MDMA

MDMA

Dades clíniques
Risc per l'embaràs	C
Via	Sublingual salla
Grup farmacològic	metilendioxifenetilamines i amfetamines
Dades químiques i físiques
Fórmula	C11H15NO2
Massa molecular	193,25 g·mol−1
Model 3D (Jmol)	Imatge interactiva
SMILES CC(NC)CC1=CC=C(OCO2)C2=C1
Estat legal
R. dispensació	AU: Prohibit (S9) CA: Llista III RU: Classe A EUA: Llista I
Dades farmacocinètiques
Metabolisme	Hepàtic, CYP molt implicat
Vida mitjana	La seva vida mitjana depèn de la dosi, incrementant-se amb dosis més altes, és d'aproximadament de 6 a 10 hores en dosis de 40 a 125 mg
Excreció	Renal
Identificadors
Nom IUPAC 1-(benzo[d][1,3]dioxol-5-il)-N-metilpropan-2-amina
Número CAS	42542-10-9 66142-89-0 69610-10-2 81262-70-6
PubChem (CID)	1615
IUPHAR/BPS	4574
DrugBank	01454
ChemSpider	1556
UNII	KE1SEN21RM
KEGG	C07577
ChEBI	1391
ChEMBL	CHEMBL43048

3,4-Metil​enedi​oxi​metanfetamina (MDMA), coneguda comument com a èxtasi (en forma de tauleta) i molly o mandy (en forma de cristall), és un potent empatogen–entactogen amb propietats estimulant i lleugerament psicodèliques. Les indicacions investigacionals inclouen com a adjunt a la psicoteràpia en el tractament del trastorn per estrès postraumàtic (TEPT) i l'ansietat social en el trastorn de l'espectre autista. Els efectes farmacològics que es diu que poden ser prosocials inclouen sensacions alterades, increment d'energia, empatia i plaer. Quan es pren per via oral, els efectes comencen en 30 a 45 minuts i duren tres a sis hores.

MDMA va ser sintetitzada per primera vegada el 1912 pel químic de Merck Anton Köllisch. Va ser utilitzada per millorar la psicoteràpia a partir de la dècada de 1970 i es va popularitzar com a droga de carrer a la dècada de 1980. La MDMA està comúment associada amb festes de ball, raves i música de dansa electrònica. Les pastilles venudes com a èxtasi poden estar barrejades amb altres substàncies com efedrina, anfetamina i metanfetamina. El 2016, unes 21 milions de persones entre els 15 i els 64 anys van fer servir èxtasi (0,3% de la població mundial). Això era àmpliament similar al percentatge de persones que fan servir cocaïna o anfetamina substituïdas, però més baix que per a la cannabis o els opioides. Als Estats Units, el 2017, aproximadament el 7% de les persones han fet servir MDMA en algun moment de les seves vides i el 0,9% l'han fet l'últim any. El risc letal d'una dosi de MDMA se situa entre 1 mort en 20.000 casos i 1 mort en 50.000 casos.

Els efectes adversos a curt termini inclouen reixit dels dents, visió borrosa, sudoració i un ritme cardíac ràpid, i l'ús prolongat també pot conduir a addicció, problemes de memòria, paranoia i dificultats per dormir. S'han reportat morts a causa de l'augment de la temperatura corporal i la deshidratació. Després de l'ús, sovint les persones es senten deprimides i cansades, tot i que aquest efecte no apareix en l'ús clínic, el que suggereix que no és un resultat directe de l'administració de MDMA. La MDMA actua principalment augmentant la alliberació dels neurotransmissors serotonina, dopamina i norepinefrina en parts del cervell. Pertany a les amfetamines substituïdes classes de drogues. La MDMA és estructuralment similar a la mescalina (un psicodèlic), la metanfetamina (un estimulant), així com a les neurotransmissors monoaminas endògens com la serotonina, la norepinefrina i la dopamina.

El Servei de Medicina Interna de l'Hospital Clínic de Barcelona ha constatat que un consum recreatiu d'aquesta substància els caps de setmana durant dos o tres anys pot provocar un deteriorament cognitiu per a la resta de la vida. Això significa que aquests consumidors perden capacitat d'atenció i de concentració a causa d'una degeneració neuronal. A més, aquest equip de professionals ha constatat que aquestes conseqüències són irreversibles a llarg termini.

La MDMA té usos mèdics aprovats limitats en un petit nombre de països, però és il·legal en la major part de jurisdiccions. Als Estats Units, la Food and Drug Administration està avaluant el medicament per a ús clínic com a 2021

. Canadà ha permès la distribució limitada de MDMA mitjançant sol·licitud i aprovació per part de Health Canada. A Austràlia, pot ser recetada en el tractament del TEPT per psiquiatres específicament autoritzats.

Efectes

En general, els usuaris de MDMA informen de la manifestació d'efectes subjectius dins dels 30 a 60 minuts després de la consumició oral i arriben al pic d'efecte als 75 a 120 minuts, el qual es manté constant durant unes 3,5 hores. Els efectes psicoactius a curt termini desitjats de la MDMA s'han reportat que inclouen:

Eufòria: un sentit de benestar general i felicitat Augment de la confiança en un mateix, la sociabilitat i la percepció de facilitat de la comunicació Efectes Entactogens: increment de l'empatia o sentiments de proximitat amb altres persones i amb un mateix Pupils dilatats Relaxació i reducció de l'ansietat Augment de l'emocionalitat Un sentit de pau interior Lleus al·lucinacions Sensació, percepció o sexualitat millorades Alteració del sentit del temps L'experiència provocada per la MDMA depèn de la dosi, del context i de l'usuari. La variabilitat de l'estat alterat induït és menor en comparació amb altres psicodèlics. Per exemple, la MDMA utilitzada en festes s'associa amb una alta activitat motora, una reducció del sentit d'identitat i una baixa consciència de l'entorn. L'ús de la MDMA individualment o en petits grups en un entorn tranquil i quan es concentra, s'associa amb una major lucidesa, concentració, sensibilitat als aspectes estètics de l'entorn, una major consciència de les emocions i una millora de la capacitat de comunicació. En entorns psicoterapèutics, els efectes de la MDMA s'han caracteritzat per idees infantils, labilitat d'humor i records i estats d'ànim connectats amb experiències infantils.

El MDMA s'ha descrit com una droga "empatogènica" a causa dels seus efectes productors d'empatia. Els resultats de diversos estudis mostren els efectes de l'augment de l'empatia amb altres persones. En provar la MDMA per a dosis mitjanes i altes, es va mostrar un augment en el continuu hedònic i d'arousal. L'efecte de la MDMA en augmentar la sociabilitat és consistent, mentre que els seus efectes en l'empatia han estat més mixtos.

Ús

Recreatiu

La MDMA sovint es considera la droga de preferència dins de la cultura del rave i també s'utilitza en clubs, festivals i festes a casa. En l'entorn rave, els efectes sensorials de la música i la il·luminació sovint són molt sinergètics amb la droga. La qualitat psicodèlica de la anfetamina de la MDMA ofereix múltiples aspectes atractius als usuaris en l'entorn rave. Alguns usuaris gaudeixen de la sensació de comunió massiva per efecte dels efectes de reducció d'inhibicions de la droga, mentre que altres l'utilitzen com a combustible per a festes a causa dels efectes estimulants de la droga. La MDMA s'utilitza menys sovint que altres estimulants, típicament menys d'una vegada per setmana.

