Pirateria marítima

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 06:00, 11 jul 2016 amb l'última edició de Panotxa (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Bandera de Calico Jack
"De dapperheid van Grote Pier" (La valentia de Grote Pier), 1516, per Johannes Hinderikus Egenberger, (Arnhem 1822 - Utrecht 1897).

La pirateria marítima és la pràctica que té per objecte l'atac d'una embarcació amb l'objectiu de robar el seu carregament, i de vegades el vaixell sencer. Un pirata és una persona que practica la pirateria. Tanmateix, els pirates no es limitaven només als pillatges de vaixell, sinó que de vegades atacaven petites ciutats costaneres. La paraula pirata està lligada a les accions a la mar sense l'acord d'una nació sobirana, contràriament als corsaris, capitans d'embarcació privada que treballaven per a una nació o una persona important en la societat.

La pirateria marítima va conèixer diversos períodes fasts, al final del segle I abans de J.C. a la Mediterrània, i al segle XVIII a les Antilles i l'Oceà Índic. Després a poc a poc va desaparèixer, a causa del poder creixent d'unes nacions sobre totes les regions del món. Molts anarquistes s'han inspirat en la filosofia dels pirates, que consistia a exiliar-se de tota nació per tal de portar una vida més lliure.

La paraula pirata prové del terme grec πειρατης, la mateixa derivació del verb πειραω (piran), que significa «esforçar-se en», «intentar de», «temptar la seva sort a l'aventura», i del llatí pirata, «el que tempta la fortuna, el que emprèn».

Malgrat el seu origen marítim, la paraula pirata és emprada en contexts diferents, tals com els «pirates de la carretera», que es deia abans «lladres de gran camí».

Per lliscada semàntica, un pirata informàtic designa un individu que es dedica a malversacions de fons efectuades per Internet o a la còpia d'obres sense respectar el dret d'autor o el copyright. Hi ha altres formes més indecents, com ara la pesca electrònica (phishing), que consisteix a usurpar una identitat, normalment corporativa, per enganyar els que en són usuaris o clients i aconseguir les seves dades (codis, paraules clau, números de targeta o de compte...) i, així, poder robar diners o dades privades.

Es parla de vegades de pirates en el cas d'actes polítics i terroristes: és el cas dels pirates de l'aire. Tanmateix, es tracta aquí d'una deformació del sentit de pirata: l'absència de l'interès lucratiu d'una acció terrorista fa que no es puguin realment lligar aquests malfactors als veritables pirates.

Història de la pirateria marítima

La pirateria és un corol·lari del comerç marítim i existia ja a l'antiguitat. Totes les civilitzacions antigues que han posseït una marina l'han practicada; per exemple, ho han fet tant els fenicis com els micènics.

Juli Cèsar, en un viatge cap a l'Orient entre els anys 75 aC i 74 aC, va ser capturat per aquests, a l'altura de l'illa de Pharmacuse, prop de la ciutat de Milet a l'Àsia Menor. Des del seu alliberament contra rescat, va intentar venjar-se. Després d'haver reunit de pressa una flota, va sorprendre i va capturar els pirates, que va fer executar llavors. Intentà netejar la Mediterrània de pirates cilicens.

Terminologia

Prové del mot grec peiratès.

Els pirates que castigaven la mar Carib eren de vegades dits abusivament bucaners. De fet, els bucaners viuen sense cap, i s'ocupen sobretot de l'avituallament de queviures dels pirates i flibusters. Cacen essencialment bous i porcs. Encenen llavors un foc de bosc verd i fumen la carn. Els seus terrenys de caça preferits es troben al nord-oest de Santo Domingo i a la badia de Campeche, però tenen sovint els amagatalls a l'illa de la Tortuga. Si s'escau, arriben a unir-se a una expedició, però no és la seva activitat principal. La majoria dels bucaners són al començament o bé aventurers o bé desertors de les diferents nacions europees.

Els pirates neerlandesos eren anomenats «vrijbuiters» (vrij significa lliure i buiter botí), cosa que va donar per deformació flibustier en francès i freebooter en anglès. Cal, d'altra banda, esmentar que els termes pirata i flibustier són globalment equivalents fins al segle XVIII.

Però amb el control de les grans nacions europees sobre el Carib, certs flibustiers accepten col·locar-se de manera puntual darrere una bandera reial, per obtenir una certa legitimitat. Aquest compromís és molt puntual, i cal distingir-lo bé de la condició de corsari. En efecte, quan actuaven en benefici d'una gran nació europea, per exemple colant els vaixells d'un país amb el qual aquesta nació estava en guerra, els pirates tenien l'estatut, superior, de corsari (en llengua àrab moderna قرصان, i en turc, Korsan).

