Benvenuto Cellini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust de Benvenuto Cellini al ponte Vecchio, Florència

Benvenuto Cellini (3 de novembre del 150013 de febrer del 1571) va ser un orfebre, pintor, escultor, soldat i músic italià del Renaixement.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Benvenuto Cellini va nàixer a Florència, al si d'una família de terratinents de la Val d'Ambra durant tres generacions. Son pare, Giovanni Cellini, construïa i tocava instruments musicals. Sa mare era Maria Lisabetta Granacci. Els seus pares van tenir el primer fill divuit anys després de casar-se, Benvenuto en va ser el segon.

El pare volia que Benvenuto es dedicara a la construcció d'instruments, i va intentar entrebancar la seua inclinació envers el treball del metall. Als quinze anys, son pare va acceptar a desgrat que entrara com a aprenent d'un orfebre, Antonio di Sandro, de sobrenom Marcone. Benvenuto, que ja havia cridat l'atenció en la seua ciutat natal, després d'una baralla amb altres joves i per escapolir-se del càstig va fugir durant sis mesos a Siena, on va treballar per a Fracastoro, altre orfebre. Des d'ací es va traslladar a Bolonya, on va esdevenir un bon intèrpret de flauta i va fer progressos en l'art de l'orfebreria. Després de visitar Pisa i d'intentar dues vegades instal·lar-se de nou a Florència (on va ser visitat per l'escultor Torrigiano), se'n va anar a Roma, a l'edat de dinou anys.

Les primeres mostres del seu art a Roma van ser un cofre de plata, alguns canelobres de plata i un got per al bisbe de Salamanca, que el va recomanar favorablement al papa Climent VII. Posteriorment, va realitzar una de les seues obres més celebrades, el medalló d'or de "Leda i el cigne" —amb el cap i el tors de Leda treballats en pedra— per encàrrec del gonfaloniere Gabbriello Cesarino, que actualment es troba a Viena. També va tornar a la pràctica de la música, concretament a la flauta, i va formar part del grup de músics de la cort del papa. En l'atac a Roma comandat pel conestable de Borbó, ocorregut immediatament després, la seua valentia i diligència van ser una prova clara de la seua lleialtat al pontífex. Si hom ha de creure el seu mateix relat dels esdeveniments, ell va ser qui va donar mort al Borbó, i posteriorment també va posar fi a la vida de Filibert de Châlon, príncep d'Orange (tot i que se sap que Orange no va morir fins al setge de Florència, l'any 1530).

Les seues gestes van facilitar la seua reconciliació amb els magistrats de Florència, i va poder tornar aviat a la seua ciutat natal. Ací es va dedicar principalment a l'elaboració de medalles, les més famoses de les quals (executades poc després del seu retorn) són "Hèrcules i el lleó de Nemea", en or repussat, i "Atlas subjectant l'esfera", en or gravat. Aquesta darrera acabaria estant en possessió de Francesc I de França.

Des de Florència va traslladar-se a la cort del duc de Màntua, i des d'ací de nou a Florència i a Roma, on no sols va ocupar-se en l'execució de joies, sinó també en la fabricació dels motlles per a medalles privades i per a la ceca papal. A Roma, l'any 1529, va matar l'assassí del seu germà; i immediatament va haver de fugir a Nàpols a amagar-se arran d'una baralla amb un notari, ser Benedetto, a qui va ferir. Amb la influència de diversos cardenals va obtenir el perdó; i amb l'ascensió al tron papal de Pau III, va tornar a gaudir d'una posició de favor, tot això malgrat haver comès, més per accident que per malícia, un altre recent homicidi d'un orfebre.

Una altra vegada, les intrigues de Pierluigi Farnese, fill natural de Pau III, van obligar-lo a fugir de Roma vers Florència i Venècia, i una vegada més va ser rehabilitat amb més honors que abans. En tornar d'una visita a la cort de Francesc I, amb trenta-set anys d'edat, va ser empresonat amb l'acusació (aparentment falsa) d'haver furtat durant la guerra les gemmes de la tiara pontifical. Va romandre un temps confinat al castel Sant'Angelo; va fugir, va ser recapturat i tractat amb gran severitat, i passà un temps amb la por contínua de ser portat a morir al patíbul.

Finalment, però, va ser alliberat per intercessió de la muller de Pierluigi, i més especialment per la del cardenal d'Este de Ferrara, a qui va regalar una esplèndida copa. Durant un temps, va treballar en la cort de Francesc I a Fontainebleau i París; però, com considerava que la duquessa d'Étampes estava en contra seu, i davant les intrigues de les favorites del rei no es podia usar l'espasa, tal com havia fet amb els seus enemics romans, després de cinc anys de treballs sumptuosos i laboriosos i de recurrents gelosies i violències, va retirar-se amb gran disgust a Florència, l'any 1545. Ací va continuar produint obres d'art i implicant-se en exasperants baralles amb l'escultor, de difícil caràcter, Baccio Bandinelli.