La MDMA sovint es pren conjuntament amb altres drogues psicoactives com LSD, bolets psilocibins, 2C-B i cetamina. La combinació amb LSD es coneix com "candy-flipping". Sovint, la MDMA es coadministra amb alcohol, metanfetamina i medicaments amb recepta com els ISRS amb els quals la MDMA té diverses interaccions fàrmac-fàrmac. S'han informat tres casos de coadministració de MDMA amb ritonavir; amb ritonavir tenint interaccions fàrmac-fàrmac greus i perilloses amb una àmplia gamma de drogues tant psicoactives com antipsicòtiques i no psicoactives.

Mèdic

Vegeu també: MDMA § Investigació, i Psicoteràpia assistida amb MDMA

A 2017, la MDMA no té cap indicació mèdica acceptada.Plantilla:On Abans que fos àmpliament prohibit, va tenir un ús limitat en psicoteràpia. El 2017, l'Administració de Drogues i Aliments dels Estats Units (FDA) va aprovar investigacions limitades sobre psicoteràpia assistida amb MDMA per al trastorn per estrès postraumàtic (TEPT), amb alguna evidència preliminar que la MDMA pot facilitar l'eficàcia de la psicoteràpia per al TEPT.

Altres

Petites dosis de MDMA són utilitzades per alguns practicants religiosos com a entheogen per millorar la pregària o la meditació. L'MDMA s'ha utilitzat com a complement a les pràctiques espirituals de la Nova Era.

Formes

L'MDMA s'ha fet ampliament conegut com a èxtasi (abreviat "E", "X" o "XTC"), normalment referint-se a la seva forma de pastilla, tot i que aquest terme també pot incloure la presència de possibles adulterants o diluents. El terme britànic "mandy" i el terme nord-americà "molly" es refereixen col·loquialment a l'MDMA en forma de pols cristal·lina que es creu que és lliure d'adulterants. L'MDMA també es ven en forma de sal clorhidrat, ja sigui en cristalls solts o en gelcaps. Les pastilles de MDMA a vegades es poden trobar en una forma modelada que pot representar personatges de la cultura popular, probablement per raons enganyoses. Aquestes a vegades són col·lectivament anomenades "pastilles divertides".

En part a causa de la manca d'aprovisionament mundial d'oli de sassafre —un problema en gran mesura alleujat per l'ús de mètodes de síntesi millorats o alternatius—, la puretat de les substàncies venudes com a molly s'ha trobat que varia amplament. Algunes d'aquestes substàncies contenen metilona, etilona, MDPV, mefedrona o qualsevol altre del grup de compostos coneguts com a sals de bany, a més o en lloc de l'MDMA. L'MDMA en pols varia des de l'MDMA pur fins a pastilles triturades amb una puretat del 30–40%. Les pastilles de MDMA tenen típicament una baixa puretat a causa dels agents de farciment que s'afegeixen per diluir la droga i augmentar els guanys (notablement lactosa) i els agents aglutinants. Les pastilles venudes com a èxtasi a vegades contenen 3,4-metilendioxianfetamina (MDA), 3,4-metilendioxietilanfetamina (MDEA), altres derivats d'anfetamines, cafeïna, opiats o analgèsics. Algunes pastilles contenen poc o gens d'MDMA. La proporció de pastilles d'èxtasi confiscades amb impureses semblants a l'MDMA ha variat anualment i segons el país. El contingut mitjà d'MDMA en una preparació és de 70 a 120 mg amb una puretat que ha augmentat des de la dècada de 1990.

L'MDMA és consumit generalment per via oral. També a vegades s'esnifa.

Pastilles d'èxtasi que poden contenir MDMA

Una sal de MDMA (normalment blanca) amb impureses, resultant en una descoloració marró

Cristalls de MDMA triturats (1 gram)

Efectes adversos

A curt termini

Els efectes adversos aguts són generalment el resultat de dosis elevades o múltiples, tot i que la toxicitat per dosi única pot ocórrer en individus susceptibles. Els riscos de salut física més seriosos a curt termini de l'MDMA són hipertermia i deshidratació. S'han produït casos de hiponatrèmia que posa en perill la vida o fatal (concentració excessivament baixa de sodi en la sang) en usuaris de MDMA que intenten prevenir la deshidratació consumint quantitats excessives d'aigua sense reposar electròlits.

Els efectes adversos immediats de l'ús d'MDMA poden incloure:

• Bruxisme (reixejament i contracció dels dents)
• Deshidratació
• Diarrea
• Disfunció erèctil
• Hipertermia
• Augment de la vigília o insomni
• Augment de la sudoració i transpiració
• Augment de la freqüència cardíaca i la pressió arterial
• Augment de l'activitat psicomotora
• Pèrdua de l'apetit
• Nàusees i vòmits
• Al·lucinacions visuals i auditives (rarament)

Altres efectes adversos que poden ocórrer o persistir fins a una setmana després de cessar l'ús moderat d'MDMA inclouen:

Fisiològic

Insomni Pèrdua de l'apetit Fatiga o letargia Trismus (tancament de mandíbula)

Psicològic

Anhedonia Ansietat o paranoia Depressió Impulsivitat Irritabilitat Deteriorament de la memòria Agitació

L'administració d'MDMA a ratolins causa dany al ADN al cervell, especialment quan els ratolins estan privats de son. Inclús a dosis molt baixes que són comparables a aquelles autoadministrades pels humans, l'MDMA causa estrès oxidatiu i tant trencament de la cadena senzilla com doble en l'ADN de la regió de l'hipocamp del cervell del ratolí.

Llarga durada

A 2015, els efectes a llarg termini de l'MDMA en l'estructura i funció del cervell humà no s'han determinat completament. No obstant això, hi ha evidències constants de deficits estructurals i funcionals en usuaris d'MDMA amb una exposició vital alta. Aquests canvis estructurals o funcionals semblen dependents de la dosi i poden ser menys prominents en usuaris d'MDMA amb només una exposició vital moderada (normalment <50 dosis utilitzades i <100 pastilles consumides). No obstant això, l'ús moderat d'MDMA pot seguir sent neurotòxic i què constitueix un ús moderat no està clarament establert.

Furthermore, it is not clear yet whether "typical" recreational users of MDMA (1 to 2 pills of 75 to 125 mg MDMA or analogue every 1 to 4 weeks) will develop neurotoxic brain lesions. Long-term exposure to MDMA in humans has been shown to produce marked neurodegeneration in striatal, hippocampal, prefrontal, and occipital serotonergic axon terminals. Neurotoxic damage to serotonergic axon terminals has been shown to persist for more than two years. Elevations in brain temperature from MDMA use are positively correlated with MDMA-induced neurotoxicity. However, most studies on MDMA and serotonergic neurotoxicity in humans focus more on heavy users who consume as much as seven times or more the amount that most users report taking. The evidence for the presence of serotonergic neurotoxicity in casual users who take lower doses less frequently is not conclusive.

However, adverse neuroplastic changes to brain microvasculature and white matter have been observed to occur in humans using low doses of MDMA. Reduced gray matter density in certain brain structures has also been noted in human MDMA users. Global reductions in gray matter volume, thinning of the parietal and orbitofrontal cortices, and decreased hippocampal activity have been observed in long term users. The effects established so far for recreational use of ecstasy lie in the range of moderate to severe effects for serotonin transporter reduction. ChatGPT A més, encara no està clar si els usuaris "típics" recreatius d'MDMA (1 a 2 pastilles de 75 a 125 mg d'MDMA o analògic cada 1 a 4 setmanes) desenvoluparan lesions cerebrals neurotòxiques. S'ha demostrat que l'exposició a llarg termini a l'MDMA en humans produeix una marcada neurodegeneració en estriat, hipocamp, prefrontal i terminals axonals serotonèrgics de occipital. S'ha demostrat que el dany neurotòxic als terminals axonals serotonèrgics persisteix durant més de dos anys. Les elevacions de temperatura cerebral per l'ús d'MDMA estan correlacionades positivament amb la neurotoxicitat induïda per l'MDMA. No obstant això, la majoria d'estudis sobre l'MDMA i la neurotoxicitat serotonèrgica en humans es centren més en usuaris habituals que consumeixen fins a set vegades o més la quantitat que la majoria dels usuaris informen que prenen. Les evidències de la presència de neurotoxicitat serotonèrgica en usuaris casolans que prenen dosis més baixes amb menys freqüència no són conclusives.

