Xestalgar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Xestalgar
Gestalgar
Escut de Xestalgar
(escut)
Localització

Localització de Xestalgar respecte del País Valencià Localització de Xestalgar respecte dels Serrans


Municipi dels Serrans
Carrer del centre del poble
Carrer del centre del poble
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província de València
Serrans
Manc. Camp de Túria
Manc. la Serrania
Llíria
Gentilici Xestalguí, Xestalguina
Predom. ling. Castellà
Superfície 69,73 km²
Altitud 200 msnm
Població (2014[1])
  • Densitat
640 hab.
9,18 hab/km²
Coordenades 39° 36′ 18″ N, 00° 50′ 04″ O / 39.60500°N,0.83444°O / 39.60500; -0.83444Coord.: 39° 36′ 18″ N, 00° 50′ 04″ O / 39.60500°N,0.83444°O / 39.60500; -0.83444
Distàncies 46 km de València
33 km de Xelva
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

1
5 PSPV i 2 PP
Raúl Pardos Peiró (PSPV) (2015)
Codi postal 46166
Codi territorial 46133
Festes majors Del 14 al 21 d'agost
Web

Xestalgar (en xurro, Chestalgar;[2] en castellà i oficialment, Gestalgar) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca dels Serrans.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El terme de Xestalgar es troba travessat pel riu Túria, que passa molt propet del casc urbà, el qual se situa en la seua banda esquerra. El Túria apareix encanonat al llarg de bona part del seu recorregut pel terme, excepte alguns espais plans que formen terrasses fluvials, sobretot en la part oriental del terme. Cal destacar la gran roca de la Peña María, als peus de la qual brolla una font d'aigua que, junt amb l'anomenada Fuente Grande, abasteix la població. Molt prop es troba la font del Morenillo, amb una cascada.

La superfície del terme és generalment muntanyenca, amb terreny molt accidentat per la serra de Xiva, que hi penetra pel sud en dos ramals, la serra dels Boscos i la serra de Santa Maria, que assoleix els 1107 metres sobre el nivell de la mar al cim del Burgal, fitant amb el terme de Xera. A més a més, els contraforts de les muntanyes de Xulilla s'estenen pel nord. Les zones planes són les esmentades terrasses del Túria, al voltant dels 200 metres sobre el nivell de la mar, i a més altitud, els plans de l'Olivar i Gabaldón; els anomenats Llanos del Higueral i El Campillo són plans elevats d'una certa importància, sobretot aquest darrer, d'extensió considerable i a uns 750 metres d'altitud. Els barrancs hi són molt nombrosos, com els del Regajo, Barco, Morenillo, Boquerillas i Escoba; i també hi abunden les fonts, entre les quals destaquen, a banda de les esmentades, les de l'Alcaide, Pocino, Murté, Molinero, Antón Andrés i Peña Roya. Les terres no conreades estan cobertes de pins, romaní, savines i espart.

Xestalgar forma, junt amb Bugarra i Pedralba, una mena de subcomarca a la ribera del curs mitjà del Túria, la qual ha caigut tradicionalment dins de l'àrea d'influència de Llíria; el caràcter castellanoparlant d'aquests municipis, però, ha fet que hom els incloga a la comarca dels Serrans.[3]

Límits[modifica | modifica el codi]

El terme municipal limita amb Bugarra, Xulilla i Sot de Xera (a la mateixa comarca); amb Xera (a la comarca de la Plana d'Utiel-Requena); i amb Xest, Xiva i Setaigües (a la comarca de la Foia de Bunyol).

Accés[modifica | modifica el codi]

S'hi accedeix a aquesta localitat, des de València, per la CV-35, agafant després la CV-376 i la CV-377 (per Llíria i Pedralba). Una altra possibilitat és accedir-hi per la A-3, prenent després la CV-370 i finalment la CV-379.

