Walter Raleigh

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sir Walter Raleigh

Retrat de Walter Raleigh, sobre els 32 anys d'edat (c. 1585) segons Nicholas Hilliard.
Naixement c. 1552
Devon, Anglaterra
Mort 29 d'octubre de 1618
Londres, Anglaterra
Causa de mort Execució per decapitació
Sepultura Església de Santa Margarita al costat de Westminster[1]
Ocupació Escriptor, poeta, soldat, cortesà i explorador
Pares Walter Raleigh i Catherine Champernowne
Signatura

Sir Walter Raleigh[2] (circa. 1552 - 29 d'octubre de 1618) fou un aristòcrata anglès, escriptor, poeta, soldat, cortesà, i explorador que en gran part es coneix també per a popularitzar el consum de tabac a Anglaterra.

Raleigh nasqué en el si d'una família protestant de Devon. Era fill de Walter Raleigh i Catherine Champernowne. Poc és conegut de segur de la seva joventut, encara que passà un xic de temps a Irlanda, al Castell de Killua, Clonmellon, Comtat de Westmeath, que participà en la supressió de rebel·lions i que participà en dues massacres infames a l'Illa de Rathlin i Smerwick. Més tard es convertí en amo de propietats confiscades als irlandesos. Guanyà ràpidament el favor d'Elisabet I d'Anglaterra, sent armat cavaller el 1585. Estava implicat en la primera colonització anglesa de Virgínia sota una patent reial. El 1591 secretament es casà amb Elisabet Throckmorton, dama de companyia de la reina, sense el permís d'aquesta, pel que ell i la seva muller foren enviats a la Torre de Londres. Després del seu alliberament, es retiraren a la seva propietat de Sherborne, Dorset.

El 1594 Raleigh tingué notícies d'una "Ciutat d'Or" a Amèrica del Sud i navegà per trobar-la, publicant un compte exagerat de les seves experiències en un llibre que contribuí a la llegenda d'"El Dorado". Després que la Reina Elisabet morís el 1603, Raleigh fou empresonat altre cop a la Torre, aquest cop per estar presumptament implicat en el complot de Maine contra el rei Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia, que no afavoria els seus interessos. Tanmateix el 1616 fou alliberat per dirigir una segona expedició a la recerca d'El Dorado. Aquesta fou infructuosa i homes sota el seu comandament saquejaren un lloc d'avançada espanyol. Retornà a Anglaterra, i per apaivagar als espanyols fou arrestat i executat el 1618.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Casa natal de Raileigh.

Poc se sap de la data de naixement de Raleigh. Alguns historiadors creuen que Raleigh nasqué el 1552, mentre que altres la situen el 1554. Cresqué a la casa d'Hayes Barton, un pagès, al poble d'East Budleigh, no llunyà de Budleigh Salterton a Devon, Anglaterra. Era el més jove de cinc fills de Catherine Champernowne en dos successius matrimonis. Els seus mitjos germans, John Gilbert, Humphrey Gilbert, Adrian Gilbert, i el seu germà gran Carew Raleigh foren també prominents durant el regnat d'Elisabet I i Jaume I. Catherine Champernowne era neboda de Kat Ashley, la institutriu d'Elisabet, qui introduía als homes joves a la cort.[3]

John Everett Millais, The Boyhood of Raleigh (La Infantesa De Raleigh) (1871).

La família de Raleigh que tenia una orientació religiosa fortament protestant hagué de fugir un cert nombre de cops durant el regnat de la reina catòlica Maria I d'Anglaterra. En el més notable d'aquests, el pare de Raleigh s'hagué d'amagar en una torre per evitar execució. De resultes d'això, durant la seva infantesa, Raleigh desenvolupà una aversió envers el catolicisme i es demostrà ràpid a expressar-ho després de l'ascens al tron de la reina protestant Elisabet I d'Anglaterra el 1558.

