Akbar

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Akbar el Gran)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tango Globe of Letters.svg
 L'article necessita algunes millores de traducció.
El text pot contenir fragments sense traduir o traduccions automàtiques de paraules i/o títols d'obres que poden no correspondre al seu equivalent en català. Col·laboreu-hi!
No s'ha de confondre amb Ackbar.
Per a altres significats vegeu «Na'im Akbar».
Jalal-ud-Din Muhammad Akbar
جلال الدین محمد اکبر, en urdú
जलालुद्दीन मुहम्मद अकबर, en hindi
transliteració hunteriana: Jalāl ud-Dīn Muḥammad Akbar
Sa Majestat Al-Sultan al-'Azam wal Khaqan al-Mukarram, Imam-i-'Adil, Sultan ul-Islam Kaffatt ul-Anam, Amir ul-Mu'minin, Malik-e-Hindustan, Khalifat ul-Muta'ali Sahib-i-Zaman, Padshah Ghazi Zillu'llah ['Arsh-Ashyani], Shahanshah-E-Sulatanat Ul Hindiya Wal Mughaliya, Emperador d'Índia
Predecessor Humayun
Successor Jahangir
Regent Bairam Khan (1556–1561)
Esposes 36 dones incloent Mariam-uz-Zamani
Descendència
Jahangir, Murad, Danyal, i 6 altres filles
Nom complet
Abu'l-Fath Jalal ud-din Muhammad Akbar I
Casa Timurid
Pare Humayun
Mare Hamida Banu Begum[1]
Nascut 15 d'octubre de 1542
Umerkot, Sind
Mort 27 d'octubre de 1605 (als 63 anys)
Fatehpur Sikri, Agra
Religió Din-i-Ilahi

Jalal-ud-Din Muhammad Akbar també conegut com Rei dels Reis Akbar-e-Azam o Akbar el Gran (14 d'octubre de 1542 – 27 d'octubre de 1605),[2][3] fou el tercer Emperador Mogol. Era descendent de Timurid; fill de l'Emperador Humayun, i nét de l'Emperador Mogol Zaheeruddin Muhammad Babur, governant que va fundar la dinastia Mogol a Índia. Al final del seu regnat el 1605 l'Imperi Mogol cobria la major part de l'Índia septentrional i central. És apreciat per tenir un punt de vista liberal en totes les seves creences i fe i durant la seva era, la cultura i l'art van arribar al zenit quan es compara amb els seus predecessors.

Akbar tenia 13 anys quan va ascendir al tron mogol a Delhi (febrer de 1556), després de la mort del seu pare Humayun.[4] Durant el seu regnat, va eliminar les amenaces militars dels poderosos descendents paixtuns de Xer-Xah Suri, i a la Segona Batalla de Panipat va guanyar clarament a l'autodeclarat nou rei hindi Hemu.[5][6] Va trigar prop de dues dècades més consolidar el seu poder i posar sota el seu reialme totes les parts septentrionals i centrals de l'Índia. Akbar va influir tot el subcontinent indi ja hi que regnava a, pràcticament, tots els seus territoris. Com a emperador, Akbar va consolidar el seu poder amb una intensa activitat diplomàtica amb la poderosa casta hindú Rajput, i casant-se amb princeses Rajput.[5][7]

El regne d'Akbar va influenciar molt l'art i la cultura al país. Era un gran patró d'art i arquitectura.[8] Va tenir un gran interès en la pintura, i tenia les parets dels seus palaus adornades amb murals. A banda de fomentar el desenvolupament de l'escola mogol, també va patrocinar l'estil de pintar europeu. Era afeccionat a la literatura, i tenia obres en sànscrit traduïdes al persa i escriptures perses traduïdes en sànscrit a part de tenir força obres perses il·lustrades per pintors de la seva cort.[8] Durant els primers anys del seu regnat, es mostrava intolerant cap als hindis i altres religions, però més tard va exercir tolerància cap a fes no islàmiques revertint algunes de les estrictes lleis sharia. Durant els seus primers anys del seu regnat, va mostrar una actitud intolerant envers a la religió hindú i a altres, però més tard sí que les va tolerar.[9][10][11] La seva administració incloïa nombrosos propietaris hindis, cortesans i generals militars. Akbar va començar una sèrie de discussions on els erudits musulmans debatien qüestions religioses amb hindis, jainistes, zoroastrians i jesuïtes romans catòlics portuguesos. Va tractar aquests líders amb gran consideració irrespectuós de la seva fe, i els reveria. No només subvencionava terres i diners per les mesquites però la llista de receptors incloïen un gran nombre de temples hindis a l'Índia septentrional i central, i esglésies cristianes a Goa.

