Agustín Rueda Sierra

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Agustin Rueda Sierra)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAgustín Rueda Sierra
Agustin Rueda Graf-3.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 14 de novembre de 1952
Sallent
Mort 14 de març de 1978 (25 anys)
Presó de Carabanchel
Activitat professional
Ocupació Sindicalista
Modifica dades a Wikidata
Grafiti en honor a Agustín Rueda a Sallent

Agustín Rueda Sierra (Sallent, 14 de novembre de 1952presó de Carabanchel, Madrid, 14 de març de 1978) fou un jove anarquista i antifranquista, membre de la Coordinadora de Presos Españoles en Lucha (COPEL), que va morir el 1978 a l'edat de 25 anys, estant reclús a la presó de Carabanchel, a conseqüència de les tortures que va rebre per part dels funcionaris de presons, per un intent de fuga. Com a conseqüència de la seva mort, el director del centre penitenciari, Eduardo José Cantos Rueda, va ser cessat i processat, per la sentència del cas que es va dictar l'any 1988.

Orígens i Activisme Polític[modifica | modifica el codi]

Agustín Rueda placa al Poliesportiu de Sallent

Va néixer el 14 de novembre de 1952 a una barraca de la Colònia de Sallent, poble miner amb important percentatge d'immigrants. Fill de mare teixidora i pare miner, amb el drama de la misèria propi de l’època i habituats a viure en un entorn rural; finalment, l'any 1956, van habitar en un pis amb unes mínimes condicions, gràcies al que els hi concedirà l'empresa a la Colònia en la qual treballen.

Aquesta Colònia on neix, serà gairebé un “leitmotiv" al llarg de la seva vida; ja que el seu activisme polític i social es remet i gira entorn d'ella en tot moment. També cal remarcar que, a causa de l'entorn precari en el qual creix, es troba enfrontat a altres limitacions, que són les d'haver d'aconseguir una feina, una vegada finalitzats els seus estudis primaris el 8 de juny de 1966 a l'edat de 13 anys. Durant quatre anys ( des del 1966 al 1970 ), fa d'aprenent de matricer en una empresa auxiliar de l'automòbil a vuit quilòmetres de la Colònia. Aquestes circumstàncies socials que li van tocar viure a tan curta edat, ja el comencen a fer conscient de les desigualtats socials que viu la classe treballadora del seu temps. I és aleshores quan participa en activitats socials i dinamitzadores, creant un club juvenil, on es porten a terme projeccions, conferències, recitals de "cantaores"... També s'afecciona al futbol i crea un equip,del qual sempre guardarà un bon record.

L'abril de 1971 deixa la fàbrica,i després de dos treballs de curta durada com a muntador en una mina i en una fàbrica de teixits, aconsegueix feina a Sallent. Tot coincideix amb febrer de 1972,quan es produeix la vaga i tancament de les mines de Balsareny i Sallent. Allí comença l'activisme polític compromès de n'Agustí, participant en assemblees informatives, manifestacions, i grups d'ajuda ... Fins i tot, arriba a organitzar reunions dels comitès a casa seva, per evitar represàlies del règim, ja que el dret de reunió estava totalment prohibit, si no era amb permís previ de les autoritats. Tot i així, els patrons ben assabentats del seu activisme sindical l'expulsen del treball; però ell no perd els seus lligams amb Sallent i continua les seves accions. A la següent manifestació que s'organitza, és detingut per la policia i ingressa a la presó Model de Barcelona, de la qual en surt el febrer del 1973. Torna a Sallent, i continua fent feines esporàdiques de mà d’obra o de temporer en veremes i recollides de fruita ( principalment a França). Es veu abocat aleshores, a una vida més apartada del nucli social de Sallent, i les circumstàncies no l'acompanyen pas: la seva mare es queda cega, i el club juvenil ( una gran eina dinamitzadora en el seu entorn ) és tancat per la guàrdia civil i les incitacions dels patrons de l’empresa, amb l'excusa que: havien robat uns paquets de tabac. El 9 de maig de 1974 s'incorpora a Infanteria de Marina a Cartagena.Després, a Ferrol, el 26 de juny. I en aquelles dates mor el seu pare, per tuberculosi i sumit en la misèria. Sobre l'historial del seu servei militar tenim ben poques dades, ja que la seva correspondència amb Sallent és ben escassa. I només hi va pels funerals del seu pare i de la seva mare, morta el 31 de desembre de 1974. El 28 d'octubre de 1975 finalitza el servei militar i reapareix a la Colònia. Però l’empresa de la Colònia, aprofitant la mort del seu pare, la requisa i no li permeten retornar-hi. Tot i així, no oblida els seus vincles amb el futbol, i organitza un torneig de futbol, la gran afecció de tota la seva vida.