El 1568 o el 1572, Raleigh es matriculà com a universitari a Oriel College (Oxford), però no sembla que hagués estat resident. El 1575, s'inscrigué a la Societat de Middle Temple. La seva vida entre aquestes dues dates és incerta, però, a partir d'una referència la seva “Història del Món”, sembla que serví amb els hugonots francesos a la Batalla de Jarnac, el 13 de març de 1569. Al seu judici el 1603, manifestà que mai havia estudiat dret.

Irlanda[modifica | modifica el codi]

Entre 1579 i 1583, Raleigh participà en la supressió de les Rebel·lions de Desmond. Fou present al setge de Smerwick, on supervisà la massacre de soldats italians i espanyols després que s'haguessin rendit.[4] Després de la redistribució dels territoris dels revoltats, Raleigh rebé 40.000 acres (uns 160 km²), incloent les ciutats costaneres emmurallades de Youghal i Lismore. Això el convertí en un dels principals terratinents a Munster, però gaudí d'un èxit limitat en fer que els llogaters anglesos s'instal·lessin a les seves propietats. Durant els seus disset anys com a amo irlandès, freqüentment residí al castell de Killulagh, Clonmellon, comtat de Westmeath, Raleigh féu de la ciutat de Youghal residència ocasional. En fou el seu alcalde entre 1588 i 1589.

Entre les coneixences de Raleigh a Munster hi havia un altre anglès a qui s'havia concedit terra allà, el poeta Edmund Spenser. Durant la dècada del 1590, ell i Raleigh viatjaren junts des d'Irlanda fins a la cort londinencs. Spenser presentava part del seu poema èpic, “La Reina Fada” a Elisabet I.

La gestió de Raleigh sobre les seves propietats irlandeses s'executava a dificultats, que contribuïren al descens de la seva fortuna. El 1602 es vengué les terres a Richard Boyle, 1r comte de Cork. Boyle posteriorment prosperà sota els reis Jaume I i Carles I. Després de la mort de Raleigh, els familiars de Raleigh es dirigiren a Boyle per a rebre una compensació basant-se en que Raleigh havia tancat un tracte clarament injust.

Adultesa[modifica | modifica el codi]

Segell de Sir Walter Raleigh.

El desembre de 1581, Raleigh retornà a Anglaterra des d'Irlanda perquè la seva companyia s'havia dissolt. Participà en la vida de la cort i es convertí en favorit d'Elisabet I d'Anglaterra. Les diverses històries que s'expliquen sobre ell en aquest període són probablement imprecises i infundades.[5][6]

El Nou Món[modifica | modifica el codi]

Retrat gravat de Raleigh

El pla de Raleigh de 1584 per a la colonització a la Colònia de Virgínia (que incloïa els estats actuals de Carolina del Nord i Virgínia a Amèrica del Nord acabava en fracàs a l'Illa de Roanoke, però preparà el camí per a subsegüents colònies.[7]

El 1587 Raleigh intentà una segona expedició, una altra vegada establint un enclavament a l'Illa Roanoke. Aquesta vegada s'envià un grup més divers de pobladors, incloent-hi algunes famílies senceres, sota el govern de John White. Després d'un curt període a Amèrica, White fou enviat a Anglaterra per cercar més subministraments per a la colònia. tanmateix fou incapaç de tornar l'any següent com planejà perquè la Reina havia demanat que tots els vaixells romanguessin a port per a l'ús potencial contra l'Armada Invencible. L'amenaça de l'Armada fou només parcialment responsable que el retorn de White fos retardat fins al 1590. Després de la victòria d'Anglaterra sobre la flota espanyola el 1588 es donaren permisos per a la navegació de vaixells. Desafortunadament per als colonitzadors a Roanoke la petita flota féu una excursió cap a Cuba. Intentaren capturar vaixells mercants espanyols carregats de tresors dels quals es sabia que proliferaven en aquelles aigües en aquella època. Es diu que White tenia objeccions aquesta incursió imprevista, però no fou capaç de dissuadir la tripulació. No fou fins al 1590, 3 anys més tard de la seva partida, que el vaixell de subministrament arribà a la colònia, només per descobrir que tots els colonitzadors havien desaparegut.

