Acció afirmativa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Acció afirmativa

L'acció afirmativa (també coneguda com a discriminació positiva) és el terme que es dóna a una acció que ajuda a un determinat grup social minoritari desfavorit mitjançant mesures legals, administratives o pràctiques, perquè tinguin accés a recursos o serveis on els facilitin mitjans i eines per satisfer les seves necessitats diàries.[1] És una política important que s’utilitza per combatre les diferències entre els grups de treballadors i els ingressos.[2] Aquest conjunt de polítiques, dirigides a corregir la situació de vulnerabilitat persistent d'una part de la població, pretén reduir i, si es pot, eliminar pràctiques discriminatòries que duu a terme la societat amb l'objectiu d'aconseguir una igualtat d'oportunitats de treball, de vot, d'accés a l'educació, etc. L'assoliment dels objectius d'aquesta pràctica és el resultat d'anys de mobilització i de reivindicacions d'aquests grups discriminats per la societat.

Les accions afirmatives democratitzen els accessos a certes institucions de les quals els grups discriminats es trobaven exclosos, però aquest fet no fa desaparèixer la discriminació, sinó que encara la visibilitza més, provocant així que si no es prenen les mesures pertinents, la podria inclús enfortir. És per això, que cal tractar el problema des de la pedagogia, no només per visualitzar-lo i trobar possibles solucions, sinó per arribar fins a l'arrel d'aquest i poder actuar adequadament. Tal com és mencionat al llibre Educar en ciudadania cultural: "las acciones afirmativas atacan los síntomas, pero no las causas que los producen" (p.94). Cal per tant, erradicar les causes que provoquen aquesta discriminació, a més de dur a terme les accions pertinents.

En les últimes dècades, les dones i les minories ètniques continuen enfrontant-se a la discriminació laboral. Per tal que hi hagi una igualtat, les organitzacions d'arreu del món han implementat plans d'acció afirmativa, que són polítiques dissenyades per millorar els resultats de treball dels grups socials minoritaris desfavorits, proporcionant-los una ajuda addicional en el procés d'ocupació. Aquests plans augmenten el nombre de dones i de minories ètniques en llocs de direcció, i per tant, ajuden a promoure una diversitat organitzativa i corregir la injustícia social.[3]

Paral·lelament, s'han realitzat diferents estudis sobre discriminació, igualtat de gènere i accions afirmatives. És el cas de l'estudi que es va fer a 276 estudiants de medicina, on els resultats van afirmar que les dones donaven més importància a les accions afirmatives, tenint en compte que la majoria d'homes i dones havien estat tractats amb igualtat però el percentatge de discriminació era més alt en les dones. [4]

En aquest article es parla del que és l'acció afirmativa, els seus objectius i avantatges, on la podem ubicar i el seu desenvolupament al llarg de la història.

Objectius[modifica]

L'objectiu principal de l'acció afirmativa és afavorir la qualitat de vida dels grups que es troben exclosos socialment i que puguin arribar a ser recompensats pels prejudicis rebuts. Com a conseqüència, desenvolupa el principi d'igualtat d'oportunitats, tendeix a corregir les desigualtats i lluita per posar fi a la discriminació que pateixen alguns grups socials.[1]

L’acció afirmativa busca beneficiar a la societat, ja que equipara els rols, afavoreix una equitat real, millora les condicions de les persones o grups desfavorits, permet la inclusió social, etc.

El propòsit de l'acció afirmativa en l'elecció de l'escola és crear un entorn més igualitari i divers, és a dir, que els estudiants de grups socials desfavorits en les decisions d'admissió a l'escola rebin tractaments diferencials per mantenir l'equilibri racial, ètnic o socioeconòmic.[5]

Avantatges i desavantatges[modifica]

Actualment, hi ha un debat obert sobre els avantatges i desavantatges que poden ser fruit de la pràctica d'aquestes accions. Els que ocupen el poder, tenen por que les polítiques d’acció afirmativa aportin avantatges deslleials als grups minoritaris, a que donin lloc a un menor rendiment organitzatiu i que provoquin una estigmatització addicional dels beneficiaris d’aquesta política. Es pot afirmar que tot això pot produir efectes negatius a llarg termini i empitjorar, en lloc de millorar, les relacions intergrupals i la igualtat.[6]

Són molts els avantatges que aporta l'acció afirmativa. Aquesta, afavoreix a l'equitat real; això no només s’aplica a la discriminació de gènere, sinó també a la inclusió de persones discapacitades al mercat de treball amb polítiques i subvencions pròpies, la integració de grups socials desafavorits o les mesures que fomenten la desaparició de la discriminació racial.