L'abril del 1976 creua per primera vegada la frontera amb França per ajudar a un desertor de la Colònia. El 14 d’aquell mateix mes arriba la seva primera carta. És aleshores, quan sabem que pren el primer contacte amb els cenetistes exiliats de Perpinyà i viu en un pis dalt de la “Llibreria Espanyola”. Temps en el qual, sovint travessa clandestinament la frontera portant fotocopiadores per a la CNT. Al cap de poc, activistes paramilitars del Règim Franquista, col·loquen un artefacte explosiu que causa importants destrosses a la llibreria i la casa, en ser un lloc de trobada habitual entre exiliats polítics. Amb aquests darrers, havia alternat el seu temps amb la recollida de fruita a Ceret i fent treballs en el camp de Cornellà de la Ribera. A l'octubre del mateix any, arriba clandestinament a Barcelona. I fa difusió dins dels seus cercles de: llibres i pamflets llibertaris. I el mes de novembre torna a la Colònia. Però a Sallent les autoritats li neguen l’estada. I curiosament, s’acaba hostatjant al pis que l'empresa, ha concedit a un grup musical per als seus assaigs. Mes la direcció se n’assabenta i ordena clausurar el pis. I es veu forçat a cercar un altre lloc on viure, fins que el troba en una masia abandonada propera a la Colònia. El febrer de 1977, decideix tornar a França, però és detingut a la frontera espanyola, acusat de pertànyer als Grups Autònoms de caràcter llibertari, als qui acusaven de dur a terme accions contra les eleccions sindicals. I passa directament a disposició de les autoritats policials a la comissaria Barcelona de la Via Laietana,on és torturat i després és portat a Figueres, i finalment a la presó de Girona. És aleshores, quan fa el seu primer contacte amb la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha)( tot i ésser un activista polític ben proper a idees anarquistes, anteriorment, mai va arribar a militar a cap organització, llevat de la CNT fins febrer de 1973), i es converteix en membre actiu, coneixedor que els drets dels presos polítics; ja que pot constatar en el dia a dia d’estades a les presons, que aquests són constantment vulnerats per les autoritats policials i judicials. Alhora, es veu forçat a afrontar el seu procés judicial. Els advocats Vidal i M. Seguí són els que inicialment s'encarregaran del seu cas. Com a conseqüència del seu activisme amb la COPEL, molt possiblement com a represàlia, és traslladat l'1 de gener de 1978 a la presó de Carabanchel. Els seus advocats no són informats i no s'assabenten de la situació, a causa del silenci administratiu. Fins i tot, el comitè “Propresos de Madrid” rep com a resposta, que ell no hi és allí. Agustí passa a tenir un advocat d'ofici, i el 2 de març el Comitè de Solidaritat de Sallent es trasllada a Madrid i contacta amb Anabela Siolva, qui s’encarregarà finalment que defensi el seu cas. Però el 14 de març, abans que s’hagués de celebrar el seu judici, n’Agustí mor a les 7:30, a causa d'un "xoc traumàtic",com va fer constar el doctor Gregorio Arroyo en el seu informe. Es comenta que ningú el va veure després de la brutal pallissa que va rebre. Ja que el cadàver va ser traslladat a Sallent sense cap ordre, permís o vistiplau de Sanitat. Tot fa pensar, que respon a una maniobra silenciadora, com després es va poder provar. En el que el director de la presó i deu funcionaris van ser processats, però no pas per les proves aportades pels carcellers i els seus empresonats.

En relació als fets de la seva detenció l'any 1977[modifica | modifica el codi]

Agustin Rueda Mural a Sallent

La detenció de n’Agustí, es troba relacionada amb una trama d’accions armades que es volien emprendre durant l’època de la transició, en la qual: el grup en el qual es mou, “suposadament” decideix introduir des de França artefactes explosius. En l’esmentat grup, s’hi trobava un infiltrat, confident i provocador dels Serveis Especials de la Guàrdia Civil, n’Antonio Soler.