L'única clau del seu destí fóra la paraula "CROATOAN" i les lletres "CRO" tallades a troncs d'arbre separats. Això suggerí les possibilitats que se'ls hagués massacrat, foren absorbits o presos pels Croatan, tribu ameríndia local, o potser una altra tribu nativa. Altres especulacions inclouen la mort per inanició, o estat escombrat o perdut en mar durant les tempestes de 1588. Un huracà impedí a John White i a la tripulació del vaixell de subministrament visitar als Croatan per investigar la desaparició dels colons. No hi va haver intents de contactar-hi fins al cap d'alguns anys. De qualsevol manera el destí dels colons es recorda ara com la "colònia Perduda de l'Illa De Roanoke" (Roanoke Colony).

El 1585 Raleigh fou armat cavaller i nomenat Lord Warden of the Stannaries, de les mines de Cornwall i Devon, Lord Lieutenant of Cornwall (Lord Tinent de Cornualla), i vicealmirall dels dos comtats (Vice-Admiral of the Coast). Tant el 1585 com el 1586, seia en el parlament britànic com a membre per Devonshire.[8]

Raleigh nomenava el mestre d'aixa Richard Chapman, de Deptford per construir un vaixell per a ell. Originalment anomenat Ark (Arca), esdevingué Ark Raleigh, seguint la convenció de l'època en que el vaixell prenia el nom del seu propietari. “La Corona”, en forma de la Reina Elisabet I d'Anglaterra, adquirí el vaixell de Raleigh el gener de 1587, per a la suma de 5.000 £ (equivalent a unes £941.340 el 2010). Com a resultat, el vaixell fou rebatejat amb el nom de Royal Ark.[9]

Dècada de 1590[modifica | modifica el codi]

Raleigh i el seu fill Walter el 1602

El 1592, Raleigh rebé moltes recompenses la Reina, incloent-hi Durham House a Strand (Londres) i la propietat de Sherborne, Dorset. Fou nomenat Captain of the Yeomen of the Guard. Tanmateix, no li foren atorgades cap de les Great Offices of State. En l'any de l'Armada Invencible (1588), Raleigh fou nomenat Vicealmirall de Devon, cuidant de les defenses costaneres i dels embargaments militars.

El 1591, Raleigh es casà secretament amb Elisabet "Bess" Throckmorton (o Throgmorton). Era un del cambreres de la Reina, onze anys seu júnior, i estava embarassada a l'època. Donà a llum a un fill, del qual es creu que tenia el nom de Damerei, que fou donat a una dida a Durham House. L'infant no sembla que sobrevisqués, i Bess continuà les seves obligacions amb la reina. L'any següent fou descobert el matrimoni desautoritzat i la Reina demanà que s'empresonés a Raleigh i que Bess fos allunyada de la cort. Raleig fou alliberat de la presó per a repartir el botí del vaixell espanyol capturat Madre de Dios.

Serien uns quants anys fins que Raleigh tornés a tenir el favor de la reina. La parella romangué dedicada l'un a l'altre. Durant les absències de Raleigh, Bess demostrà ser una administradora capaç de la fortuna i reputació familiar. Tingueren dos fills més, Walter (conegut com a Wat) i Carew.

Raleigh fou escollit burgess de Mitchell, Cornwall, al parlament de 1593.[4] Es retirà a la seva propietat a Sherborne on construï una casa nova, completada en 1594, coneguda ara com a Sherborne Castle. Feu amics a l'aristocràcia local, com Sir Ralph Horsey de Clifton Maybank i Charles Thynne de Longleat. Durant aquest període a una festa / sopar a Horsey, hi hagué una discussió airada sobre religió. Això condugué a acusacions d'ateisme contra Raleigh.