La primera disputa entre els dos havia ocorregut pocs anys abans, quan el papa Climent VII va encarregar a Cellini encunyar les seues monedes. Ara, en un altercat referent al duc Cosimo, Bandinelli va estigmatitzar Benvenuto amb la greu acusació de sodomia, escridassant-lo Sta cheto, soddomitaccio! (Calla!, sodomita!). En la seua autobiografia, Cellini conta que s'hi va defensar més que negant l'acusació, declarant-se indigne de practicar aquesta divina i reial diversió. Certament, el seu art, que exalta el cos de l'home jove, és testimoni de la seua estima per aquesta bellesa. (Some of Cellini's homoerotic classical references.)

Cellini va ser acusat quatre vegades de sodomia. En la seua autobiografia no n'esmenta més que una:

  • A l'edat de 23 anys amb un noi anomenat Domenico di ser Giuliano da Ripa, acusació que es va saldar amb una petita multa, potser per la seua joventut.
  • A París, un jove model i amant el va acusar d'usar-lo a "la manera italiana". És l'única acusació que ell admet en la seua autobiografia, potser perquè l'enfrontament amb el seu acusador davant dels tribunals va acabar amb la desestimació dels càrrecs.
  • A Florència, l'any 1548, va ser acusat per una dona anomenada Margherita, per haver-se pres certes llibertats amb el seu fill, Vincenzo. Potser va ser una baralla privada, una d'aquelles davant les quals Cellini utilitzava el recurs de la fugida, i que no va cridar massa l'atenció.
  • Finalment, l'any 1556, el seu aprenent Fernando, després de ser despatxat per una baralla, va acusar el seu patró de: (com es pot llegir en la denúncia) Cinque anni ha tenuto per suo ragazzo Fernando di Giovanni di Montepulciano, giovanetto con el quale ha usato carnalmente moltissime volte col nefando vitio della soddomia, tenendolo in letto come sua moglie (Cinc anys ha tingut d'aprenent Fernando di Giovanni di Montepulciano, un jove a qui ha usat carnalment moltíssimes vegades amb el nefand vici de la sodomia, tenint-lo al llit com a muller.) Aquesta vegada, el càstig va ser dur: cinquanta escuts d'or de multa i quatre anys de presó, bescanviats per quatre anys d'arrest domiciliari gràcies a la intercessió dels Mèdici.

Se sap que Cellini va tenir diverses amants femenines entre les seues models, i en tingué un fill il·legítim amb una mentre vivia a França. Després d'un breu intent de carrera clerical l'any 1562, es va casar amb una serventa, amb la qual va tenir cinc infants, dels quals només un fill i dues filles el van sobreviure.

Cal destacar que les seues referències envers els seus models masculins (i possiblement amants) són més tendres i afectuoses que les dedicades a dones, incloent-hi la seua muller. En les seues escultures, la figura de l'home és sempre més perfecta que la de la dona; per exemple, la seua Venus de Fontainebleau, tot i ser un treball notable, resulta poc convincent com a representació d'un cos de dona realista.

Durant la guerra amb Siena, Cellini va ser allistat per a enfortir les defenses de la ciutat. Tot i haver estat tractat amb gasiveria pels seus patrons ducals, es va guanyar l'admiració dels seus conciutadans per les magnífiques obres que va produir. Va morir a Florència l'any 1571 i va ser soterrat amb gran pompa en l'església de l'Annunziata. Durant la seua vida, va mantenir una germana viuda i les seues sis filles.

Obres[modifica | modifica el codi]

"Perseu amb el cap de la Medusa" a la loggia dei Lanzi, en un extrem de la piazza della Signoria de Florència; fotografia presa després de la neteja i restauració de l'estàtua

A banda de les obres d'orfebreria, Cellini va realitzar escultures de gran escala. La més significativa d'aquestes és el treball en bronze "Perseu amb el cap de Medusa", una obra encàrrec del duc Cosme I de Mèdici, que actualment es troba a la loggia dei Lanzi de Florència. Perseu és una obra pletòrica del foc del geni i de la grandesa d'una terrible bellesa, un dels monuments més destacats i immarcescibles del Renaixement italià. Cellini volia ultrapassar definitivament el David de Miquel Àngel i Judit i Holofernes de Donatello. Amb això, va aconseguir crear un dels punts culminants de l'escultura europea. El procés de creació li va suposar grans dificultats i angoixes; i la conclusió i exhibició de l'obra va ser saludada amb entusiastes mostres d'admiració provinents de tot Itàlia. El relleu original del pedestal — Perseu i Andròmeda— es troba hui dia al Bargello, havent estat reemplaçat per una còpia.

