Intolerància a la lactosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Intolerància a la lactosa
Classificació i recursos externs

Un got de llet
CIM-10 E73
CIM-9 271.3
OMIM 223100 150220
DiseasesDB 7238
MedlinePlus 000276
eMedicine med/3429 ped/1270
MeSH D007787

La intolerància a la lactosa és la incapacitat de l'organisme per digerir la lactosa, el sucre predominant a la llet. Aquesta intolerància és deguda a la baixa quantitat de l'enzim lactasa a l'intestí prim. La lactasa s'ocupa de separar la lactosa en galactosa i glucosa, els dos sucres simples que la componen i que el nostre organisme és capaç d'assimilar sense problemes. Quan la lactosa arriba a l'intestí prim, si no hi ha l'actuació de la lactasa, aquesta segueix el seu camí cap a l'intestí gruixut, ja que no pot ser absorbida. És llavors quan es donen els símptomes típics de la intolerància: nàusees, flatulència, diarrea o dolor abdominal, entre d'altres, depenent de la intensitat de la quantitat de lactosa que la persona toleri.

Classificació[modifica | modifica el codi]

Hi ha dos tipus principals d'intolerància a la lactosa:

  1. Intolerància primària. El dèficit primari de lactasa pot ser congènit (estrany en el nostre mitjà) o de començament tardà (a partir dels 5 anys normalment, per descens fisiològic de l'activitat lactàsica). Ve donat per l'entorn en societats que no prenen productes que continguin llet, iniciat normalment a la infància. Es troba en moltes cultures d'Àfrica i d'Àsia, on els productes industrialitzats són molt poc comuns.
  2. Intolerància secundària. Degut a malalties de la paret intestinal, com la gastroenteritis per rotavirus o enterovirus, giardiosi, la intolerància a proteïnes de llet de vaca, celiaquia, malnutrició proteïnocalòrica, etc. En aquest cas, la persona es recuperarà un cop solucionat el dany de la paret.

Biologia de la lactasa[modifica | modifica el codi]

Als mamífers usualment es redueix la producció de lactasa a mesura que el període de lactància arriba a la seva fi (el temps que triga a donar-se aquesta situació depèn de cada espècie).

La patologia de la intolerància a la lactosa pot ser donada pel fet de ser celíac, ja que la vil·li de l'intestí prim que s'encarrega de produir lactasa es destrossa. Aquesta intolerància a la lactosa és temporal. La intolerància a la lactosa associada als celíacs acaba quan el pacient ha portat una dieta sense gluten durant el temps suficient perquè la vil·li es recuperi.

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

En la intolerància a la lactosa, la funció intestinal es troba en el repte d'haver ingerit més productes làctics dels que pot digerir. Hi ha diverses respostes que es poden donar en ingerir algun aliment que contingui lactosa (nàusea, rampa, distensió i dolor abdominal, diarrea i flatulència), ja que l'extensió i severitat de les intoleràncies a la lactosa varien segons els diferents individus.

Pel que fa a l'hora de confirmar un diagnòstic, és important distingir la intolerància a la lactosa de l'al·lèrgia a la llet, que es tracta d'una resposta immune anormal a les proteïnes presents a la llet. Com que la intolerància a la lactosa és un estat normal per molts adults arreu del món i no es considera una malaltia, no es requereix un diagnòstic mèdic.[1]

Test d'alè d'hidrogen[modifica | modifica el codi]

El diagnòstic més fiable és amb el test de l'hidrogen espirat a la lactosa. Consisteix a mesurar l'hidrogen d'aire espirat després de l'administració d'una determinada quantitat de lactosa diluïda en aigua. En persones que pateixen intolerància, després d'ingerir 50 grams de lactosa dissolta en aigua, l'excreció d'hidrogen per mitjà de l'aire espirat augmenta considerablement durant unes quantes hores. És un test ràpid i bastant fiable.

Prova d'acidesa de les femtes[modifica | modifica el codi]

Estudi de les femtes per observar si es produeix un augment d'acidesa després de la ingesta de lactosa. Aquesta prova es pot utilitzar per diagnosticar intolerància a la lactosa en infants per als quals els altres tipus de proves són o bé perilloses, o bé molt poc pràctiques.

