València
Capital	Xelva
Conté la subdivisió	Alpont Andilla Ares dels Oms Benaixeve Bugarra Calles Domenyo Figueroles de Domenyo Pedralba Sot de Xera Titaigües Toixa Xelva Xestalgar Xulilla el Villar la Iessa la Llosa del Bisbe les Alcubles
Població humana
Població	17.453 (2024) (12,85 hab./km²)
Idioma oficial	castellà (predomini lingüístic)
Geografia
Superfície	1.358,7 km²
Limita amb	Alt Palància Foia de Bunyol el Camp de Túria la Plana d'Utiel-Requena

La Serrania (castellà: la Serranía), anteriorment anomenada els Serrans (castellà: los Serranos), també coneguda com la Serrania de Xelva, és una comarca de l'interior del País Valencià, que té Xelva com a capital. Segons les darreres dades (2019), la població és de 16.159 persones. La llengua pròpia dels seus habitants és el castellà xurro igual que altres comarques, com l'Alt Palància, l'Alt Millars o el Racó d'Ademús. Pertany al grup de comarques de repoblació aragonesa. Des del 2019 pertany a la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera.

Limita pel nord amb l'Aragó, a l'est amb l'Alt Palància i el Camp de Túria, al sud amb la Foia de Bunyol, al sud-oest amb la Plana d'Utiel i a l'oest amb Castella-la Manxa.

Municipis

Segons la proposta de comarcalització de Joan Soler i Riber (1970), els «19 municipis» d'aquesta comarca amb les xifres de població del padró municipal d'habitants 2023, són:

Municipi	Habitants (2023)	Sup. (km²)	Dens. (2023) (hab./km²)
el Villar	3.700	40,7	90,9
Pedralba	3.048	58,9	51,7
Xelva	1.645	190,6	8,6
Toixa	1.201	121,9	9,9
Bugarra	783	40,3	19,4
Xulilla	687	61,8	11,1
Domenyo	683	68,8	9,9
Alpont	667	138,3	4,8
les Alcubles	635	43,5	14,6
Xestalgar	569	69,7	8,2
Figueroles de Domenyo	522	18,8	27,8
la Llosa del Bisbe	520	12,2	42,6
Titaigües	505	63,2	8,0
Calles	431	64,5	6,7
Sot de Xera	423	38,8	10,9
Ares dels Oms	381	76,0	5
Andilla	311	142,8	2,2
la Iessa	235	84,7	2,8
Benaixeve	168	69,8	2,4
Serrania	17.114	1.405,3	12,2

Comarca històrica

La Serrania (o els Serrans) és una comarca històrica que ja apareixia com la Serrania de Xelva al mapa de comarques d'Emili Beüt «Comarques naturals del Regne de València», publicat l'any 1934. L'única diferència és que ençà s'hi incloïen els municipis de Xera i Sinarques, que actualment es troben a l'actual comarca de la Plana d'Utiel per relacions econòmiques modernes (encara que històricament no hi pertanyen a aquesta comarca), el de les antigues localitats de Loriguilla i Domenyo, que es troben inundades per embassaments i actualment s'ubiquen al Camp de Túria, i les colònies de Sant Isidre de Benaixeve a Montcada i Sant Antoni de Benaixeve. Per raons geogràfiques, algunes obres importants inclouen els municipis de Pedralba, Bugarra i Xestalgar a la comarca del Camp de Túria.

Geografia

La Serrania té una extensió de 1.358 quilòmetres quadrats. Fita al nord amb Javalambre, ja a l'Aragó, i al nord-oest amb la Serra de Mira, a Castella. Al sud, la Serra del Negrete separa la Serrania de la veïna Plana d'Utiel.

Presenta muntanyes anticlinals d'orientació ibèrica (NO-SE) de Javalambre pel nord i Serra del Negrete pel sud. Entre aquestes muntanyes destaquen l'Alt de Sancho (1.502 m.s.n.m.) que és el cim més elevat; també destaca el Pic del Remei (1.054 m) de Xelva. La geografia de la Regió muntanyenca presenta una successió de moles, entre les quals podem destacar: la Mola Catalana, el Turó Negre i la Mola del Buitre. Entre aquestes formacions muntanyenques hi ha la conca del riu Túria, encaixat una esquerda, el Canó del Túria, entre espectaculars gorges de parets de fins a 200 metres d'alçada. També podem destacar el riu Toixa que és afluent del riu Túria.

La unitat es caracteritza pels sistemes muntanyosos com les serres del Remei, la Talaya, Santa María, Serra de los Bosques, etc. També es troben moles calcàries com les d'Alpont, Ares dels Olms, etc.

Hidrografia

Embassament de Benaixeve

La xarxa hidrogràfica de la comarca forma part de la conca del Túria, amb l'única excepció d'una petita part del municipi d'Andilla, que aboca les seues aigües cap al riu Palància.