Les persones que pateixen una situació d’inferioritat poden millorar la seva qualitat de vida i participar d’una manera activa i igualitària a la societat, sense que siguin discriminades gràcies a aquestes mesures. Aquestes, es posen en marxa a través de la legislació específica, però també amb partides pressupostàries orientades a fer realitat aquesta inclusió a través de diverses activitats culturals, subvencions, entre d’altres.

Per tant, l’acció afirmativa és una ajuda efectiva perquè les persones que se sentin desplaçades de la societat, puguin participar en ella de forma digna, inclusiva i igualitària, tenint accés als mateixos recursos i no ser exclosos o discriminats per causa del gènere, ètnia, la seva condició social, religió o opinió.

Tot i que les mesures que s'estan duent a terme són benvingudes a gran part dels països, hi ha alguns desavantatges com per exemple, el fet que els membres dels grups minoritaris que se'ls diu que van ser seleccionats per a una posició a causa d'una política d'acció afirmativa es consideren menys competents.[6]

Història de l'acció afirmativa[modifica]

El concepte d'acció afirmativa apareix als Estats Units durant els anys 60 com a resposta a l'opressió racial que van patir diferents ètnies. L'inici es troba en un incident a Alabama on, trencant amb l'habitual, una dona afroamericana es va negar a cedir el seient d'un autobús a un home blanc. Com a conseqüència, va haver-hi un gran moviment social dels afroamericans en el que van anomenar a Martin Luther King com a líder seu.

L'any 1961 va ser atribuït el càrrec de president a John F. Kennedy. Aquest, va confiar en l'acció afirmativa per a dur a terme una política d'estat que permetés una societat més democràtica. L'any 1963 Kennedy proposa l'Acta de Drets Civils (Acta de Derechos Civiles) que facilitarà els llocs de treball a totes les persones independentment del seu color y eliminarà les distincions entre ètnies.

Les mesures legals que van dur a terme alguns països no van ser suficients per lluitar contra la discriminació. Els governs es van adonar que per aconseguir una societat igualitària calia reformar la vida familiar i oferir alguns avantatges a les dones, és a dir, que no és suficient declarar la igualtat de tracte si a la realitat no hi ha igualtat d'oportunitats.

Als anys 80, aquestes mesures es van traslladar cap a Europa i van ser aplicades per disminuir les desigualtats entre els homes i les dones, per aconseguir una igualtat d'oportunitats entre els sexes.[7]

Al nivell de les polítiques públiques, la política de la raça ha patit una transformació. Fa una generació, la lluita es va centrar en els esforços per desarmar les polítiques públiques que exigissin la segregació, per assegurar als afroamericans el seu dret de ciutadans a utilitzar els allotjaments públics de la mateixa manera i en els mateixos termes que els blancs nord-americans. La legislació històrica i els decrets governamentals, van aconseguir que els afroamericans votessin lliurement, seiessin a la part frontal d'un autobús escolar sense restriccions que es bassessin en el color de la pell. Ara, una generació més tard, la legislació es centra en els esforços per combatre la discriminació a través de polítiques que exigeixen l'ús afirmatiu de la raça com un conjunt de consideracions admissibles en la presa de decisions educatives i laborals.[8]


Responsabilitat i plans d'acció afirmativa

L'agència Lyndon Johnson creada el 1965 per controlar l'acció afirmativa entre contractistes federals va animar aquest enfocament. El 1971, l'Oficina de Compliment de Contractes Federals (OFCC), va ordenar als contractistes que escrivissin plans d'acció afirmativa, on s'avaluessin anualment els propis treballadors; especifiquessin uns objectius per a la representació justa de les dones i les minories basades en anàlisis del mercat laboral, i horaris per assolir aquests objectius.[9]

Acció afirmativa arreu del món[modifica]

Segons demostren diversos articles oficials, aquesta acció és present a diferents països, com per exemple a algunes universitats dels Estats Units d'Amèrica i a les institucions públiques de l'Índia, per garantir la representació de tots els grups socials.

Els governs de diferents països, sota el patronat de l'ONU (Organización de las Naciones Unidas), han dut a terme des de fa més de 30 anys, programes per lluitar per la igualtat de drets i obligacions entre sexes. Aquests, van ser promoguts per la primera conferència mundial de la dona, que va tenir una gran repercussió en l'àmbit mundial.

