Batalla del Cefís

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Batalla del riu Cefís)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla del Cefís
Batalla del Cefís (Mediterrani oriental)
Batalla del Cefís
Batalla del Cefís
Batalla del Cefís
Coord.: 39° 10′ 48″ N, 22° 45′ 36″ E / 39.18000°N,22.76000°E / 39.18000; 22.76000
Greece in 1278.svg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data15 de març del 1311
Coordenades39° 09′ 31″ N, 22° 50′ 24″ E / 39.1587°N,22.8401°E / 39.1587; 22.8401
LlocHalmirós (sud de Tessàlia)
(o a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen)
ResultatVictòria decisiva de la Gran Companyia Catalana
Bàndols
Ducat d'Atenes i aliats Companyia Catalana d'Orient
Comandants en cap
Gualter V de Brienne  Desconegut
Forces
700 cavallers
24.000 soldats de peu
(Muntaner)
6.400 cavallers
8.000 soldats de peu
(Gregores)
2.000 cavallers
4.000 soldats de peu
(Crònica de Morea)
2.000 cavallers
4.000 soldats de peu
(Crònica de Morea)
3.500 cavallers
4.000 soldats de peu
(Gregores)
Baixes
Molt nombroses Desconegudes

La batalla del Cefís o, més correctament, batalla d'Halmirós[1][nota 1] fou un enfrontament que tingué lloc el 15 de març del 1311 entre els francs del Ducat d'Atenes i els seus vassalls, comandats per Gualter V de Brienne, i els almogàvers de la Gran Companyia Catalana. El resultat fou una victòria decisiva dels catalans. Ha estat descrita com a una de les batalles més extraordinàries de la història.[2]

Després d'entrar en conflicte amb l'Imperi Romà d'Orient,[nota 2] que els havia contractat per combatre els beilicats turcs d'Anatòlia, els almogàvers havien penetrat el sud dels Balcans fins a arribar al sud de Grècia el 1309. El nou duc d'Atenes, Gualter V de Brienne, els oferí passar al seu servei per fer la guerra al senyor grec de la regió de Tessàlia, adjacent als seus dominis. Els almogàvers compliren la seva part del tracte i conqueriren gran part d'aquestes terres en nom seu, però Gualter es negà a pagar-los les soldades que els devia i es disposà a expulsar-los per la força. Els dos exèrcits toparen a Halmirós, al sud de Tessàlia (o, segons una interpretació obsoleta, a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen). Els catalans, en clara inferioritat numèrica i debilitats per la reticència dels seus auxiliars turcs a implicar-se en la contesa, triaren l'escenari de la batalla i es feren forts darrere d'un aiguamoll que saturaren amb encara més aigua.

Gualter, altiu per naturalesa, ordenà una càrrega directa contra la línia catalana confiant en el valor i la destresa de la seva cavalleria pesant, formada per la flor i nata de la Francocràcia. L'aiguamoll esmorteí l'atac franc i la infanteria catalana es mantingué ferma. El retorn dels turcs al costat dels almogàvers convertí el combat en una massacre en la qual perderen la vida Gualter i gairebé tots els cavallers del seu regne. Com a resultat de la batalla, els catalans es feren amos i senyors del Ducat d'Atenes, que havia quedat sense líder, i el governaren fins a la dècada del 1380.

Context[modifica]

Article principal: Francocràcia

El 1204, els croats de la Quarta Croada saquejaren Constantinoble i seguidament es repartiren el territori de l'Imperi Romà d'Orient.[3] La major part de Grècia fou atribuïda a principats croats francs, els més destacats dels quals eren el Regne de Tessalònica, el Principat d'Acaia i el Ducat d'Atenes, aquest últim amb capital a Tebes. L'efímer Regne de Tessalònica aviat fou reconquerit pels grecs, però els altres principats francs perduraren i fins i tot es mantingueren en ple vigor durant gran part del segle xiii.[4] En la seva influent[5] història de Grècia durant l'època franca, publicada el 1908, el medievalista William Miller escrigué sobre el Ducat d'Atenes que «sota el domini dels ducs del casal de La Roche, el comerç florí, les manufactures prosperaren i l'esplendor de la cort tebana impressionà els estrangers acostumats a la pompa i la fastuositat d'estats molt més grans».[6] El 5 d'octubre del 1308 morí sense descendència Guiu II, l'últim duc d'Atenes de la família de La Roche. La seva successió fou objecte de disputa, però a mitjans del 1309, l'Alt Tribunal (consell feudal) d'Acaia elegí el seu cosí, el noble borgonyó Gualter de Brienne, com a successor.[7]

