Comarques del País Valencià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa comarcal oficial del País Valencià

Des dels acabaments del segle XIX el País Valencià s'ha estructurat tradicionalment en unes demarcacions territorials anomenades comarques. Malgrat això, no va ser fins a les primeries dels anys 60 del segle XX quan comencen a proliferar descripcions concretes de delimitacions comarcals, de les quals en destacaren especialment dues: la proposta de Vicent Maria Rosselló, de 1964, i la de Joan Soler i Riber, de 1974.

En 1987, la Generalitat Valenciana publicà una proposta oficial de Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de tres graus, on el primer grau coincideix en gran mesura amb el concepte territorial de comarca. La conseqüència pràctica d'eixes demarcacions, fins ara, s'ha limitat com a referència per la descentralització administrativa dels diferents serveis oferts per la Generalitat, com l'ensenyament, la sanitat, o l'agricultura. De fet, no hi ha una disposició legal necessària perquè aquestes DTH finalment tinguen la "incidència territorial" prevista, és a dir, òrgans polítics o administratius de nivell comarcal. En canvi, les competències compartides entre diversos municipis s'estan articulant mitjançant la mancomunitat.

Comarques actuals[modifica | modifica el codi]

País Valencià (2007)
Comarca Població Extensió Densitat Capital
Alacantí 455.292 673,57 675,94 Alacant
Alcoià 110.877 539,66 205,46 Alcoi
Alcalatén 16.638 648,68 25,65 L'Alcora
Alt Maestrat 7.846 663,16 11,83 Albocàsser
Alt Millars 4.386 667,06 6,58 Cirat
Alt Palància 24.732 965,15 25,63 Sogorb
Alt Vinalopó 52.899 644,76 82,04 Villena
Baix Maestrat 80.384 1.221,32 65,78 Vinaròs
Baix Segura 361.292 957,28 377,42 Oriola
Baix Vinalopó 279.815 488,78 572,48 Elx
Camp de Morvedre 85.355 271,20 314,73 Sagunt
Camp de Túria 135.373 823,37 164,41 Llíria
Canal de Navarrés 17.691 709,29 24,94 Énguera
Comtat 27.854 377,77 73,73 Cocentaina
Costera 72.089 528,26 136,46 Xàtiva
Foia de Bunyol 39.768 817,37 48,65 Xiva
Horta Nord 209.518 140,51 1.491,13
Horta Oest 331.698 178,84 1.854,72
Horta Sud 163.253 166,19 982,33
Marina Alta 188.567 758,02 248,76 Dénia
Marina Baixa 179.546 578,67 310,27 La Vila joiosa
Ports 5.262 904,07 5,82 Morella
Plana Alta 248.098 957,29 259,17 Castelló de la Plana
Plana Baixa 185.986 605,15 307,34 Borriana
Plana d'Utiel 39.386 1.721,03 22,89 Requena
Racó d'Ademús 2.605 370,22 7,04 Ademús
Ribera Alta 216.211 970,04 222,89 Alzira
Ribera Baixa 80.360 276,81 290,31 Sueca
Serrans 17.935 1.405,28 12,76 Xelva
Safor 176.238 429,80 410,05 Gandia
València 797.654 134,63 5.924,79
Vall d'Albaida 90.783 722,22 125,70 Ontinyent
Vall de Cofrents 10.566 1.141,15 9,26 Aiora
Vinalopó Mitjà 169.122 797,99 211,93 Elda
* Total 4.885.029 23.254,49 210,07

Història[modifica | modifica el codi]

Els primers plantejaments sobre l'estructuració territorial basada en comarques sorgeixen en els anys 30 del segle XX des de sectors del valencianisme polític. L'objectiu és trobar la manera de cohesionar els territoris amb entitat històrica, de manera que servira de contrapés davant el centralisme administratiu espanyol. Així mateix, aquest debat no tenia lloc únicament al País Valencià, sinó també en altres països d'Espanya on es reivindica tradicionalment quotes d'autogovern cada vegada més amples. De fet, quan sorgí la primera proposta en 1933 de Felip Mateu i Llopis, pocs mesos abans Pau Vila hi havia plantejat la seua primera proposta comarcal per Catalunya. Un any després, en 1934, Emili Beüt i Belenguer exposa en una conferència una altra proposta comarcal, però la seua difusió resultà ser molt limitada, i no es publicaria fins a 1970 en Geografia elemental del Regne de València.

Per altra banda, els avantprojectes d'autonomia valenciana en la II República, contemplaven ja l'estructuració territorial del País Valencià en comarques. L'esclat de la Guerra d'Espanya en 1936 truncà el projecte autonomista valencià i, amb això, l'emergent valencianisme polític i el seu debat territorial. No obstant això, durant la dictadura de Franco hi seguiren plantejant-se propostes comarcals, si bé només des d'una òptica exclusivament fisiogràfica, històrica, i lingüística. Atés el caire polític del règim franquista d'ençà, no s'hi permetien plantejar divisions administratives diferents a la provincial. Així, durant aquesta època sorgiren les propostes de Querol Rosso en 1946, la de Vicenç M. Rosselló en 1964, i la de Manuel Sanchis i Guarner en 1966.

