Neutròfil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Neutròfil
Segmented neutrophils.jpg
Dos neutròfils segmentats, rodejats per nombrosos glòbuls roigs
Blausen 0676 Neutrophil.png
Representació en 3D d'un neutròfil.
Llatí Granulocytus neutrophilus; Neutrophilus; Granulocytus neutrophilus segmentonuclearis
Sistema Immunitari
Precursor Neutròfil en banda
MeSH neutrophil

Els neutròfils, són glòbuls blancs de tipus granulòcit. Mesuren de 9 a 12 micres i són els leucòcits més abundants de la sang en els éssers humans, representen al voltant del 60-70 % dels mateixos.[1] Tenen una mitjana de vida curta, d'hores o alguns dies. La seva funció principal és la fagocitosi de bacteris i fongs.[2] La seva concentració en sang està entre 2000 a 8000 neutròfils per mm3.[3]

Es diuen neutròfils perquè no es tenyeixen amb els colorants, ni àcids ni bàsics, motiu pel qual el seu citoplasma s'observa rosa suau. Es caracteritzen per presentar un nucli amb cromatina compacta segmentada multiobalada, de 2 a 5 lòbuls connectats per prims ponts.[2] En els neutròfils immadurs, el nucli es presenta sense segmentar, com una banda fortament tenyida. El citoplasma conté abundants grànuls fins de color porpra, (amb el colorant giemsa) que contenen abundants enzims lítiques, així com una substància antibacteriana anomenada fagocitina, tot això necessari per a la lluita contra els patògens.

És una cèl·lula molt mòbil i la seva consistència gelatinosa li facilita travessar les parets dels vasos sanguinis per migrar cap als teixits, ajudant en la destrucció de bacteris i fongs i responent a estímuls inflamatoris. A aquest fenomen es coneix com diapedesi.[4]

Els neutròfils normalment es troben al torrent sanguini, però durant l'inici agut de la inflamació, particularment com a resultat d'infecció bacteriana, són uns dels primers migrants cap al lloc d'inflamació (primer a través de les artèries, després a través del teixit intersticial), dirigits per senyals químics com interleucina-8 (IL-8), interferó-gamma (IFN-γ), en un procés anomenat quimiotaxi. Són les cèl·lules predominants en el pus.

L'alliberament dels neutròfils des dels vasos sanguinis està condicionada per l'alliberament d'histamina (alliberada per mastòcits) i TNF-α (alliberada per macròfags). La TNF-α i la histamina actuen sobre les cèl·lules de l'endoteli del vas sanguini, fent que s'activi mitjançant l'expressió de selectina-E. Els neutròfils activats mitjançant IL-8 poden unir-se a la selectina-E mitjançant el lligant glucídic. D'aquesta manera són capaços d'estar presents en teixits en només 5 hores després de començar la infecció. A causa de les seves funcions fagocítiques, els neutròfils també es coneixen com a micròfags, per diferenciar de les cèl·lules fagocítiques més grans, els macròfags.[5]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Neutròfils migrant des dels vasos sanguinis a la matriu, enviant els enzims proteolítics, per tal de determinar les connexions intercel·lulars (a la millora de la seva mobilitat) i embolicar els bacteris a través de la fagocitosi.

Els neutròfils tenen un diàmetre aproximat de 12-15 micròmetres(µm) en un frotis sanguini.[1] Quan s'analitza una suspensió de neutròfils purs en un comptador de cèl·lules automatitzat, tenen un diàmetre mitjà de 8-9 micres.