No obstant això, s'han observat canvis adversos en els canvis neuroplàstics de la microvasculatura cerebral i la matèria blanca del cervell en humans que utilitzen dosis baixes d'MDMA. S'ha observat una reducció de la densitat de la matèria grisa en certes estructures cerebrals en usuaris humans d'MDMA. S'han observat reduccions globals en el volum de la matèria grisa, afluixament dels còrtexs parietal i orbitofrontal, i una disminució de l'activitat hipocampal en usuaris de llarga durada. Els efectes establerts fins ara per a l'ús recreatiu de l'èxtasi es troben en el rang d'efectes moderats a severos per a la reducció del transportador de serotonina.

S'han trobat impairments en múltiples aspectes de la cognició, incloent-hi l'atenció, l'aprenentatge, la memòria, el processament visual i el son, en usuaris regulars d'MDMA. La magnitud d'aquests impairments està correlacionada amb l'ús lifetime d'MDMA i són parcialment reversibles amb l'abstinència. S'han observat diverses formes de memòria afectades per l'ús crònic d'èxtasi; no obstant això, els efectes per a les alteracions de la memòria en usuaris d'èxtasi són generalment petits en general. L'ús d'MDMA també s'associa amb un augment de la impulsivitat i la depressió.

La disminució de la serotonina després de l'ús d'MDMA pot causar depressió en els dies següents. En alguns casos, els símptomes depressius persisteixen durant períodes més llargs. Alguns estudis indiquen que l'ús recreatiu repetit de l'èxtasi està associat amb depressió i ansietat, fins i tot després de deixar de prendre la droga. La depressió és una de les principals raons per deixar de consumir-la.

En dosis altes, l'MDMA indueix una resposta neuroimmunitària que, a través de diversos mecanismes, augmenta la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica, fent així que el cervell sigui més susceptible als toxins ambientals i als patogens. A més, l'MDMA té efectes immunosupressors en el sistema nerviós perifèric i efectes proinflamatoris en el sistema nerviós central.

L'MDMA pot augmentar el risc de valvulopatia cardíaca en usuaris intensos o de llarga durada a causa de l'activació dels receptors de serotonina 5-HT_2B. L'MDMA indueix canvis epigenètics cardíacs en la metilació del ADN, particularment canvis d'hipermetilació.

Trastorns de reforç

Aproximadament el 60% dels usuaris de MDMA experimenten símptomes de retirada quan deixen de prendre MDMA. Alguns d'aquests símptomes inclouen fatiga, pèrdua d'apetit, depressió i dificultats per concentrar-se. És d'esperar que es desenvolupi una tolerància a alguns dels efectes desitjats i adversos de l'MDMA amb un ús consistent d'aquest fàrmac. Una anàlisi dèlfica de 2007 d'un grup d'experts en farmacologia, psiquiatria, dret, policia i altres àmbits va estimar que l'MDMA té un potencial de dependència psicològica i física aproximadament de tres quartes parts a quatre cinquenes parts del de la marihuana.

S'ha demostrat que l'MDMA indueix ΔFosB en el núcleo accumbens. Com que l'MDMA allibera dopamina al estriat, els mecanismes pels quals indueix ΔFosB al nucli accumbens són analògics als d'altres psicoestimulants dopaminèrgics. Per tant, l'ús crònic de l'MDMA a dosis elevades pot provocar canvis estructurals al cervell i addicció a les drogues que es produeixen com a conseqüència de la sobreexpressió de ΔFosB al nucli accumbens. L'MDMA és menys addictiu que altres estimulants com la metanfetamina i la cocaïna. Comparat amb l'anfetamina, l'MDMA i el seu metabòlit MDA són menys reforçants.

Un estudi va trobar que aproximadament el 15% dels usuaris crònics d'MDMA complien els criteris diagnòstics de DSM-IV per dependència de substàncies. No obstant això, hi ha poques evidències d'un síndrome específic de dependència diagnosable de l'MDMA perquè l'MDMA s'utilitza típicament de manera relativament poc freqüent.

Actualment no hi ha medicaments per tractar la dependència de l'MDMA.

Durant l'embaràs

L'MDMA és una droga moderadament teratogènica (és a dir, és tòxica per al fetus). L'exposició intrauterina a l'MDMA està associada amb una neuro- i una cardiotoxicitat i un funcionament motor deteriorat. Els retards motors poden ser temporals durant la infància o de llarg termini. La gravetat d'aquests retards del desenvolupament augmenta amb un ús més intens d'MDMA.

Sobredosi

Els símptomes de sobredosi d'MDMA varien ampliament a causa de la implicació de múltiples sistemes d'òrgans. Alguns dels símptomes de sobredosi més evidents es detallen a la taula següent. El nombre d'instàncies d'intoxicació fatal per MDMA és baix en relació amb les seves taxes d'ús. En la majoria de les morts, l'MDMA no era l'única droga involucrada. La toxicitat aguda es deu principalment al síndrome serotoninèrgic i als efectes simpatomimètics. Els efectes simpatomimètics es poden gestionar amb carvedilol. La toxicitat de l'MDMA en cas de sobredosi pot ser exacerbada per cafeïna, amb la qual sovint es talla per augmentar el volum. S'ha publicat un esquema per al maneig de la toxicitat aguda de l'MDMA que es centra en el tractament de la hipertermia, la hiponatremia, el síndrome serotoninèrgic i la fallida d'òrgans múltiples.

Símptomes de sobredosi

Sistema	Sobredosi lleu o moderada	Sobredosi severa
Cardiovascular		Coagulació intravascular disseminada Hemorràgia intracranial Severa hipertensió o hipotensió Hemorràgia hipotensiva
Sistema nerviós central	Hiperreflexia Agitació Confusió mental Paranoia Psicosi estimulant	Dèficit cognitiu i deteriorament de la memòria potencialment fins al punt d'amnèsia retrògrada o amnèsia anterògrada Coma Convulsións Al·lucinacións Pèrdua de consciència Síndrome serotoninèrgic
Musculoesquelètic		Rigidesa muscular Rabdomiòlisi (és a dir, descomposició ràpida dels músculs)
Respiratori		Síndrome de distrès respiratori agut
Urinaris		Lesió renal aguda
Altres		Edema cerebral Hepatitis Hiperpirexia (un augment de la temperatura corporal que posa en perill la vida superior o igual a 40.0 o) Hiponatrèmia (Síndrome de la secreció inapropiada de l'hormona antidiürètica)

Interaccions

Es poden produir diverses interaccions medicamentoses entre l'MDMA i altres medicaments, inclosos els medicaments serotoninèrgics. L'MDMA també interactua amb medicaments que inhibeixen les enzims CYP450, com ara el ritonavir (Norvir), especialment els inhibidors de la CYP2D6. Reaccions que posen en perill la vida i la mort han ocorregut en persones que van prendre MDMA mentre prenien ritonavir. L'ús simultani d'altres medicaments serotoninèrgics amb dosis altes d'MDMA pot provocar una condició que posa en perill la vida anomenada síndrome serotoninèrgic. També s'ha informat de sobredosis severes que van provocar la mort en persones que van prendre MDMA en combinació amb certs inhibidor de la monoamina oxidasa (IMAO), com ara fenelzina (Nardil), tranilcipromina (Parnate) o moclobemida (Aurorix, Manerix). S'ha demostrat que els inhibidor de la recaptació de serotonina com ara la citalopram (Celexa), la duloxetina (Cymbalta), la fluoxetina (Prozac) i la paroxetina (Paxil) bloquegen la majoria dels efectes subjectius de l'MDMA. Els inhibidor de la recaptació de noradrenalina com ara la reboxetina (Edronax) s'ha trobat que redueixen l'excitació emocional i els sentiments d'estimulació amb l'MDMA, però no semblen influir en els seus efectes entactogènics o elevadors de l'estat d'ànim.