Encara que totes aquestes propostes no influïren gaire en l'àmbit social i polític, sí que tingueren una significativa importància en l'àmbit geogràfic i toponímic. De fet, van ser de base important per les propostes posteriors a 1970, ja de caràcter un poc més funcional i tenint en compte també el criteri demogràfic, comunicatiu i, per tant, administratiu, com la proposta del geògraf Antonio López Gómez en 1970, la de Joan Soler i Riber, en el mateix any, o la de Pérez Puchal en 1979. Finalment, és la proposta de Joan Soler, que es va fer amb la col·laboració de Sanchis Guarner i López Gómez, la proposta que assoleix més difusió i popularitat durant els anys 70 del segle XX, des dels àmbits polític, cultural, acadèmic, educatiu, i editorial del País Valencià.

No obstant això, durant la crispada tradició autonòmica valenciana, a principis dels anys 80, el blaverisme titlla de pancatalanista la proposta amb l'argument què superava els límits provincials establerts per establir-hi una altra en el marc dels Països Catalans. En conseqüència, el blaverisme utilitza la proposta d'Emili Beüt, deu anys després de ser publicat per Lo Rat Penat (el president del qual ençà era el mateix Beüt), en contraposició a la proposta de Joan Soler. Paradoxalment, en la proposta original de Beüt de 1934 difereix lleugerament de la publicada en 1971, de manera que en la proposta original les comarques també obviaven els límits provincials com, per exemple, la comarca de la Calderona, o la Serrania d'Alcoi.

Malgrat això, després de la creació de l'Ens Preautonòmic del País Valencià en 1978 i la seua comunitat autònoma en 1982, la proposta de Soler es fa servir com a base per la conformació de partits judicials, publicacions estadístiques oficials, àrees de salut, mapa escolar, etc. Amb l'aplicació pràctica d'aquesta proposta per part de la Generalitat Valenciana, es posen en relleu defectes estructurals a causa, principalment, d'una aplicació abusiva del criteri lingüístic i històric, en detriment de criteris urbanístics i econòmics. Amb l'intent de subsanar-ho, sorgeixen les propostes de Maria José Ribera i Bernardí Cabrer en 1979, de PREVASA en 1981, o de José Honrubia en 1982.

Totes aquestes darreres propostes no replantegen integralment el concepte tradicional de la "comarca" com a unitat territorial, sinó que, tot i coincidir en una perspectiva marcadament economicista, parteixen fonamentalment de la proposta de Soler, el qual anà adquirint un caire quasi definitiu. No passa així amb altra proposta, plantejada en 1987 per V. M. Rosselló, Josep M. Bernabé i B. Cabrer, en què es defineix un concepte territorial diferent a la comarca tradicional, per la qual cosa, per evitar confusions conceptuals, la unitat s'anomena com a "governació", evocant una entitat administrativa que existí en època foral valenciana. No contrastant, malauradament, les delimitacions d'aquestes "governacions" resultaven ser, a grans trets, agrupacions de les comarques propostes per Soler. Si bé una divisió per "governacions" teòricament resultarien ser més funcionals per una descentralització administrativa, aquest concepte té importants limitacions pel que fa a cohesió territorial des del punt de vista sociopolític.

Comarcalització en època autonòmica[modifica | modifica el codi]

L'Estatut d'Autonomia valencià contempla la creació d'una Llei de Comarcalització, i per això la Generalitat, en un principi, encarregà un estudi a una comissió formada per experts geògrafs i economistes, des d'on es feren diverses propostes per una primera proposta comarcal oficial. No obstant això, amb aquestes propostes no es reben amb prou voluntat política de dur-lo a terme per part dels governs autonòmics que se succeeixen a partir de 1987, amb Joan Lerma de President, i hui dia la Llei de Comarcalització segueix pendent.

Com a prova d'això, el decret núm. 170 de 28 d'octubre de 1985, la Generalitat demana un informe a la Conselleria d'Administració Pública per una eventual "creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana". Aquest informe es publicaria dos anys més tard, en 1987, en què s'establien unes Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de tres graus. Aquesta proposta, que no fa en cap moment cap esment la denominació de "comarca" ni de "governació", estableixen unes agrupacions de municipis en les DTH de primer grau que coincideixen amb les delimitacions comarcals de Soler amb afegiments de la proposta de VM Rosselló, sobretot per la província d'Alacant. Mentrestant, la DTH de segon grau coincideix en gran mesura amb el concepte de "governació" de Rosselló, resultant ser agrupacions de les DTH de primer grau; i les DTH de tercer grau, de més importància, coincideixen amb les delimitacions provincials.