Juntament amb els eosinòfils i els basòfils formen les cèl·lules polimorfonuclears, anomenades d'aquesta manera pels diferents lòbuls que formen el nucli (a diferència dels limfòcits, monòcits i altres tipus de glòbuls blancs). El nucli es caracteritza per tenir una aparença ovalada, els lòbuls està connectats per la cromatina. Li manca el nuclèol, el qual desapareix durant la seva maduració.[6] En quan al citoplasma, l'aparell de Golgi és petit, els mitocondris i els ribosomes són escassos i no té el reticle endoplasmàtic rugós.[7] Conté aproximadament 200 grànuls, dels quals una tercera part són blavosos.[7]

Hi ha una petita diferència entre els neutròfils de les dones i els dels homes. Els nuclis dels neutròfils femenins tenen una petita estructura addicional del cromosoma X, conegut com a cuixa del neutròfil.[8]

Els neutròfils són els glòbuls blancs més abundants en els éssers humans (cada dia es produeixen aproximadament 1011); formen aproximadament el 40-75% dels glòbuls blancs. El recompte normal varia depenent del laboratori on es faci, però un recompte normal estaria en 2.5–7.5 x 109/L. Les persones d'origen africà i d'orient mitjà tenen uns recomptes més baixos que la resta de la població mundial.

Quan viatgen pel torrent sanguini i estan inactius tenen una forma esfèrica. Una vegada activats agafen una forma amorfa similar a la d'una ameba i estenen els seus pseudòpodes per caçar els patogens.[9]

Els neutròfils tenen preferència per engolir hidrats de carboni refinats[10][11][12] (glucosa, fructosa, sacarosa, mel i suc de taronja[10]) dels bacteris.[10] El 1973 Sánchez et al. va demostrar que la capacitat fagocitaria dels neutròfils és afectada quan els sucres simples són digerits.[10] El dejuni enforteix aquesta capacitat fagocitaria contra els bacteris.[10] No obstant això, la digestió dels midons normals no tenen cap efecte i van arribar a la conclusió que la funció i no el nombre és el que altera la digestió dels sucres.[10] El 2007, investigadors de Whitehead Institute of Biomedical Research, van descobrir que fins i tot en una selecció de sucres, els neutròfils poden ser exigents i fagocitar en una primera instància un tipus de sucre en concret.[11][12]

Formació[modifica | modifica el codi]

D'igual forma que la resta de glòbuls blancs, els neutròfils comencen el seu procés de formació a la medul·la espinal i s'originen a partir de les cèl·lules mares mieloides. Segon el grau de desenvolupament la cèl·lula rep un nom o altre:[1]

  • Mieloblast: és la primera cèl·lula morfològicament reconeixible del neutròfil. La seva forma és arrodonida i compren un diàmetre d'entre 15 i 20µm. Té un nucli gran i vermellós, el qual sol situar-se al centre. És freqüent trobar-lo amb forma de U. La seva cromatina és laxa i conté d'entre 2 a 5 nuclèols. El citoplasma és escàs i basòfil (de color blau). Existeix dos tipus de mieloblast, de tipus I i de tipus II, la diferència bàsica es troba en què el primer no té granulacions al citoplasma mentre que el segon si en té.[1]
  • Promielocit: s'origina per divisió i maduració del mieloblast. La seva forma continua sent arrodonida però augmenta la seva grandària, té un diàmetre comprés entre els 16 i els 25µm. El nucli perd part del color vermellós i tendeix a descentralitzar-se. Augmenta el volum citoplasmàtic, és blavós i està replet de grànuls primaris molt basòfils. Existeixen dos tipus de promielocits, de tipus I i de tipus II, la diferència bàsica es troba en què el promielocit de tipus II té una major quantitat de grànuls primaris que el de tipus I.[13]
  • Mielocit neutròfil: s'origina per diverses divisions i maduració del promielocit. Comença a disminuir la seva grandària, compresa entre 12 i 18µm. El nucli continua sent més petit, menys rodó, més blavós i excèntric. La cromatina és més densa i esporàdicament es visualitzen nuclèols en ell. Els grànuls són bàsicament específics o secundaris i estan replets de: muramidasa, colagensa i fostasa alcalina entre altres. Continua conservant alguns grànuls primaris.[13]
  • Metamielocit: és la maduració del mielocit neutròfil. La seva mida continua disminuint, es troba compresa entre 10 i 15µm. El citoplasma és rosat i el nucli presenta una petita invaginació (té forma de ronyó o mongeta) i una cromatina densa, especialment en els seus pols.[13]
  • Neutròfil en banda: també anomenat neutròfil callat és el precursor més immediat del neutròfil. La seva mida es redueix una mica més, entre 10 i 14µm, la mateixa del neutròfil. El seu nucli de color violeta fosc té forma de C o S però sense presentar les estrangulacions característiques dels neutròfils. A vegades el nucli presenta un petit apèndix conegut com a bastonet de tambor. Continua trobant-se en la medul·la espinal, però un petit percentatge (del 3% al 5%) migra cap al torrent sanguini, aquest petit percentatge de cèl·lules no acaben el seu procés de maduració.[13]