Taula de continguts

Biografia [modifica]

Akbar va néixer el 14 d'octubre de 1542 (el quart dia del Rajab, 949 AH), a la Fortalesa Rajput d'Umerkot a Sindh (actualment Pakistan), on l'Emperador Humayun i la seva recent casada esposa, Hamida Banu Begum, filla de Shaikh Ali Akbar Jami, un Shia persa, estaven refugiats. Després de la captura de Kabul per Humayun, va tenir lloc la cerimònia de circumcisió de Badruddin i es va canviar la seva data de naixement i el seu nom per fer fora els bruixots malignes[12] i Humayun el va reanomenar a Jalal-ud-din Muhammad, un nom que havia sentit en el seu somni a Lahore.[3] Part 10:..the birth of Akbar Humayun nama, Columbia University.

Akbar de petit

Humayun fou portat a l'exili a Pèrsia pel líder Pashtun Sher Shah Suri.[13] Akbar no va anar a Pèrsia amb els seus pares però va créixer al poble de Mukundpur a Rewa (actualment Madhya Pradesh). Akbar i el príncep Ram Singh I, qui més tard va esdevenir el Maharajah de Rewa, van créixer junts i sempre van ser amics íntims. Més tard, Akbar es va moure a l'est de l'Imperi safàvida (avui en dia part d'Afganistan) on va créixer amb el seu oncle Mirza Askari. Va passar la seva joventut aprenent a caçar, córrer i lluitar, i l'oncle el va fer un guerrer fort i valent, però mai va aprendre a llegir o a escriure. Això, tanmateix, no li va impedir la seva recerca al coneixement com es deia que quan es va retirar als vespres li llegien.[14] El novembre de 1551, Akbar es va casar amb la seva cosina primera, Ruqaiya Sultan Begum, a Jalandhar.[15] La Princesa Ruqaiya fou l'única filla del seu oncle patern, Hindal Mirza, i fou la seva primera dona i consort principal.[16]

Seguint el caos sobre la successió del fill de Sher Shah Suri Islam Shah, Humayun va reconquerir Delhi el 1555, liderant un exèrcit parcialment proveït pel seu aliat persa Tahmasp I. Uns mesos més tard, Humayun va morir. El guàrdia d'Akbar, Bairam Khan, va ocultar la mort per preparar la successió d'Akbar. Akbar va succeir a Humayun el 14 de febrer de 1556, mentre estaven en el mig de la guerra contra Sikandar Shah per reclamar el tron mogol. A Kalanaur (Punjab), Akbar, de 13 anys, fou entronat per Bairam Khan en una nova plataforma construïda, la qual encara es manté.[17][Enllaç no actiu][18] Fou proclamat Shahanshah (paraula persa per "Rei dels Reis"). Bairam Khan va regnar en comptes d'Akbar fins que ell va ser gran.[19][20]

L'imperi mogol al naixement (verd) i la mort (marró fosc) d'Àkbar

A la mort de Xer Xa (24 de gener de 1556) amb només 14 anys, va decidir recuperar l'Índia. Amb l'ajut del seu tutor Bairam Khan es va enfrontar als Sur i a un hindú de nom Hemu que s'havia proclamat raja Vikramaditya. Hemu fou derrotat a la batalla de Panipat el 5 de novembre de 1556 i el 1557 es va sotmetre Sikandar Shah Sur. El 1560 Bayram Khan fou apartat del poder i durant quatre any va quedar sota influència de les dones de l'harem i parents materns.

El 1561 dominava el Panjab i Multan, la conca del Ganges i el Jumna entre Panipat i Allahabad, la regió fins al peu de l'Himàlaia, Gwalior i Ajmer. El seu germanastre Muhammad Halim dominava Kabul. Kandahar era persa. Els seus rivals eren els soldanats de Gujarat i Khandesh, els cinc soldanats del Dècan (Berar, Bidar, Ahmadnagar, Bijapur i Golconda) i el regne hindú de Vijayanagar. Caixmir, Rajputana i Gondwana estaven en mans de caps independents i Bihar i Bengala pertanyien a l'afganès Sulayman Kararani. A més els portuguesos tenien possessions a la costa.