Destaca en la geologia de la vall del Túria que correspon a la Serrania el predomini dels materials calcaris. Aquests tenen una gran capacitat d'esponjament i infiltració de l'aigua, de manera que faciliten la circulació subterrània d'aquesta, que ocasionalment pot reemplaçar la circulació superficial. A més, la resistència a l'erosió del material fa que el drenatge superficial tendeixca a encaixar-se en congostos i estretes valls. Així curs del riu Túria ha construït petites vegues com les de Benaixeve, Toixa, Xelva i Loriguilla, de geologia de tipus keuper, terreny molt propici per a la construcció d'embassaments, és per això que podem trobar a la zona algunes d'aquestes construccions com l'embassament de Benaixeve i el de Loriguilla, que aporten aigua a l'àrea metropolitana de València.

La morfologia de la conca del Túria a la Serrania és allargada en direcció nord-oest - sud-est, a diferència de l'orientació que presenta en el tram anterior, entre Terol i Santa Creu de Moya, que és nord-est - sud-oest com a part de la fossa Túria-Alfambra.

Hi ha un gran nombre de barrancs i lleres de circulació temporal que desguassen directament al Túria al seu pas per la comarca. Per la seua dreta, el barranc del Cajirón, la rambla de Benaixeve, el barranc de Barchel i la rambla de Tuesa. Per la seva esquerra, el barranc de l'Aranya, el Regajo d'Ares, els barrancs de Raga, de Canals, de Puerca, de la Salada (dels termes de Domenyo i Calles), de Llosa, de les Tabaires i de La Salada (diferent de l'anterior, aquest passa per Pedralba, Bugarra i Llíria).

El principal afluent del Túria a la Serrania és el riu de Toixa o de Xelva, conegut de totes dues formes. Amb una longitud de 22 km, els 430 quilòmetres quadrats de la seua conca estan totalment inclosos a la comarca. La conca comprèn gran part dels municipis d'Alpont, la Iessa, Toixa, Calles i Domenyo.

Espais naturals

També trobem a la comarca zones protegides per la seua naturalesa, com la zona per la qual discorre el riu Túria, o part del Racó d'Ademús i Santa Cruz de Moya, els quals formen part des del 2019 de la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera, amb la ZEPA Alt Túria i Serra del Negrete.

Demografia

Al 2019, dels 16.159 habitants de la comarca, un 11% tenia menys de 16 anys, un 13% en tenia entre 16 i 29, un 48% en tenia entre 30 i 64 i un 28% en tenia més de 64. La densitat de població es d'11,5 habitants per quilòmetre quadrat, mentres que la mitjana del País Valencià és de 215.

La comarca és considerada segons la Llei d'ús i ensenyament del valencià com a castellanoparlant. Tanmateix, en la consulta sobre la llengua base a l'escola de 2025, un 84% de les famílies van escollir el valencià.

Economia

La Serrania és una comarca l'economia de la qual està fortament vinculada amb el medi natural, destacant les activitats agràries de secà (cultius d'olivera i vinya fonamentalment) i ramaderes, encara que també hi ha sectors que es dediquen a l'explotació de recursos forestals (cal no oblidar que al voltant del 70% de la superfície de la comarca és superfície forestal); i també hi ha algunes explotacions mineres (caolí), així com pedreres, les quals estan molt relacionades amb la indústria ceràmica de la província de Castelló, a la qual subministren matèries primeres.

Per a la transformació i comercialització dels productes agraris van sorgir a la comarca una certa quantitat de cooperatives.

Ja entrat el segle XXI, el desenvolupament del sector turístic ha pres una gran importància en aquesta comarca, potenciant la visibilitat de la riquesa patrimonial, tant natural (Reserva de la Biosfera de l'Alt Túria), com arquitectònica, com immaterial (gastronomia, festes tradicionals...).

Història

Prehistòria

Els vestigis més antics trobats a la comarca es remunten al Mesolític (12000-4500 aC). Es van trobar a la Cova de Torme o del Tormagal, al terme de Domenyo, i la Covacha de Llatas (al d'Andilla).

No s'han trobat restes del Neolític o l'Eneolític. La següent etapa representada és l'Edat de Bronze Valencià (entre 1800 i 500 aC), del qual es troben més assentaments en diversos municipis de la comarca, com a les Alcubles, Alpont, Andilla, Calles, Domenyo, la Iessa, la Llosa del Bisbe, Toixa, el Villar, Xelva i Xulilla.

Període iber i romà

Aqüeducte de Peña Cortada

La civilització ibera s'inicia al segle V a. C. i s'estén fins al regnat d'August. Les seues restes estan distribuïdes per gairebé tots els municipis de la comarca. Els poblats pertanyen als edetans, la capital dels quals estava a la comarca veïna del Camp del Túria, al turó de Sant Miquel de Llíria. En aquesta època es fa servir el ferro, s'empren el torn i el forn de terrisseria, es desenvolupa una certa activitat tèxtil, s'amplia l'activitat agrícola amb la introducció de la vinya i l'olivera, i s'usen per primera vegada la moneda i l'escriptura. Els seus assentaments estan habitualment a cims o a emplaçaments fàcilment defensables, envoltats de muralles. No obstant això, la majoria van ser destruïts pels romans o van ser abandonats per l'arribada d'aquests. Alguns, com el cas de La Torre al terme del Villar, continuaren com a poblacions romanitzades.