El procés de maduració dels leucòcits és conegut com a leucopoiesi, i en el cas dels neutròfils dura entre 8 i 11 dies. Per a cada precursor inicial, al final hi haurà d'entre 10 i 15 neutròfils.[14] Tot aquest procés és regulat per l'acció d'un compost glucoproteic produït pels macròfags i alguns limfòcits actius, rep el nom de factor estimulant de colònies. Per contra, els granulòcits circulants per la sang poden inhibir aquest procés amb l'alliberació de les xalones, serveix com un sistema de retroestimulació negativa.[14]

Esperança de vida[modifica | modifica el codi]

La mitjana de vida dels neutròfils no activats en circulació al torrent sanguini és de 4 a 5 dies.[15] Després de l'activació, es marginen (posicionament al costat de l'endoteli dels vasos sanguinis), i se sotmeten a la captura de la selectina dependent seguida de l'adhesió de la integrina dependent en la majoria dels casos, després de les quals migren als teixits, on sobreviuen 1-2 dies.[16]

Els neutròfils tenen una esperança de vida més llarga que altres fagòcits com els monòcits o els macròfags. Normalment és el primer fagòcit que es troben els patògens. Alguns experts especulen que la seva curta esperança de vida és una adaptació evolutiva, d'aquesta manera es minimitza la propagació de patògens que parasiten els fagocitats, com més temps passen els paràsits fora d'una cèl·lula hoste, és més probable que siguin destruïts per alguns components de les defenses de l'organisme. A més a més, a causa dels productes antimicrobians dels neutròfils també poden danyar els teixits de la mateixa persona, la seva curta vida limita el dany produït per la inflamació.[16]

Els neutròfils sovint són fagocitats pels macròfags després de la digestió de patògens. La PECAM-1 i la fosfatidilserina estan implicats en aquest procés.

Quimiotaxi[modifica | modifica el codi]

Els neutròfils se sotmeten a un procés anomenat quimiotaxi, el qual els permet migrar cap als llocs d'infecció o inflamació. Els receptors de la superfície cel·lular permeten als neutròfils detectar gradients químics de molècules com ara la interleuquina-8 (IL-8), la interferó gamma (IFN-gamma), la C5a i la leucotrina B4 per poder dirigir el camí de la seva migració.[3]

Els neutròfils tenen una varietat de receptors específics, incloent-hi els receptors del complement, receptors de citoquines per interleucines i l'interferó gamma (IFN-gamma), receptors de quimiocines, receptors per detectar i adherir-se a l'endoteli, receptors de leptines i proteïnes, i els receptors Fc per opsonina.[17]

Funcions[modifica | modifica el codi]

Donada la seva alta velocitat, els neutròfils es congreguen ràpidament al focus de la infecció, atrets per les citocines expressades per l'endoteli activat, els mastòcits, i els macròfags. Els neutròfils expressen i alliberen citocines, aquestes al mateix temps amplifiquen les reaccions inflamatòries per fer venir altres tipus de cèl·lules.[18]

