Dinastia jalayírida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa

La dinastia jalayírida o jalaírida[1] fou una nissaga mongola que pren nom de la tribu mongola dels Jalàyir o Jalàïr[2] i que va governar Pèrsia i Iraq en el període d'ensorrament de la dinastia ilkhànida i fins al 1412 (al Baix Iraq fins al 1432). Alguna vegada també se l'ha anomenat ilkànida —pel nom del fundador—, però per tal d'evitar confusió amb els ilkhànides no s'acostuma a emprar.

Història[modifica | modifica el codi]

El primer membre conegut fou Ilka Nuyan, un oficial d'Hulagu; després va seguir Akbuka i més tard Husayn; finalment el verdader fundador de la dinastia Hasan ibn Amir Huseyn (conegut com a Shaykh Hasan Buzurg), governador amb Abu Said Bahadur Khan (1317-1335). Bagdad Khatun, filla d'Amir Čuban (o Čoban) i neboda del khan (ja que era filla d'una germana d'aquest darrer), es va casar amb Hasan Buzurg, que llavors governava Khurasan (1223). Abu Said es volia casar amb Bagdad Khatun. El 1325 Abu Said, agafant coma precedent a Genguis Khan, va intentar forçar a Hasan a renunciar a la seva dona per poder casar-s'hi ell mateix, però el pare de la noia, Amir Čoban, no ho va acceptar; no obstant, a la caiguda dels cobànides, Abu Said es va poder casar amb Bagdad Khatun a la que Hasan Buzurg va repudiar i a canvi va rebre el càrrec d'amir al-ulus.

El 1331/1332 Hasan Buzurg fou acusat de complotar amb la seva ex dona i fou desterrat a la fortalesa de Kumakh a l'Eufrates però al cap d'un any (comprovada la falsedat de l'acusació) fou perdonat i nomenat governador d'Anatòlia.

Quan Abu Said Bahadur Khan va morir (1335) Bagdad Khatun fou deixada de costat en favor de la seva neboda Delsad Khatun (també vídua del khan amb el que s'havia casat el 1333 o 1334). Al pujar al tron Arpa, Delsad Khatun va fugir a Bagdad amb el governador d'Iraq i Diyarbakir, Ali Padshah, que es va revoltar i va derrotar al nou khan Arpa. Delsad va donar a llum a una filla. Poc després Ali Padshah fou derrotat per Hasan Buzurg (Shaykh Hasan ibn Amir Huseyn), i llavors Delsad es va casar amb Hasan, amb el que va tenir a Shaikh Uways, que després va succeir a Hasan al front dels djalayàrides.

El 1336 Hasan Buzurg va posar al tron persa a Muhammad Khan. Es va haver d'enfrontar a la família rival dels cobànides que dirigida per Hasan Kücük va iniciar un moviment per obtenir poder. Alguns dels cobànides o clients d'aquestos, van abandonar el servei del djalayàrida Hasan Buzurg, i els revoltats van derrotar a Buzurg a Alataq (prop de Nakhichevan) el 16 de juliol de 1338. La regió de Tabriz (i tot Azerbaidjan) fou ocupada i Muhammad Khan fou executat.

Un pretendent al tron, Togha Timur, va obtenir el suport djalayàrida (que estaven establerts a Bagdad), i va sortir del Khurasan el hivern del 1339 contra els cobànides, seguint ordes d'Hasan Buzurg, que marxaria darrere seu per donar-li suport per l'altre flanc. Llavors Kücük va oferir la mà de Sati Beg, germana d'Abu Said Bahadur Khan i vídua d'amir Coban (posada al tron pels cobànides l'estiu de 1338) a Togha; aquest va enviar unes cartes de complaença a Kücük que aquest va fer arribar a Buzurg, el qual es va sentir traït i va aturar la seva progressió en ajut de Togha; aquest darrer llavors es va veure obligat a retirar-se (juliol de 1339). Llavors Hasan Buzurg va reconèixer a Djihan Timur (1339-1340).

El 1339 Kücük va atacar als djalayàrides als que va derrotar a la vall del Zarrina (Zarrina Rud) prop de Maragha. En aquesta batalla van destacar Pir Husayn i Surgan (fill d'amir Coban), i el segon fou nomenat governador d'Iraq. Però poc després, no satisfet amb el tractament donat a la seva mare Sati Beg, es va posar al servei de Buzurg que també va rebre el suport del governador del Diyarbakr i del sultà mameluc Al-Nasr, si bé aquest darrer va poder ser apartat de l'aliança per maniobres diplomàtiques d'Hasan Kücük. El 1340 Kücük va entrar a Shiraz mercès al suport del muzaffàrida Mubariz al-Din Muhammad (al que va cedir Kirman) i va cedir Isfahan (1340) a Abu Ishak Djamal al-Din (príncep de la dinastia indjúida); Shams al-Din Muhammad, germà de l'anterior, va rebre territoris al Fars. Pir Husayn fou nomenat governador de Shiraz.

Amb tots aquests fets, Ala al-Din Eretna, governador djalayàrida de l'Àsia Menor es va independitzar el 1340 o 1341 però es va enfrontar també als cobànides. Hasan Kücük va portar al tron a Sulayman (1340) i el 1343 quan va morir Hasan Kücük, Malik Ashraf, el seu germà, que regnava en nom d'Anushirwan, va obligar a Sulayman i Sati Beg a refugiar-se amb Hasan Buzurg (1344). Aquest va reconèixer a Sulayman (1346) però després va deixar el tron sense titular mantenint el mateix el títol de Ulus Beg que ja tenia sota Abu Said Bahadur Khan abans del 1335. Ashraf no va aconseguir ocupar Bagdad (1347/1348) i les províncies d'Isfahan, Kirman, Yazd i Fars (Shiraz) havien reconegut l'autoritat dels cobànides. El tron ilkhànida va restar sense cap titular que tingués el suport de Buzurg fins a la mort d'aquest el 1356.