Un exemple d'acció afirmativa serien les beques estudiantils amb punts per alguns grups socials; les lleis de protecció de la dona en cas de violència de gènere i les polítiques d'admissió en les escoles que fomenten la diversitat entre d'altres.

L'acció afirmativa va més enllà del gènere. La pràctica comuna a diverses universitats europees, de cobrir llocs de treball amb una dona abans que a un home si tots dos estan ben qualificats pels requisits de l'oferta, està actualment present. Cal donar les mateixes oportunitats als dos sexes. En general, qualsevol pràctica que augmenti la proporció de dones respecte a la què hi hauria si no es fes res, es considera acció afirmativa. Al sector públic noruec, per exemple, per incrementar el petit nombre de dones, les empreses públiques tenen l'obligació de comptar amb almenys un 40% de cada gènere a les juntes directives. Als Estats Units, el resultat de l'acció afirmativa ha tingut molt d'èxit en relació al progrés de les dones i de les persones d'origen asiàtic al mercat laboral.

Pel que fa al gènere, a la majoria dels països occidentals, aproximadament la meitat de tots els estudiants d'educació superior són dones. No obstant això, malgrat aquests guanys, les dones són minoritàriament representades en les professions d'alt prestigi i prestacions elevades, com la cirurgia, així com en posicions d'influència i poder com la política.[6]

En l'àmbit de mercat laboral, l’acció afirmativa és una política important i controvertida que s’utilitza per combatre les diferències entre els grups de treballadors i els ingressos, i ha estat enfocada de diferents maneres a diversos països. A l'Índia, per exemple, han estat establertes quotes per a l'ocupació de membres de les castes i les tribus programades i altres classes endarrerides en l’ocupació del sector públic. Un altre cas són els Estats Units d'Amèrica, on els contractistes federals estan obligats a demostrar l’acció afirmativa respecte al gènere. També hi ha programes al sud d'Àfrica, Malàisia, Canadà, Namíbia i Fiji.[10]

Acció afirmativa al Brasil[modifica]

Al Brasil, la constitució federal de 1988 va ampliar els drets de ciutadania dels grups socials exclosos.[11] Tot i així, no va ser fins a la presidència de Fernando Henrique Cardoso’s (1995–2002) que el govern va començar a dedicar-se més als moviments socials on es demanava igualtat de condicions en la societat.

El 1995, celebrant els 300 anys de la mort de Zumbi dos Palmares, el líder del Quilombo de Palmares del segle XVII, la comunitat més gran d'esclaus fugitius de la història del Brasil; Cardoso, es va trobar amb un moviment negre i líders sindicals que van liderar una marxa a la capital. Aquest fet li va fer crear un pla nacional de lluita contra la discriminació racial, amb propostes d'acció afirmativa per als afrodescendents.[12] El mateix dia, va anunciar la creació del Grup de Treball Interministerial per a la Valorització de la Població Negra format per moviments socials i membres de ministeris governamentals. Aquests, van desenvolupar propostes de polítiques d'acció afirmativa pel govern brasiler.

El darrer any, el Ministeri de Justícia va posar en marxa el Programa Nacional de Drets Humans on van proposar polítiques específiques dirigides als afrodescendents de Brasil, incloent l'acció afirmativa en l'educació superior. La implementació de les primeres propostes es va veure frustrada per la falta de recursos i l'absència d'organismes governamentals específics responsables del seu èxit, però tot i així, van ser un canvi en el discurs racial oficial del país en suport de polítiques d'acció afirmativa.[12]

Tot i així, no és fins a l'actualitat que Brasil ha implementat accions afirmatives de caràcter molt important amb l'objectiu d'incloure a la població socialment exclosa en l'edicació superior, el sistema d'atenció mèdica i el mercat laboral.

Des de principis de la dècada del 2000, les universitats públiques brasilenyes van promoure un nou mètode d'incripció de pregraus per tal d'incluir estudiants negres i indígenes, entre d'altresm a les institucions d'educació superior.[13]

Durant els primers 10 anys del nou sistema de quotes, es van produir 19 tesis doctorals i molts articles que tractaven el tema d'acció afirmativa. El 2009 va ser l'any més expressiu amb 24 articles publicats. Aquest fet, demostra una gran demanda per part dels investigadors per publicar els resultats dels estudis realitzats.

