Història de Ghana: diferència entre les revisions
m ortografia d'aixanti |
Ampliat |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
En l'actual territori de Ghana, al llarg de les rutes que portaven als jaciments aurífers, es van desenvolupar estats d'origen [[Poble Akan|akan]], sent els més importants els regnes d'Akan i de [[Twifu]], a la vall del [[riu Ofin]]. Al nord es van crear els regnes de [[Dagomba]], [[Mamprusi]], [[Gonja]], [[Yatenga]] i [[Ouagadougou]], on es va adoptar la llengua mola-dagbane. Si bé aquests regnes del nord van mantenir majoritàriament les seves creences locals, van tenir una forta influència [[musulmana]] a causa dels intercanvis comercials. La unitat política més important va ser la Confederació Aixanti, d'origen akan, que es va anar expandint durant el {{segle|XVII|s}} i va obligar els estats veïns a sotmetre's a l'autoritat de l'anomenat ''asantehene''. |
En l'actual territori de Ghana, al llarg de les rutes que portaven als jaciments aurífers, es van desenvolupar estats d'origen [[Poble Akan|akan]], sent els més importants els regnes d'Akan i de [[Twifu]], a la vall del [[riu Ofin]]. Al nord es van crear els regnes de [[Dagomba]], [[Mamprusi]], [[Gonja]], [[Yatenga]] i [[Ouagadougou]], on es va adoptar la llengua mola-dagbane. Si bé aquests regnes del nord van mantenir majoritàriament les seves creences locals, van tenir una forta influència [[musulmana]] a causa dels intercanvis comercials. La unitat política més important va ser la Confederació Aixanti, d'origen akan, que es va anar expandint durant el {{segle|XVII|s}} i va obligar els estats veïns a sotmetre's a l'autoritat de l'anomenat ''asantehene''. |
||
== Història antiga == |
|||
[[Fitxer:Akan face.jpg|miniatura|esquerra|Un Terracotta [[Àkans|Àkan]] dels segles {{Romanes|XVI}}-{{Romanes|XVII}}, Metropolitan Museum of Art, Nova York]] |
|||
[[Fitxer:A local bullet proof.jpg|miniatura|Una insignia militar del regne de [[Dagomba]], conegut localment com a ''gbagno'']] |
|||
A finals del {{segle|XVI}}, la majoria dels grups ètnics que constituïen la població moderna ghanesa s'havien establert als seus llocs actuals. Les restes arqueològiques trobades a la zona costanera indiquen que la zona havia estat habitada des de l'[[Edat del Bronze]] (ca. 2000 aC), però aquestes societats, basades en la pesca, van deixar pocs rastres. Els treballs arqueològics també suggereixen que el centre de Ghana, al nord de la zona forestal, estava habitada entre 3.000 i 4.000 anys enrere.<ref name="pc">McLaughlin & Owusu-Ansah, "The Pre-Colonial Period" a [https://memory.loc.gov/master/frd/frdcstdy/gh/ghanacountrystud00berr_0/ghanacountrystud00berr_0.pdf Ghana: a country study]. LaVerle Berry 1995, p. 5.</ref> |
|||
Aquestes migracions van resultar en part de la formació i la desintegració d'una sèrie de grans estats al [[Sudan occidental]] (la regió al nord de l'actual Ghana drenada pel [[riu Níger]]).<ref>{{Cite book|last=Gunn|first=Harold|date=3 February 2017|title=Peoples of the Middle Niger Region Northern Nigeria|doi=10.4324/9781315282299|isbn=9781315282299}}</ref> En sentit estricte, ''Ghana'' era el títol del rei, però els [[àrabs]], que van deixar registres del regne, van aplicar el terme al rei, la capital i l'estat.<ref>{{Citation|title=King, Justin Matthew, (born 17 May 1961), Vice Chairman, Terra Firma Capital Partners, since 2015|date=1 December 2007|work=Who's Who|publisher=Oxford University Press|doi=10.1093/ww/9780199540884.013.u10000220}}</ref> L'historiador i geògraf [[berber|berber]] [[Al Yaqubi]] del {{segle|IX}} va descriure l'antiga Ghana com un dels tres estats més organitzats de la regió.<ref>{{cite book|author-link1=Nehemia Levtzion|last1=Levtzion|first1=Nehemia|title=Ancient Ghana and Mali|date=1973|publisher=Methuen & Co Ltd|location=New York|isbn=0841904316|page=3}}</ref> |
|||