La presència de nombrosos nuclis de població iberoromans i de viles rústiques romanes, circumstància que comparteix amb la veïna comarca del Camp del Túria, indica una profunda romanització. S'han trobat jaciments romans a les Alcubles, Alpont, Andilla, Calles, Domenyo, Figueroles, la Iessa, la Llosa del Bisbe, Sot de Xera, Toixa, el Villar i Xelva.

Els romans van contribuir al desenvolupament de la xarxa de camins, orientada cap a Llíria, des d'on enllaçava amb la Via Augusta a València. Altres infraestructures que es van desenvolupar en aquest període van ser els aqüeductes, com els de Peña Cortada, els Arcs de la Rambla o la conducció d'aigua dels Chorros de Tuéjar. També van desenvolupar l'agricultura i la mineria, especialment la de ferro al Racó de la Mina (Tuéjar), i possiblement de coure i plom al Pic de Ranera (entre els termes d'Ares dels Oms, SInarques i Toixa).

A partir del segle III, amb el Baix Imperi i fins a la consolidació de la presència musulmana, les dades històriques sobre la Serrania són escasses.

Període musulmà

Fracció de dinar d'al Bunt. Museu de Prehistòria de València

Hi ha poca informació sobre el que va passar a la Serrania als segles V a VII. A partir del segle VIII comença el període musulmà que en aquest territori s'estén fins al XIII. En una primera fase, la Serrania feia part de la cora de Xarq al-Àndalus. Després de la desaparició del califat al començament del segle XI, es va produir a aparició dels regnes de taifes. En el cas de serrà, estava integrada a l'Emirat d'Alpont, del qual no es coneixen els límits exactes, però que comprenia tant la Serrania com el Racó d'Ademús i zones properes. De les taifes del País Valencià, Alpont n'era la més petita.

L'emirat alpontí va durar la major part del segle XI. Hi ha fonts com Ubieto i Sanchis Guarner que situen el seu inici al 1010, data de la independència a efectes pràctics. Altres -com Dolors Bramon i Mateu Llopis- el situen al 1031, amb la caiguda del califat d'Hixam III. Tots ells coincideixen que va acabar el 1092 amb l'arribada dels almoràvits.

La posició fronterera de la comarca respecte de diversos veïns tant musulmans com a cristians va comportar una considerable inestabilitat. Així el 1093 El Cid va prendre Alpont, Xelva, Domenyo i Toixa, imposant-los un tribut de 10 000 dinars. Al llarg del segle XII i inicis del XIII la zona va patir cinc incursions cristianes.

És en aquest període musulmà quan van sorgir molts dels nuclis que perduraran fins a l'època contemporània. A Xelva es va desenvolupar Benacacira, el qual s'hi afegia al Raval i Banajuay. Al Villar es va reassentar la Torre, que va passar a dir-se Benaduf, si bé la manca d'aigua va portar els pobladors a desplaçar-se a l'emplaçament actual.

Els inicis del Regne de València (segles XIII i XIV)

Alpont

Els límits que es van fixar al segle XIII entre el Regne de València i el de Castella eren semblants als que la comarca presenta amb la província de Conca i la comarca d'Utiel-Requena, que no formaria part de la província de València fins al segle XIX. Tot i això els límits amb el d'Aragó van patir més modificacions. Al Fur I dels Furs, els límits se situaven més al nord dels actuals, de manera que el Racó d'Ademús tenia continuïtat amb la resta del territori valencià. Entre 1262 i 1271, les pressions del Consell de Terol van portar que part del territori incloent Albentosa, Arcs de les Salines, Manzanera, Torrijas i part d'Abejuela (l'altra part, el llogaret de la Cervera, seria cedida per Andilla a Abejuela en 1732) passessin del Regne de València al d'Aragó.

Amb la conquesta de València per Jaume I el 1238 i la següent campanya remuntant la vall del Túria, apoderant-se d'Andilla, Xulilla, Xelva i Alpont, es forma el regne alhora que la Serrania hi queda integrada. Dins d'aquest nou regne, les poblacions queden sota diferents jurisdiccions, senyorius i administracions. Així les Alcubles va ser donada a Teresa Gil el 1257, però concedida el 1267 a un grup de divuit veïns sota el senyoriu dels monjos del monestir de la Vall del Crist, encara que amb jurisdicció civil i criminal pròpia; que van perdre el 1407 quan els reis Pere i Martí se la van concedir també a la Cartoixa de la Vall de Crist. Alpont (que a les hores incloïa Ares, la Iessa i Titaigües), per la seua situació estratègica fronterera amb Aragó i Castella, va ser declarada vila reial i va tenir seient en Corts.

Andilla, constituïda en baronia, va ser lliurada a Eiximén Pereç d'Arenós, reboster major de Jaume I. Xelva i la seva vall (Benaixeve, Calles, Domenyo, Loriguilla, Sinarques i Toixa) va ser lliurat a Pere Fernández d'Azagra, Senyor d'Albarrasí. Per matrimoni (1275) passaria a integrar-se al Senyoríu de Xèrica, però el 1390 el senyoriu xelvà va ser venut a Pedro Ladrón de Vilanova, qui va obtenir el títol de Vescomte de Xelva, que posteriorment passaria a la família Frígola i als Ducs de Vilafermosa. Xelva va patir nombrosos conflictes durant els segles del XIII al XV fruit de la Guerra de la Unió, els problemes successoris i els aixecaments moriscos.