De fet, en el transcurs del segle XVIII, el terme pirata no és utilitzat més que per designar els flibustiers d'alta mar, sovint angloamericans.

Corsari o pirata

Imatge caricaturesca d'un Pirata.
Amaro Pargo va ser un dels corsaris més famosos de l'Edat d'or de la pirateria.

Existeix una enorme diferència entre pirates i corsaris. Els segons utilitzen mètodes similars als dels primers, però un rei o un govern, mitjançant una Patent de cors els autoritzaven a atacar els vaixells d'una nació enemiga. Els barbarescos eren corsaris a la Mediterrània, igual com certs mariners maltesos, que eren autoritzats per l'Orde de Malta. La Patent de cors era reconeguda per convenció i evitava al corsari ser acusat de pirateria, subjecta a la pena de mort, però això no era sempre suficient per salvar la vida. Els primers corsaris van ser, en aquell temps, els italians i sobretot els francesos a les Antilles. Durant decennis, el robatori a les Antilles va ser quasi exclusivament francès, amb diverses figures notables, com Jean Fleury. El corsari britànic més cèlebre va ser Sir Francis Drake, en una època en què Anglaterra començava la seva aventura marítima (finals del segle XVI). Dos segles més tard, quan la Royal Navy regnava sobre tots els mars del món, a la Gran Bretanya no li calien corsaris, fets inútils i molestos. A França, en resposta a la severa derrota de l'almirall de Tourville a l'Hougue (1692), Lluís XIV va fomentar les iniciatives privades. Jean Bart i el seu cosí Jacobsen, de Dunkerque, el comte de Forbin, René Duguay-Trouin, Jacques Cassard, són animats per Versalles a acumular botins considerables d'esquena als britànics i als neerlandesos. En resposta a la Revolució Francesa i a la fugida a l'exili de nombrosos oficials d'infanteria de marina a conseqüència de la seva pertinença a la noblesa, França experimenta nombrosos revessos en aigües marines, tret dels èxits d'un grapat de corsaris aventurers que van solcar l'oceà Indic entre 1792 i 1815. Un d'ells, Robert Surcouf, natiu de Saint-Malo, va guanyar així glòria, honor i fortuna amb la punta del seu sabre d'abordatge: acabà la seva vida com un opulent armador a una edat avançada. Al segle XIX, després de l'aventura napoleònica, la seva carrera va perdre a poc a poc importància. La seva darrera baralla d'honor va ser sens dubte en el moment de la Guerra d'Independència grega (1824-1830), on certs marins de la pàtria de Sòcrates van doblegar la marina otomana.

Set nacions es van afegir a la declaració de París de 1856 per abandonar l'ús de les Patents de cors. Tanmateix, els Estats Units i Espanya es reservaren explícitament el dret, per la seva constitució, de tenir-hi encara recurs.

Organització social

Els pirates dels segles passats són imaginats portant una vida romàntica de rebels intel·ligents i astuts, actuant en grup fora de la vida regida per les lleis i les obligacions, tal com la coneixem avui. En realitat, pocs pirates tenien el que volien o es feien rics, la majoria van morir joves, ja que les provisions portades eren infestades de rates i altres petits animals.

Tanmateix, certs aspectes de l'organització dels pirates són sorprenents. Contràriament a les societats occidentals de l'època, nombrosos clans de pirates funcionaven com democràcies limitades: per exemple, s'escollien i es reemplaçaven els dirigents. El capità d'un vaixell pirata era sovint un combatent feroç en qui la tripulació tenia confiança, més aviat que un cap autoritari procedent d'una elit aristocràtica. Era sovint el mestre timoner, sobrenomenat «el segon», el responsable de la tripulació i el que estava encarregat de fer regnar l'ordre dia rere dia, excepte durant les batalles, en què era el capità el que donava els ordres. Els pirates es reunien en assemblees on cada home tenia dret a la paraula i cada membre de la tripulació tenia veu en el vot com a capità, tret dels mariners i els esclaus. Així, els pirates del s. XVII i XVIII es consideraven tots iguals entre ells, cosa que no passava en tots els vaixells que van navegar sota la Jolly Roger. Alguns es conformaven amb el Consell, una assemblea on, de manera única, els oficials i artesans es podien reunir amb alguns mariners convidats per expressar-se.