Malgrat la publicació d'aquesta proposta de demarcacions, des de la Generalitat encara no s'ha aprovat cap Llei de Comarcalització, per tant, la conseqüència pràctica d'aquestes demarcacions, de moment, s'ha limitat com a referència per la descentralització administrativa dels diferents serveis de la Generalitat, com l'educació, la sanitat, o l'agricultura. No existeix encara, per tant, cap "incidència territorial" prevista, és a dir, l'establiment d'òrgans polítics o administratius de nivell comarcal, com esdevé a Catalunya amb els Consells Comarcals, sinó que les competències compartides entre diversos municipis s'articulen mitjançant una mancomunitat, les delimitacions de les quals poden superar la comarca, però no la província.

Divisions històriques del País Valencià[modifica | modifica el codi]

Divisió administrativa del Regne de València en quatre governacions

Una vegada completada la formació de l'antic Regne de València al segle XIV, el País Valencià va quedar dividit en Governacions i Quarters. Les Governacions tenien una extensió més gran i en concret una d'elles, la de València, va quedar subdividida en tres degut a la seua extensió, amb la qual cosa a efectes pràctics serien quatre les governacions en les quals es dividia el territori: Castelló, València, Xàtiva i Oriola, limitades interiorment i respectiva pels rius Uixò, Xúquer i Xixona.

Per sota d'aquesta divisió i a pesar d'haver transcorregut més de sis segles, estaven els Quarters. Aquesta primera "divisió comarcal" valenciana en Quarters és sorprenentment semblant a l'actual. La divisió territorial moderna inclou 31 comarques (sense desglossar l'Horta) i la medieval 26. Aquesta diferència es deu al fet que ni Requena ni Villena formaven part del Regne, i que segons el Tall de Drap el Baix i el Mitjà Vinalopó estaven units, com també ho estava l'Alt i el Baix Maestrat, la Marina Alta i Baixa, i la Canal de Navarrés i Xàtiva; en canvi, l'Alt Palància estava partit en dos, amb els centres a Sogorb i Xèrica.[1]

En l'actualitat aquesta agrupació de comarques en una estructura territorial superior a la comarcal només s'ha impulsat tímidament a l'antiga Governació d'enllà del Xúquer amb l'intent de coordinació de les Comarques Centrals Valencianes.

Altres propostes[modifica | modifica el codi]

La classificació comarcal d'Emili Beüt[modifica | modifica el codi]


Subdivisions of the Land of Valencia purposed by Emili Beüt in 1934.png

Comarques naturals del País Valencià segons Emili Beüt (1934)

Comarques naturals
1.  Ports de Morella 2.  Tinença de Benifassà 3.  Baix Maestrat
4.  Plans de Vinaròs 5.  Alt Maestrat 6.  Conca del Millars
7.  Tinença d'Alcalatén 8.  Tinença de Mirabet 9.  Alt Palància
10.  Baix Espadà 11.  Plana 12.  Racó d'Ademús
13.  Serrania de Xelva 14.  Camp de Llíria 15.  Calderona
16.  Valls de Morvedre 17.  Pla de Requena 18.  Foia de Bunyol
19.  Pla de Quart 20.  Horta de València 21.  Serrania d'Aiora
22.  Canal de Navarrès 23.  Vall dels Alcalans 24.  Ribera Alta
25.  Ribera Baixa 26.  Vall de Montesa 27.  Costera de Ranes
28.  Horta de Xàtiva 29.  Valldigna 30.  Plans de Villena
31.  Serrania d'Alcoi 32.  Vall d'Albaida 33.  Horta de Gandia
34.  Valls de Pego 35.  Marquesat de Dénia 36.  Foia de Castalla
37.  Foia de Xixona 38.  Marina 39.  Conca del Vinalopó
40.  Horta d'Alacant 41.  Horta d'Oriola  



Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • El País Valencià, Felip Mateu i Llopis, Ed. L'Estel, València 1933.
  • Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià, Manuel Sanchis i Guarner, IEC, Barcelona 1966.
  • L'estructura econòmica del País Valencià, diversos autors. Ed. 3i4, València 1970.
  • Geografia elemental del Regne de València, Emili Beüt i Belenguer. Lo Rat Penat, València 1971 (Ed. Autor-Editor 12, València 1980, ISBN 84-400-5386-X).
  • Los desequilibrios espaciales: Una comarcalización del País Valenciano, Mª José Ribera Ortún, Bernardí Cabrer Borrás. Edita Institut de Estudios de Administración Local. València, 1979.
  • Estudios básicos para la ordenación del territorio del País Valenciano, Promociones Económicas Valencianas (PREVASA). València 1981. ISBN 84-7521-000-7.
  • Proposta de demarcacions territorials homologades, Direcció General d'Administració Local, Valencia, D.L. 1988. Conselleria d'Administracions Públiques. ISBN 84-7579-587-0.
  • Geografia de les comarques valencianes, Juan Piqueras. Foro Ediciones SL, Valencia 1995. ISBN 84-8186-018-2.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comarques del País Valencià Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Membrado Tena, Joan Carles. «La división territorial valenciana: Antecedentes, problemas y política de la Generalitat.». Investigaciones geográficas. Universitat d'Alacant.