El grup decideix passar la frontera amb un carregament a través dels Pirineus catalans pel Coll de Banyola, essent sorpresos per la Guàrdia Civil i detinguts Agustín Rueda i un altre company ( Fernando Simón ). Al confident se’l deixa escapar i tornar a França. Segons les versions dels fets, es van trobar armes i explosius a la motxilla de n’Agustí, que ell no reconegué com seus.

Cal assenyalar que l'esmentat confident, segons fonts anarquistes, ja tenia un dilatat historial: havent col·locat anteriorment una bomba en un míting que anaven a celebrar els comunistes espanyols a França, en el qual havia de prendre part Santiago Carrillo, i que va ser suspès per l'explosió d'aquesta bomba. Una altra acció destacable fou, la de facilitar les armes per a l'operació d'assalt al Banco Central de Barcelona. Quan és reclamat per la policia espanyola, escriu una carta als mitjans de comunicació espanyols, on es confessa com membre dels Serveis Secrets Francesos.

En relació a la seva mort i als fets a la presó de “Carabanchel”[modifica | modifica el codi]

Segons el sumari del 21 de novembre de 1978: el 13 de març del mateix any, el director del Centre Penitenciari Eduardo José Cantos Rueda, havia sigut informat del descobriment d’un suposat túnel a la setena galeria (per planejar una evasió), amb el qual es va acordar que s’iniciés una investigació.

Es va instal·lar dins la presó, un despatx per la Direcció de Serveis. Allà van ser conduïts diversos interns (entre els quals es trobava n’Agustín Rueda Sierra) considerats com a sospitosos (sense que consti el fonament d'aquestes sospites, ja que cap d’ells va ser sorprès en l'esmentat túnel), als quals se’ls va sotmetre a uns interrogatoris que foren qualificats de violents, pels mateixos presos. Es realitzaven en presència d'un nombre no determinat de funcionaris, com també per part: del director i del sotsdirector del Centre, Antonio Rubio Vázquez; els caps de serveis Ildefonso Luis de Robles Riezu (mort durant la tramitació que va encausar als funcionaris de la presó) i Santiago García Alonso.

El director del Centre, que no va considerar gaire satisfactori el resultat obtingut dels interrogatoris, va donar les instruccions precises per continuar-los de forma més efectiva en un altre lloc del Centre, deixant l'assumpte en mans del sotsdirector Rubio. Aquest, per mitjà del cap de serveis, va dirigir des de llavors els interrogatoris i tortures en els soterranis de la Presó (lloc conegut com a cel·les dels condemnats a mort). Allí eren conduïts mitjançant el sistema de megafonia del centre, els reclusos interrogats anteriorment en Direcció de Serveis com també d’altres. Entre els funcionaris que participen en els fets trobem en: Julián Marcos Mínguez Martín-Luengo, Hermenegildo Pérez Bolaños, Nemesio López Tapia, Alberto de Lara Martínez de Plasencia, José Luis Rufo Salamanca Herrero, José Javier Flors Ramos, José Luis Esteban Carcedo, Alfredo Luis Mallo Díaz i Andrés Benítez Ortiz ( molts d’ells, de reconeguda militància ultradretana). Entre els reclusos que foren conduïts trobem en: José Luis de la Vega García, Pedro García Peña, Agustín Rueda Sierra, Miguel Ángel Melero Ulibarri, Felipe Romero Tejedor, Jorge González Sánchez, Juan Antonio Gámez Tovar i Alfredo Casal Ortega, així com d’altres que no han estat identificats. Tots els quals, van ser objecte de violències de tot tipus mentre eren interrogats, essent colpejats amb les porres o defenses de goma; i també amb els punys, peus i altres instruments, fins i tot metàl·lics. Aquests maltractaments, tenien l'objecte d’aconseguir informació sobre com es va du a terme el túnel per fer-se escàpol. Envers el silenci de les víctimes, com a represàlia, es van produir lesions de diferent grau.