Xulilla va ser donada el 1271 a Fra Andreu d'Albalat, Bisbe de València. En aquell moment incloïa també la Llosa, i el 1300 s'hi va afegir el Villar, que havia pertangut successivament als senyors de Sot de Xera i d'Andilla. Per la seua banda, Sot de Xera era part del senyoriu de Hurtado de Lihory, però el 1371 el Rei Pere la va donar al llavors infant en Martí.

Els musulmans sota la dominació cristiana

Calles va ser un dels últims pobles habitat per moriscos a la Serrania

Els efectes de l'expulsió dels moriscos el 1609 van ser menys notables a la Serrania que en altres parts del Regne de València, pel fet que la seua expulsió ja s'havia desenvolupat progressivament des del segle XIII. Al Senyoriu d'Alpont, els musulmans van ser expulsats a la segona meitat del segle XIII, i els seus nuclis (Ares, Titaigües, la Iessa i els del mateix Alpont) es van repoblar amb cristians. Altres llocs que es van repoblar amb cristians al XIII són les Alcubles (1267) i Andilla (1292).

Coincidint amb la revolta dels musulmans durant la Guerra dels Dos Peres, al Senyoriu de Xelva es va relegar als moriscs de Xelva i Toixa a sengles ravals, dels quals aquest últim acabaria per desaparèixer. Els nuclis principals de les dues poblacions es van repoblar amb cristians el 1370, mentre de Calles, Domenyo i Loriguilla van seguir poblats de musulmans.

A la Baronia de Xulilla, dependent del Bisbe de València, els drets dels musulmans es van respectar fins que al segle XIV el bisbe Ramon Gastó n'ordena l'expulsió. Els repobladors cristians es van instal·lar al Villar el 1323 ia Xulilla el 1340.

A Sot de Xera la repoblació amb cristians es va dur a terme el 1540. I així en el moment de la seua expulsió el 1609, la població morisca o musulmana de la Serrania representava poc més d'un quart del total i estava circumscrita als nuclis de Calles, Domenyo i Loriguilla, juntament amb el Raval de Chelva.

Els segles del XV al XVII

Les dades d'alguns pobles serrans per a la primera meitat del segle XV presenten una població notable en comparació amb les de les comarques veïnes. Alpont tenia 272 veïns (cosa que aplicant la relació de 4,5 persones per veí suposa uns 1200 habitants). El nombre de veïns de Llíria en aquesta època era 462, Sogorb en tenia 684 i Castellfabib uns 247. Respecte a altres poblacions serranes, la Iessa en tenia 71, Ares 52, el Villar 48, Xulilla 40 i Titaigües 15.

Ramat al Collado, Alpont

Les dades del cens que es va dur a terme el 1510 amb motiu de les Corts de Montsó, mostren que la comarca tenia 996 veïns. La principal població era Xelva, amb 254, seguida d'Alpont amb 229. Una nova dinàmica estava produint-se per la menor importància del territori alpontí, que des de la unió de les corones d'Aragó i Castella havia perdut la seva funció estratègica; Alpont és l'única població de la comarca que no creix entre el 1510 i el 1570. Una altra dada que es coneix per aquest cens és la cabana ramadera. Amb 30.242 caps, Alpont era una de les principals places ramaderes del regne valencià, només superada per Morella (72.045 caps). La comarca acumulava 86.364 en el seu conjunt.

El 1609 hi havia 2449 veïns a la Serrania. D'ells 630 eren musulmans, que es concentraven a Calles, Domenyo i Loriguilla, on són la totalitat de la població, i al Raval de Xelva (un terç de la població xelvana). L'expusió dels moriscos va tenir forts efectes a la comarca. D'una banda, l'efecte sobre la població total va ser menor que a altres zones properes. Però de l'altra l'efecte de desplaçament intern dels "cristians vells" dins de la pròpia Serrania va ser molt significatiu.

	Veïns en 1609	Veïns en 1646	Disminució percentual
La Serrania	2449	1620	- 34 %
El Camp de Túria	2489	1209	- 49 %
Regne de València	96700	62000	- 36 %

Alguns nuclis de població de la comarca van perdre població desproporcionadament, que va marxar a altres pobles de la comarca i del Camp del Túria (on malgrat tenir un 70% de moriscos només es va perdre un 49% de població) buscant un millor nivell de vida, a terres més fèrtils i planes, i amb una major presència de regadiu. Dels pobles de "cristians vells", Alpont va perdre un 38%, Andilla un 36%, Xulilla un 39%. Toixa un 41%. La repoblació de Bugarra i Pedralba procedia principalment de Xulilla i Titaigües; i en el cas de Domenyo -que va veure expulsats tots els seus habitants- procedien de Sinarques, Xulilla, la Iessa i Andilla.