Farmacologia

Farmacodinàmica

Article principal: Anfetamina § Farmacodinàmica

L'MDMA és una anfetamina substituïda estructuralment, i un agent alliberador de monoamines mecànicament. Com altres agents alliberadors de monoamines, l'MDMA entra a les neurones monoaminèrgiques a través dels transportadors de monoamines. L'MDMA té una alta afinidad pels transportadors de dopamina, noradrenalina i serotonina, amb certa preferència per aquest últim. La substitució metilendioxil- proporciona l'activitat serotoninèrgica, ja que la majoria d'altres anfetamines substituïdes mostren una afinitat negligible pel transportador de serotonina.

La alliberació de neurotransmissors induïda pels agents alliberadors de monoamines difereix significativament de la alliberació de neurotransmissors regular, evocada per potencial d'acció. A l'interior de la neurona, l'MDMA inhibeix la VMAT2 i activa TAAR1. L'agonisme de TAAR1 resulta en la fosforilació dels transportadors de monoamines per PKA i PKC, els quals interna el transportador o inverteix la seva direcció de flux. La inhibició de VMAT2 impedeix l'empaquetament de les monoamines citosòliques dins les vesícules sinàptiques, la qual cosa permet que enlloc d'això siguin bombejades fora de la neurona pels transportadors fosforilats. El resultat final és que la neurona constantment "fuga" neurotransmissors al sinapsi, independentment de qualsevol senyal rebuda.

Farmacologia

Farmacodinàmica

Article principal: Anfetamina § Farmacodinàmica

L'MDMA té dos enantïomers, el (S)-MDMA i el (R)-MDMA. L'MDMA utilitzat recreativament és la mescla equimolar de tots dos. El (S)-MDMA causa els efectes entactogènics del racemat, ja que allibera serotonina, noradrenalina i dopamina de manera molt més eficient a través dels transportadors de monoamines. També té una major afinitat cap a 5-HT_2CR. El (R)-MDMA té un notable agonisme cap a 5-HT_2AR, la qual cosa suposadament contribueix a les lleus al·lucinacions psicodèliques induïdes per dosis altes de MDMA en humans.

Farmacocinètica

Fitxer:Principals vies metabòliques de MDMA en humans.svg

Principals vies metabòliques de MDMA en humans.

La concentració d'MDMA al sang comença a augmentar després d'uns 30 minuts, i arriba a la seva concentració màxima al torrent sanguini entre 1,5 i 3 hores després de la ingestió. Després, es metabolitza i s'excreta lentament, amb els nivells d'MDMA i els seus metabolits disminuint a la meitat de la seva concentració màxima al llarg de les pròximes hores. La durada d'acció de l'MDMA és normalment de quatre a sis hores, després de les quals els nivells de serotonina al cervell estan esgotats. Els nivells de serotonina solen tornar a la normalitat en un període de 24-48 hores.

Els metabòlits d'MDMA identificats en humans inclouen 3,4-metilèndioxianfetamina (MDA), 4-hidroxi-3-metoximetanfetamina (HMMA), 4-hidroxi-3-metoxianfetamina (HMA), 3,4-dihidroxianfetamina (DHA) (també anomenada alfa-metildopamina (α-Me-DA)), 3,4-metilèndioxifenilacetona (MDP2P) i 3,4-metilèndioxin-hidroxi-anfetamina (MDOH). Les contribucions d'aquests metabòlits als efectes psicoactius i tòxics de l'MDMA són un àmbit de recerca actiu. El 80% de l'MDMA es metabolitza al fetge i aproximadament el 20% s'excreta inalterat en la orina.

MDMA és conegut per ser metabolitzat per dues vies metabòliques principals: (1) O-demetilació seguida de metilació de la catecol-O-metiltransferasa (COMT) i/o conjugació de glucurònid/sulfat; i (2) N-dialquilació, deaminació i oxidació als derivats corresponents de l'àcid benzoic conjugats amb glicina. El metabolisme pot ser principalment per enzims de citocrom P450 (CYP450) com CYP2D6 i CYP3A4 i COMT. Sorgeixen farmacocinètiques complexes i no lineals a través de l'autoinhibició de CYP2D6 i CYP2D8, resultant en cinètica de zero ordre a dosis més altes. Es creu que això pot resultar en concentracions sostenides i més altes d'MDMA si l'usuari pren dosis consecutives de la droga.Plantilla:Primary source inline

MDMA i els seus metabolits s'excreten principalment com a conjugats, com sulfats i glucurònids. MDMA és un compost quiral i ha estat gairebé exclusivament administrat com un ractamat. No obstant això, s'ha demostrat que els dos enantiòmers exhibeixen cinètiques diferents. La disposició de l'MDMA també pot ser estereoselectiva, amb l'enantiòmer S tenint un semivida d'eliminació més curta i una major excreció que l'enantiòmer R. Les proves suggereixen que l'àrea sota la corba de concentració en sang plasma versus temps (AUC) era de dos a quatre vegades més gran per a l'enantiòmer (R) que per a l'enantiòmer (S) després d'una dosi oral de 40 mg en voluntaris humans. De la mateixa manera, la semivida plasmàtica de (R)-MDMA era significativament més llarga que la de l'enantiòmer (S) (5,8 ± 2,2 hores vs 3,6 ± 0,9 hores). No obstant això, com que l'excreció i el metabolisme d'MDMA tenen cinètiques no lineals, les semivides serien més llargues a dosis més típiques (100 mg és considerat a vegades una dosi típica).

Síntesi

Hi ha diversos mètodes disponibles per sintetitzar MDMA a través de diferents intermediaris. La síntesi original de MDMA descrita a la patent de Merck implica bromar el safrol a 1-(3,4-metilendioxifenil)-2-bromopropan i després reaccionar aquest adducte amb metilamina. La majoria de MDMA il·lícita es sintetitza utilitzant MDP2P (3,4-metilendioxifenil-2-propanona) com a precursor. MDP2P, a la vegada, es sintetitza generalment a partir de piperonal, safrol o isosafrol. Un mètode consisteix a isomeritzar el safrol a isosafrol en presència d'una base forta, i després oxidar isosafrol a MDP2P. Un altre mètode utilitza el procés de Wacker per oxidar directament el safrol al intermediari MDP2P amb un catalitzador de palladi. Un cop preparat l'intermediari MDP2P, una aminació reductiva porta a MDMA racèmic (una mescla de parts iguals de (R)-MDMA i (S)-MDMA). Es requereixen quantitats relativament petites d'oli essencial per produir grans quantitats de MDMA. L'oli essencial de Ocotea cymbarum, per exemple, típicament conté entre un 80 i un 94% de safrol. Això permet que 500 mL de l'oli produeixin entre 150 i 340 grams de MDMA.