En el cas de n’Agustín Rueda, potser per ésser membre actiu de COPEL, va ser objecte d’una tortura prolongada, que són els que provocaren la seva mort, al no ser degudament atès pels metges de la presó. Ja que quan va acabar d’ésser torturat, fou introduït en les esmentades cel·les conegudes com "dels condemnats a mort", on va romandre en condicions molt precàries fins a les 11 de la nit aproximadament, hora en la qual va ser traslladat a la infermeria per l’estat greu i lamentable que es trobava, per ordre del cap de serveis. Els metges del Centre processats, José Luis Casas García i José María Barrigón Pérez, van visitar el reclús en dues ocasions, al voltant de les 14,30 i 16,30 hores aproximadament, i malgrat que van constatar el greu estat en què es trobava, comprovant mitjançant una agulla, la insensibilitat d'alguna part del seu cos, com també els múltiples traumatismes que presentava, i la gravetat dels mateixos (amb evident perill de xoc traumàtic), es van limitar a donar-li uns supositoris. Aquests processats, malgrat ésser coneixedors de l’origen de les lesions, no van adoptar les mesures necessàries per intentar salvar la vida de n’Agustín Rueda Sierra; evitant que es descobrissin els fets, i ni tan sols, donant un part (que van fer l'endemà falsificant la data). Tampoc es van assegurar de l'assistència tècnica necessària en les hores següents, abandonant la presó segons el seu horari habitual.

Esclarint els fets, la conducta d’aquests metges es considera també causa de la mort. Que es va produir a la infermeria del Centre en hora no determinada, però abans de les 8,15 l'endemà, quan es condueix el cos d’Agustín a l’Hospital ( que es troba al mateix Complex Penitenciari ), on va quedar dipositat, per ésser ingressat cadàver. A aquella mateixa hora, va tenir coneixement del fet el processat Eduardo José Cantos Rueda, que va rebre la notícia de boca del cap de serveis, ja que habitava en un pavelló del mateix Centre. Decideix no posar-ho en coneixement del Jutjat d'Instrucció de Guàrdia, i empra el matí per mantenir diverses reunions amb funcionaris i metges implicats, preparant entre tots, l'oportuna coartada de cara a una possible investigació judicial i administrativa, confeccionant els parts escrits i documents que els donin suport. D'aquesta manera, els processats van acordar declarar, que havien estat víctimes de l'agressió de n’Agustín Rueda Sierra amb un ganivet; i no van tenir més remei que defensar-se, caient el reclús per unes escales. Poc abans del migdia, una vegada perfilats els darrers detalls de la coartada amb els doctors processats, el director de la Presó va telefonar al Jutjat de Guàrdia, que va procedir a l'aixecament del cadàver, ordenant la pràctica de l'autòpsia. Aquest mateix dia, diversos lletrats del Col·legi d'Advocats de Madrid, presenten davant el Jutjat de Guàrdia escrits denunciant els fets, dels que havien tingut coneixement per diferents interns als quals havien visitat. La germana d'Agustín, Maria Rueda, va ser qui va anar a Carabanchel a recollir el cadàver.

Trenta-un anys després, en una entrevista al diari El Punt, demanava que el cas del seu germà «no caigués en l'oblit», no pas per cobrar indemnitzacions ni rebre homenatges, sinó «perquè cal demostrar que va ser un crim d'Estat». Declaracions que féu abans que una Proposició no de Llei d'ERC relacionada amb els fets i la Memòria Històrica, l'any 2011 es portés al Congrés de Diputats; la qual, va rebre el suport de la família de n’Agustín. Tanmateix, Maria va admetre que: «El meu germà, per les seves idees polítiques, no hauria estat d'acord» amb cap iniciativa parlamentària. «Per ell, el que es feia ja estava fet, i punt», conclou.

Processos judicials després dels fets[modifica | modifica el codi]

L'informe de l'autòpsia posaria de manifest com les lesions van ser produïdes per un grup d'agressors que van emprar un objecte contundent allargat, de tipus tou, com pot ser una porra, i un objecte dur, de menor grandària. Es pot afirmar que no és possible, excepte amb una especial destresa, d'ocasionar tantes lesions externes respectant les estructures òssies subjacents.[1] El cadàver fou traslladat a Sallent i va ser enterrat sense el permís del Ministeri de Sanitat. Tres dies després, el jutge dictava ordre de processament per presumpte delicte d'homicidi contra el director de la presó, Eduardo José Cantos Rueda, el sotsdirector, Antonio Rubio, el cap de serveis Luís Lirón de Robles i nou funcionaris més.[2]

El sumari fou conclòs el 1980, però tots els processats foren posats en llibertat condicional el 1979 per ordre del Ministre de Justícia Landelino Lavilla Alsina. Els set presos lesionats van ser traslladats a diverses presons estatals; un d'ells va morir d'una ganivetada, alguns van sortir al carrer i els altres dos van ser destinats a la presó d'Herrera de la Mancha: Pedro García Peña i Alfredo Casal Ortega; els testimoniatges dels quals, han sigut decisius en la investigació del cas d'Agustín Rueda,[3] i perquè fos destituït i condemnat el director de la presó.