La Universitat de Brasilia (UnB), va fer un gran pas endavant al reservar el 20% dels espais d'admissió per persones que es varen identificar com negres.[14] A més, també va ser la primera universitat federal que va discutir qualsevol acció positiva que afavorís als estudiants negres al celebrar un seminari internacional sobre el multiculturalisme i el racisme.[15] El 2010 van fer un anàlisi de les diferències racials entre germans al Brasil. Els resultats d'aquest van demostrar que l'heterogeneïtat racial dins dels germans es produeix en un 17-19% de les famílies.[16]

Acció afirmativa a l'Índia[modifica]

L'Índia és el país que ha implantat el programa d'acció afirmativa més gran del món. Aquest, va dirigit a les castes baixes i, en particular, a les "castes programades".[17]

A principis dels anys 90, amb l'expansió de les polítiques d'acció afirmativa, es van centrar en les quotes de l'educació superior en què la competència amb les castes altes era el més fort.

Aquesta tendència a centrar-se en l’impacte de l’acció afirmativa a les institucions d’educació superior sobre els beneficiaris més que sobre la totalitat de la població d’objectius està present en altres documents d’acció afirmativa en contextos com els Estats Units d’Amèrica o Brasil. En el context indi, aquesta qüestió és especialment important, ja que les polítiques d’acció afirmativa tenen altres dimensions que només quotes d’educació superior.[18]

Acció afirmativa a Mèxic[modifica]

A Mèxic, el 2006 s'aprovà la Ley General para la Igualdad entre Mujeres y Hombres, amb l'objectiu de garantir la igualtat jurídica, els drets humans de la dona, la no discriminació i l'aplicació d'accions afirmatives en el marc de l'estat de dret a través de les següents accions.[7]

Investigacions i estudis sobre l'acció afirmativa[modifica]

Hi ha hagut moltes investigacions i estudis sobre el concepte d'acció afirmativa arreu del món.

Dins de l’economia, l’enfocament principal de la investigació ha estat determinar la importància d’una acció afirmativa per explicar les millores en la proporció dels guanys entre blancs i afroamericans des dels anys 60. En aquests articles, s'estudia la determinació conjunta de les creences dels empresaris i la productivitat dels treballadors en un model de discriminació estadística en assignacions de treball; i es demostra que, fins i tot quan els grups identificables estan dotats de manera avançada, l’acció afirmativa pot provocar una situació en la qual els empresaris perceben que els grups són productius desigualment.[2]

Altres estudis van investigar si un senyal d'incompetència marca els relacionats amb els programes d'acció afirmativa. En un experiment, 129 estudiants universitaris masculins i femenins van revisar els materials de sol·licituds d’algú que el van contractar recentment per a un dels dos treballs. Els contractistes eren un home i una dona, aquesta associada a un programa d'acció afirmativa. Aquests estudiants van trobar que l’etiqueta d’acció afirmativa afecta negativament la percepció de la competència de les dones contractades, independentment del grau en què la feina fos masculina.[19]

Una altra investigació de camp, va agafar a 184 homes blancs, els quals van proporcionar informació sobre els seus companys de treball. A més, van demostrar que la relació entre la competència percebuda i la condició d’acció afirmativa no només es va produir quan les companyes de treball eren dones blanques, sinó també quan eren homes i dones afroamericans.[19]

A part d'això, l’etiqueta d’acció afirmativa també s’associa amb les caracteritzacions negatives de l’activitat i la potència i, en l’estudi de camp, els atributs interpersonals i els pronòstics per al progrés professional.

Els estudiants de llicenciatura d’una universitat metropolitana multicultural van ser enquestats per avaluar les creences i avaluacions de components potencials dels plans d’acció afirmativa, correlacions entre actituds cap a l’acció afirmativa i tals creences i avaluacions, diferències en les reaccions en funció de l'objectiu dels plans d'acció afirmativa. Els resultats van mostrar que moltes creences sobre l’acció afirmativa eren incorrectes, es va afavorir la contractació, la formació i l'atenció a les qualificacions dels sol·licitants, mentre que la discriminació, les quotes i el tracte preferent s'oposaven.[20]

L’oposició a possibles components de plans d'acció afirmativa es relacionava amb el pes que se li donava a l’estat demogràfic, i les respostes variaven segons el gènere i l'ètnia en què s'entenien. Per tant, el conflicte associat amb l’acció afirmativa es pot minimitzar eliminant certes percepcions errònies sobre els plans d'acció afirmativa i incorporant components avaluats positivament.[20]