Els seus governants eren famosos per la seva riquesa en or, l'opulència de les seves corts i les seves habilitats com a guerrers i caçadors. També eren mestres del comerç d'or, que va atraure els comerciants nord-africans al Sudan occidental.<ref>{{Citation|title=25. The True Function for Which Rulers Were Created|work=A Knight's Own Book of Chivalry|year=2005|pages=76–79|place=Philadelphia|publisher=University of Pennsylvania Press|doi=10.9783/9780812208689.76|isbn=978-0-8122-0868-9}}</ref><ref>{{Cite journal|last=Njiraini|first=John|date=30 April 2016|title=Is Africa the new face of rising wealth and opulence?|journal=Africa Renewal|volume=29|issue=1|pages=28–29|doi=10.18356/87f27ce9-en|issn=2517-9829}}</ref> Els assoliments militars d'aquests i els posteriors governants del Sudan occidental, i el seu control sobre les mines d'or de la regió, van constituir el nexe de les seves relacions històriques amb els comerciants i governants del nord d'Àfrica i el [[Mediterrani]].<ref name=pc /> |
|||
[[Fitxer:Kumasi.png|miniatura|Palau del rei [[Aixanti]] Kwaku Dua de Kumasi, Kumasi, 1887]] |
|||
Ghana va sucumbir als atacs dels seus veïns al {{segle|XI}}, però el seu nom i la seva reputació van perdurar. Encara que cap dels estats del Sudan occidental controlava territoris a l'àrea que és l'actual Ghana, diversos regnes que es van desenvolupar més tard com [[Bonoman]], estaven governats per nobles que es creia que havien immigrat d'aquesta regió. El [[comerç transsaharà]] que va contribuir a l'expansió dels regnes a l'oest del Sudan també va provocar el desenvolupament de contactes amb regions del nord de Ghana moderna, i del bosc al sud.<ref name=pc /><ref>{{Citation |last=Malwal |first=Bona |title=Northern Sudan and South Sudan: Denying the South Autonomy Led to Independence, 1947–2011 |date=2015 |work=Sudan and South Sudan |pages=31–65 |place=London |publisher=Palgrave Macmillan UK |doi=10.1057/9781137437143_3 |isbn=978-1-349-49376-0 |author-link=Bona Malwal}}</ref> |
|||
El creixement del comerç va estimular el desenvolupament dels primers estats akan situats a la ruta comercial dels jaciments d'or, a la zona forestal del sud.<ref>{{Cite journal|last=Ptak|first=Roderich|date=1992|title=The Northern Trade Route to the Spice Islands : South China Sea – Sulu Zone – North Moluccas (14th to early 16th century)|journal=Archipel|volume=43|issue=1|pages=27–56|doi=10.3406/arch.1992.2804|issn=0044-8613}}</ref> El bosc en si estava poc poblat, però els pobles de parla akan van començar a traslladar-s'hi cap a finals del {{segle|XV}}, amb l'arribada de conreus del sud-est asiàtic i el Nou Món que es podia adaptar a les condicions del bosc. Aquests nous cultius incloïen [[sorgo]], bananes i [[Mandioca|iuca]].<ref>{{Cite journal|last=Schneider|first=Caroline|date=March 2015|title=New deep-furrow drills could help more Pacific Northwest farmers move to conservation tillage|journal=Crops & Soils|volume=48|issue=2|pages=18–19|doi=10.2134/cs2015-48-2-3|bibcode=2015CrSo...48Q..18S |issn=0162-5098}}</ref> A principis del {{segle|XVI}}, fonts europees van assenyalar l'existència dels estats rics en or d'Akan i Twifu a la vall del [[riu Ofin]].<ref name=pc /> |
|||
Els regnes Mole-Dagbon són els primers regnes polítics de la Ghana moderna. Trobat per Naa Gbewaa, van sorgir nombrosos regnes com els regnes de [[Dagomba]], [[Mamprusi]], [[Nanumba]] i altres. Aquests regnes estan repartits per la [[Regió Superior Oriental]], la [[Regió Superior Occidental]], la [[Regió Superior Oriental]] i la [[Regió Septentrional (Ghana)|Regió Septentrional]] de Ghana. El Regne de Dagomba va resistir ferotgement l'esclavitud i la colonització, preferint el comerç de mercaderies que el d'humans. Com a resultat, el Regne ha estat significativament influenciat per l'Islam a causa del comerç amb regnes veïns. La influència europea i colonial va ser més gran al sud i al centre de Ghana. |
|||
== Primers assentaments europeus == |
== Primers assentaments europeus == |
||
Revisió del 22:04, 8 març 2024
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
La història de Ghana es registra des del mil·lenni IX en els vestigis arqueològics. La població actual prové de les migracions del segle X d'aquesta era, a conseqüència de la desintegració dels regnes de l'Àfrica Occidental, entre ells, l'anomenat regne de Ghana. El seu nom provenia del que se li donava al seu governant, ghana, i era un dels estats més rics de la regió Sudànica, ja que es dedicava especialment al tràfic d'or.