El 1310, Gualter contractà la Companyia Catalana d'Orient per lluitar contra els seus enemics. Però quan la Companyia Catalana d'Orient ja havia complert la seva missió, arribant a recuperar fins a 30 castells[8] i destruint els enemics del duc d'Atenes, aquest intentà expulsar-la d'Atenes sense pagar els seus serveis. Cada volta més preocupat, Gualter es dotà de la força de la cavalleria francesa d'Atenes, Morea i Nàpols, i de la infanteria grega d'Atenes amb l'objectiu de destruir la companyia.

Camp de batalla[modifica]

Locatització del llac Copais abans de ser drenat al segle xix

La companyia sortí de la Ftiòtida per la Lòcrida i se situà prop del riu Cefís, afluent del llac Copais, entre Livadia i Orcomen, en un camp de batalla antic en el qual l'any 86 aC el dictador romà Luci Corneli Sul·la havia derrotat l'exèrcit de Mitridates del Pont. Pocs quilòmetres riu amunt es troba la ciutat de Queronea, on en l'antiguitat també s'havien lliurat dues famoses batalles.

La companyia, en nombre clarament inferior, va estudiar les possibilitats que oferia el terreny i va decidir deixar el riu Cefís en el seu flanc i el llac Copais a la seva esquena. La posició deixava els almogàvers totalment envoltats i sense escapatòria, però, per contra, impedia qualsevol intent d'envoltar-los i tan sols permetia a l'enemic l'atac frontal. Aleshores, aprofitant el sòl pantanós, obriren solcs a la riba del riu per permetre el pas de l'aigua i aconseguir inundar la plana que s'estenia al seu davant amb fosses plenes d'aigua. És una estratègia similar a la de la Batalla de Marató, en la qual els atenencs van sembrar d'obstacles la plana per frenar la cavalleria persa. Per als almogàvers, però, no hi hauria cap retirada possible, ja que quedaven atrapats entre el llac Copais, el riu Cefís i l'enemic franc. Aquest reposava a Zetuni (actualment Làmia), i el duc, preparant-se per a la imminent batalla, hi feu testament el 10 de març del 1311.

«L'Azincourt de Grècia»[modifica]

Article relacionat: Batalla d'Azincourt

Quan els francesos van aparèixer a l'horitzó i en posició de batalla, la seva superioritat semblava tan clara i imponent que els únics aliats dels catalans, els turcoples (soldats turcs de religió cristiana), van fugir en desbandada. Això va fer que la superioritat dels francs fos encara més manifesta. Amb aquesta desigualtat de forces començà la batalla.

Els francesos disposaren les seves forces en blocs: la infanteria a la rereguarda i la cavalleria al front formant dos cossos de càrrega sincronitzada, formació tradicional de les seves tropes. Per la seva part, la companyia restà rere la seva trampa tot formant la cavalleria al flanc dret.

Per tal d'atreure la cavalleria franca vers la seva trampa, la qual no era visible des de la posició francesa (per la seva ubicació i pel fet que una capa d'herba recobria el terreny) un grup d'almogàvers se situà a l'extrem de la plana tot increpant ostensiblement els francesos.

Ansiós per anihilar els almogàvers i segur de la victòria, Gualter ordenà la primera càrrega de cavalleria; la companyia restà en les seves posicions. Quan la primera càrrega arribà al parany, cavallers i muntures es veieren frenats bruscament pel llot, el parany funcionà a la perfecció. L'aturada de la primera càrrega provocà que la segona càrrega de la cavalleria francesa xoqués contra la primera, augmentant d'aquesta manera el desastre per als francesos.