«Va ser una pallissa intensa, prolongada i tècnica», explicava l'any 1982 el fiscal del cas d'Agustín Rueda. El cos, segons les fotografies d'un funcionari de presons, va quedar destrossat, amb desenes d'hematomes i sang per tot arreu. Deu funcionaris van ser condemnats, per les tortures patides durant tres hores pel jove anarquista. Els policies volien saber qui havia excavat un túnel d'uns 40 metres per fugir de la presó de Carabanchel. L'interrogatori, tot fa pensar, que fou emprant els mètodes de la policia franquista. Agustín Rueda, va acabar morint, segons va confirmar el judici als anys vuitanta, a causa d'aquella brutal pallissa. El 1988, l'Audiencia Provincial de Madrid va considerar que l'apallissament d'Agustín Rueda, era un delicte d'imprudència temerària amb resultat de mort i no pas d'homicidi,[4] malgrat les contradiccions entre els pèrits sobre les causes de la mort.[5]

Eduardo José Cantos Rueda, director de la presó de Carabanchel quan es van produir els fets, el sotsdirector Antonio Rubio i cinc funcionaris més foren condemnats a 10 anys de presó, en comptes de 30, tal com demanava l'acusació.[6] Els altres tres encausats, van ser condemnats a vuit, set i sis anys, respectivament. I a dos anys de presó els metges José Luis Casas i José María Barrigón, que van ocultar el greu estat d'Agustín Rueda després de la pallissa. De tots ells, cap no va arribar a romandre més de vuit mesos a la presó.

Anàlisi i accions empreses, de resultes dels fets a la presó de “Carabanchel” i altres de l’època[modifica | modifica el codi]

Segons experts polítics i testimonis d’aquell temps que es van viure, després de la mort del General Franco i una vegada proclamada la Constitució, Catalunya va viure un clima de violència política. Les forces policials de l'Estat i els grups d'extrema dreta, sabien que la dictadura ja arribava a la seva fi. Però no volien abandonar el poder gratuïtament. Segons denunciava Amnistia Internacional, les tortures i agressions a la presó, les venjances parapolicials o la repressió de manifestacions reivindicatives van provocar, desenes de víctimes mortals durant aquells anys agitats de la Transició. La majoria de morts, causats per agents policials, militaven en moviments aleshores no legalitzats.

Com a exemples l'any 1978, tindríem la mort causada al mateix Agustín Rueda, com l’assassinat per un tret d’en Gustau Muñoz el dia de la Diada. Aquests fets, no van rebre cap homenatge ni reparació, ja que van morir l'any 1978. La llei de la memòria només recorda les víctimes fins al 6 d'octubre del 1977. Tanmateix, l'any 2011, les famílies de Rueda i Muñoz, amb la col·laboració d'ERC, van portar el seu cas fins al Congrés. ERC, per exigir que la llei de la memòria històrica recordi les víctimes fins a l'entrada en vigor de la Constitució, el gener del 1979. Es va presentar una Proposició no de Llei al Congrés, perquè l'Estat fes un informe sobre les víctimes del 1978 i, que si era escaient segons el cas, els reconeguessin reparacions i indemnitzacions com a últimes víctimes de la dictadura. El diputat d'ERC i impulsor del projecte, Joan Tardà, va denunciar que les morts d'aquests activistes polítics eren «preconstitucionals», i havien de ser «perseguides i reparades com les de la dictadura». El Congrés, va desestimar la proposició no de llei, que prèviament fou aprovada al Parlament de Catalunya.

La figura de Landelino Lavilla Alsina[modifica | modifica el codi]

És un personatge polític que es considera que juga un paper rellevant durant aquest procés, ja que és qui, com a Ministre de Justícia, dóna l’ordre de posar en llibertat condicional als encausats l'any 1978.

En unes declaracions durant aquells anys convulsos, va afirmar que, no només el preocupaven les accions armades d’ETA i dels GRAPO; sinó també el creixement del moviment anarquista, tan arrelat a Catalunya i al sud de França. Declaracions que semblen confirmar, la poca predisposició que hauria mostrat amb esclarir els fets relacionats amb la mort de n’Agustín Rueda, ni tampoc d’exigir responsabilitats i aplicar la legalitat vigent d’aleshores, per dur a terme les penes corresponents als causants de la mort del jove anarquista.

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]