Cada tripulació pirata escollia el seu capità així com el contramestre, que detenia un contrapoder. Aquest darrer era l'únic que podia convocar l'Assemblea; també podia fer començar un procés contra un capità que jutjava indigne de l'ideal pirata. Si el capità refusava el procés, s'entenia que es reconeixia, o es pensava, culpable i era desterrat sense procés, sovint a una illa.

Nombrosos grups de pirates compartien els botins obtinguts, seguint un esquema segons el qual cada home rebia la part que li era reservada. Els pirates ferits en el transcurs d'una batalla rebien de vegades una prima especial. A més, diverses obres relaten la relació per força justa entre el capità d'un vaixell i els altres en el moment d'una victòria. En efecte, el botí era partit de manera que el capità rebés pel cap alt una vegada i mitja o dues vegades més que els altres, però mai més.

Els pirates havien escollit ser desterrats de les societats tradicionals, sobretot perquè la vida de mariner era particularment penosa i perillosa i la disciplina a bord era molt dura. Molts mariners no havien escollit realment aquest ofici, sinó que havien estat venuts com a esclaus a un capità. Sovint alliberaven esclaus trobats als vaixells capturats, i llavors els incorporaven a la seva tripulació o els deixaven a terra.

Tanmateix, aquestes pràctiques igualitàries es limitaven a molt pocs dels aspectes de la vida dels pirates, i no atenuaven realment la rudesa del seu estil de vida.

Homosexualitat en la pirateria

S'ha documentat l'homosexualitat entre els mariners, sobretot entre els pirates, on era normal que els pirates adults raptessin nois joves durant les seves incursions perquè es convertissin en nous pirates i en els seus amants, ja que les dones no estaven ben considerades en la pirateria. En un ambient marítim freturós de dones o grup social d'un mateix sexe, l'homosexualitat i les pràctiques homosexuals eren àmpliament acceptades[1] i part de la vida diària al món dels bucaners o pirates. La majoria dels pirates rebutjaven l'heterosexualitat fins i tot quan en els ports existia la possibilitat de tenir contactes sexuals amb dones, generalment prostitutes.[2] Les dones capturades rares vegades eren utilitzades sexualment, sinó més aviat eren usades per demanar rescat. Alguns pirates preferien als nois joves, a causa d'això solien raptar-los i obligar-los a aprendre sobre marineria sent entrenats per un pirata tutelar. El pirata i el seu «aprenent» creaven forts llaços arribant fins i tot a dormir i menjar junts, en algunes ocasions compartien el botí. Els pirates van conformar els primers «matrimonis» o unions homosexuals de la història moderna en la institució coneguda com a matelotatge.[3] Era una unió contractual entre dos homes, que incloïa l'herència dels béns en cas de defunció d'un dels «cònjuges».[4][5] El «matelot»[6] era generalment el pirata, parella sexual o company més jove o econòmicament desfavorit. Un cas notable de matelotatge és la unió entre els pirates Legolif i Pulverin. També es coneixen casos de pirates dones amb tendències o trets homosexuals, tal és el cas d'Anne Bonny i Mary Read.

Pirateria a Catalunya

L'almirall Ibn Hamona l'any 935, després de saquejar Niça i Marsella, atacà Maçanet, Malgrat de Mar i després Barcelona.[7] Però l'època per antonomàsia de la pirateria és la corresponent als segles del XVI al XVIII.[8]

Els atacs s'acostumaven a dur a terme a la primavera i a l'estiu, que eren les millors èpoques per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l'Imperi Otomà, com en el cas de Dragut l'any 1545, però en la majoria d'ocasions no eren més que petits vaixells que venien navegant des del nord d'Àfrica. Normalment aquestes naus recorrien les costes catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en altres ocasions atacaven i assaltaven punts poc defensats a terra, a la recerca de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, i s'acabaven abans que es pogués organitzar la defensa o que l'exèrcit socorregués el lloc atacat.

Pirates cèlebres

Els pirates en l'imaginari col·lectiu

La pirateria ha inspirat nombrosos autors i continua fascinant el públic més enllà dels segles, vehiculant un cert nombre d'estereotips.