Respecte de la revolta de les Germanies (1519-1522), el 1519 el Vescomte de Xelva va fer penjar els líders agermanats del lloc i de Toixa. Això va desencadenar l'assalt i el saqueig de Xelva per una columna agermanada procedent de València i la fugida del vescomte. El final del conflicte, amb la derrota del bàndol agermanat, va suposar un reforçament del poder dels senyors feudals.

El XVI va veure la independència d'Alpont de la Iessa, en 1587, la qual va ser declarada vila reial amb vot a les Corts del Regne. Amb motiu d'aquest canvi administratiu, el poble va regalar al rei 3000 lliures. És també en aquest segle quan es construeixen el Santuari de la Marededéu del Remei de Xelva, el Palau Arquebisbal del Villar, les esglésies d'Ares i Andilla, i la Masia de las Dueñas a les Alcubles.

Església de la Mare de Déu dels Àngels, a Xelva

Al segle XVII els pobles serrans constituïen petites comunitats de camperols que es dedicaven principalment al cultiu cerealista de secà, completant els seus ingressos amb la ramaderia ovina o caprina, i amb l'extracció de llenya. Cada comunitat generava un petit excedent amb què es pagava la renda de la terra al senyor feudal corresponent, si bé una part addicional va anar permetent l'aparició d'oficis als pobles: moliners, teixidors, fusters, sastre, barbers, capellans o notaris, entre d'altres.

També va veure el XVII la construcció d'edificis civils, com la casa de la vila de les Alcubles o el molí d'Andilla, i religioses, com les ermites d'Alpont, Ares, Calles, Titagües, Villar o la Iessa, o esglésies com les de Toixa i la Iessa. Destaquen les edificacions d'aquest període a Xelva, on es construeixen l'Hostal del Remedio, el Palau de la Jurisdicció, l'ermita dels Desemparats i l'església arxiprestal. Aquesta última, dedicada a la Mare de Déu dels Àngels i la construcció de la qual es va perllongar de 1626 a 1777, va suposar una modificació radical en el desenvolupament urbà xelvà, que fins aleshores tendia cap a l'est, en direcció al Raval, i que va passar a centrar-se en la nova plaça que acollia l'església i al palau davant d'ella.

El segle XVIII

El nombre de llars a la Serrania va passar de 1620 a l'any 1646 a 1929 al de 1735, un increment del 19%. És un creixement escàs comparat amb el veí Camp de Túria, que va créixer un 46%, o amb la totalitat del País Valencià, que ho va fer un 54%. A la comarca, els pobles de "cristians vells" van continuar perdent població, amb les excepcions dels petits augments a la Llosa, Titaigües i Toixa, i l'increment més notable en els casos de Xelva i el Villar, que es van constituir a les principals poblacions de la comarca. Els antics pobles moriscos com Calles, Domenyo i Loriguilla, anaven recuperant-se gradualment.

El XVIII comença a Espanya amb la Guerra de Successió. A la Serrania, les poblacions més afectades van ser les frontereres amb Castella, si bé tots els pobles van patir d'alguna manera l'ocupació de l'exèrcit borbònic. Per la seua banda, partides de miquelets austracistes fustigaven els soldats aquarterats a la comarca. Els pobles patiren un empobriment i endeutament progressius deguts als impostos per sostenir la guerra i les despeses de les forces ocupants. A conseqüència de la guerra es van suprimir els Furs del Regne, desapareixent les corporacions municipals forals, substituïdes per ajuntaments a la manera castellana, amb alcaldes, regidores i alguaciles.

Tot i això, els principals problemes eren els derivats de les epidèmies i les crisis de subsistència provocades per les males collites. Entre 1706 i 1713 hi va haver a la comarca més morts que naixements; tot això en anys de males collites de cereal.

A partir de 1715 comença una evolució més positiva, de manera que entre 1735 i 1787 (cens de Floridablanca) la població de la Serrania es duplica, arribant a 17.114 habitants, Xelva arriba als 3933, el Villar els 1.743, mentre que Alpont i les Alcubles en registren 1.546 y 1.509 respectivament. És en aquest període quan es construeixen l'aqüeducte d'Alcubles, el Santuari de Santa Caterina d'Ares, les esglésies de Loriguilla, la Llosa del Bisbe i Titagües, la Casa Ajuntament de Sot i nombroses ermites.

El 1795, Cavanilles descriu la comarca. Esmenta els nous trencaments de terrenys a Xulilla, Domenyo i Xelva, encara que també deixa constància que són a les «terres occidentals [on] gairebé tot són muntanyes i deserts.»

Els agricultors treballaven normalment les terres en règim d'arrendament o emfiteusi, o eren jornalers. Un 59'5% de la població activa el 1787 era propietària o arrendatària de terres, mentre que els jornalers suposaven un altre 21'8%. En la producció agrícola destacaven els cereals, amb 28.030 cafissos de blat, 13.236 d'ordi i civada, i 5.540 de blat de moro. El blat era el principal suport humà i es produïa a gairebé tots els municipis, mentre que el blat de moro se centrava principalment a Xelva i Toixa, i la civada i l'ordi al Villar. Una altra producció important era el vi, 597.800 càntirs de producció segons Cavanilles, dels quals 240.000 es produïen al Villar i 100.000 a les Alcubles. El vi era un producte excedentari que es destinava principalment al comerç ia l'elaboració d'aiguardent.