Síntesi de MDMA a partir de piperonal

Síntesi de MDMA a partir de piperonal

Síntesi de MDMA i anàlegs relacionats a partir de safrol

Detecció en fluids corporals

La MDMA i la MDA es poden quantificar en sang, plasma o orina per monitoritzar l'ús, confirmar un diagnòstic d'envaïment o ajudar en la investigació forense d'una infracció de trànsit o d'un altre delicte o una mort sobtada. Alguns programes de detecció d'abús de substàncies confien en cabells, saliva o suor com a mostres. La majoria dels tests comercials de detecció immunoassaig d'anfetamines reaccionen significativament amb la MDMA o els seus principals metabolits, però les tècniques cromatogràfiques poden distingir i mesurar separadament cadascuna d'aquestes substàncies amb facilitat. Les concentracions de MDA a la sang o a la orina d'una persona que només ha pres MDMA, en general, són menors del 10% de les del fàrmac pare.

History

Early research and use

Patents alemanys per a la síntesi de MDMA i la posterior síntesi de metilhidrastinina presentats per Merck el 24 de desembre de 1912 i emesos el 1914

MDMA va ser sintetitzada per primera vegada el 1912 pel químic de Merck Anton Köllisch. En aquell moment, Merck estava interessada en desenvolupar substàncies que aturaven el sangrat anormal. Merck volia evitar una patent existent de Bayer per a una d'aquestes substàncies: hydrastinine. Köllisch va desenvolupar una preparació d'un anàleg de hydrastinine, el metilhidrastinine, a petició dels companys del laboratori, Walther Beckh i Otto Wolfes. El MDMA (anomenat metilsafrylamin, safrylmethylamin o N-Metil-a-Metilhomopiperonylamin en els informes del laboratori de Merck) era un compost intermedi en la síntesi del metilhidrastinine. En aquell moment, Merck no estava interessada en el MDMA en si mateix. El 24 de desembre de 1912, Merck va presentar dues sol·licituds de patent que descrivien la síntesi i algunes propietats químiques del MDMA i la seva conversió posterior a metilhidrastinine.

Els registres de Merck indiquen que els seus investigadors van tornar al compost de manera esporàdica. Una patent de Merck de 1920 descriu una modificació química del MDMA. El 1927, Max Oberlin va estudiar la farmacologia del MDMA mentre buscava substàncies amb efectes similars a l'adrenalina o efedrina, aquesta última sent estructuralment similar al MDMA. En comparació amb l'efedrina, Oberlin va observar que tenia efectes similars en el teixit múscul llis vascular, efectes més forts a l'úter i cap "efecte local a l'ull". També es va trobar que el MDMA tenia efectes sobre els nivells de sucre en sang comparables a dosis elevades d'efedrina. Oberlin va concloure que els efectes del MDMA no es limitaven al sistema nerviós simpàtic. La investigació es va interrompre "principalment a causa d'un fort augment del preu del safrylmethylamina", que encara s'utilitzava com a intermediari en la síntesi de metilhidrastinine. Albert van Schoor va realitzar proves toxicològiques simples amb el medicament el 1952, probablement mentre investigava nous estimulants o medicaments circulatoris. Després d'estudis farmacològics, la investigació sobre el MDMA no va continuar. El 1959, Wolfgang Fruhstorfer va sintetitzar MDMA per a proves farmacològiques mentre investigava estimulants. No està clar si Fruhstorfer va investigar els efectes del MDMA en els humans.

Fora de Merck, altres investigadors van començar a investigar el MDMA. El 1953 i el 1954, l'Exèrcit dels Estats Units va encarregar un estudi de toxicitat i efectes conductuals en animals injectats amb mescalina i diversos anàlegs, incloent-hi el MDMA. Realitzades a la Universitat de Michigan a Ann Arbor, aquestes investigacions es van desclassificar a l'octubre de 1969 i es van publicar el 1973. Un article polonès del 1960 de Biniecki i Krajewski que descriu la síntesi del MDMA com a intermediari va ser el primer article científic publicat sobre la substància.

Es creu que el MDMA podria haver-se utilitzat fora del context mèdic a l'oest dels Estats Units el 1968. Un informe d'agost de 1970 en una reunió de químics de laboratori forense indica que el MDMA s'estava utilitzant recreativament a l'àrea de Chicago el 1970. Es creu que el MDMA va sorgir com a substitut del seu anàleg metilèndioxiamfetamina (MDA), una droga en aquell moment popular entre els usuaris de psicodèlics que va ser classificada com a substància de l'Annex 1 als Estats Units el 1970.

Investigació de Shulgin

Alexander i Ann Shulgin a desembre de 2011

L'enginyer químic i psicofarmacòleg nord-americà Alexander Shulgin va informar que va sintetitzar el MDMA el 1965 mentre investigava compostos metilèndioxis a la Dow Chemical Company, però no va provar la psicoactivitat del compost en aquell moment. Al voltant de 1970, Shulgin va enviar instruccions per a la síntesi de la MDA N-metilada (MDMA) al fundador d'una empresa química de Los Angeles que les havia sol·licitat. Aquest individu posteriorment va proporcionar aquestes instruccions a un client al Midwest. És possible que Shulgin sospités que havia tingut un paper en l'aparició del MDMA a Chicago.

Shulgin va sentir parlar dels efectes psicoactius de la MDA N-metilada per primera vegada al voltant de 1975 d'un jove estudiant que va informar de "contingut semblant a l'anfetamina". Prop del 30 de maig de 1976, Shulgin va sentir novament parlar dels efectes de la MDA N-metilada, aquesta vegada d'un estudiant de postgrau en un grup de química medicinal que assessorava a la Universitat Estatal de San Francisco que el va dirigir a l'estudi de la Universitat de Michigan. Ella i dos amics propers van consumir 100 mg de MDMA i van informar d'experiències emocionals positives. Seguint els autoproves d'un col·lega de la Universitat de San Francisco, Shulgin va sintetitzar MDMA i el va provar ell mateix el setembre i octubre de 1976. Shulgin va informar per primer cop sobre el MDMA en una presentació en una conferència a Bethesda, Maryland, el desembre de 1976. El 1978, ell i David E. Nichols van publicar un informe sobre l'efecte psicoactiu de la droga en els humans. Van descriure el MDMA com a indutor "d'un estat de consciència alterat fàcilment controlable amb matisos emocionals i sensuals" comparable "a la marihuana, al psilocibina sense el component al·lucinogen, o a nivells baixos de MDA".

Tot i que Shulgin no va trobar les seves pròpies experiències amb el MDMA particularment potents, va quedar impressionat pels efectes desinhibidors de la droga i va pensar que podria ser útil en teràpia. Creguent que el MDMA permetia als usuaris desprendre's dels hàbits i percebre el món amb claredat, Shulgin va anomenar la droga finestra. De tant en tant, Shulgin utilitzava el MDMA per relaxar-se, referint-s'hi com al seu "martini poc calòric", i donava la droga a amics, investigadors i altres persones que creia que podrien beneficiar-se'n. Una d'aquestes persones va ser Leo Zeff, un psicoterapeuta que s'havia conegut per utilitzar substàncies psicodèliques en la seva pràctica. Quan va provar la droga el 1977, Zeff va quedar impressionat pels efectes del MDMA i va sortir de la seva semi-retirada per promoure'n l'ús en teràpia. En els anys següents, Zeff va viatjar pels Estats Units i ocasionalment a Europa, entrenant eventualment unes estimades quatre mil psicoterapeutes en l'ús terapèutic del MDMA. Zeff va anomenar la droga Adam, creient que posava els usuaris en un estat d'innocència primordial.