A més a més de reclutament i l'activació d'altres cèl·lules del sistema immunitari, els neutròfils tenen un paper clau en la defensa del cos en primera línia contra la invasió de patògens. Tenen tres mètodes diferents d'atacar els microorganismes: la fagocitosi (ingestió), l'alliberament d'antimicrobians solubles (incloent-hi proteïnes de grànuls) i la generació de trampes extracel·lulars de neutròfils (NETs).[19]

Després de realitzar la seva tasca, els neutròfils moren convertint-se en pus, especialment amb els bacteris piògens.[20]

Fagocitosi[modifica | modifica el codi]

Els neutròfils són fagòcits, tenen la capacitat de dirigir microorganismes o part d'ells.[3] Per reconèixer el patogen, primer s'ha de recobrir-lo amb opsonina, procés conegut amb el nom d'opsonització.[9] Poden internalitzar i matar molts microbis, cada vegada que es realitza la fagocitosi es forma un fagosoma que segrega espècies reactives de l'oxigen i enzims hidrolítics. El consum d'oxigen durant la generació d'espècies reactives de l'oxigen se l'anomena esclat respiratori, tot i no estar relacionat amb la respiració o la producció d'energia.

La respiració implica l'activació de l'enzim NADPH oxidasa, la qual produeix grans quantitats de superòxid, un tipus d'oxigen reactiu. El superòxid es desintegra espontàniament i descompon l'enzim superòxid dismutasa (Cu/ZnSOD i MnSOD), a peròxid d'hidrogen, que més endavant esdevindrà àcid hipoclorós (HClO), donat per l'enzim mieloperoxidasa verd. Es creu que les propietats bactericides de l'HClO són suficients per matar els bacteris fagocitats pels neutròfils, però això pot ser un canvi necessari per a l'activació de proteases.[21]

La capacitat fagocitària dels neutròfils pot ser inhibida per diferents substàncies com poden ser: els corticoides, el cloranfenicol, la fenilbutazona o l'alcohol etílic.[20]

Desgranulació[modifica | modifica el codi]

Els neutròfils alliberen una varietat de proteïnes contingudes en tres grànuls en un procés anomenat desgranulació. Aquests grànuls tenen propietats antimicrobianes i ajuden a combatre les infeccions.[22] [23]

Tipus de grànuls Proteïnes
Grànuls azuròfics (o grànuls primaris) mieloperoxidasa, bactericidal/proteïna que incrementa la permeabilitat (BPI), defensines, serín proteases, neutròfils elastases i catepsines G
Grànuls específics (o grànuls secundaris) fosfatases alcalines, lisozimes, NADPH oxidases, col·lagenases, lactoferrines i catelicidines
Grànuls terciaris catepsines i gelatinases

Trampes extracel·lulars de neutròfils (NETs)[modifica | modifica el codi]

El 2004, Brinkmann i el seu equip va descobrir que l'activació dels neutròfils provoca l'alliberament d'estructures en forma de banda de l'ADN, això representa una tercera manera de matar bacteris.[24] Aquestes trampes extracel·lulars dels neutròfils (NETs) formen una tela de fibres compostes de cromatina i serina proteases en els teixits sanguinis que atrapen i maten els bacteris extracel·lulars. Es creu que les NETs proporcionen una alta concentració local de components antimicrobians. S'uneixen, desarmen i maten els microorganismes independents de l'absorció de la fagocitosi. A més a més de les seves possibles propietats antimicrobianes, les NET's serveixen com una barrera física que prevé futures propagacions patògenes.[25] Recentment s'ha descobert que les NETs tenen un paper important en les malalties inflamatòries.[26] A més a més, s'ha descobert que els NETs presenten efectes protrombòtics tan in vitro[27] com in vivo.[28][29]

Malalties[modifica | modifica el codi]

La brucel·losi o febre de malta és una malaltia produïda pel bacteri Brucella melitensis, afecta als grànuls dels neutròfils. Pot produir: febre,artràlgia, peritonitis i eventualment amiloïdosi.[30]

En la deficiència d'alfa-1-antitripsina, l'important enzim elastasa no és adequadament eliminat per l'alfa 1-antitripsina, el qual dany el teixit excessiu en la presència de la inflamació, el seu tret més característic és l'emfisema pulmonar.