Història[modifica | modifica el codi]

Període anterior al 1238[modifica | modifica el codi]

Existeixen pintures rupestres neolítiques d'Art Esquemàtic als abrics de Las Clochas, al sud-oest del terme, que van ser descobertes l'estiu del 1979 per José Antonio del Valle, veí de Dosaigües i han estat catalogades i estudiades per diversos especialistes (Martínez Valle i Guillem Calatayud 2006). A més, s'hi han descobert restes eneolítiques, del Bronze Valencià i dels ibers (Aparicio Pérez 1979, 1983 i 1984; Martínez Perona 1975). Les restes d'un poblat de l'Edat del Bronze que hi ha a la Terrosa, al nord-est del terme, van ser descrites per Pla Ballester el 1973 i per Martínez Perona el 1975. Els altres vestigis d'ocupació humana d'aquest terme municipal corresponen ja a temps de la romanització: una làpida amb inscripció llatina trobada en una fondonada enfront del molí immediat a la localitat, les restes d'una possible vila rústica prop de l'encreuament de la carretera de Pedralba amb el riu Túria, i ceràmiques en la Loma i en la Pieza de Anastasio.

1238-1609[modifica | modifica el codi]

L'alqueria originària de Xest Algar és de fundació islàmica, però manquem de documents que ens hi permeten una aproximació cronològica. En efecte, la primera menció escrita de Xestalgar correspon a la seua incorporació a la Cristiandat, en produir-se la conquesta del territori pel rei Jaume I i la seua donació en 1238 a Roderic Ortiç. L'any 1255 fou venuda a Artal de Huerto, i donada el 1277 a Martí Roiç, qui la vengué a la Corona el 1295. A l'any següent, 1296, Jaume el Just la va vendre a Bernat Guillem d'Entença. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d'Urgell la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar.[4] Bona part de les transmissions del senyoriu entre nobles pot seguir-se al Cartulari de Xestalgar, transcrit i publicat per Manuel Pastor i Madalena (2004).

Des del punt de vista socioeconòmic, els habitadors de Xestalgar i del nucli de poblament annex de La Andenia, tots mudèjars, quedaren feudalitzats i sotmesos al vassallatge dels successius senyors; el règim de tinença de les parcel·les era l'emfiteusi. Després de diversos traspassos entre nobles, a començaments de l'Edat Moderna passà a Salelles de Montpalau (1484). El llinatge Montpalau mantindria el senyoriu al llarg de dos segles.[5]

La primera notícia que tenim respecte al volum demogràfic del Xestalgar mudèjar és de l'any 1488 i assignava a la vila 49 focs. L'escassa població es troba en consonància amb la tendència regressiva dels moros valencians al llarg de la Baixa Edat Mitjana.

En efecte, la població de Xestalgar va ser mudèjar fins als batejos forçosos realitzats pels agermanats (Germanies) que es declararen extensius a tots els mudèjars del Regne de València (1525). Poc després, la mesquita esdevingué església, adscrita a la parròquia de Xulilla, de la qual s'independitzà el 1535. Malgrat ser nominalment "cristians nous", continuaren vivint segons costums islàmics, parlant l'àrab i practicant la religió musulmana d'amagat (criptomusulmans o moriscs). Felip III ordenà l'expulsió dels moriscs de la Monarquia Hispànica el 1609; just abans d'executar-se, el Cens de Caracena consignava a Xestalgar 270 focs, però uns altres estudis estimen la població de Xestalgar en 150 cases com a molt, ja que eixa xifra era la que donava el mateix senyor de Xestalgar, Baltasar de Montpalau, en una memòria posterior en la qual es queixava del perjuí econòmic que havia patit per l'expulsió.[6] Segons els registres d'embarcament estudiats per Lomas Cortés, els expulsats de Xestalgar van ser un total de 472 persones, les quals abandonaren la Península pel port de Dénia el 25 de novembre de 1609 en tres vaixells francesos.[7]

1609-1837[modifica | modifica el codi]

Fou Baltasar de Montpalau qui repoblà la vila amb cristians vells després de l'expulsió dels moriscs, el mateix que més tard seria investit comte per Felip IV. El susdit senyor va atorgar carta de població el 30 de maig de 1611 a 53 famílies, que ascendien a 62 pel gener de 1612, data dels establiments de cases i terres. Pel que fa als Montpalau, aquests enllaçaren amb els comtes de l'Alcúdia (finals del segle XVII) i de Carlet (segle XVIII).