Els psicoterapeutes que utilitzaven MDMA creien que la droga eliminava la resposta típica de por i augmentava la comunicació. Les sessions normalment es feien a casa del pacient o del terapeuta. El paper del terapeuta es minimitzava a favor de l'autodescobriment del pacient acompanyat dels sentiments d'empatia induïts pel MDMA. La depressió, els trastorns per l'ús de substàncies, els problemes de relació, el síndrome premenstrual i l'autisme eren alguns dels trastorns psiquiàtrics que es deia que la teràpia assistida per MDMA tractava. Segons el psiquiatre George Greer, els terapeutes que utilitzaven MDMA en la seva pràctica estaven impressionats pels resultats. Anecdòticament, es deia que el MDMA accelerava molt la teràpia. Segons David Nutt, el MDMA era àmpliament utilitzat a l'oest dels Estats Units en la teràpia de parella, i se l'anomenava empatia. Només més tard es va utilitzar el terme èxtasi per a ell, coincidint amb l'augment de l'oposició al seu ús.

A la tardor dels anys 70 i al principi dels 80, "Adam" es va estendre a través de les xarxes personals de psicoterapeutes, psiquiatres, usuaris de psicodèlics i yuppies. Amb l'esperança que el MDMA pogués evitar la criminalització com la LSD i la mescalina, els psicoterapeutes i experimentadors van intentar limitar la difusió del MDMA i la informació sobre ell mentre realitzaven investigacions informals. Els primers distribuïdors de MDMA es van veure desencoratjats de realitzar operacions a gran escala per la possible legislació. Entre els anys 70 i mitjans dels 80, aquesta xarxa d'usuaris de MDMA va consumir unes 500.000 dosis.

Un petit mercat recreatiu per al MDMA es va desenvolupar a finals dels anys 70, consumint probablement unes 10.000 dosis el 1976. A principis dels anys 80, el MDMA s'utilitzava en discoteques de Boston i Nova York com Studio 54 i Paradise Garage. A inicis dels anys 80, mentre el mercat recreatiu s'ampliava lentament, la producció de MDMA estava dominada per un petit grup de químics de Boston amb finalitats terapèutiques. Havent començat la producció el 1976, aquest "Grup de Boston" no va ser capaç de satisfer la creixent demanda i sovint es produïen escassetats.

Percebent una oportunitat de negoci, Michael Clegg, el distribuïdor del sud-oest del Grup de Boston, va començar el seu propi "Grup de Texas" amb el suport financer d'amics texans. El 1981, Clegg va inventar "Èxtasi" com a terme col·loquial per al MDMA per augmentar-ne la comercialització. A partir del 1983, el Grup de Texas va començar a produir en massa MDMA en un laboratori de Texas o a importar-lo de Califòrnia i comercialitzava pastilles utilitzant estructures de vendes piramidals i números gratuïts. El MDMA es podia comprar amb targeta de crèdit i se'n pagaven impostos sobre les vendes. Sota la marca "Sassyfras", les pastilles de MDMA es venien en ampolles marrons.El Grup Texas va anunciar "festes d'èxtasi" a bars i discoteques, descrivint l'MDMA com una "droga divertida" i "adequada per ballar". L'MDMA es distribuïa obertament en bars i discoteques de l'àrea d'Austin i de Dallas–Fort Worth, i es va fer popular entre joves professionals, estudiants universitaris i persones homosexuals. L'ús recreatiu també va augmentar després que diversos traficants de cocaïna comencessin a distribuir MDMA després d'experiències amb la droga. Un laboratori de Califòrnia que va analitzar mostres de drogues enviades confidencialment va detectar per primera vegada MDMA el 1975. Durant els anys següents, el nombre de mostres d'MDMA va augmentar, eventualment superant el nombre de mostres de MDA a principis dels anys 80. Cap a mitjan anys 80, l'ús d'MDMA s'havia estès a les universitats de tots els Estats Units.

Atenció dels mitjans i programació

Estats Units

Avís del Registre Federal del 27 de juliol de 1984 sobre la programació proposada de l'MDMA

En un informe primerenc dels mitjans sobre l'MDMA publicat el 1982, un portaveu de l'Administració de Control de Drogues (DEA) va afirmar que l'agència prohibiria la droga si es trobava prou evidència d'abús. A mitjan 1984, l'ús d'MDMA es feia més evident. Bill Mandel va informar sobre "Adam" en un article del San Francisco Chronicle del 10 de juny, però va identificar erròniament la droga com a metiloximetilenodioxianfetamina (MMDA). Al mes següent, l'Organització Mundial de la Salut va identificar l'MDMA com l'única substància d'un total de vint fenetilamines que havia estat confiscada un nombre significatiu de vegades. Després d'un any de planificació i recopilació de dades, l'MDMA va ser proposada per a la classificació per part de l'Agència Antidrogues (DEA, per les seves sigles en anglès) el 27 de juliol de 1984 amb una sol·licitud de comentaris i objeccions. La DEA es va sorprendre quan diversos psiquiatres, psicoterapeutes i investigadors van objectar la classificació proposada i van sol·licitar una audiència. En un article de Newsweek publicat l'any següent, un farmacòleg de la DEA va afirmar que l'agència no coneixia el seu ús entre els psiquiatres. Es va celebrar una audiència inicial el 1 de febrer de 1985 a les oficines de la DEA a Washington, D.C., amb el jutge administratiu Francis L. Young com a president. Es va decidir celebrar tres audiències més aquell any: a Los Angeles el 10 de juny, a Kansas City, Missouri, el 10 i 11 de juliol, i a Washington, D.C., del 8 al 11 d'octubre.

Es va donar una gran atenció mediàtica a la proposta de criminalització i a la reacció dels defensors de l'MDMA, publicitat efectiva de la droga. Com a resposta a la classificació proposada, el Grup de Texas va augmentar la producció des de les estimacions de 1985 de 30.000 pastilles al mes fins a un màxim de 8.000 diàries, podent fabricar fins a dos milions de pastilles d'èxtasi en els mesos abans que l'MDMA fos il·legalitzat. Segons algunes estimacions, el Grup de Texas distribuïa 500.000 pastilles al mes només a Dallas. Segons un participant en un estudi etnogràfic, el Grup de Texas va produir més MDMA en divuit mesos que totes les altres xarxes de distribució juntes en tota la seva història. A partir de maig de 1985, l'ús de l'MDMA era generalitzat a Califòrnia, Texas, el sud de Florida i el nord-est dels Estats Units. Segons la DEA, hi havia evidència de l'ús en vint-i-vuit estats i al Canadà. A instàncies del senador Lloyd Bentsen, la DEA va anunciar una classificació d'emergència de l'Annex I de l'MDMA el 31 de maig de 1985. L'agència va citar un augment de la distribució a Texas, un ús creixent al carrer i noves evidències de neurotoxicitat de la MDA (un anàleg de l'MDMA) com a raons per a la mesura d'emergència. La prohibició va entrar en vigor un mes més tard, el 1 de juliol de 1985 en plena campanya "Digues no" de Nancy Reagan.