La garrofa es destinava a l'alimentació del bestiar i si bé la seua producció era considerable -22 000 arroves segons Cavanilles- el fet que el garrofer no creix per sobre de 400 o 500 metres d'alçada feia que el seu cultiu quedés limitat a Xulilla, les Alcubles, la Llosa, Sot i. Encara que també s'utilitzava per a consum humà, la figa era un altre producte destinat al consum animal.

L'activitat econòmica a finals del XVIII es completava amb la ramaderia (llanar, cabria i de porcí), la producció de mel, el carboneig i algunes activitats locals, com els traginers o els artesans espardenyers a Xelva. Malgrat tot la importància de l'artesania era escassa, emprant únicament el 6'8% de la població activa.

El 1777 va néixer a Titaigües Simón de Rojas Clemente i Rubio.

El segle XIX

Al pas del XVIII al XIX, vespres de la dissolució de l'antic règim, la situació jurisdiccional dels municipis serrans es resumeix com segueix. Les Alcubles seguien depenent del Monestir de la Vall de Crist. També de senyoriu eclesiàstic, dependents de l'Arquebisbe de València, eren la Llosa del Bisbe, el Villar de l'Arquebisbe i Xulilla. La jurisdicció reial incloïa Alpont, Ares i la Iessa. Les poblacions de senyoriu secular pertanyien a diversos senyors, destacant el Duc de Vilafermosa, senyor de Calles, Toixa i Xelva, mentre que Andilla, Domenyo, Loriguilla i Sot de Xera depenien d'altres senyors.

Durant la Guerra del Francès, el principal succés va ser l'arribada del guerriller Josep Romeu a Sot de Xera el 7 de juny de 1812. Va ser capturat per les forces franceses l'endemà, va ser enviat a València on se li va executar, mentre que 45 dels seus homes van ser afusellats a Sot.

Les guerres carlines van afectar la comarca, en concret la primera i la tercera, i van provocar una situació de gran inestabilitat.

Durant la primera, el 1836, el carlí Llagostera va causar 414 morts als isabelins a les Alcubles. Alpont va ser ocupada pels carlins, cosa que va portar a una campanya isabelina dirigida per Azpiroz i que va passar per les Alcubles, Andilla, Figueroles i Toixa. Els combats pel castell d'Alpont, alguns dels quals es van desenvolupar al mateix nucli de població, la van arruïnar i també a molts llogarets del terme. Hi va haver també combats al castell de Xulilla, i partides carlines van actuar a Loriguilla i Sot de Xera. Els carlins van ocupar diverses vegades Xelva. Una important acció militar de la primera guerra carlina va ser la presa del castell del Poyo, prop del llogaret alpontí del Collado.

Durant la tercera guerra, els carlins van tenir a Xelva el seu quartell general des d'on coordinaven les activitats a la zona. Van fer presència a Alpont en repetides ocasions per cobrar tributs i obtenir subministraments. A Sot de Xera van cremar el registre civil, i a Titaigües van destruir l'ermita del Remei a més d'apoderar-se de queviures.

La Serrania va viure durant el segle XIX el progressiu procés de liquidació del règim senyorial i de desamortització. Les causes d'aquest procés es troben en una aparició de disposicions legals abolicionistes, de l'altra en les condicions econòmiques. Les Corts de Cadis van decretar el 1811 l'eliminació dels senyorius jurisdiccionals a Espanya. Encara que Ferran VII va revocar la mesura el 1814, aquesta va acabar per imposar-se. En un procés paral·lel, s'estava gestant la desamortització dels béns municipals i eclesiàstics. Entre les causes econòmiques hi havia la desvalorització d'algunes rendes, la creixent oposició camperola al cobrament de certs cànons, la supressió dels delmes, la ruïna d'algunes cases nobiliàries i la manca d'arrelament a la terra, i la incertesa política. Aquest conjunt de causes va generar a un procés en què els grans patrimonis senyorials, mitjançant la redempció dels censos emfitèutics, van deixant lloc a la propietat directa de les terra pels camperols.

El primer cas de desaparició d'un domini senyorial a la Serrania va ser el de Sot de Xera i la Duquessa d'Almodóvar, qui va cedir els drets senyorials en morir el 1814. No obstant això altres senyors es van resistir més temps, com en el cas del Vescomtat de Xelva (que incloïa Toixa i Calles), que no es va produir fins al 1865 i després del pagament de milers de real.

La desamortització dels béns eclesiàstics va tenir efectes considerables tant a l'arxiprestat d'Alpont com al de Xelva. En molts casos, com les cinc-centes hectàrees de secà cultivable a Ares, es van renovar els contractes d'arrendament amb els camperols. En altres, com les propietats hortícoles a l'arxiprestat de Xelva, no es van renovar els arrendaments i es van vendre en subhasta. En conjunt, va baixar sensiblement la proporció d'arrendataris i es va incrementar la de propietaris.