Neutropènia[modifica | modifica el codi]

Quan el nombre de neutròfils està per sota dels valors de referència (menys de 2000 per mm3) es dóna una neutropènia. Entre les seves característiques principals es dóna: l'agranulocitosi (absència de granulacions citoplasmàtiques), l'anèmia aplàstica, l'anèmia megaloblàstica així com un gran nombre d'infeccions com: la febre tifoide, l'hepatitis vírica i la brucel·losi, ja esmentada anteriorment, entre altres.[31]

Neutrofília[modifica | modifica el codi]

Quan el nombre de neutròfils està per sobre dels valors de referència (més de 8000 per mm3) es dóna una neutrofília. Entre les seves característiques principals es dóna: les infeccions causades per bacteris com la sèpsia, les micosis, les hemorràgies greus, les destruccions tissulars extenses i les malalties metabòliques com la gota. La neutrofília es pot donar per: l'embaràs, l'exercici intens, l'ansietat i algunes teràpies com poden ser amb corticoides o amb liti.[31]

Antígens[modifica | modifica el codi]

Hi ha cinc conjunts reconeguts d'antígens dels neutròfils (HNA 1-5). Els tres antígens HNA-1 (a-c) es troben en baixa afinitat en el receptor Fc-γ IIIb (FCGR3B CD16b). L'únic antigen de l'HNA-2a es localitza en el CD177. El sistema d'antigen HNA-3 format per dos antígens (3a i 3b) es troba localitzat en el seté exó del gen CLT2 (SLC44A2). Els sistemes d'antigen HNA-4 i HNA-5 tenen cada un dos antígens coneguts (A i B) i es troben en la integrina β2. L'HNA-4 es troben en la cadena d'αM (CD11b) i l'HNA-5 es troba en la unitat d'integrina αL (CD11a).[32]

Mèdia[modifica | modifica el codi]