Una generació després del repoblament, l'any 1646, Xestalgar només comptava amb 76 focs, que augmentaren a 100 el 1681 segons ens deixà escrit Vicent Marés, i a 133 segons dades de l'equivalent de l'any 1730. Els censos històrics posteriors ofereixen dades d'habitants, que pugen a 739 al Cens d'Aranda (1768) i a 928 al de Floridablanca (1787). Per la seua banda, Cavanilles donava 260 cases l'any 1792.

Els problemes de límits amb Sot de Xera es produïren de manera intermitent al llarg de dos segles, entre 1654 i 1853. Amb Xulilla, però, les delimitacions van ser més estables i menys conflictives, gairebé les mateixes des del segle XIII.

Durant la Guerra de Successió (1705-1707 en terres valencianes) els veïns de Xestalgar donaren suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria, i es negaren a pagar les càrregues senyorials a la comtessa, Francisca Felipa de Monsoriu Mompalau y Centelles (proborbònica), la qual recuperà el control del comtat rere la batalla d'Almansa (1707) encara que un grapat de miquelets xestalguins va resistir front als botiflers fins a 1714.

La darrera senyora feudal fou Josefa Dominga Catalá de Valeriola i Luján, duquessa d'Almodóvar, que fou comtessa de Xestalgar entre 1800 i 1814, quan va morir. Només publicar-se el seu testament, que havia atorgat el 1804, els habitants de Xestalgar conegueren que havia testat en favor de la seua pròpia ànima, dotant de fons econòmics les escoles de primeres lletres de Xestalgar i dels altres pobles que havien sigut de la seua jurisdicció. El 1811, a més a més, s'havia decretat a Espanya l'abolició dels senyorius. Per tot això, els xestalguins no comprenien que la Justícia d'aleshores reconegués al matrimoni Frígola-Mercader la "successió" del senyoriu, i després al seu gendre, Antonio de Saavedra, comte de l'Alcúdia.[8] Però el 1837, la llei de 26 d'agost abolia definitivament el règim senyorial a Espanya, i el títol passà a ser una distinció només honorífica.

Període subsegüent a l'extinció del senyoriu[modifica | modifica el codi]

S'han documentat algunes incursions carlines en la vila entre 1835 i 1838. El juliol del 1854 es va produir un enfrontament armat a la plaça de la Vila, que malgrat la "derrota" progressista va ser el preludi del Bienni Progressista (Azagra 1978). L'any 1888 el municipi de Xestalgar estava ja dotat d'un puesto de la Guàrdia Civil.[9]

Des del punt de vista demogràfic, Xestalgar va assolir el seu màxim històric l'any 1910, amb els seus 1863 habitants "de fet" i 1886 "de dret" (Jiménez 2009). El projecte franquista de Vilanova (1972), que planejava urbanitzar un territori de 1300 hectàrees segregades dels municipis de Riba-roja de Túria, Loriguilla i Xestalgar[10] topetà en aquest darrer municipi amb la ferma i unànime oposició dels veïns, i fou el primer a descartar-se (1973).

Demografia[modifica | modifica el codi]

La seua població (1.755 habitants en l'any 1900) encara pujà a 1886 habitants de dret l'any 1910, però després s'estancà i des de 1950 ha patit un accelerat descens.

Evolució demogràfica de Xestalgar
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2007
627 612 677 661 660 738 664 714 699 761

Economia[modifica | modifica el codi]

Essencialment agrícola. Els principals cultius del terme són els tarongers, garroferes, oliveres i ametllers, podent-se trobar també, encara que en menor mesura, arbres fruiters.