En un altra investigació que es va dur a terme, van enllaçar dades sobre l'autoidentificació racial amb els canvis en les polítiques d'acció afirmativa en l'àmbit estatal; el que volien saber era si l’autoidentificació racial responia als incentius econòmics. Amb aquesta investigació van trobar que, després d’un estat que prohibeix l’acció afirmativa, els individus multiracials que s’enfronten a un incentiu per identificar-se sota acció afirmativa, tenen aproximadament un 30% menys de probabilitats d’identificar-se amb el seu grup minoritari. En canvi, els individus multirracials que no tenen cap mena de desavantatge per identificar sota acció afirmativa, són un 20% més propensos a identificar-se amb el seu grup minoritari una vegada que es prohibeixin les polítiques d'acció afirmativa.[21]

Altres estudis es qüestionen si és actualment necessària l'acció afirmativa. És el cas de la investigació que es va dur a terme amb subjectes de diferent franja d'edat, gènere, nivell socioeconòmic, etc. En els resultats es van veure clarament les diferències laborals entre els llocs de treball, sent els blancs, homes i més joves empleats amb un nombre més elevat. I per tant, quedant enrere la gent gran, dones i la població amb un nivell socioeconòmic més baix.[22]

El concepte d'acció afirmativa, en alguns casos, ha sigut la idea principal en algunes publicacions com és el cas del llibre de Thomas Sowell, pensador i economista, on fa un estudi internacional de l'acció afirmativa. Aquest, va ser dissenyat amb l'objectiu de què els estatunidencs aprenguin sobre diferents aspectes d'altres països .[23]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Sistema de monitoreo de ka protección de los derechos y la promoción del buen vivir de los pueblos indígenas de América Latina y el Caribe». .
  2. 2,0 2,1 Coate, Stephen; Loury, Glenn C. «Will Affirmative-Action Policies Eliminate Negative Stereotypes?». The American Economic Review, 83, 5, 1993, pàg. 1220–1240. ISSN: 0002-8282.
  3. Leslie, Lisa M.; Mayer, David M.; Kravitz, David A. «The Stigma of Affirmative Action: A Stereotyping-Based Theory and Meta-Analytic Test of the Consequences for Performance» (en en). Academy of Management Journal, 57, 4, 2014-8, pàg. 964–989. DOI: 10.5465/amj.2011.0940. ISSN: 0001-4273.
  4. Siller, Heidi; Dickinger-Neuwirth, Bettina; Komlenac, Nikola; Hochleitner, Margarethe «The importance of equal treatment: Medical students’opinions on affirmative action, equal treatment and discrimination» (en en). Health Care for Women International, 05-11-2018, pàg. 1–19. DOI: 10.1080/07399332.2018.1513524. ISSN: 0739-9332.
  5. Liu, Yun «On the welfare effects of affirmative actions in school choice» (en en). Review of Economic Design, 21, 2, 2017-6, pàg. 121–151. DOI: 10.1007/s10058-017-0200-1. ISSN: 1434-4742.
  6. 6,0 6,1 6,2 Morgenroth, Thekla; Ryan, Michelle K. «Quotas and affirmative action: Understanding group-based outcomes and attitudes» (en en). Social and Personality Psychology Compass, 12, 3, 2018-3, pàg. e12374. DOI: 10.1111/spc3.12374.
  7. 7,0 7,1 Begné, Patricia «Acción afirmativa: una vía para reducir la desigualdad». Ciencia Jurídica, 1, 1, 07-03-2012, pàg. 11. DOI: 10.15174/cj.v1i1.74. ISSN: 2007-6142.
  8. Kuklinski, James H.; Sniderman, Paul M.; Knight, Kathleen; Piazza, Thomas; Tetlock, Philip E. «Racial Prejudice and Attitudes Toward Affirmative Action». American Journal of Political Science, 41, 2, 1997-4, pàg. 402. DOI: 10.2307/2111770.