Els neutròfils mostren una motilitat ameboide altament direccional que els porta a les infeccions.[33][34]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Rubio, García i Carrasco, pag 186
  2. 2,0 2,1 Sangre y gematopoyesis, de G.Gigola, Anatomo-Histología - Universidad Nacinal del Sur
  3. 3,0 3,1 3,2 Rubio, García i Carrasco, pag 189
  4. Jacobs, L; Nawrot, Tim S; De Geus, Bas; Meeusen, Romain; Degraeuwe, Bart. «Subclinical responses in healthy cyclists briefly exposed to traffic-related air pollution». Environmental Health, 9, 64, Oct 2010, pàg. 64. DOI: 10.1186/1476-069X-9-64. PMC: 2984475. PMID: 20973949.
  5. Cohen, Stephen. Burns, Richard C. Pathways of the Pulp, 8th Edition. St. Louis: Mosby, Inc. 2002. page 465.
  6. Zucker-Franklin, p. 168.
  7. 7,0 7,1 Zucker-Franklin, p. 170.
  8. Zucker-Franklin, p. 174.
  9. 9,0 9,1 Edwards, Steven W. Biochemistry and physiology of the neutrophil. Cambridge University Press, 1994, p. 6. ISBN 0-521-41698-1. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 ; Albert Sanchez, J. L. Reeser, H. S. Lau, P. Y. Yahiku, R. E. Willard, P. J. McMillan, S. Y. Cho, A. R. Magie, and U. D. Register«Role of sugars in human neutrophilic phagocytosis». The American Society for Clinical Nutrition, 1973. [Consulta: 2013-09-08]. «These data suggest that the function and not the number of phagocytes was altered by ingestion of sugars. This implicates glucose and other simple carbohydrates in the control of phagocytosis and shows that the effects last for at least 5 hr. On the other hand, a fast of 36 or 60 hr significantly increased (P < 0.001) the phagocytic index.»
  11. 11,0 11,1 Cell Host & Microbe, July 11, 2007 " Phagocytosis by human neutrophils is stimulated by a unique fungal cell wall component" Ifat Rubin-Bejerano(1), Claudia Abeijon(3^), Paula Magnelli(3), Paula Grisafi(1) & Gerald Fink(1,2) ^Present Address: Cummings School of Veterinary Medicine, Tufts University, North Grafton, Massachusetts (1) Whitehead Institute for Biomedical Research, Cambridge, Massachusetts (2) Department of Biology, Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, Massachusetts (3) Department of Molecular and Cell Biology, Goldman School of Dental Medicine, Boston, Massachusetts
  12. 12,0 12,1 Kneller, Alyssa. «White blood cells». wi.mit.edu, 2007. [Consulta: 2013-08-09].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Rubio, García i Carrasco, pag 187
  14. 14,0 14,1 Rubio, García i Carrasco, pag 188
  15. Pillay J, den Braber I, Vrisekoop N, Kwast LM, de Boer RJ, Borghans JA, Tesselaar K, Koenderman L. In vivo labeling with 2H2O reveals a human neutrophil lifespan of 5.4 days Blood. 2010 Jul 29;116(4):625-7.
  16. 16,0 16,1 Wheater, Paul R.; Stevens, Alan. Wheater's basic histopathology: a colour atlas and text. Edinburgh: Churchill Livingstone, 2002. ISBN 0-443-07001-6. 
  17. Charles N. Serhan, Peter A. Ward, Derek W. Gilroy. Fundamentals of Inflammation. Cambridge University Press, 2010, p. 53–54. ISBN 0-521-88729-1. 
  18. Ear T, McDonald PP. «Cytokine generation, promoter activation, and oxidant-independent NF-kappaB activation in a transfectable human neutrophilic cellular model». BMC Immunol., 9, 2008, pàg. 14. DOI: 10.1186/1471-2172-9-14. PMC: 2322942. PMID: 18405381.
  19. Hickey, MJ; Kubes P. «Intravascular immunity: the host–pathogen encounter in blood vessels». Nature Reviews Immunology. Nature Publishing Group, 9, (5), 2009, pàg. 364–75. DOI: 10.1038/nri2532. PMID: 19390567.
  20. 20,0 20,1 Rubio, García i Carrasco, pag 190
  21. Segal, AW. «How neutrophils kill microbes». Annu Rev Immunol, 9, (5), 2005, pàg. 197–223. DOI: 10.1146/annurev.immunol.23.021704.115653. PMC: 2092448. PMID: 15771570.
