Aristides Maillol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aristides Maillol

Aristides Maillol, pintat per József Rippl-Rónai
Naixement 8 de desembre de 1861
Banyuls de la Marenda, Rosselló
Defunció 27 de setembre de 1944 (als 82 anys)
Banyuls de la Marenda, Rosselló
Art Escultor, pintor i gravador
Influí Joaquim Claret i Vallès, Ricard Guinó
Signatura Aristide Maillol — stamp on bronze sculpture.JPG

Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 8 de desembre de 186127 de setembre de 1944) fou un escultor, pintor i gravador català.

« Aquestes idees arcaiques, gregues, foren la gran novetat que Maillol aportà en el corrent de l'escultura moderna. El que s'ha d'estimar dels antics no és pas la seva antigor; és la seva permanent, renovada novetat, que deuen a la naturalesa i a la raó, que en la naturalesa descobreixen. »
Josep Pla. «Arístides Maillol, escultor» dins Homenots, 3a sèrie. OC XXI, 19[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

A l'edat de tretze anys pinta una marina, el seu primer quadre. Als 18 anys publica una revista, La Figue; ell n'és l'únic redactor, l'impressor, l'il·lustrador i, finalment, l'únic client.

Després d'una estada a Perpinyà, marxa a París, on després de moltes temptatives és admès el 1885 a l'École des Beaux-Arts; és en aquesta època quan passa més penúries i quan fa amistat amb Antoine Bourdelle i Paul Gauguin. Va ingressar en el grup del nabís i durant una primera etapa va fer pintures i ceràmiques d'estètica nabí.[2]

Comença a interessar-se pels tapissos i en fa diverses exposicions, però el treball de la tapisseria li afecta la vista i l'obliga a abandonar definitivament aquest art. És quan es dedica exclusivament a l'escultura; molt influenciat pel seu amic Gauguin, les seves escultures tenen un caràcter alhora solemne i senzill, amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení.

El 1905 li arriba l'èxit al Saló de l'Automne, on hi exposa la Mediterrània. Aquesta lliçó nord-catalana triomfa el 1905 al Saló de Tardor de París a través d'Aristides Maillol, que, segons Maurice Denis, sap ‘unir la virtut del classicisme a la ingenuïtat del primitivisme'. La serenitat així com la força arcaïtzant de la seva obra Mediterrània, lloada per André Gide, permet reafirmar en la història de l'escultura i mitjançant el llegat grec la primacia de la forma per sobre del tema. Amb aquesta obra, Maillol obre per l'escultura un nou camp d'experimentació. El català ha sabut regenerar aquest gènere per oferir-li un gran període post-rodinià ja que si l'obra del mestre de Meudon requereix la sensació incontrolada, d'un realisme galvanitzat per una forma flamígera al límit de l'esbós, característic d'un expressionisme nòrdic, la del mestre de Banyuls de la Marenda respon a la d'un retorn a la forma pura i a la síntesi absoluta portada per la llum del Mediterrani.[3]

A partir d'ací, fa exposicions a París, Nova York, Berlín, Chicago, etc. Té encàrrecs i també il·lustra diversos llibres.

Fou molt amic de Sunyer i de Togores, i els va ajudar sovint durant l'època de l'ocupació franquista de Catalunya.[4] També ho fou de l'escultor català Joaquim Claret, qui havia treballat al seu taller de Marly-le-Roi entre 1907 i 1908.[5]

Amb la decisió dels artistes de l'Escola Rossellonesa, una vegada formats a París, de quedar-se a viure i treballar al seu país, el panorama artístic nord-català es consolida i esdevé un referent per a la nova generació d'artistes emergents. Mentre que Maillol pren per deixebles Elie Rocaries, Enric Frère, Gaspar-Maillol, per tècnics Joaquim Claret o Ricard Guinó i influencia nombrosos artistes joves com Jordi Caseblanque o Roger Maureso, per la seva banda Terrús forma Enric Escarrà i Gustau Violet i pren sota la seva protecció Marcel Gili i Pierre Bardou. Artistes com Martí Vives, Camil Descossy, Andreu Suspuglas, Lluís Cazals o Marcel Delaris fan aleshores les primeres exposicions.[3]

Maillol pinta i dibuixa molt; comença el 1940 la seva darrera estàtua: L'harmonia, que no arribarà a acabar. Mor a la seva casa de Banyuls el 27 de setembre de 1944, a l'edat de vuitanta-tres anys, després d'un accident de cotxe, quan tornava d'una visita a Raoul Dufy a Vernet dels Banys.

La casa museu[modifica | modifica el codi]

La seva casa prop de Banyuls es va inaugurar com a museu el 1994, i conté una col·lecció d'escultures i dibuixos. Un altre museu de la seva obra es va inaugurar a París el 1995, el Musée Maillol, fundat per la col·leccionista i marxant d'art, Dina Vierny, model predilecta i companya platònica de Mallol durant els últims 10 anys de la seva vida.

Maillol "parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes" i afirmava: "Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria".[6]

Obres[modifica | modifica el codi]

Escultures[modifica | modifica el codi]

La nit (Stuttgart)
  • Leda, 1900
  • Noia ajupida, circa: 1900 actualment al Museu Deu del Vendrell
  • La nit, 1902/1908, emplaçada a Stuttgart
  • Mediterrània, 1902, actualment al Museu d'Orsay
  • L'acció encadenada, 1906
  • Corredor ciclista, 1907
  • Tors d'estiu, 1910-11, emplaçada a Barcelona, al costat del MNAC
  • Monument a Cézanne, 1912/1925
  • L'Illa de França, 1925
  • Les tres nimfes, 1930/1937
  • Monument als morts de Ceret en la guerra de 1914 a 1918 (1938)
  • Monument als morts, escultura emplaçada a Portvendres,
  • Monument als morts, escultura emplaçada a Elna
  • Monument als morts, escultura emplaçada a Banyuls
  • Venus, emplaçada a Perpinyà
  • La muntanya, 1937
  • Dina, 1939/1940

Tapissos[modifica | modifica el codi]

  • El llibre
  • El Jardí
  • Música per a la princesa

Il·lustracions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «2012. Dues mirades a Maillol. Josep Pla i Torres Monsó». Fundació Josep Pla. [Consulta: 27 de gener de 2013].
  2. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 209. ISBN 84-95554-27-5. 
  3. 3,0 3,1 «Maillol i els artistes de la Catalunya del Nord». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 18/10/2012].
  4. Elpais 20 d'octubre de 2009. Vindicación de Maillol
  5. Rodríguez Samaniego, Cristina. Joaquim Claret, escultor de la Mediterrània.. 2006a ed.. 
  6. Maguí Noguer, catàleg de l'exposició Fascinació per Grècia, Museu d'Art de Girona, 2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Volum 13. Gran Enciclopèdia en Català. Barcelona: Barcelona-Edicions62 ISBN 84-297-5441-5, 2004. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aristides Maillol