El 1562 va conquerir Malwa; el 1564 el regne gond d'Harha-Katanga a Gondwana; el 1568 Čitor (Chitor), el 1569 Ranthambor i Kalandjar (al Bundelkhand) , el 1573 Gujarat, i el 1576 Bengala. Això el va fer sobirà de tota l'Índia del nord excepte el Sind inferior. El 1586 va conquerir el Caixmir, el 1591 Sind, el 1592 Orissa, el 1594 Balutxistan i Makran, i el 1595 Kandahar. Entre aquest any i el 1601 va fer una sèrie de campanyes al Dècan en les que va annexionar Berar, Khandesh i part d'Ahmadnagar.

Va morir el 1605 i el seu imperi comprenia 15 subes o províncies: Kabul i Caixmir, Lahore, Multan i Sind, Delhi, Oudh, Agra, Ajmer, Ahmadabad, Malwa, Allahabad, Bihar, Bengala, Khandesh, Berar, Ahmadnagar (la part conquerida)

Personalitat [modifica]

La cort d'Àkbar, en una il·lustració de l'Akbarnama

Es diu que Àkbar va ser un savi i just governant. El seu fill i hereu, Jahangir, en les seves memòries, va escriure efusius elogis d'Àkbar del caràcter, i desenes d'anècdotes per il·lustrar les seves virtuts.[21]

D'acord amb Jahangir, la cara d'Àkbar era com el groc del blat. Antoni de Montserrat, el jesuïta català que va visitar la seva cort el va descriure clarament com un blanc. Àkbar no era alt però sí d'una constitució corpulenta i molt àgil. Fou també conegut per diversos actes de valentia. Un d'aquests incidents es van produir en el seu camí de retorn a Agra des de Malwa, quan Àkbar tenia 19 anys d'edat. Àkbar cavalcava sol, avançant-se a la seva escorta i s'hagué d'enfrontar a una tigressa que, juntament amb les seves cries, van sortir d'entre els arbustos. Quan la tigressa va atacar l'emperador aquest aconseguí matar l'animal amb un únic cop de la seva espasa. Quna arribà la seva escorta van trobar Àkbar dret i en silenci al costat de l'animal mort.[22]

Abul Fazal, i fins i tot el crític Badayuni, el van descriure com una persona amb capacitat de lideratge. Va ser notable pel seu comandament de l'exèrcit durant les batalles i, com Alexandre el Gran, sempre estava disposat a arriscar la seva vida, independentment de les conseqüències polítiques. Sovint entrava amb el seu cavall al riu crescut durant l'estació plujosa i el creuava amb seguretat. Rarament permetia la crueltat i es diu que havia estat afectuós amb els seus familiars. Va perdonar al seu germà Hakim, que era un rebel penedit. Tanmateix, en rares ocasions, tractà amb crueltat els delinqüents, com el seu oncle matern Muazzam i amb Adham Khan.

Àkbar i Tansen, visitant a Swami Haridas a Vrindavan. Pintura cap el 1750)

Es diu que era molt moderat en la seva dieta. A l'Ain-e-Akbari s'esmenta que durant els seus viatges, i també a la llar, Àkbar bevia aigua del riu Ganges, a la que anomenava "l'aigua de la immortalitat". Deixava servidors estacionats a Sorun, i després a Haridwar, per recollir i enviar l'aigua en flascons tancats, a onsevulla que ell s'intal·lava.[23] Segons les memòries de Jahangir, va ser amant de les fruites però no de la carn, que va deixar de menjar en els darrers anys de la seva vida. Des del punt de vista religiós, va ser més tolerant que molts dels governants musulmans anteriors i posteriors a ell. Jahangir va escriure:[21]

« De la mateixa manera que en l'ample espai de la compassió divina hi ha espai per a totes les classes i seguidors de tots els credos, de manera que ... en els seus dominis, ... hi ha lloc per als professors de religions oposades, per a creences bones i dolentes , i el camí cap els copflcites es va tancar. Sunnites i xiïtes es van reunir en una mesquita, i els francs i jueus en una església, i observen les seves pròpies formes de culte. »

Per defensar la seva observació que la parla segueix a l'audició, va portar a terme un experiment de privació d'escoltar parlar una llengua, criant infants en aïllament, que tampoc no se'ls permetia parlar, i va assenyalar que a mesura que es desenvolupaven, seguien sent muts.[24]