En l'actual territori de Ghana, al llarg de les rutes que portaven als jaciments aurífers, es van desenvolupar estats d'origen akan, sent els més importants els regnes d'Akan i de Twifu, a la vall del riu Ofin. Al nord es van crear els regnes de Dagomba, Mamprusi, Gonja, Yatenga i Ouagadougou, on es va adoptar la llengua mola-dagbane. Si bé aquests regnes del nord van mantenir majoritàriament les seves creences locals, van tenir una forta influència musulmana a causa dels intercanvis comercials. La unitat política més important va ser la Confederació Aixanti, d'origen akan, que es va anar expandint durant el segle xvii i va obligar els estats veïns a sotmetre's a l'autoritat de l'anomenat asantehene.
Història antiga
A finals del segle xvi, la majoria dels grups ètnics que constituïen la població moderna ghanesa s'havien establert als seus llocs actuals. Les restes arqueològiques trobades a la zona costanera indiquen que la zona havia estat habitada des de l'Edat del Bronze (ca. 2000 aC), però aquestes societats, basades en la pesca, van deixar pocs rastres. Els treballs arqueològics també suggereixen que el centre de Ghana, al nord de la zona forestal, estava habitada entre 3.000 i 4.000 anys enrere.[1]
Aquestes migracions van resultar en part de la formació i la desintegració d'una sèrie de grans estats al Sudan occidental (la regió al nord de l'actual Ghana drenada pel riu Níger).[2] En sentit estricte, Ghana era el títol del rei, però els àrabs, que van deixar registres del regne, van aplicar el terme al rei, la capital i l'estat.[3] L'historiador i geògraf berber Al Yaqubi del segle ix va descriure l'antiga Ghana com un dels tres estats més organitzats de la regió.[4]
Els seus governants eren famosos per la seva riquesa en or, l'opulència de les seves corts i les seves habilitats com a guerrers i caçadors. També eren mestres del comerç d'or, que va atraure els comerciants nord-africans al Sudan occidental.[5][6] Els assoliments militars d'aquests i els posteriors governants del Sudan occidental, i el seu control sobre les mines d'or de la regió, van constituir el nexe de les seves relacions històriques amb els comerciants i governants del nord d'Àfrica i el Mediterrani.[1]
Ghana va sucumbir als atacs dels seus veïns al segle xi, però el seu nom i la seva reputació van perdurar. Encara que cap dels estats del Sudan occidental controlava territoris a l'àrea que és l'actual Ghana, diversos regnes que es van desenvolupar més tard com Bonoman, estaven governats per nobles que es creia que havien immigrat d'aquesta regió. El comerç transsaharà que va contribuir a l'expansió dels regnes a l'oest del Sudan també va provocar el desenvolupament de contactes amb regions del nord de Ghana moderna, i del bosc al sud.[1][7]
El creixement del comerç va estimular el desenvolupament dels primers estats akan situats a la ruta comercial dels jaciments d'or, a la zona forestal del sud.[8] El bosc en si estava poc poblat, però els pobles de parla akan van començar a traslladar-s'hi cap a finals del segle xv, amb l'arribada de conreus del sud-est asiàtic i el Nou Món que es podia adaptar a les condicions del bosc. Aquests nous cultius incloïen sorgo, bananes i iuca.[9] A principis del segle xvi, fonts europees van assenyalar l'existència dels estats rics en or d'Akan i Twifu a la vall del riu Ofin.[1]
Els regnes Mole-Dagbon són els primers regnes polítics de la Ghana moderna. Trobat per Naa Gbewaa, van sorgir nombrosos regnes com els regnes de Dagomba, Mamprusi, Nanumba i altres. Aquests regnes estan repartits per la Regió Superior Oriental, la Regió Superior Occidental, la Regió Superior Oriental i la Regió Septentrional de Ghana. El Regne de Dagomba va resistir ferotgement l'esclavitud i la colonització, preferint el comerç de mercaderies que el d'humans. Com a resultat, el Regne ha estat significativament influenciat per l'Islam a causa del comerç amb regnes veïns. La influència europea i colonial va ser més gran al sud i al centre de Ghana.