Cap al 1996, segles d'exposició als agents atmosfèrics i a la pol·lució havien corroït i tacat l'estàtua. Al desembre d'aquest any, va ser retirada de la loggia i traslladada a la Galeria dels Uffizi per netejar-la i restaurar-la. Va ser un procés lent, que va durar anys, i l'estàtua no va ser restituïda al seu emplaçament original fins al juny del 2000.

Entre les seues obres d'art, moltes desaparegudes, va realitzar un colossal Mart per a una font de Fontainebleau i els bronzes de l'entrada, monedes per a l'estat papal i per a Florència, un Júpiter de mida natural en plata i un bust de bronze de Bindo Altoviti. Les obres d'art decoratiu són d'estil marcadament ornamental.

A més de l'estàtua de Perseu i els medallons adés esmentats, entre les obres d'art que existeixen hui dia, cal destacar un medalló del papa Climent VII en commemoració de la pau entre els prínceps cristians, l'any 1530, amb un bust del papa en el revers i una figura de la Pau calant foc a una pila d'armes davant de Janus, signat amb el nom de l'artista; una medalla de Francesc I de França amb el seu retrat, també signada; una medalla del cardenal Pietro Bembo; i el celebrat saler en or, esmalt i vori (conegut com la Saliera) fet per a Francesc I i actualment a Viena. Aquest objecte, d'un valor estimat d'entre 35 i 50 milions d'euros (l'any 2006), va ser robat del Kunsthistorisches Museum l'11 de maig del 2003. Aquesta intricada escultura de només 16 centímetres d'alçada està elaborada amb sorprenents i rics detalls que palesen una elevadíssima capacitat tècnica. Les principals figures són un déu de la mar i el cos d'una dona, ambdós nus i amb les seues cames entrellaçades -una representació simbòlica del planeta Terra. El lladre va escalar una bastida i va trencar una finestra per penetrar al museu. Les alarmes es van activar, però van ser ignorades com a falses, de manera que el robatori no va ser descobert fins a les 8,20 h del matí. El 21 de gener del 2006, la Saliera va ser recuperada per la policia austríaca.

Una de les més importants obres dels darrers anys de la carrera de Cellini fou un Crist en la creu de mida natural en vori. Tot i que, originalment, estava pensat per a la seua tomba, va ser venut a la família Mèdici, que el va donar a Felip II d'Espanya. Hui dia, el crucifix pot contemplar-se en el rerecor de la basílica del monestir del Escorial, on s'ha exhibit tradicionalment amb certes alteracions: l'afegit d'una corona d'espines i d'un pany de puresa.

Monedes de Climent VII, dissenyades per Cellini

Cellini, mentre va estar contractat en la ceca papal a Roma durant el papat de Climent VII i posteriorment amb Pau III, va executar els motlles de diverses monedes i medalles, alguns dels quals encara es conserven en aquesta extinta ceca. També va estar al servei d'Alessandro de Mèdici, primer duc de Florència, per a qui va realitzar, l'any 1535, una peça de quaranta "soldi" amb el bust del duc en una cara i les figures dels sants Cosme i Damià en l'altra. Alguns autors, a més, han atribuït a Cellini diversos relleus: "Júpiter abatent els gegants", "Lluita entre Perseu i Fineu", un "Gos", etc.

Entre les obres importants desaparegudes, cal esmentar l'inacabat calze que havia de ser per a Climent VII; una coberta d'or per a un llibre de pregàries com a regal del papa Pau III a Carles V —ambdues descrites abundantment en la seua autobiografia-; grans estàtues de plata de Júpiter, Vulcà i Mart, realitzades per a Francesc I durant la seua estada a París; un bust de Juli Cèsar i una copa de plata per al cardenal de Ferrara. La magnífica agulla o botó feta per Cellini per a la capa de Climent VII, la competició per la qual es descriu ben gràficament en la seua autobiografia, sembla que va ser sacrificada pel papa Pius VI, amb molts altres valuosos objectes d'orfebreria, per a pagar els 30.000.000 de francs demanats per Napoleó a la conclusió de la campaya contra els estats Pontificis l'any 1797. D'acord amb les disposicions del tractat, el papa podia pagar fins a un terç de la suma en vaixella i joies. Afortunadament, a la sala d'art pictòric del British Museum, hi ha tres aquarel·les d'aquesta esplèndida agulla, realitzades per F. Bertoli, que van ser encarregades per un anglès anomenat Talman en la primera meitat del segle XVIII. L'anvers i el revers, així com les vores, estan representades a mida natural, incloent-hi els detalls de les gemmes que hi contenia, amb un diamant que es considerava el segon més gran del món.