El va succeir el seu fill Uways ibn Hasan. El mateix any Djanibek de l'Horda d'Or va enderrocar a Malik Ashraf i Uways va reconèixer a Djanibek com a sobirà de Pèrsia, però va morir el 1357 i el seu fill Birdibeg va abandonar l'Azerbaidjan que va quedar en mans d'Akhidjuk, cap de les forces de Malik Ashraf. Llavors (1358) Uways va assolir el poder i va intentar annexionar Azerbaidjan però va fracassar. El 1359 el muzaffàrida Muhammad ibn Muzaffar, que s'havia apoderat de Fars i Isfahan a la mort del cobànida Hasan Kücük, va atacar Azerbaidjan també sense èxit, però deixant debilitat a Akhidjuk. El 1260 Uways va tornar a l'Azerbaidjan i el va ocupar fàcilment.

La guerra civil entre els atabegs muzaffàrides de Fars Shah Mahmud i Shah Shudja (que havien enderrocat al seu pare Muhammad ibn Muzaffar) va facilitar el camí a Uways per a la conquesta del Fars. Shah Mahmud, que es va sotmetre, va ser confirmat com a atabeg d'Isfahan i se li va permetre ocupar Shiraz (aquests fets van tenir lloc entre 1361 i 1364). Després de 1364 l'expansió djalayàrida es va aturar.

El 1368 Uways va haver de reprimir revoltes del Shirwanshah, de Khwadja Mirdjan a Bagdad i dels kara koyunlu al Diyar Bakr. A més a més Shah Shudja fou expulsat de Shiraz. El 1370/1371 Amir Wali d'Astarabad va atacar Rayy.

Uways va morir el 1374 i el va succeir el seu fill Husayn després de la mort del seu germà gran Hasan a mans dels amirs (generals). Husayn va governar fins el 1382 però sota el control de l'amir Adil. Els seus germans, Shaykh Ali, Ahmad i Baiezit, que estaven presoners, foren alliberats i associats al poder. El 1375, mort Shah Mahmud, el seu rival Shah Shudja va poder recuperar Isfahan i atacar després l'Azerbaidjan (1376 i altre cop el 1381). En aquest temps es va lluitar contra Amir Wali i especialment contra els kara koyunlu (1377).

El 1378/1379 Shaykh Ali es va revoltar a Shushtar i es va enfrontar a Husayn i amir Adil i el 1381 va conquerir Bagdad. El 1382 Adil va atacar a Baiazet que dominava Rayy i va deixar a Husayn a Tabriz, i Ahmad, veient aquest darrer sense cap suport, es va revoltar a Ardabil i va matar al seu germà. Llavors es va haver d'enfrontar a l'altra germà Shaykh Ali, i a Adil que tornava de Rayy amb Baiazet. Ahmad va demanar ajut als kara koyunlu. Shaykh Ali va morir en lluita contra aquestos i Adil i Baiazet es van retirar a Sultaniyya. Ahmad va quedar senyor de l'Iraq i l'Azerbaidjan però no es va poder consolidar en aquest darrer territori, primer per atacs de l'Horda d'Or i després de Tamerlà, i es va retirar a Bagdad (1385) però davant els continuats atacs de Tamerlà es va refugiar en territori otomà i més tard a Egipte on va trobar a l'exili a Kara Yusuf dels kara koyunlu; va tornar a Bagdad el 1405 al morir Tamerlà i fins i tot va recuperar Tabriz però en fou expulsat pel timúrida Abu Bakr, el qual al seu torn fou rebutjat pels kara koyunlu. Ahmad va intentar recuperar Tabriz el 1410 però fou capturat pels kara koyunlu i executat. La dinastia va continuar a Bagdad fins que aquesta fou conquerida pels kara koyunlu el 1412, i llavors es van retirar al Baix Iraq, on van resistir fins el 1432. El darrer sobirà Husayn va morir al setge d'Hilla davant els kara koyunlu.

Llista de sobirans[modifica | modifica el codi]

Genealogia[modifica | modifica el codi]

 
 
 
Husayn Gurkan
 
filla d'Arghun Khan
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hasan Buzurg
1336-1356
 
Delsad Katun
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Uways I
1356-1374
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alishah
 
Husayn ibn Uways
1374-1382
 
 
 
Ahmad ibn Uways
1383-1410
 
Hasan ibn Uways
1374
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Shah Walad
1410-1411
 
Tandura Khatun
 
 
 
Ala al-Dawla
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Mahmud ibn Shah Walad
1411-1415
 
Uways II
1415-1421
 
Muhammad ibn Shah Walad
1421-1422
 
Husayn II ibn Ala al-Dawla
1424-1432
 
 
 
 

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. També es poden documentar els noms djaliyírida, djalayàrida, jalayàrida, djalaírida, segons per quina transcripció del nom de l'ancestre o tribu originària es "triï", Jalàyir, Jalàïr, Jalàyar, Djalàyir o Djalàyar.
  2. El nom d'aquesta tribu també es pot transcriure Djelair, Jelair, Djalayir, Jalayir, Djalair o Jalair.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia jalayírida
  • William Bayne Fisher, "The Cambridge History of Iran"