  22. Faurschou M, Borregaard N. «Neutrophil granules and secretory vesicles in inflammation». Microbes Infect, 5, 14, 2003, pàg. 1317–1327. DOI: 10.1016/j.micinf.2003.09.008. PMID: 14613775.
  23. Lominadze G, Powell D, Luerman G, Link A, Ward R, McLeish K. «Proteomic analysis of human neutrophil granules». Mol Cell Proteomics, 4, 10, 2005, pàg. 1503–1521. DOI: 10.1074/mcp.M500143-MCP200. PMID: 15985654.
  24. Brinkmann, Volker «Neutrophil Extracellular Traps Kill Bacteria». Science. AAAS, 303, 5663, 5 març 2004, pàg. 1532–1535. DOI: 10.1126/science.1092385. ISSN: 0036-8075. PMID: 15001782 [Consulta: 9 abril 2007].
  25. Clark SR, Ma AC, Tavener AS, McDonald B, Goodarzi Z, Kelly MM, Patel KD, Chakrabarti S, McAvoy E, Sinclair GD, Keys EM, Allen-Vercoe E, DeVinney R, Doig CJ, Green FHY and Kubes P. «Platelet Toll-Like Receptor-4 Activates Neutrophil Extracellular Traps to Ensnare Bacteria in Endotoxemic and Septic Blood». Nature Medicine. Nature Publishing Group, 13, (4), Apr 2007, pàg. 463–9. DOI: 10.1038/nm1565. ISSN: 1078-8956. PMID: 17384648.
  26. Gupta, AK; Hasler, P; Holzgreve, W; Hahn, S «Neutrophil NETs: a novel contributor to preeclampsia-associated placental hypoxia?». Semin Immunopathol, 29, 2, Jun 2007, pàg. 163–7. DOI: 10.1007/s00281-007-0073-4. ISSN: 1863-2297. PMID: 17621701.
  27. Fuchs, TA «Extracellular DNA traps promote thrombosis». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 107, 36, Sep 7, 2010, pàg. 15880–5. DOI: 10.1073/pnas.1005743107. PMC: 2936604. PMID: 20798043.
  28. Brill, A «Neutrophil Extracellular Traps Promote Deep Vein Thrombosis in Mice». Journal of thrombosis and haemostasis : JTH, 10, 1, Nov 1, 2011, pàg. 136–44. DOI: 10.1111/j.1538-7836.2011.04544.x. PMC: 3319651. PMID: 22044575.
  29. Borissoff, JI «From neutrophil extracellular traps release to thrombosis: an overshooting host-defense mechanism?». Journal of thrombosis and haemostasis : JTH, 9, 9, setembre 2011, pàg. 1791–4. DOI: 10.1111/j.1538-7836.2011.04425.x. PMID: 21718435.
  30. Ozen, S «Familial mediterranean fever: revisiting an ancient disease». European Journal of Pediatrics, 162, 7–8, Jul 2004, pàg. 449–54. DOI: 10.1007/s00431-003-1223-x. ISSN: 0340-6199. PMID: 12751000.
  31. 31,0 31,1 Faustina Rubio Campal, Benjamín Garcia Espinosa, Manuel Carrasco Carrasco. Fundamentos y Técnicas de Análisis Hematológicos y Citológicos, 2004, p232. (castellà)
  32. Chu HT, Lin H, Tsao TT, Chang CF, Hsiao WW, Yeh TJ, Chang CM, Liu YW, Wang TY, Yang KC, Chen TJ, Chen JC, Chen KC, Kao CY (2013) Genotyping of human neutrophil antigens (HNA) from whole genome sequencing data. BMC Med Genomics 6(1):31
  33. Graham D.B., Zinselmeyer B.H., Mascarenhas F., Delgado R., Miller M.J., Swat W.. «ITAM signaling by Vav family Rho guanine nucleotide exchange factors regulates interstitial transit rates of neutrophils in vivo». PLoS ONE, 4, 2, 2009, pàg. e4652. DOI: 10.1371/journal.pone.0004652. PMC: 2645696. PMID: 19247495.
  34. «Juornal pone» (en anglès). [Consulta: 4 de juny de 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neutròfil
  • Rubio Campal, Faustina & Garcia Espinosa, Berjamín & Carrasco Carrasco, Menuel (2004) Fundamentos y técnicas de análisis hematológicos y citológicos, Editorial : Paraninfo, ISBN 978-84-9732-317-8
  • Robbins and Cotran Pathologic Basis of Disease, 8th edición, Saunders (Elsevier) «Ch.2 Acute and chronic inflammation», (2009).
  • Zucker-Franklin, Dorothy; Greaves, M.F.; Grossi, C.E.; Marmont, A.M.. «Neutrophils». A: Atlas of Blood Cells: Function and Pathology. 1. 2a ed.. Philadelphia: Lea & Ferbiger, 1988. ISBN 0-8121-1094-3.