Hi ha bestiar d'ovelles i cabres.

Administració[modifica | modifica el codi]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde/-essa Partit polític Data de possessió
1979 - 1983 Francisco Ortiz Lamaza PCPV-PCE 19/04/1979
1983 - 1987 Luis Jorge Cervera PCPV-PCE 28/05/1983
1987 - 1991 Luis Jorge Cervera PCPV-PCE 30/06/1987
1991 - 1995 Jose Antonio Benavent Hernandez PPCV 15/06/1991
1995 - 1999 José Antonio Benavent Hernandez PPCV 17/06/1995
1999 - 2003 José Antonio Benavent Hernandez PPCV 03/07/1999
2003 - 2007 Raúl Pardos Peiró PSPV-PSOE 14/06/2003
2007 - 2011 Raúl Pardos Peiró PSPV-PSOE 16/06/2007
2011 - 2015 Raúl Pardos Peiró PSPV-PSOE 11/06/2011
Des del 2015 Raúl Pardos Peiró PSPV-PSOE 13/06/2015

Monuments[modifica | modifica el codi]

Castell dels Murons
  • Castell de Los Murones. D'origen islàmic, època de la qual es conserva una torre i part de la muralla oest i est. També es conserven restes de dues torres emmerletades cilíndriques assentades sobre un talús i que sobresurten de la muralla assomant-se imponentment al poble, que es troba a les seues faldes. La fortalesa es conserva en estat de ruïna, l'única dependència en peus és l'aljub, que se situa en el pati d'armes. La resta solament mostra les línies bàsiques dels murs. Aquesta fortificació podria datar del segle XII, regnat de l'emir Muhàmmad ibn Mardanix, moment que aquests edificis van rebre un fort impuls.
  • Palau de la Senyoria. És una casa-fortalesa, antiga residència dels senyors de la vila i del batlle senyorial; cal destacar la seua torreta, envoltada completament de cases particulars, en la part baixa de la qual hi ha els calabossos. Encara que se n’han donat algunes dates, la seua cronologia és desconeguda.
  • Església Parroquial. Està dedicada a la Puríssima Concepció i conté en el seu interior un mural de la Santíssima Trinitat i quatre quadres amb els Evangelistes, atribuïts a Ribalta. Segons Pedro Sucías Aparicio, l'edifici es va començar a construir el 1736 aprofitant en gran part l'anterior construcció gòtica, més menuda; la façana seria l'element més retardatari de l'església actual segons el professor Bérchez, que s'acabà de construir cap a la darrera dècada del segle XVIII, mentre que el campanar és posterior al 1805. Les seues campanes es van fondre l'any 1827.
  • Ermita dels Sants de la Pedra, edifici del 1747 segons Pedro Sucías Aparicio, d'un estil barroc senzill.
  • Font de la Verge de la Penya.

Personatges destacats[modifica | modifica el codi]

  • Blas Causera Carrión (1840-1906), llatinista i teòleg, va ser soci de mèrit de l'Ateneu Científic i Literari i autor de moltes obres especialitzades.
  • Constantino Castellote Alcarria (cap al 1844 - ?), músic i eclesiàstic. Va compondre algunes peces religioses.
  • Manuel Pavía Giménez (cap al 1836 - ?), retor de la Llosa del Bisbe.
  • Alfons Cervera González (1947), periodista i escriptor.

Llocs d'interés[modifica | modifica el codi]

  • Pintures rupestres de l'abric de Las Clochas. Es troben en dos abrics situats en el barranc de las Colochas o Clochas, situat entre el pic de Santa María i el pic del Burgal. Consisteixen en una sèrie de dibuixos englobats en l'Art llevantí macroesquemàtic i esquemàtic.