La Serrania seguia sent a finals del XIX una comarca mal comunicada. L'únic camí carreter era el de València a Xelva per Llíria, enllaçat amb el Villar de l'Arquebisbe. Els intercanvis comercials eren difícils i les principals places comercials eren Xelva i el Villar. La principal sortida d'exportació era per Llíria, on va arribar el ferrocarril el 1888. Va adquirir gran importància el cultiu de la vinya, que al conjunt comarcal superava un quart de la superfície agrícola. Aquest cultiu, que al XVIII ja s'havia desenvolupat a causa del comerç d'aiguardents, va créixer encara més al XIX amb el del vi, si bé la productivitat (uns 10 hectòlitres per hectàrea) era la meitat que a zones properes com la Ribera Alta. Van aparèixer també activitats mineres, com al Villar o la Llosa.

Durant el segle XIX hi va haver a la comarca nombroses epidèmies. L'Ajuntament de Benaixeve informava el 1805 de la mort de la major part dels seus habitants per una malaltia que no determinava. Hi va haver epidèmies de còlera el 1834 i 1855, xarampió el 1869, 1873, 1887, 1890, 1895 i 1897 (una altra el 1922 va causar deu morts), verola el 1871, 1987, 1987 tuberculosi el 1874, tifus el 1887. A això cal afegir la carestia alimentària del 1857. L'epidèmia amb major impacte va ser la de còlera morbo de 1885, que va produir a les Alcubles 366 morts sobre una població de 2800, i que va afectar als altres pobles de la comarca, especialment Villar de l'Arquebisbe (255 defuncions).

El segle XX

Cañada Seca, al terme d'Alpont, llogaret despoblat al segle XX

La comarca de la Serrania va experimentar durant aquest segle una substancial pèrdua de població. El 1900 hi havia 28.039 habitants, que el 1920 havien augmentat a 29.563. El 1950 n'eren 25.200 i ja a partir d'aquell moment es va iniciar una caiguda constant. El 1981 només hi residien 13.928 persones.

El 1913, la fil·loxera va arribar a la comarca. Aquest fet, juntament amb la major rendibilitat dels cultius cerealistes per la forta demanda durant la primera guerra mundial, van fer que la superfície cultivada de vinyes es reduís, sent el 1922 aproximadament la meitat que el 1889. Aquesta mateixa conjuntura va fer que La Regió muntanyenca se centrés en la producció de blat (14 400 tones a l'any), ordi (7000 tones a l'any), vi (7,5 milions de litres), oli (cinc milions de litres), figues (4400 tones), garrofes (2700 tones) i altres productes de secà, així com proporcionar matèria primera per a la indústria ceràmica. Tots aquests productes es comercialitzaven a través del ferrocarril de Llíria. Amb tot, com s'ha dit, la major activitat no va aconseguir retenir la població.

Dipòsit de la Hispano Chelva a Xelva

Les comunicacions van millorar amb l'aparició del servei regular d'autobusos en una comarca sense ferrocarrils i el nivell de motorització del qual era molt escàs (vint camionetes el 1933, davant de més de tres mil muls i més de 2400 ases). La companyia d'autobusos Hispano-Chelvana es va fundar el 1918 i va donar servei a les poblacions del Racó d'Ademús i la Serrania, arribant per Llíria a València. Era una de les empreses promogudes per Hispano Suiza, fabricant que proporcionava els autobusos a canvi d'una participació al capital. Després els socis locals podien anar comprant-li aquesta participació. Les carreteres seguien sent insuficients i els municipis de la comarca reclamaven la finalització de la carretera d'Ademús a València, així com d'altres entre diferents poblacions.

La situació dels treballadors agrícoles serrans cap al 1930 era precària. El jornal diari estava al voltant de 4,15 pessetes, i encara que puntualment pogués ser més gran (a Alpont s'arribava a cinc pessetes) era molt inferior al de la veïna comarca del Camp de Túria (5,15). Per aquell temps, un quilo de pa costava 65 cèntims, un litre d'oli 2,06 pessetes i un quilo de carn de vedell 3,66. Quan el treball faltava a les explotacions locals, els jornalers marxaven en emigracions de temporada, com a la sega a diverses comarques d'Aragó o als arrossars de l'Albufera, o la verema a diverses parts d'Espanya (durant la segona meitat del segle XX, també a França). Era comú que els nens deixessin l'escola per anar a treballar de pastors d'ovelles o cabres a jornal.

Teleclub del Collado

La política durant aquest període estava controlada mitjançant el sistema de l'encasellat, representat a les comarques per cacics locals, que en el cas del districte electoral de Xelva -que incloïa el Racó d'Ademús i la Serrania- era José Ferraz.

El 1919 només existia servei telefònic a Xelva. El 1931 els ajuntaments de Bugarra, Pedralba, el Villar i la Iessa sol·liciten el servei. El 1955 la seua implantació és molt reduïda (45 abonats al Villar, 31 a Xelva, i el cas de la Llosa, on encara que hi havia disponibilitat, no hi havia cap abonat). El 1958 es va donar accés a gran part dels municipis, encara que l'evolució va seguir amb lentitud (només hi havia vuit abonats a Alpont el 1970, per exemple). A partir d'aquesta dècada la implantació ja va ser molt més ràpida i el 1993 la línia de Xelva al Racó d'Ademús va passar a ser de fibra òptica. La ràdio es va popularitzar als anys quaranta, sent anteriorment escassos els aparells receptors a la comarca. La televisió no va arribar fins als anys setanta i al principi era dús comunal en bars i teleclubs.