Administració [modifica]

Va suprimir les funcions d'encarregat de finances (wakil-i mutlak) que van passar al diwan o al wazir (1564). Així el diwan va esdevenir el principal càrrec. Altres càrrec importants eren:

  • Mir bakshi, tresorer, cap d'administració militar i cap d'estat major
  • Mir Saman, manufactures i productes imperials
  • Sadr al-Sudur, cadi principal i cap de justícia (el 1581 es van crear 6 sadr al-sudur provincials i es van rebaixar les competències del principal)

Les provincies (subas) estaven dividides en districtes (sarkars) i aquestos dividits en parganes (pargana) o mahalls. Els governadors provincials eren nomenats per temps breu i estaven rodejats de tot un cos de funcionaris nomenats pel govern central.

El 1579 o 1580 es va inaugurar un nou sistema fiscal anomenat dah sala basat en la producció dels deu anys anteriors.

En religió va tenir una política de tolerància universal (sulh-i kull) Suprimí l'impost anomenat jizya que gravava únicament els no musulmans, en general hindús, que eren la població majoritària del seu imperi. El 1579 el poder dels ulemes fou restringit i Àkbar va assolir la decisió sobre totes les controvèrsies (decret de la infal·libilitat). Convençut que totes les religions tenien un costat bo, el 1580 fundà un moviment religiós sincrètic entre l'islam i l'hinduisme anomenat Din-i ilahi ("religió divina") amb l'objectiu que aquesta mesura unís el regne, però no va tenir èxit.

En els diàlegs i debats religiosos organitzats per Àkbar hi prengué part, entre altres, el jesuïta català de Vic Antoni de Montserrat,[25] qui l'acompanyà en els seus viatges[26] i n'escrigué una crònica en llatí, Mongolicae legationis commentarius.[27]

Organització militar [modifica]

Akbar va organitzar el seu exèrcit així com la noblesa per significats d'un sistema anomenat el mansabdari. Sota aquest sistema, cada oficial de l'exèrcit tenia assignat un rang (un mansab), i un nombre de cavalleria que havia de subministrar a l'exèrcit imperial. Els mansabdars estaven dividits en 33 classes. Els tres rangs que comandaven, que tenien entre 7000 i 10000 tropes, normalment estaven reservats pels prínceps. Altres rangs entre 10 i 5000 estaven assignats a altres membres de la noblesa. L'exèrcit permanent era força petita i les forces imperials consistien majoritàriament en contingents mantinguts pels mansabdars. Les persones normalment es designaven a un baix mansab i després ascendides, basant-se en el seu mèrit com també el favor a l'emperador.[28] Cada mansabdar es necessitava per mantenir un nombre concret de soldats de cavalleria i dues vegades aquest nombre de cavalls. El nombre de cavalls era més gran perquè necessitaven descansar i ser ràpidament reemplaçats en temps de guerra. Akbar va utilitzar mesures estrictes per assegurar-se un alt nivell de qualitat de les forces armades; els cavalls s'inspeccionaven regularment i normalment només s'utilitzaven cavalls àrabs.[29] Els mansabdars eren ben remunerats pels seus serveis i constituïen el servei del món més ben pagat en el seu moment.[28]

Mort i llegat [modifica]

Porta del mausoleu d'Akbar a Sikandra, Agra, 1795

El 3 d'octubre de 1605, Akbar es va posar malalt amb un atac de disenteria, del que mai es va recuperar. Es creu que va morir cap el 27 d'octubre de 1605, després de la qual el seu cos es va enterrar a un mausoleu a Sikandra, Agra.[30]

Akbar va deixar un llegat ric tant per l'Imperi Mogol com pel subcontinent indi en general. Firmament arrelava l'autoritat de l'Imperi mogol a Índia i més enllà, després de que havia estat amenaçat per afganesos durant el regnat del seu pare,[31] establint la seva superoiritat militar i diplomàtica.[32] Durant el seu regnat, la natura de l'estat va canviar a una secular i liberal, amb èmfasi en la integració cultural. També va introduir algunes reformes socials pel futur, incloent prohibir sati, legalitzant casaments de vídues i apujant l'edat de casament.

