Hadit

Un hadit (de l'àrab حديث, ḥadīṯ, plural احاديث, aḥādīṯ, literalment "narració") és, dins de l'islam, un relat que explica una dita, feta o capteniment atribuït al profeta Muhàmmad. El conjunt dels hadits constitueixen el fonament de la sunna o pautes de comportament acceptades per la majoria dels musulmans.

Se'ls considera com una de les fonts més importants de la fe i de la pràctica islàmiques, immediatament després de l'Alcorà: especifiquen lleis, exposen discussions sobre temes teològics, com ara els mètodes de dejuni i de pregària, així com codis de conducta personal, social i comercial.

Els hadits foren transmesos oralment pels contemporanis del Profeta i els seus descendents, fins a la seva fixació per escrit. Aquesta cadena de transmissió s'anomena isnad i n'existeixen diverses recopilacions oficials (fetes cap al segle IX). L'isnad consta d'una introducció i d'una llista cronològica d'autoritats (muhàddith, transmissor del hadit) que avalen la legitimat del hadit; això fa que, segons les escoles o els diferents corrents, certs hadits siguin considerats més vàlids que d'altres.

Classificació dels hadits

Quan la ciència dels hadits es va desenvolupar al final de la dinastia omeia, els muhhàddiths van analitzar-los de manera molt rigorosa per tal de triar les tradicions entre falses o acceptables, atorgant-los-hi els graus següents:

• Admissibles (مَقْبول - maqbūl - acceptable; admès; plausible)
  • Sagrats (قُدْسِيّ - qudsī - sagrat). Es consideren portadors de la paraula divina i no de la del Profeta.
  • Autèntics (صَحيح - ṣaḥīḥ - autèntic).
  • Notables (مُتَواتِر - mutawātir - recurrent; repetit).
  • Bons (حَسَن - ḥasan - bonic; bo)
• Inadmissibles (مَردود - mardūd - refusat; descartat)
  • Febles (ضَعيف - ḍaʿīf - feble; fràgil) Sovint són apòcrifs.
  • Inventats (موضوع - mawḍūʿ - inventat) Considerats falsos, sense cap cadena de transmissió.

Reculls de hadits

Durant els primers anys d'existència de l'Estat musulmà, els legisladors, les faccions enfrontades pel poder i d'altres es van veure immersos en una frenètica recerca de fetes de Muhàmmad que servissin per a justificar els seus respectius interessos o responguessin a les seves necessitats o dubtes. Del caos existent, els estudiosos van intentar depurar i unificar els diversos costums coneguts.

Les sis recopilacions principals

Dins del sunnisme hi ha sis recopilacions considerades com a canòniques, anomenades Al-kutub as-sitta (en àrab ‏ الكتب الستة, 'Els sis llibres') i a vegades As-Siha as-Sitta ('Les sis autèntiques'). D'entre aquestes, a les dues primeres se'ls atribueix un valor gairebé equivalent al de l'Alcorà:

• Sahih Bukharí (صحيح - ṣaḥīḥ - autèntic), de Muhàmmad al-Bukharí (810-870), amb 2.602 hadits (9.082 amb les repeticions).
• Sahih Múslim, de Múslim (819-875), amb uns 2.200 hadits.
• Súnan Abi-Dàüd, d'Abu-Dàüd (817-889), amb 4.800 hadits
• Súnan at-Tirmidhí, d'At-Tirmidhí (824-893). الترمذي‎
• As-Súnan as-Sughra, d'An-Nasaí (830-916). 5.270 hadits amb les repeticions.
• Súnan Ibn Maja, d'Ibn Maja († 886), amb uns 4.000 hadits.

Altres reculls

• Músnad Àhmad ibn Hanbal, d'Àhmad ibn Hanbal (780 - 855)

Xiisme

Els xiïtes solen considerar més fiables aquells hadits recollits pels seus propis seguidors, malgrat que aquests són més tardans en popularitat, però no en proximitat a la font generadora, ja que entre aquestes recopilacions hi ha la col·lecció de comentaris d'Ibn Abbàs, cosí del Profeta. Les recopilacions dels xiïtes deriven de la transmissió directa dels descendents d'Alí i de Fàtima az-Zahrà. Tot i així, els hadits acceptats pels xiïtes no difereixen gaire dels dels sunnites, sobretot els anomenats «autèntics», excepte potser pel que fa a la cadena de transmissió.

• Ussul al-Kafí, de Muhàmmad ibn Yaqub al-Kulayní (mort el 939), amb 15.176 hadits.
• Man la yahduru-hu al-faqih, d'Ibn Babawayh (mort el 991), amb 9.044 hadits.
• At-Tahdhib, de Muhàmmad at-Tussí (mort el 1068), amb 13.590 hadits.
• Al-Istibsar, de Muhàmmad at-Tussí, amb 5.511 hadits.