Cellini en la literatura[modifica | modifica el codi]

No menys característiques d'aquest indomable i esplèndidament dotat artista són les seues memòries autobiogràfiques, que va començar a escriure a Florència al voltant del 1558 —un producte de la seua increïble energia, resolució i esperit rebel, que descriu una de les més singulars carreres en els annals de les belles arts. Els seus amors i odis, les seues passions i plaers, el seu gust per tot allò sumptuós i exquisit en l'art, la seua autoadmiració i autoafirmació, mesclades amb extravagàncies impossibles de creure, però també difícils de ser considerades falsedats conscients, fan d'aquesta obra un dels llibres més singulars i fascinants mai escrits.

Cellini no sols descriu les estranyes i variades aventures que va protagonitzar i que breument s'han exposat adés, sinó el seu pensament a propòsit d'aquestes. Per exemple, la seua sincera complaença davant d'un perfecte homicidi que va cometre a París:

« Quan certes decisions dels tribunals em van ser trameses per aquells advocats, i com que jo percebia que la meua causa havia estat perduda injustament, vaig haver de recórrer en la meua defensa a una gran daga que posseïa; perquè durant molt de temps m'havia agradat col·leccionar bones armes. El primer home que vaig atacar era un demandant que m'havia acusat; i una tarda el vaig ferir a les cames i als braços tan severament, però amb molta cura de no matar-lo, que el vaig deixar desproveït de l'ús d'ambdues extremitats. Llavors vaig buscar l'altre demandant que havia posat la denúncia en companyia del primer, i actuant de la mateixa manera el vaig matar.[1] »

Hi ha parts de la narració que són evidents invencions, com la legió de dimonis que va invocar al Colosseu en companyia d'un mag, després que una de les seues innombrables amants haguera estat separada d'ell amb arts màgiques per la mare d'ella; el meravellós halo de llum que envoltava el seu cap a l'alba i al capvespre després del seu empresonament a Roma i les seues visions sobrenaturals i l'angèlica protecció durant aquest episodi advers; així com que va ser enverinat en dues ocasions. Si no té mesura a insultar certes persones, tampoc mostra límits lloant d'altres.

L'autobiografia es considera un clàssic, i generalment és vista com una de les autobiografies més vigoroses i, sense dubte, com la més important d'un personatge del Renaixement.[2] Cellini també va escriure tractats d'orfebreria, escultura i dibuix.

La vida de Cellini també va inspirar el novel·lista francès Alexandre Dumas (pare). Dumas, autor de nombroses novel·les històriques, va escriure Ascanio, basada en la vida de Cellini. Transcorre en els anys de l'estada de Cellini a França, treballant per a Francesc I i se centra en la vida d'Ascanio, un aprenent de Cellini. Dumas, mestre en la construcció de complicats i efectius arguments, introdueix en aquest cas una història amb Cellini, la duquessa d'Étampes i altres membres de la cort. Cellini és retratat com un home apassionat i complicat, turmentat per les dificultats d'una vida sota el "patronatge" d'una cort falsa i, en certa manera, cínica.

A més de l'òpera d'Hector Berlioz, Cellini també va inspirar un musical de Broadway, The Firebrand of Florence, amb llibret d'Ira Gershwin i música de Kurt Weill, amb Lotte Lenya (muller de Weill) com una de les conquestes de l'escultor. L'obra, però, no va resultar un èxit, i estigué sobre l'escenari només un mes, tot i que algunes de les seues cançons s'han seguit interpretant aïllades. Va ser l'última gran col·laboració entre Weill i Gershwin, l'obra conjunta més coneguda dels quals és Lady in the Dark (1941). [3]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Capítol XXVIII, The Autobiography of Benvenuto Cellini, traducció a l'anglès de John Addington Symonds, Dolphin Books edition, 1961.
  2. New International Encyclopedia
  3. «The Firebrand of Florence | IBDB: The official source for Broadway Information».
  • López Gajate, Juan. El Cristo Blanco de Cellini. San Lorenzo del Escorial: Escurialenses, 1995.
  • Pope-Hennessy, John Wyndham. Cellini. New York: Abbeville Press, 1985.
  • Parker, Derek: Cellini. London, Sutton, 2004.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benvenuto Cellini Modifica l'enllaç a Wikidata