Estereotips sobre els pirates

  • El pirata és sovint descrit amb una ferida a la cara, borni amb un pedaç sobre l'ull, i amputat d'una mà, reemplaçada per un ganxo. Ha perdut sovint també una cama a causa de la gangrena o d'una bala de canó, i es recolza llavors en una cama de fusta. Aquesta imatge, en part veritable, era també vàlida per als mariners del rei.
  • Molt al començament, cada vaixell de pirates tenia la seva pròpia bandera i les víctimes no sabien el que volia dir. A poc a poc, les banderes es van fer generals i tenien cadascuna una significació diferent.
  • Els pirates utilitzen una bandera negra representant ossaments humans (com el Jolly Roger i els seus derivats), ja que són reputats per no fer presoners.
  • Els pirates utilitzen temibles flotes i vaixells de guerra.
  • Els pirates amaguen el seu tresor en una illa i marquen l'emplaçament sobre un mapa del tresor.
  • Els pirates estan sovint acompanyats d'un lloro.
  • El capità és un home avar, cruel i dolent que furta la majoria del botí.
  • Els pirates beuen rom en enormes ampolles o grog, per tal de donar-se valor.
  • A la vesprada, els pirates són sovint presos per la nostàlgia.

Les utopies pirates

Fou Hakim Bey, figura anarquista i especialista de la «causa pirata», qui introdueix nocions d'ideologia i d'utopia pirata a través del seu llibre TAZ. Per a ell, el principi de base de la definició del pirata és la seva autonomia.

Pirateria marítima moderna

La pirateria i el dret internacional

En l'àmbit del dret internacional la pirateria és generalment considerada com el més antic exemple d'utilització del principi de jurisdicció universal. Saquejar els vaixells en alta mar, bloquejar les rutes comercials o posar en perill les comunicacions marítimes era considerat pels estats sobirans com a hosti humanis generis (crims contra la humanitat). Ja que la pirateria, per definició, és practicada fora de les jurisdiccions nacionals, les persecucions compromeses per estats sobirans contra pirates constitueixen una situació jurídica excepcional.

La convenció de les Nacions Unides sobre el dret de la mar

  • Article 100 : Obligació de cooperar en la repressió de la pirateria.
Tots els Estats cooperen en la mesura del possible a la repressió de la pirateria que en alta mar o en qualsevol altre lloc no relleva la jurisdicció de cap Estat.
  • Article 101 : Definició de la pirateria.
S'entén per pirateria qualsevol dels actes següents :
  • tot acte il·lícit de violència o de detenció o tota depredació comesos per la tripulació o dels passatgers d'un vaixell o d'una aeronau privada, actuant amb finalitats privades, i dirigida :
    • contra un altre vaixell o aeronau, o contra persones o béns, en alta mar,
    • contra un vaixell o aeronau, persones o béns, en un lloc no suplantant la jurisdicció de cap Estat;
  • tot acte de participació voluntària en la utilització d'un vaixell o d'una aeronau, quan el seu autor té coneixement de fets de què es desprèn que aquest vaixell o aeronau és un vaixell o aeronau pirata;
  • tot acte tenint per objectiu incitar a cometre els actes definits a les cartes a) o b), o col·laborador en la intenció de facilitar-los.

En dret penal francès

La pirateria, definida com «el fet d'apoderar-se o de prendre el control per violència o amenaça de violència d'una aeronau, d'un vaixell o de tot altre mitjà de transport a bord dels quals les persones han pres plaça, així com d'una plataforma fixa situada sobre la plataforma continental», és castigada amb 20 anys de reclusió criminal per l'article 224-6 del codi penal francès. La llei penal francesa és aplicable a les infraccions comeses a bord dels vaixells que porten una bandera de proa francesa a qualsevol lloc que es trobin (article 113-3 del codi penal francès).

Referències

  1. ↑ Barry R. Burg. «Sodomy and the Pirate Tradition: English Sea Rovers in the Seventeenth-Century Caribbean.pag.122.», 1983, 1995.
  2. ↑ Paul Bohannan. «Per a rars, nosaltres.pag.56.», 1996.
  3. ↑ Paul Bohannan. «Per a rars, nosaltres.pag.56.», 1996.
  4. ↑ Irma Ramirez Gonzalez, Facultat d'Antropologia, O.A.I.M. «La família en el Carib, notes sobre la seva història (2011)», 2011. [Consulta: 28 desembre 2014].
  5. ↑ Silvia Miguens. «Breu Història dels pirates (2010)» p. 261.
  6. ↑ Paul Bohannan. «Per a rars, nosaltres.pag.323.», 1996.
  7. ↑ Cuadrada, Coral. El Maresme medieval: les jurisdiccions baronals de Mataró i Sant Vicenç/Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV). Coral Cuadrada, 1988, p. 160. 
  8. ↑ «Els pirates de Premià de Mar», 03-06-2011. [Consulta: 3 juny 2011].

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pirateria marítima
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pirateria_marítima&oldid=17194626»