  9. Kalev, Alexandra; Dobbin, Frank; Kelly, Erin «Best Practices or Best Guesses? Assessing the Efficacy of Corporate Affirmative Action and Diversity Policies» (en en). American Sociological Review, 71, 4, 2006-08, pàg. 589–617. DOI: 10.1177/000312240607100404. ISSN: 0003-1224.
  10. Muttarak, Raya; Hamill, Heather; Heath, Anthony; McCrudden, Christopher «Does Affirmative Action Work? Evidence from the Operation of Fair Employment Legislation in Northern Ireland» (en en). Sociology, 47, 3, 2013-6, pàg. 560–579. DOI: 10.1177/0038038512453799. ISSN: 0038-0385.
  11. de Castro Catharina, Alexandre «THE CONSTITUTIONAL JURISDICTION AS A METHOD OF EFFECTIVENESS OF AFFIRMATIVE ACTIONS IN THE BRAZILIAN CONTEXT». 2, JUL-DEC 2018, pàg. 1-13.
  12. 12,0 12,1 Bailey, Stanley R.; Fialho, Fabrício; Peria, Michelle «Support for race-targeted affirmative action in Brazil» (en en). Ethnicities, 18, 6, 2018-12, pàg. 765–798. DOI: 10.1177/1468796814567787. ISSN: 1468-7968.
  13. dos Santos, Jocélio Teles «Confronting Affirmative Action in Brazil: University Quota Students and the Quest for Racial Justice» (en en). Contemporary Sociology: A Journal of Reviews, 48, 2, 2019-3, pàg. 205–207. DOI: 10.1177/0094306119828696ff. ISSN: 0094-3061.
  14. Francis-Tan, Andrew; Tannuri-Pianto, Maria «Black Movement: Using discontinuities in admissions to study the effects of college quality and affirmative action» (en en). Journal of Development Economics, 135, 2018-11, pàg. 97–116. DOI: 10.1016/j.jdeveco.2018.06.017.
  15. dos Santos, Sales Augusto «Affirmative Action and Political Dispute in Today’s Brazilian Academe» (en en). Latin American Perspectives, 41, 5, 2014-9, pàg. 141–156. DOI: 10.1177/0094582X14544279. ISSN: 0094-582X.
  16. Francis-Tan, Andrew «Light and shadows: An analysis of racial differences between siblings in Brazil» (en en). Social Science Research, 58, 2016-7, pàg. 254–265. DOI: 10.1016/j.ssresearch.2016.02.003.
  17. Deshpande, Ashwini; Ramachandran, Rajesh «Traditional hierarchies and affirmative action in a globalizing economy: Evidence from India» (en en). World Development, 118, 2019-6, pàg. 63–78. DOI: 10.1016/j.worlddev.2019.02.006.
  18. Cassan, Guilhem «Affirmative action, education and gender: Evidence from India» (en en). Journal of Development Economics, 136, 2019-1, pàg. 51–70. DOI: 10.1016/j.jdeveco.2018.10.001.
  19. 19,0 19,1 Heilman, Madeline E.; Block, Caryn J.; Lucas, Jonathan A. «Presumed incompetent? Stigmatization and affirmative action efforts.» (en en). Journal of Applied Psychology, 77, 4, 1992, pàg. 536–544. DOI: 10.1037/0021-9010.77.4.536. ISSN: 0021-9010.
  20. 20,0 20,1 Kravitz, David A.; Platania, Judith «Attitudes and beliefs about affirmative action: Effects of target and of respondent sex and ethnicity.» (en en). Journal of Applied Psychology, 78, 6, 1993, pàg. 928–938. DOI: 10.1037//0021-9010.78.6.928. ISSN: 0021-9010.
  21. Antman, Francisca; Duncan, Brian «Incentives to Identify: Racial Identity in the Age of Affirmative Action» (en en). Review of Economics and Statistics, 97, 3, 2015-7, pàg. 710–713. DOI: 10.1162/REST_a_00527. ISSN: 0034-6535. PMC: PMC5021217. PMID: 27635103.
  22. LeBeauf, Ireon; Maples, Mary Finn; D'Andrea, Livia; Watson, Zarus; Packman, Jill «is affirmative action still necessary?» (en en). Journal of Employment Counseling, 44, 3, 2007-9, pàg. 98–114. DOI: 10.1002/j.2161-1920.2007.tb00029.x.
  23. Jerónimo, Patrícia «Book Review: Affirmative Action Around the World: An Empirical Study , by Thomas Sowell. Yale University Press, 2004. 256 pp., $28.00 (cloth), ISBN 0-3001-0199-6» (en en). Journal of Black Studies, 37, 6, 2007-7, pàg. 988–1002. DOI: 10.1177/0021934705285958. ISSN: 0021-9347.