El 1594, tingué coneixement d'un relat espanyol sobre una gran ciutat daurada a les fonts del Riu Caroní. Un any més tard explorà el que és ara la Guyana i Veneçuela oriental a la recerca de Manoa, la ciutat llegendària. Un cop retornat a Anglaterra publicà “La Descoberta de Guiana” (The Discovery of Guiana)[10] (1596) un recull del seu viatge on exagerava sobre les seves descobertes. El llibre és una contribució a la llegenda de El Dorado. Encara que Veneçuela té dipòsits d'or, no hi ha cap prova que Raleigh trobés cap de les mines. També es diu, sense gaire fonament, que Raleigh descobrí el Salto Angel.[11]

El 1596 Raleigh participà en la presa de Cadis on fou ferit. Era també el segon comandant de la campnaya de les Islands Voyage contra els dominis espanyols de les Açores el 1597. El 1597 fou escollit diputat per a Dorset, i, el 1601, per a Cornwall.[8] L'única persona que, en el període elisabetià, seia per a tres comtats.[4]

Caiguda[modifica | modifica el codi]

La cela de Raleigh, Bloody Tower, Torre de Londres.

Des de 1600 a 1603, com a Governador de l'illa del Canal de Jersey, Raleigh modernitzà les seves defenses. Aquesta reforma inclogué la construcció d'un nou fort que protegia les proximitats de Saint Helier Fort Isabella Bellissima o Castell d'Elisabet.

Recobrà breument el favor reial d'Elisabet I, ja que Elisabet morí el 1603, i Raleigh fou arrestat a Exeter Inn, Ashburton, Devon i empresonat a la Torre de Londres el 19 de juliol. El 17 de novembre, Raleigh fou jutjat al Gran Rebedor del Castell de Winchester per traïció, degut a la presumpta implicació en el Complot Principal contra el Rei Jaume. Raleigh dirigí la seva defensa amb la gran habilitat, que pot, en part, explicar per què el rei Jaume li preservà la vida, malgrat el veredicte de culpabilitat. Romangué a la torre fins al 1616. Mentre era empresonat, escrigué molts tractats i el primer volum de “La Història del Món” (The Historie of the World) (Londres, 1628).[12] sobre la història antiga de Grècia i Roma. El seu fill Carew fou concebut i nascut (1604) mentre Raleigh era legalment "mort" i empresonat a la torre.

El 1616, Raleigh fou alliberat per dirigir una segona expedició a Veneçuela en la recerca de El Dorado. Durant l'expedició, els homes de Raleigh, sota comandament de Lawrence Keymis, atacaren el lloc avançat espanyol de Santo Tomé de Guayana al riu Orinoco. En l'atac inicial contra el lloc, el fill de Raleigh Walter fou mort per una bala. Al retorn de Raleigh a Anglaterra, Diego Sarmiento de Acuña, comte de Gondomar i ambaixador espanyol a la cort anglesa, demanà de manera reeixida que el Rei Jaume restablís la pena de mort de Raleigh.

Execució i seqüeles[modifica | modifica el codi]

Execució del Sir Walter Raleigh.

Raleigh fou decapitat al Palau de Whitehall el 29 d'octubre de 1618. Havent estat una de les persones que popularitzaren l'hàbit de fumar tabac a Anglaterra, deixà una petita caixa de tabac, trobada a la seva cèl·la poc després de la seva execució. Gravat a la caixa era una inscripció llatina: Comes meus fuit illo miserrimo tempo (Fou el meu company en aquella època més desgraciada).[13]

Després de l'execució de Raleigh, el seu cap fou embalsamat i donat a la seva muller. El seu cos havia de ser enterrat a l'església local a Beddington, Surrey, la casa de Lady Raleigh, però finalment descansà a Saint Margaret (Westminster), on encara es pot visitar la seva tomba.[14]"Els Lords", escrivia, "m'han donat el seu cadàver, encara que m'han negat la seva vida. Déu mantén el meu bon judici." [15] 29 anys més tard després de la seva mort, fou dipositat a la tomba de Raleigh a l'Església de Santa Margarita.[16]

Tot i que la popularitat de Raleigh havia disminuït considerablement des del seu auge elisabetià, la seva execució fou vista per molts, tant a l'època com en endavant, com innecessària i injusta. Un dels jutges al seu judici posterior deia: [La justicia d'Anglaterra mai no s'havia degradat i injuriat com per la condemna de l'honorable Sir Walter Raleigh.[17]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Raleigh la capital estatal de Carolina del Nord fou anomenada així el 1792 en honor de Sir Walter Raleigh, patrocinador de la Colònia de Roanoke. La "Colònia Perduda" es commemora al Fort Raleigh National Historic Site a l'illa Roanoke, Carolina del Nord. També, a una de les onze pensions al Royal Hospital School du el seu nom.