Amb l'enemic entollat i aturat, amb els millors guerrers francs impedits de moviment a causa del pes de les armadures, l'almogaveria de la companyia llançà la seva càrrega: lleugers de pes i sense els impediments de les armadures, els almogàvers donaren fi un rere altre als cavallers francs. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament un per un tots els prohoms i cavallers més influents del Regne de França, la cavalleria catalana es llançava sobre la infanteria francesa en retirada, ara amb l'ajuda dels turcs, que en veure la derrota franca van tornar a la batalla.

Conseqüències[modifica]

Amb aquesta batalla, els catalans van quedar amos del ducat d'Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília, el qual va fer-ne duc el seu fill Manfred, i Bernat Estanyol, nou capità. Els catalans reforçaren el seu prestigi en terres gregues i hi eliminaren una part important de la noblesa francesa. Aquesta victòria inesperada dels almogàvers va convertir l'antiga acròpoli d'Atenes en un castell català durant un segle.

Importància històrica[modifica]

La història militar reconeix aquesta com una de les grans batalles de l'edat mitjana. Si bé és cert que Cefís no fou la primera derrota d'una cavalleria pesant davant la infanteria, perquè ja es donà en les batalles de Bovines i Kortrijk, en aquesta ocorregué un precedent de gran importància: mai abans una host o exèrcit havia preparat el terreny per tal d'adaptar-lo en benefici de la infanteria. Cefís és tingut com un dels primers advertiments seriosos que la guerra estava canviant: la supremacia de la cavalleria pesant en l'ordre de batalla començava el seu declivi. L'hegemonia de la cavalleria en les batalles, després de dominar durant segles les de l'època medieval, quedà oblidada, segons molts historiadors, un segle més tard (1415) en la Batalla d'Azincourt, amb la derrota francesa a mans de les tropes angleses en el marc de la Guerra dels Cent anys.

Vers la ubicació de la batalla[modifica]

La historiografia tradicional, seguint els relats de Ramon Muntaner i de Gregores, els quals escrigueren els seus relats uns anys més tard,[nota 3] ubica de manera unànime la batalla a la riba del riu Cefís. Actualment, aquesta ubicació és posada en dubte per diferents historiadors, com David Jacoby, basant-se en el testimoniatge del noble italià Marino Sanudo Torsello, capità de la flota veneciana a Negrepont (Eubea) el mes de març de 1311, el qual, en una carta de 1327,[9] situa la batalla prop de la ciutat d'Halmirós, al golf Lamíac, on l'existència d'una ciutat anomenada Tebes, com la capital de Beòcia, pot haver portat a la confusió. Aquesta ubicació, amb la qual coincideix el text de la Crònica de Morea, a part d'estar basada, segons el testimoni de Marino Sanudo, en comentaris directes dels caps de la companyia, és perfectament plausible, ja que en aquesta zona acampà la companyia després de la seva ruptura amb Gualter.

Notes[modifica]

  1. El nom tradicional d'aquest enfrontament en la historiografia catalana, basat en la Crònica de Ramon Muntaner, és «batalla del Cefís». Tanmateix, el consens actual és que aquesta denominació és incorrecta i que la batalla tingué lloc a Halmirós, al sud de Tessàlia.
  2. Conegut igualment amb el nom anacrònic d'«Imperi Bizantí».
  3. L'any 1311 Ramon Muntaner era capità de l'illa de Gerba i la narració de la batalla l'escrigué entre els anys 1325 i 1328. S'hagué de basar forçosament, per tant, en fonts indirectes dels fets. Per la seva banda, Gregores escrigué els capítols relatius a la Companyia Catalana en els anys 1349 i 1351, emprant, també, fonts indirectes dels fets.

Referències[modifica]

  1. Ayensa, 2019, p. 135.
  2. Rubió i Lluch, 2001, p. 81.
  3. Marcos Hierro, 2003, p. 32.
  4. Longnon, 1969, p. 235ff.
  5. Lock, 2013, p. 31.
  6. Miller, 1908, p. 232.
  7. Miller, 1908, p. 219–221.
  8. Ramon Muntaner, Crònica, cap. 240.
  9. Aquesta carta és publicada per A. Cerlini en el seu treball "Nuove lettere di Marino Sanudo il vecchio", La Bibliofilia, 42 (Florència, 1940), pàg. 349-354, carta num. 2.

Bibliografia[modifica]