Primers assentaments europeus
El 1471, atrets pels relats que relacionaven la regió amb els jaciments aurífers, els portuguesos van arribar a la zona de l'actual Ghana, que va passar a ser coneguda com a Costa d'Or. Allà, el 1482, van crear el fort d'Elmina i a poc a poc es van especialitzar en el comerç d'esclaus, que eren enviats com a mà d'obra a les plantacions d'Amèrica. Poc després, però, la seva participació en la tracta va disminuir a causa de la competència d'altres països europeus que també van establir forts al lloc. El 1642 els portuguesos van perdre Elmina a les mans dels holandesos. També els suecs, els prussians i els danesos van intentar establir-se, però només ho van aconseguir per poc temps. Finalment, els britànics es van convertir en el poder dominant.
L'imperi aixanti
Els regnes africans es van involucrar en el tràfic d'esclaus a través de guerres de captura contra altres pobles per proveir als europeus. Tal va ser el cas de l'imperi aixanti, que es va transformar en un dels principals proveïdors. El 1807 els britànics van declarar il·legal el comerç d'esclaus i, a partir de llavors, van començar a patrullar les costes, atacant als vaixells que pretenien vendre esclaus per a les plantacions a Amèrica. Tanmateix, els que van aconseguir evadir aquests controls van continuar venent esclaus fins i tot durant la segona meitat del segle.
L'imperi aixanti va buscar conservar el seu poder en el territori, per la qual cosa, a partir de 1807 va llançar atacs sobre les costes, on estaven situats els forts europeus, reclamant drets sobre aquesta zona. El 1817, els europeus van signar un tractat amb els aixantis pel qual reconeixien la seva sobirania sobre gran part de la costa i les seves poblacions.
El domini britànic
Els fant, que habitaven sobre la costa atlàntica, a la nova ciutat d'Accra, van sol·licitar protecció als britànics davant les incursions dels aixantis. Els anglesos van ser derrotats el 1824 i van poder començar a vèncer els aixantis dos anys després, en un atac combinat amb les forces fante. El 1831 els britànics van signar un altre tractat de pau amb l'imperi aixanti, i diversos regnes costaners es van sotmetre voluntàriament a la seva protecció. El 1850 van instaurar una administració de la Costa d'Or, separada de Sierra Leone, i el 1872 van comprar Elmina als holandesos. Això va constituir un dur cop per als aixantis ja que d'aquesta manera perdien la seva única sortida al mar. Per això van envair la costa el 1873, però els britànics van respondre envaint la seva capital, Kumasi, i els van obligar a signar un tractat pel qual renunciaven a tota pretensió sobre les costes. A continuació van crear un protectorat al territori aixanti, incorporant-lo a la colònia de la Costa d'Or el 1902.
De la colonització a la independència
L'administració colonial es va dedicar a desenvolupar el sector agrícola, especialitzant al territori en la producció de cacau. La Costa d'Or es va convertir en l'exportador de més de la meitat d'aquest producte que es consumia al món. També va desenvolupar l'explotació forestal i aurífera. Això es va complementar amb l'extensió ferroviària i l'obertura d'escoles estatals i missioneres. Per tenir un domini efectiu sobre la població, va conservar els caps tradicionals sota la supervisió del govern colonial, davant el qual havien de respondre.
Els beneficis econòmics obtinguts pels britànics de cap manera van redundar en una millor qualitat de vida dels colonitzats. A més, els nous africans "educats", que havien tingut l'oportunitat d'estudiar en escoles britàniques i, fins i tot, de viatjar al Regne Unit per cursar carreres universitàries, mancaven de tot dret a participar en les decisions polítiques, i molt menys a formar un govern propi. L'únic avanç es va donar el 1925, quan es va permetre la incorporació de sis caps tradicionals al Consell Legislatiu, però només com a membres no oficials, als quals es van agregar dos més el 1930.