Els descendents mogols inclouen Imran Mogol Imgran (1986-present) que resideix a Antiga Lahore, Pakistan.[33]

Citant fusió d'Akbar dels disparats 'feus' d'Índia en l'Imperi mogol així com el llegat de "pluralisme i tolerància" que "subratlla els valors de la república d'Índia moderna", el magazín Time va incloure el seu nom en la llista des 25 millors líders del món.[34]

Vegeu també [modifica]

Referències [modifica]

  1. ↑ La mare d'Akbar viatja en vaixell cap a Agra
  2. ↑ «Akbar». TENNYSON'S OWN NOTES TO AKBAR'S DREAM.
  3. ↑ 3,0 3,1 Conversion of Islamic and Christian dates (Dual) As per the date convertor Baadshah Akbar's birth date, as per Humayun nama, of 04 Rajab, 949 AH, corresponds to 14 October 1542.
  4. ↑ Majumdar 1984, p. 104
  5. ↑ 5,0 5,1 Fazl, Abul. Akbarnama Volume II. 
  6. ↑ Prasad, Ishwari. The life and times of Humayun, 1970. 
  7. ↑ «Akbar». Columbia Encyclopedia, 2008. [Consulta: 30 May 2008].
  8. ↑ 8,0 8,1 Maurice S. Dimand. «Mughal Painting under Akbar the Great». The Metropolitan Museum of Art Bulletin, 12, 2, 1953, p. 46–51. JSTOR: 3257529.
  9. ↑ Habib 1997, p. 84
  10. ↑ Subrahmanyam, Sanjay. Mughals and Franks. Oxford University Press, 2005, p. 55. ISBN 9780195668667. 
  11. ↑ Habib 1997, p. 85
  12. ↑ Hoyland, J.S.; Banerjee S.N.. Commentary of Father Monserrate, S.J: On his journey to the court of Akbar, Asean Educational Services Published. New Delhi: Asian Educational Services, 1996, p. 57. ISBN 81-206-0807-0. 
  13. ↑ Banjerji, S.K.. Humayun Badshah. 
  14. ↑ Fazl, Abul. Akbarnama Volume I. 
  15. ↑ Eraly, Abraham. Emperors of the Peacock Throne : the Saga of the Great Mughals. Penguin books, 2000, p. 123. ISBN 9780141001432. 
  16. ↑ Jahangir. Henry Beveridge. The Tūzuk-i-Jahāngīrī: or, Memoirs of Jāhāngīr, Volumes 1-2. Munshiram Manoharlal, 1968, p. 48. 
  17. ↑ «Gurdas». Government of Punjab. Arxivat de l'original el 27 May 2008. [Consulta: 30 May 2008].
  18. ↑ History Gurdaspur district website.
  19. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta hemu
  20. ↑ Smith 2002, p. 337
  21. ↑ 21,0 21,1 Jahangir. Tuzk-e-Jahangiri (Memoirs of Jahangir), 1600s. 
  22. ↑ Garbe, Richard von. Akbar, Emperor of India. Chicago-The Open Court Publishing Company, 1909. 
  23. ↑ Abul Fazl 'Allami. Hardwar Ain-e-Akbari, Volum I, A´I´N 22. The A´bda´r Kha´nah. P 55. Traduït del original persa, per H. Blochmann, i el coronel H.S. Jarrett, Asiatic society of Bengal. Calcuta, 1873 – 1907.
  24. ↑ «1200—1750». University of Hamburg. [Consulta: 30 maig 2008].
  25. ↑ Programa Antoni de Montserrat 2009, Casa Àsia
  26. ↑ Introducció a l’edició de l’obra Ambaixador a la cort del Gran Mogol, Pagès Editors, Lleida (2002)
  27. ↑ Article sobre Antoni de Montserrat, Gran Enciclopèdia Catalana
  28. ↑ 28,0 28,1 Chandra 2007, p. 238
  29. ↑ Chandra 2007, p. 237
  30. ↑ Majumdar 1984, pp. 168–169
  31. ↑ Habib 1997, p. 79
  32. ↑ Majumdar 1984, p. 170
  33. ↑ Chandra 2006, pp. 257–258
  34. ↑ Tharoor, Ishaan. «Top 25 Political Icons:Akbar the Great». Time magazine, 4 February 2011.

Bibliografia [modifica]

Altres lectures [modifica]

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Akbar Modifica l'enllaç a Wikidata

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Akbar&oldid=11877313»