Com a resultat del testimoni de diversos experts que van afirmar que l'MDMA tenia un ús mèdic acceptat, el jutge administratiu que presidia les audicions va recomanar que l'MDMA fos classificada com a substància de l'Annex III. Malgrat això, l'administrador de la DEA, John C. Lawn, va anul·lar la recomanació i va classificar la droga com a Annex I. Llavors, el psiquiatre de Harvard Lester Grinspoon va demandar la DEA, argumentant que l'agència havia ignorat els usos mèdics de l'MDMA, i el tribunal federal va donar la raó a Grinspoon, qualificant l'argumentació de Lawn de "forçada" i "poc persuasiva", i va anul·lar l'estatus d'Annex I de l'MDMA. Malgrat això, menys d'un mes després, Lawn va revisar les proves i va tornar a classificar l'MDMA com a Annex I, afirmant que el testimoni expert de diversos psiquiatres que van afirmar més de 200 casos on s'havia utilitzat l'MDMA en un context terapèutic amb resultats positius podia ser rebutjat perquè no s'havien publicat en revistes mèdiques. El 2017, la FDA va atorgar designació de teràpia innovadora pel seu ús amb psicoteràpia per al TEPT. No obstant això, aquesta designació ha estat qüestionada i problematitzada.

Nacions Unides

Mentre estava ocupada programant debats als Estats Units, l'Administració per al Control de Drogues també pressionava per a la programació internacional. El 1985, el Comitè d'Experts en Dependència de Drogues de l'Organització Mundial de la Salut va recomanar que l'MDMA fos col·locat a l'Annex I de la Convenció de 1971 de les Substàncies Psicotròpiques de les Nacions Unides. El comitè va fer aquesta recomanació sobre la base de la similitud farmacològica de l'MDMA amb les drogues ja programades, els informes de tràfic il·legal al Canadà, les confiscacions de drogues als Estats Units i la manca d'un ús terapèutic ben definit. Tot i estar intrigats pels informes d'ús psicoterapèutic de la droga, el comitè va considerar que els estudis mancaven de disseny metodològic adequat i va encoratjar a continuar la investigació. El president del comitè, Paul Grof, va discrepar, considerant que el control internacional no era justificat en aquell moment i que una recomanació hauria d'esperar dades terapèutiques addicionals. La Comissió de Drogues Narcòtiques va afegir l'MDMA a l'Annex I de la convenció el 11 de febrer de 1986.

Després de la programació

Una rave de Vibe Tribe del 1995 a Erskineville, Nova Gal·les del Sud, Austràlia, que és interrompuda per la policia. L'ús de l'MDMA es va estendre globalment juntament amb la cultura rave.

Un vídeo del 2000 de l'United States Air Force que dramatitza els perills de l'ús indegut de l'MDMA

L'ús de l'MDMA en clubs de Texas va disminuir ràpidament després de la criminalització, tot i que el 1991 la droga seguia sent popular entre els joves de classe mitjana blanca i en discoteques. El 1985, l'ús de l'MDMA es va associar amb l'acid house a l'illa espanyola d'Ibiza. Després, a finals dels anys 1980, la droga es va estendre juntament amb la cultura rave al Regne Unit i després a altres ciutats europees i americanes. L'ús il·lícit de l'MDMA es va fer cada cop més estès entre adults joves a les universitats i posteriorment, a les escoles secundàries. Des de mitjan anys 1990, l'MDMA s'ha convertit en la droga de tipus amfetamínica més utilitzada per estudiants universitaris i adolescents. L'MDMA es va convertir en una de les quatre drogues il·lícites més utilitzades als Estats Units, juntament amb la cocaïna, l'heroïna i el cànnabis. Segons algunes estimacions, el 2004 només la marihuana atreia més usuaris primerencs als Estats Units.

Després que l'MDMA fos criminalitzat, la major part de l'ús mèdic es va aturar, tot i que alguns terapeutes van continuar recetant la droga il·legalment. Més tard, Charles Grob va iniciar un estudi de seguretat de dosis creixents en voluntaris sans. Estudis posteriors amb MDMA aprovats per la FDA en éssers humans han tingut lloc als Estats Units a Detroit (Universitat Estatal de Wayne), Chicago (Universitat de Chicago), San Francisco (UCSF i Centre Mèdic de Califòrnia Pacífic), Baltimore (Programa Intramural del NIDA-NIH) i Carolina del Sud. També s'han realitzat estudis a Suïssa (Hospital Universitari de Psiquiatria de Zuric), els Països Baixos (Universitat de Maastricht) i Catalunya (Universitat Autònoma de Barcelona).

"Molly", abreviatura de 'molècula', es va reconèixer com a terme col·loquial per a l'MDMA cristal·lina o en pols durant la dècada del 2000.

El 2010, la BBC va informar que l'ús de l'MDMA havia disminuït al Regne Unit en anys anteriors. Això pot ser degut a l'increment de confiscacions durant l'ús i la disminució de la producció de les substàncies precursoras utilitzades per fabricar MDMA. La substitució sense saber-ho per altres drogues, com la mefedrona i la metanfetamina, així com alternatives legals a l'MDMA, com el BZP, el MDPV i la metilona, també se sap que han contribuït a la seva disminució de popularitat.

El 2017 es va descobrir que algunes pastilles que es venien com a MDMA contenien pentilona, que pot causar una inquietud i paranoia molt desagradables.

Segons David Nutt, quan el safrol va ser restringit per les Nacions Unides per reduir l'oferta d'MDMA, els productors a la Xina van començar a utilitzar anetol en el seu lloc, però això produeix para-metoxianfetamina (PMA, també coneguda com a "Dr. Death"), que és molt més tòxica que l'MDMA i pot causar sobrecalfament, espasmes musculars, convulsions, pèrdua de coneixement i mort. Algunes vegades, les persones que volen MDMA són venudes PMA en lloc d'això.

Societat i cultura

Estat legal

L'MDMA està legalment controlat en la major part del món sota la Convenció sobre Substàncies Psicotròpiques de les Nacions Unides i altres acords internacionals, tot i que existeixen excepcions per a la recerca i l'ús mèdic limitat. En general, l'ús, la venda o la fabricació no autoritzada d'MDMA són tots delictes penals.

Austràlia

A Austràlia, l'MDMA va ser reprogramada el 1 de juliol de 2023 com a substància de l'horari 8 (disponible amb recepta) quan s'utilitza en el tractament del TEPT, tot i que resta una substància de l'horari 9 (prohibida) per a tots els altres usos. Per al tractament del TEPT, l'MDMA només pot ser prescrit per psiquiatres amb una formació i autorització específiques. Al 1986, es va declarar l'MDMA una substància il·legal a causa dels seus suposats efectes nocius i del seu potencial d'abús.. Qualsevol venda, ús o fabricació no autoritzats estan estrictament prohibits per la llei. Les llicències per a usos de recerca en humans han de ser aprovades per un reconegut comitè d'ètica en recerca humana.

A Australia Occidental, segons la Llei d'Abús de Drogues de 1981, 4.0 g d'MDMA és la quantitat requerida per determinar un judici, 2.0 g es considera una presumpció amb la intenció de vendre o subministrar i 28.0 g es considera tràfic segons la llei australiana.

El Territori de la Capital Australiana ha aprovat legislació per despenalitzar la possessió de petites quantitats d'MDMA, amb entrada en vigor prevista per a l'octubre de 2023.

Regne Unit

Al Regne Unit, l'MDMA es va fer il·legal el 1977 mitjançant una ordre de modificació de la Llei d'Abús de Drogues de 1971 existent. Tot i que l'MDMA no es va nomenar explícitament en aquesta legislació, l'ordre va ampliar la definició de drogues de Classe A per incloure diversos fenetilamines amb substitució d'anells. Per tant, la droga és il·legal de vendre, comprar o tenir sense llicència al Regne Unit. Les penes inclouen un màxim de set anys i/o una multa il·limitada per possessió; cadena per vida i/o multa il·limitada per producció o tràfic.

Alguns investigadors com David Nutt han criticat la programació de l'MDMA, que va determinar ser una droga relativament inofensiva. Un editorial que va escriure a la Journal of Psychopharmacology, on va comparar el risc de dany per muntar a cavall (1 esdeveniment advers en 350) amb el de l'èxtasi (1 de cada 10.000), va resultar en el seu acomiadament així com en la renúncia dels seus col·legues del ACMD.