La United Gold Coast Convention (UGCC), primer moviment nacionalista creat el 1947 i liderat per J. B. Danquah i altres membres de la minoria intel·lectual, va sol·licitar la substitució dels caps tradicionals en el Consell Legislatiu per africans educats i l'autonomia africana "en el menor temps possible". El secretari general de la UGCC, Kwame Nkrumah, un africà educat als Estats Units i simpatitzant de les idees panafricanistes, considerava que calia exigir l'autonomia immediata i va requerir respostes davant la desocupació i els problemes econòmics, que van desembocar en vagues el 1948.
Nkrumah es va separar de l'UGCC i el 1949 va fundar el Convention People's Party (CPP). Les bases d'aquest partit es trobaven sobretot en les masses de treballadors urbans, anomenats verandah boys, que eren emprats, petits funcionaris i alguns homes de negocis. El 1950 Nkrumah va llançar la primera campanya d'"acció positiva", consistent en vagues, boicots i actes de desobediència civil, que li van valer la detenció i la presó. Tanmateix, simultàniament va iniciar negociacions amb els britànics, aconseguint que es permetessin ministres africans al Consell Executiu i que s'instaurés una Assemblea Legislativa amb membres electes de tot el país. Nkrumah, que encara es trobava a la presó, va obtenir una curul en les primeres eleccions.
El governador, Charles Arden-Clarke va excarcerar Nkrumah i el va convidar a continuar les negociacions per formar un govern participatiu. Les reformes de 1954 van establir que l'elecció dels membres de l'assemblea seria directa, sense tenir en compte la pertinença ètnica. A més, es va introduir el càrrec de primer ministre, que va recaure en Nkrumah.
El National Liberation Movement (NLM), de majoria aixanti, es va erigir com el partit d'oposició impulsant una constitució federal per conservar els poders regionals tradicionals. Però la seva proposta i en les eleccions de 1956 van ratificar el lideratge del CPP en l'assemblea.
El 6 de març de 1957 es va proclamar la independència. Nkrumah va continuar com a primer ministre, mentre es mantenia la representació de la corona britànica a través d'un governador general. Aquest càrrec va ser eliminat el 1960, quan es va optar pel sistema republicà.
Ghana va ser el primer país de l'Àfrica subsahariana que va accedir a la independència.
L'etapa independent
Nkrumah va prohibir els partits polítics regionalistes o religiosos, i per erradicar l'oposició es va posar en vigència l'acta de detenció preventiva, per la qual es permetia al primer ministre disposar de detencions sense judici previ. Tal va ser el cas de Danqua, el líder de l'UGCC, que va morir a la presó, mentre que Kofi Abrefa Busia, que es trobava al capdavant de l'opositor United Party (UP), format pel NLM i altres, va decidir exiliar-se a Londres.
En consagrar-se la república, el 1960, Nkrumah va ser elegit president vitalici. Nkrumah va promoure la unitat del continent (a través de la Unió d'Estats Africans) per enfrontar les pressions polítiques dels grans pols de poder. Internament, va impulsar l'educació, va estendre els serveis sanitaris i va realitzar grans inversions públiques, creant firmes estatals i construint el complex electrometal·lúrgic del Volta, amb el finançament de bancs occidentals. Les bases econòmiques colonials, però, no es van modificar. Els ingressos van seguir provenint en l'exportació de cacau, el preu no havia deixat de baixar en el mercat internacional. Durant el govern de Nkrumah Kofi Baako va ser ministre d'Educació i Informació.
La crisi econòmica va portar a l'oposició a organitzar manifestacions, les quals van ser reprimides. El 1964 es va instaurar un règim de partit únic. El 1966 l'exèrcit va organitzar un cop d'Estat que va enderrocar a Nkrumah, qui es va refugiar a Guinea.