Biòpsia Intestinal[modifica | modifica el codi]

Una biòpsia intestinal pot confirmar la intolerància a la lactosa després de trobar una alta quantitat d'hidrogen a la prova d'hidrogen d'al·lè. Això no obstant, donat que aquesta prova és molt invasiva, i que requereix un laboratori molt especialitzat per a mesurar els enzims (lactases) o el RNAm a la biòpsia del teixit, aquest test s'utilitza pràcticament de manera exclusiva a la recerca clínica.

Història del diagnòstic[modifica | modifica el codi]

El físic de l'antiga Grècia Hipòcrates (460-370 a.C.), primer va adonar-se dels problemes a escala gastrointestinal i de la pell en algunes persones consumidores de llet. Però, va ser només a partir de les últimes dècades en les quals la síndrome va ser descrita més àmplament gràcies a la ciència mèdica moderna.

La condició primer va ser reconeguda com a tal als anys cinquanta i seixanta, quan diverses organitzacions, com les Nacions Unides, van començar, per primera vegada, a intentar acabar amb la fam a ciutats dels voltants d'Europa. Holzel et al. (1959) i Durand (1959) van dur a terme els dos primers estudis d'intolerància a la lactosa. A mesura que augmentaven els problemes amb els làctics d'aquells països del Tercer Món que rebien ajuda del Primer, aquests últims es van adonar que la culpa de tot allò no la tenia el deteriorament dels aliments durant el transport, sinó que la raó real era un problema a l'hora de digerir els làctics.

Donat que les primeres nacions a industrialitzar-se i desenvolupar la medicina científica moderna eren dominades per persones de descendència europea, la consumició de làctics a la vida adulta es considerava normal. Els de l'oest van trigar molt de temps a adonar-se que la majoria dels humans de grups ètnics no podien consumir productes làctics a la seva edat adulta. Tot i que hi havia hagut un contacte regular entre europeus i no europeus durant tota la història, la noció que estudis mèdics a gran escala eren representatius de la diversitat d'ètnies a les poblacions humanes (i també de tots els gèneres i edats) no va acabar d'establir-se fins al Moviment Americà de Drets Civils (1955-1968).

Des de llavors, la relació entre lactasa i lactosa ha estat investigat intensament en les ciències que tracten els aliments, degut a l'increment del mercat de productes làctics entre els no-europeus.

Originalment era una hipòtesi que bactèries com la Escherichia coli producien l'enzim lactasa necessari per a trencar lactosa i transformar-la en els seus constituents monosacàrids, i així convertir-se en metabolitzable i digestible pels humans. Algunes formes de simbiosi entre humans i bactèries van propostes com a maneres de produir lactasa pel sistema digestiu humà. A principis dels anys setanta, anàlisis genètiques i de proteïnes van demostrar que això era fals; els humans produeixen el seu propi enzim lactasa de manera nativa en les cèl·lules de l'intestí.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

Segons Heyman (2006), aproximadament el 70% de la població global no pot tolerar la lactosa durant la seva vida adulta. Per això, alguns diuen que la terminologia utilitzada per a referir-se a aquesta condició hauria de canviar-se: intolerància a la lactosa hauria de ser vista com a la condició normal, i els grups minoritaris haurien de descriure's com a “persistents en la lactasa”. Un contraargument a aquest és que les cultures que generalment no consumeixen productes làctics sense modificar tenen poca necessitat i interès per a discutir sobre la seva intolerància, deixant que les cultures per les quals la intolerància a la lactosa significa un tema important defineixin quina hauria de ser la seva terminologia.

Tractament[modifica | modifica el codi]

No hi ha cap tractament per incrementar la producció de lactasa, de manera que el tractament més adequat és eliminar o disminuir la ingesta d'aquest sucre, depenent del grau d'intolerància de la persona. Per exemple, hi ha qui presenta símptomes d'intolerància després de beure un petit got de llet, mentre que a d'altres potser només els afecti si se'n prenen dos; hi haurà qui pugui menjar alguna mena de formatge però no altres derivats làctics; mentre que el iogurt és més ben tolerat que altres aliments.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Olivier CE, Lorena SLS, Pavan CR, Santos RAPG, Lima RPS, Pinto DG, Silva MD, Zollner RL: Is it just lactose intolerance? Allergy and Asthma Proceedings 2012, 33(5):432-436. PMID:23026186


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]