En la cultura popular, es fa referència a ell en la cançó "I'm So Tired" de The Beatles publicada a The White Album (L'Àlbum Blanc) de 1968. El 1986, Simon Jones interpretà a Raleigh en l'episodi "Patata" de la sitcom de la BBCL'Escurçó Negre”. Raleigh també fou interpretat per Clive Owen a la pel·lícula de 2007 “Elisabet: L'Edat d'Or” (Elisabet: The Golden Age).

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. La Tomba de Sir Walter Raleigh. (anglès)
  2. S'ha escrit també Rawley, Ralegh, Ralagh i Rawleigh. "Raleigh" és la grafia més habitual, encara que ell, ell mateix, utilitzà aquesta grafia només un cop, que es conegui. La seva preferència més coherent era per a "Ralegh". El seu ple nom és correctament Plantilla:Pron-en, tanmateix, en la pràctica /ˈræli/ "reli" o fins i tot /ˈrɑːli/ "rahli" són les pronúncies modernes habituals a Anglaterra.
  3. Ronald, Susan The Pirate Queen: Queen Elisabet I, her Pirate Adventurers, and the Dawn of Empire p. 249 Harper Collins Publishers, New York, 2007. ISBN 0-06-082066-7
  4. 4,0 4,1 4,2 Nicholls, Mark; Williams, Penry. «Ralegh, Sir Walter (1554–1618)». Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press, September 2004. [Consulta: 2008-05-20].
  5. Naunton, Robert Fragmenta Regali 1694, reprinted 1824.
  6. Fuller, Thomas Anglorum Speculum or the Worthies of England, 1684
  7. Markham, Jerry W.. A financial history of the United States. Armonk, Nova York: M.E. Sharpe, 2001, p. 22. ISBN 0-7656-0730-1. 
  8. 8,0 8,1 J. K. Laughton and Sidney Lee, Ralegh, Sir Walter (1552?–1618), military and naval commander and author, 1896
  9. Archaeologia, p. 151
  10. Sir Walter Raleigh. The Discovery of Guiana Project Gutenberg.
  11. "Walter Raleigh - Delusions of Guiana" at The Lost World: Travel and information on the Gran Sabana, Canaima National Park, Venezuela web page. Retrieved 5 July 2008.
  12. Raleigh, Walter. «The Historie of the World».
  13. [enllaç sense format] http://www.tobacco.org/resources/history/Tobacco_History17.html
  14. Williams, Norman Lloyd. "Sir Walter Raleigh", Cassell Biographies, 1962)
  15. « The Lords [...] have given me his dead body, though they have denied me his life. God hold me in my wits. »
    — Durant, Will, The Story of Civilization, vol. VII, Chap. VI, p.158
  16. Lloyd, J & Mitchinson, J: "The Book of General I.
  17. « [T]he justice of England has never been so degraded and injured as by the condemnation of the honorable Sir Walter Raleigh. »
    Historical summary, Crawford v. Washington (pàg. 10) Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Texts de Raleigh[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Francis Russell, 2n Earl de Bedford
Lord Warden of the Stannaries
15841603
Succeït per:
William Herbert, 3r Earl de Pembroke
Precedit per:
Sir Francis Godolphin
Sir William Mohun
Peter Edgcumbe
Richard Carew
Lord Lieutenant of Cornwall
1584–1603
Succeït per:
William Herbert, 3r Earl dePembroke
Precedit per:
Sir Edward Seymour, 1r Baronet
Vicealmirall de Devon
1585–1603
Succeït per:
William Bourchier, 3r Earl de Bath
Precedit per:
John Best
Captain of the Yeomen of the Guard
1597–1603
Succeït per:
Thomas Erskine, 1r Earl de Kellie
Precedit per:
Sir Anthony Paulet
Governador de Jersey
1600–1603
Succeït per:
John Peyton