Els militars van romandre al govern fins al 1969, quan es van celebrar els comicis en què Busia, de l'UP, va ser elegit president. Un altre cop militar el va enderrocar el 1972. Després d'un curt període d'aparent benestar per la pujada del preu del cacau, la desocupació es va estendre a 500.000 persones i van augmentar la inflació i els preus dels aliments. Llavors els reclams d'un retorn a un govern civil es van començar a estendre. Es va cridar a eleccions per al 10 de juny de 1979. No obstant això, el 3 de juny el capità Jerry Rawlings va liderar un nou cop d'Estat. Les eleccions, que es van celebrar deu dies després del previst, van donar el triomf a Hilla Limann, representant del People's National Party (PNP), qui va tenir una permanència efímera al poder, ja que a finals de 1981 va ser enderrocat per Rawlings, que va liberalitzar l'economia i va llançar un programa de recuperació econòmica. Per obtenir finançament va haver d'acceptar els condicionaments del Fons Monetari Internacional, que va exigir la posada en pràctica d'un programa d'ajust, el qual va incloure la devaluació de la moneda. La primera fase del pla va portar a l'estabilitat econòmica i a la reducció de la inflació a un 20% el 1987. No obstant això, no es van generar nous llocs de treball. Les veus requerint el retorn a la democràcia van començar a sorgir des de diversos sectors. Rawlings va preparar el camí cap a les eleccions, encara que va proscriure a molts partits i potencials candidats. Va aconseguir així ser elegit president el 1992 com a representant del National Democratic Congress (NDC). Va ser reelegit en els comicis de 1996.
Recentment en els comicis del 2000, John Kufuor, del New Patriotic Party (NPP), va vèncer a l'oficialisme i es va convertir en president. El nou govern ha tingut èxit en frenar l'escalada inflacionista, va aconseguir reduir-la en un 40%. No ha pogut, però, evitar la caiguda dels ingressos derivats de les exportacions, ja que tant els preus del cacau com l'or es van desplomar, i ha d'enfrontar encara el problema més greu, la desocupació, que afecta un terç de la població.
La campanya electoral prèvia als comicis nacionals del mes de desembre de 2004 es va veure enfosquida per un suposat complot en el qual haurien participat militars actius i retirats. De tota manera, l'oficialista NPP va derrotar el Congrés Nacional Democràtic (NDC) i el president Kufuor va resultar reelegit i amb una àmplia majoria al parlament.
Vegeu també
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Ghana |
- Bmpix.org Arxivat 2007-12-21 a Wayback Machine.. Fotografies històriques
- Nkusukum.de Arxivat 2007-12-24 a Wayback Machine.. Història Akan
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 McLaughlin & Owusu-Ansah, "The Pre-Colonial Period" a Ghana: a country study. LaVerle Berry 1995, p. 5.
- ↑ Gunn, Harold. Peoples of the Middle Niger Region Northern Nigeria, 3 February 2017. DOI 10.4324/9781315282299. ISBN 9781315282299.
- ↑ King, Justin Matthew, (born 17 May 1961), Vice Chairman, Terra Firma Capital Partners, since 2015, Oxford University Press, 1 December 2007, DOI 10.1093/ww/9780199540884.013.u10000220
- ↑ Levtzion, Nehemia. Ancient Ghana and Mali. New York: Methuen & Co Ltd, 1973, p. 3. ISBN 0841904316.
- ↑ 25. The True Function for Which Rulers Were Created, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2005, pàg. 76–79, ISBN 978-0-8122-0868-9, DOI 10.9783/9780812208689.76
- ↑ Njiraini, John «Is Africa the new face of rising wealth and opulence?». Africa Renewal, vol. 29, 1, 30-04-2016, pàg. 28–29. DOI: 10.18356/87f27ce9-en. ISSN: 2517-9829.
- ↑ Malwal, Bona (2015), Northern Sudan and South Sudan: Denying the South Autonomy Led to Independence, 1947–2011, London: Palgrave Macmillan UK, pàg. 31–65, ISBN 978-1-349-49376-0, DOI 10.1057/9781137437143_3
- ↑ Ptak, Roderich «The Northern Trade Route to the Spice Islands : South China Sea – Sulu Zone – North Moluccas (14th to early 16th century)». Archipel, vol. 43, 1, 1992, pàg. 27–56. DOI: 10.3406/arch.1992.2804. ISSN: 0044-8613.
- ↑ Schneider, Caroline «New deep-furrow drills could help more Pacific Northwest farmers move to conservation tillage». Crops & Soils, vol. 48, 2, March 2015, pàg. 18–19. Bibcode: 2015CrSo...48Q..18S. DOI: 10.2134/cs2015-48-2-3. ISSN: 0162-5098.