La guerra civil (1936-1939)

Segons Jordán Galduf, la implantació dels diferents partits a la Serrana el 1936 es desconeix, però en l'àmbit sindical la CNT no comptava abans de la guerra amb una afiliació ni organització comparables a les d'altres comarques. És al juliol de 1936 que comença a organitzar-se, apareixent sindicats locals a les Alcubles, Alpont, Ares, Carrers, Loriguilla, Titaigües, Toixa, Xelva, Xulilla i el Villar (aquesta població va canviar durant la guerra el seu nom a Villar de la Llbertad). La CNT va desenvolupar el 1936 una política de col·lectivitzacions, que van generar un cert caos i desconcert que es va anar mitigant progressivament. Les collites de blat van ser pobres i la producció amb prou feines cobria les necessitats locals.

Instal·lacions de l'antic aerodrom de Villar de la Libertad

El 1938, amb la derrota republicana a Terol i l'avenç revoltat fins a la Mediterrània, la Serrani va quedar pràcticament a la línia de front, que tocava localitats molt properes, com Arcs de les Salines o el Toro, i fins i tot passava pel terme d'Andilla, on la destrucció d'edificis va ser molt gran i va suposar el col·lapse econòmic i la migració de molta de la seua població.

Les tropes de Franco van ocupar definitivament la comarca amb el final de la guerra. Després d'aquesta, s'hi va desenvolupar l'activitat del maquis, que de manera decreixent es mantindria fins al 1949.

Després de la guerra

El règim autàrquic que es va imposar a Espanya a la Postguerra va implicar un esforç reruralitzador que en un primer moment va frenar el ritme de despoblació de la Regió muntanyenca, que entre 1940 i 1950 només va perdre un 2,2% de població (del 1920 al 1930 es va perdre un 15%). L'agricultura es va centrar en els cereals (blat i ordi) i la vinya. Els salaris agrícoles eren baixos. Circumstàncies particularment penoses es van viure a Andilla, on a la destrucció de la guerra es va unir la supressió de la ramaderia caprina per part del Districte Forestal el 1945 (unes 40 o 50 famílies hi vivien d'aquesta activitat). D'altra banda als anys quaranta es va construir el pantà de Benaixeve, inaugurat el 1952, anomenant-se del Generalísimo.

A partir dels anys cinquanta s'observa una intensa disminució de la població des dels 25.200 habitants censats el 1950:

Període	població final	descens percentual	taxa anual de descens
1950-60	22025	12,6%	1,3%
1960-70	17546	20,3%	2,2%
1970-75	15077	14,1%	3,0%
1975-81	13928	7,6%	1,3%
1950-81	13928	36,8%	1,5%

Bodega cooperativa a Alpont

Són les conseqüències de la disminució de la importància de l'activitat agrària, que encara que van quedar emmascarades en l'etapa autàrquica, en produir-se la recuperació de la producció industrial al País Valencià des de 1953 i més encara amb el Pla d'Estabilització de 1959, van produir un important corrent migratori que en el cas de la Serrania es va dirigir cap a l'àrea metropolitana de València, a Catalunya i també a Europa, principalment a França.

A l'inici de la dècada dels cinquanta l'economia serrana seguia centrada en el secà, amb productes tradicionals -cereals, vi, oli i garrofes- que s'obtenien mitjançant processos poc tecnificats -arats tirats per muls, escassejaven els tractors- complementades amb aprofitaments forestals i de pastures. Hi havia alguns regadius a Xelva i Toixa, dedicats a creïlles, hortalisses i -també ací- cereals. Es feia alguna mineria d'àrids i argiles a Figueroles, l'Iessa, la Llosa i el Villar, si bé la de Sot va tancar el 1955. Al Villar de l'Arquebisbe hi havia alguna indústria de transformació agrícola i de materials de construcció. Durant els anys cinquanta i seixanta van aparèixer a la comarca nombroses cooperatives vinícoles.

El 1954 es va aprovar el projecte de construcció del pantà de Loriguilla. Aquesta obra va comportar el trasllat de la població del municipi a un nou emplaçament a Riba-roja de Túria, amb el suport de l'Institut Nacional de Colonització. Una altra població que va haver de traslladar-se va ser Domenyo, però en aquest cas no va haver-hi acord de trasllat, de manera que la progressiva decadència es va prolongar durant lustres.

Vegeu també

• Llista de monuments de la Serrania

Bibliografia

• Los Serranos: estudis comarcals de la província de València. PUV, 2018. ISBN 9788491331865. 
• Català Gorgues, Jesús I. «L'horitzó mossegat». Mètode, núm. 38, 2003.
• Rodrigo Alfonso, C. La Serranía: análisis geográfico comarcal (en castellà). Centro de Estudios La Serranía, 2000. ISBN 84-607-0075-5.