Estats Units

Als Estats Units, l'MDMA està llistada al Annex I de la Llei de Substàncies Controlades. En una audiència judicial federal el 2011, l'American Civil Liberties Union va argumentar amb èxit que la directriu de condemna per a l'MDMA/èxtasi es basa en ciència desactualitzada, que porta a condemnes excessives a presó. Altres tribunals han confirmat les directrius de condemna. El United States District Court for the Eastern District of Tennessee va explicar la seva decisió assenyalant que "un jutge individual d'un districte judicial federal simplement no pot reunir recursos semblants als disponibles per a la Comissió per abordar les múltiples qüestions involucrades en determinar una equivalència adequada de drogues."

Netherlands

Els Països Baixos mantenen l'MDMA a la Llista I, segons el Comitè d'Experts de la Llista (Expertcommissie Lijstensystematiek Opiumwet), que va emetre un informe el juny de 2011. Aquest informe va discutir l'evidència dels danys i l'estat legal de l'MDMA, i va argumentar a favor de mantenir-la en aquesta llista.

Canada

A Canadà, l'MDMA està classificada com a Llista 1 ja que és un anàleg de l'anfetamina. La Controlled Drugs and Substances Act es va actualitzar com a resultat de l'Safe Streets and Communities Act canviant les anfetamines de la Llista III a la Llista I al març de 2012. El 2022, el govern federal va concedir a Colúmbia Britànica una exenció de 3 anys, legalitzant la possessió de fins a 2.5 grams (0.088 oz) d'MDMA a la província des de febrer de 2023 fins a febrer de 2026.

Demographics

En el 2014, el 3,5% dels joves de 18 a 25 anys havien utilitzat MDMA als Estats Units. A la Unió Europea, fins al 2018, el 4,1% dels adults (de 15 a 64 anys) havien utilitzat MDMA almenys una vegada a la seva vida, i el 0,8% l'havia utilitzat l'any passat. Entre els adults joves, el 1,8% havia utilitzat MDMA l'any passat.

A Europa, s'estima que el 37% dels habitants habituals de les discoteques d'entre 14 i 35 anys van fer servir MDMA l'any passat, segons el Informe Europeu sobre Drogues del 2015. La prevalença més alta d'ús d'MDMA durant un any a Alemanya el 2012 va ser del 1,7% entre les persones de 25 a 29 anys, en comparació amb una mitjana de la població del 0,4%. Entre els usuaris adolescents als Estats Units entre el 1999 i el 2008, les noies tenien més probabilitats d'utilitzar MDMA que els nois.

Economia

Europa

El 2008, el Centre de Vigilància de Drogues i Toxicomanies d'Europa va observar que tot i que hi havia alguns informes de pastilles que es venien per tan sols 1 €, la majoria de països d'Europa van informar que els preus de venda habituals es trobaven en el rang de 3 a 9 € per pastilla, generalment contenint de 25 a 65 mg de MDMA. Pel 2014, el EMCDDA va informar que el rang era més habitualment entre 5 i 10 € per pastilla, generalment contenint de 57 a 102 mg de MDMA, tot i que la MDMA en forma de pols s'estava tornant més comuna.

Amèrica del Nord

L'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte va afirmar en el seu Informe Mundial de Drogues de 2014 que els preus de venda de l'èxtasi als Estats Units varien des de 1 dòlar fins a 70 dòlars per pastilla, o des de 15.000 fins a 32.000 dòlars per quilogram. Una nova àrea de recerca anomenada Intel·ligència de Drogues té com a objectiu monitorar automàticament les xarxes de distribució basades en tècniques de processament d'imatges i aprenentatge automàtic, en què una imatge de pastilla d'èxtasi s'analitza per detectar correlacions entre diferents lots de producció. Aquestes noves tècniques permeten als científics de la policia facilitar el monitoratge de les xarxes de distribució il·lícites.

A octubre de 2015, la major part de la MDMA als Estats Units es produeix a Columbia Britànica, Canadà i és importada per organitzacions criminals transnacionals amb base a l'Àsia al Canadà. El mercat de la MDMA als Estats Units és relativament petit comparat amb la metanfetamina, la cocaïna i l'heroïna. Als Estats Units, al voltant de 0,9 milions de persones van fer servir èxtasi el 2010.

Austràlia

La MDMA és particularment cara a Austràlia, costant 15–30 dòlars australians per pastilla. Pel que fa a les dades de puresa per a la MDMA australiana, la mitjana és d'aproximadament el 34%, variant des de menys d'un 1% fins a aproximadament un 85%. La majoria de pastilles contenen 70–85 mg de MDMA. La major part de la MDMA entra a Austràlia des dels Països Baixos, el Regne Unit, l'Àsia i els Estats Units.

Logos corporatius a les pastilles

Un nombre de fabricants d'èxtasi marquen les seves pastilles amb un logotip, sovint sent el logotip d'una corporació no relacionada. Algunes pastilles mostren logotips de productes o mitjans populars entre els nens, com ara Shaun the Sheep.

Investigació

Vegeu també: Llista d'ansiolítics investigacionals i Teràpia psicodèlica

El 2017, els metges del Regne Unit van iniciar el primer estudi clínic de la MDMA en el consum d'alcohol.

S'ha estudiat la possibilitat que la MDMA s'utilitzi com a antidepresiu d'acció ràpida en assajos clínics, però a partir del 2017 les proves sobre eficàcia i seguretat eren insuficients per arribar a una conclusió. Una revisió del 2014 sobre la seguretat i l'eficàcia de la MDMA com a tractament per a diversos trastorns, especialment TEPT, va indicar que la MDMA té eficàcia terapèutica en alguns pacients; no obstant això, va destacar que s'han de tractar qüestions sobre la controlabilitat de les experiències induïdes per la MDMA i la recuperació neuroquímica. L'autor va assenyalar que l'oxitocina i la D-cicloserina són co-drogues potencialment més segures en el tractament del TEPT, tot i que amb evidència limitada d'eficàcia. Aquesta revisió i una segona revisió corroboradora d'un autor diferent van concloure totes dues que, a causa del potencial demostrat de la MDMA per causar danys duradors en humans (per exemple, neurotoxicitat serotoninèrgica i deteriorament persistent de la memòria), "cal realitzar considerablement més recerca" sobre la seva eficàcia en el tractament del TEPT per determinar si els beneficis potencials del tractament superen el potencial de dany a un pacient.

La MDMA combinada amb psicoteràpia s'ha estudiat com a tractament per al trastorn d'estrès postraumàtic, i quatre assajos clínics proporcionen evidències moderades a favor d'aquest tractament. No obstant això, la manca d'enfaixatge adequat dels participants probablement condueix a una sobrestimació dels efectes dels tractaments degut als alts nivells d'expectativa de resposta. A més, no hi ha assajos que comparin la psicoteràpia assistida amb MDMA per al TEPT amb els tractaments psicològics existents basats en evidències per al TEPT, que sembla aconseguir efectes de tractament similars o millors en comparació amb els aconseguits amb la psicoteràpia assistida amb MDMA.

El 2018, els investigadors van identificar la MDMA com a psicoplastogen, que fa referència a un compost capaç de promoure la neuroplasticitat i va rebre la designació de "teràpia revolucionària" per part de l'Administració de Medicaments i Aliments per al tractament del TEPT.

Enllaços externs

• MDMA
• A Multi-Site Phase 3 Study of MDMA-Assisted Therapy for PTSD (MAPP2)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: MDMA