Albergínia
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Solanum melongena L. |
||||||||||||||||
L'albergínia és el fruit de la planta anomenada alberginiera (Solanum melongena). És una planta anual que no necessita un tutor tot i que pot arribar a fer fins a 150 cm d'alçada. La mata té algunes espines. La tija és pilosa i les fulles glauques, amples, i amb llargs pecíols. Les fulles són simples, de fins a 20 cm. de llarg. Les flors són de color blanc o malva amb forma d'estel de cinc puntes. El fruit, l'albergínia, és una drupa amb nombroses llavors. Pot tenir moltes formes i colors diferents. Al contrari d'altres solanàcies com el tomàquet, el pebrot o la patata, era molt utilitzada als països de parla catalana ja des d'època medieval.
Taula de continguts |
Conreu [modifica]
Originària del sud de l'Índia, sembla que a Europa aquesta planta no es va cultivar fins a finals de l'edat mitjana, quan va ser introduïda a Andalusia pels àrabs. El seu nom prové de la paraula àrab al-bâdinjân, un préstec del persa bâdengân. La forma catalana albergínia al seu torn la va adoptar el francès, i d'aquest, l'anglès britànic. L'altre nom anglès eggplant ("planta ou" en anglès) ve del fet que els fruits d'algunes varietats semblen ous per llur forma i color. El nom italià melanzana prové de la forma llatina mela insana, que significa literalment poma que embogeix; aquesta definició medieval, justificada per la presència a l'albergínia d'alguns alcaloides, va estar encoratjada pels Papes de Roma durant segles.
Necessita temperatures més altes que el tomàquet o el pebrot. Es conrea en climes tropicals o subtropicals. Si li manca aigua serà molt amargant, de mida petita i amb la pell arrugada. És una planta d'estiu i normalment es fa en regadiu en climes mediterranis.
Varietats [modifica]
- Ratllada de Gandia: varietat valenciana caracteritzada per les franges en el fruit, òptima als mesos de juliol i agost.
- Black beauty: Planta tipus de color morat fosc i allargada.
- blanca: es creu que l'alberginia original, la que van portar els àrabs a la Península, era de color blanc. És una alberginia rodona, gran i de color totalment blanc. Té un gust molt més dolç que les morades i menys amarg, però tot i ser més ben valorada organolèpticament, s'ha deixat de cultivar ja que el calze té unes espines grans i punxagudes que en dificulta el maneig al camp, el mercat i a la cuina.
- de metro: és una varietat llarga i prima, que fa entre 5 i 8 cm. d'ample, però de llarg supera fàcilment els 30-40 cm.
- Albergínia d'Almagro, petites albergínies que es presenten exclusivament en conserva.
Usos culinaris [modifica]
Les albergínies estan presents a la gastronomia de moltes zones del planeta. Són ideals per a preparar plats vegetarians. Es poden fer moltes innovacions creatives substituint carns per llesques d'albergínia o albergínia picada.[1]
Molt sovint l'albergínia apareix combinada o barrejada amb d'altres verdures com tomàquet, ceba i/o carbassó, ocra, patata, etc. Preparada d'aquesta forma és un dels ingredients essencials del mullador o xanfaina, així com de la "ratatolha" (ratatouille en francès) occitana, el "ragù" italià, el tombet mallorquí, la caponata del sud d'Itàlia[2], les "melanzane alla parmigiana" i la mussaka grega.
L'albergínia sola és ideal per preparar una bona escalivada amb all i oli d'oliva. Les albergínies també es poden preparar escabetxades i confitades.
A Turquia es prepara el plat anomenat Imam bayildi, fet amb albergínies farcides amb tomàquet, ceba i all fregides amb oli d'oliva. Hom diu que un Imam turc va perdre el coneixement davant d'aquest plat tan exquisit.[3] El Karnıyarık és bàsicament el mateix plat però amb carn picada.
El baba ghanoush àrab[4], la melitzanosalata grega i la patlıcan salatası turca, són pastes a base d'albergínia que es mengen acompanyades amb pa de pita. A l'Afganistan es prepara el "bonjon" o "bonjan", un plat picant a base d'albergínies per acompanyar d'altres plats. A l'Iran es prepara el Kashk O Bademjan a base d'albergínies i iogurt.[5]
A Tailàndia les albergínies locals són tan tendres que és costum menjar-les també crues, però normalment cal menjar l'albergínia cuita. Pot ser bullida, al forn, al foc, fregida o farcida.[6]
Al subcontinent indi, zona d'origen d'aquesta verdura, és costum de preparar, segons la zona, diverses formes de curri amb albergínies tallades a daus. Hi ha també plats de la cuina xinesa a base d'albergínia, com les "albergínies a la Sichuan", estofades i un xic dolces.[7]
Per tal de llevar-li l'amargor, justificat per l'alt contingut en solanina (una forma de nicotina), quan es prepara per a ser fregida, es pot deixar un parell d'hores amb sal i així deixa anar un suc marronós amb la major part de les substàncies amargants. A l'albergínia se li atribueix la propietat de reduir el colesterol.[8]
Referències [modifica]
- ↑ Menja sa – Educació i benestar alimentari - Sandvitx d'albergínia
- ↑ Guisat d'albergínia (Caponata) - Receptes
- ↑ The Oxford Essential Dictionary of Foreign Terms in English. Oxford University Press (anglès)
- ↑ Marie Karam Khayat i Margaret Clark Keatinge, Food from the Arab World, Khayats, Beirut, Líban. (anglès)
- ↑ Cuina persa (anglès)
- ↑ Albergínia farcida
- ↑ Szechuan Aubergine Veg HT Chinese ACC
- ↑ Murray, Michael T.; Pizzorno, Joseph; Pizzorno, Lara. The Condensed Encyclopedia of Healing Foods (en anglès). Simon and Schuster, 2006. ISBN 0743474031.
Enllaços externs [modifica]
- Conreu
- l'Alberginia. Cuina vegetariana de la conca mediterrània
- Delícies del rebost: Farcells d'albergínia i botifarra de perol
- Propietats de les albergínies
- Cuina vegetariana - L'albergínia
- Receptes de cuina vegetariana - Paté d'albergínia "Baba Ganoush"
- Farcellets d'albergínia
- Kylie Kwong Heart and Soul - Japanese aubergines with garlic, olive oil and tomatoes (anglès)