Festes i celebracions[modifica | modifica el codi]

  • Sant Blai i les Santes Relíquies. Se celebren el 3 i el 4 de febrer.
  • Festes Patronals. Celebra les seves festes del 14 al 21 d'agost en honor de l'Assumpció, Sant Roc i Verge de la Penya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2014» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 22-12-2014. [Consulta: 25 setembre 2015].
  2. «Las rodalás churras» (en castellà). Lengua churra. [Consulta: 12 setembre 2016].
  3. Piqueras Haba, J. (1995) [director]. Geografia de les comarques valencianes, vol. III, València: Foro Ediciones, S.L. ISBN 84-8186-021-2. Vegeu pàgina 187: «Una altra qüestió que planteja la comarcalització esmentada [El Camp de Llíria o de Túria] és l'exclusió dels pobles castellanoparlants de Gestalgar, Bugarra i Pedralba, tradicionalment lligats a la influència de Llíria, que hi foren agregats als Serrans (encara que, de serrans, no en tinguen res). Propostes de comarcalització posteriors els han tornat a incloure en la comarca de Llíria (Jordán, 1981) però no són pocs els que s'oposen a aquesta inclusió, argumentant precisament la divisió lingüística.»
  4. Manuel Pastor y Madalena, El cartulari de Xestalgar: memòria escrita d'un senyoriu valencià
  5. Jiménez Cervera, F. J. (2009). Gestalgar: contribución a su historia. Valencia: Ediciones La Sirena. ISBN 978-84-92692-04-0, capítols 3 - 8.
  6. Jiménez Cervera, F. J. (2009). Gestalgar: contribución a su historia. Valencia: Ediciones La Sirena. ISBN 978-84-92692-04-0. Memorial de Montpalau, pàgines 67 - 74.
  7. Lomas Cortés, M. (2009). El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610). València: Universitat de València i Ajuntament de Dénia, pàgines 99 - 111.
  8. Jiménez Cervera, F. J. (2009). Gestalgar: contribución a su historia. Ediciones La Sirena, ISBN 978-84-92692-04-0. Veure al capítol 8 l'exposició sobre la crisi i l'extinció del senyoriu.
  9. Jiménez Cervera, F. J. (2009). Gestalgar: contribución a su historia. Ediciones La Sirena, ISBN 978-84-92692-04-0. Veure document original de la Guàrdia Civil del Puesto de Xestalgar a les pàgines 222 - 223.
  10. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2004) a l'entrada "Vilanova"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jiménez Cervera, F. J. (2009). Gestalgar: contribución a su historia. Valencia: Ediciones La Sirena. ISBN 978-84-92692-04-0
  • Lomas Cortés, M. (2009). El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610). València: Universitat de València i Ajuntament de Dénia.
  • Martínez Valle, R. i Guillem Calatayud, Pere M. (2006). Un alto en el camino. Los abrigos pintados del Barranco de Las Clochas. Gestalgar, Valencia. Gestalgar: Ayuntamiento; Asociación de Amigos de Gestalgar. ISBN 84-611-3121-5.
  • Pastor i Madalena, M. (2004). El cartulari de Xestalgar: memòria escrita d'un senyoriu valencià. Barcelona: Fundació Noguera (Col·lecció Diplomataris). ISBN 84-9779-250-5
  • Pastor i Madalena, M. (2008). La Carta Puebla medieval de Gestalgar: estudio y transcripción. Valencia: Diputación; Ayuntamiento de Gestalgar. Col·labora Asociación Amigos de Gestalgar. DL: V-4942-2008
  • Asociación Cultural y Excursionista Amigos y Amigas de Gestalgar (2004). Gestalgar. Imágenes y memoria de un pueblo. Gestalgar. ISBN 84-609-0596-9
  • Asociación Cultural y Excursionista Amigos y Amigas de Gestalgar (2006). Gestalgar. Memoria compartida. Gestalgar: Ayuntamiento / Bancaja / Rural Caja. ISBN 84-611-1810-3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xestalgar Modifica l'enllaç a Wikidata