Vés al contingut

Plantagenet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Dinastia Plantagenet)
Infotaula d'organitzacióPlantagenet
(fr) Plantagenêt
(en) Plantagenets Modifica el valor a Wikidata

EpònimJofré V d'Anjou i Ulex Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuscasa reial
dinastia Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1126
FundadorJofré V d'Anjou Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1485 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Format per
Part deDinastia d'Anjou
Casa de Gâtinais-Anjou Modifica el valor a Wikidata

Plantagenet fou una dinastia d'origen francès que governà a Anglaterra des de l'extinció de la dinastia normanda el 1154 fins al 1485. Fundada pel comte d'Anjou Jofré V, la dinastia va acumular els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Gascunya.[1]

La línia inicial va anar des d'Enric II fins a Ricard II el 1399, en què entrarien les branques cadets de la línia principal anomenades Casa de Lancaster i Casa de York.[2]

En total quinze monarques Plantagenet van regnar a Anglaterra, incloent-hi els de les branques cadets, la Casa de Lancaster i la Casa de York i s'extingiria amb la mort en batalla de Ricard III el 1485, donant pas a la dinastia Tudor.[3]

Membres de la dinastia van integrar-se a les cases reials d'Anglaterra, Irlanda, Hongria, Polònia, Nàpols, Sicília i del Regne de Jerusalem.

Origen

[modifica]

La Casa Plantagenet té el seu origen en una nissaga francesa, no per conquesta sinó per casament, concretament quan, Jofré V d'Anjou es va casar amb Matilde (ex-emperadriu), filla única del rei Enric I d'Anglaterra el 1127.[1]

Així, a Anglaterra, la dinastia Anjou es va batejar, encobrint el nom Anjou, com dinastia Plantagenet, ja que era el sobrenom del noble francès (Jofré) que es va casar amb la filla del rei (Matilde). El nom venia d'una peça de la vestimenta de Jofré V d'Anjou, ja que portava com a cimera una branca de ginesta (genest en anglès), i en la llengua que es parlava llavors a Anglaterra, "ginesta" es deia "Genest" (abreviada: genêt). Això li va valer en la seva època el sobrenom de «Jofré Plantagenest», després «Plantagenet». Des de llavors, la seva nissaga va passar a ser coneguda com Plantagenet en comptes d'Anjou.[4]

El 1135, després de la mort d'Enric I, el nebot del rei, Esteve de Blois, es va fer coronar rei d'Anglaterra com Esteve I. No obstant això, les lluites entre els partidaris d'Esteve i els de Matilde van portar a una guerra civil, coneguda com a anarquia anglesa.[5]

El 1151 després de la mort del seu pare, Enric, fill de Jofré V d'Anjou i de Matilde, va heretar el comtat d'Anjou a França, com Enric I d'Anjou.[6]

Els Plantagenet a Anglaterra

[modifica]

El 1153 Esteve I va signar el Tractat de Wallingford, pel qual es posava fi a l'Anarquia Anglesa acceptant com a successor el fill de Matilde, el duc Enric I d'Anjou, que seria coronat com Enric II d'Anglaterra. Aquest, tindria entre els seus fills, a Ricard Cor de Lleó i a Joan Sense Terra, fruit del seu casament amb Elionor d'Aquitània divorciada del rei de França.[7]

El 1399, després de 7 reis de la branca principal Plantagenet, Enric de Lancaster va obligar al seu cosí el rei Ricard II a cedir-li la Corona, començant aleshores la Casa de Lancaster, com una nova branca de la dinastia Plantagenet.[2]

El 1455 va esclatar la Guerra de les Dues Roses que va enfrontar les dues branques de la Casa Plantagenet, la Casa de Lancaster (regnant) i la Casa de York, que van disputar-se el tron.[8]

Finalment, Eduard de York es va convertir en rei, i així la Casa de York va ostentar la Corona fins a la batalla de Bosworth (1485), en la qual el rei Ricard III va ser derrotat i mort per l'exèrcit d'Enric Tudor. Després de la batalla, Enric és coronat rei, passant llavors la corona a la dinastia Tudor, extingint-se la Casa de Plantagenet.[3]

Llista dels reis Plantagenet a Anglaterra

[modifica]
Retrat Rei Des de Fins a Relació amb el predecessor
Enric IIEnric II
(Curtmantle)
19 de desembre de 11546 de juliol de 1189Fill de Matilde d'Anglaterra, hereva al tron anglès l'herència de la qual fou usurpada pel seu cosí Esteve d'Anglaterra.
Ricard IRicard I
(Cor de Lleó)
3 de setembre de 11896 d'abril de 1199Fill de l'anterior.
JoanJoan
(sense Terra)
27 de maig de 119919 d'octubre de 1216Fill d'Enric II, germà de Ricard I (que no tigué descendència).
Enric IIIEnric III28 d'octubre de 121616 de novembre de 1272Fill de l'anterior.
Eduard IEduard I20 de novembre de 12727 de juliol de 1307Fill de l'anterior.
Eduard IIEduard II7 de juliol de 130725 de gener de 1327Fill de l'anterior.
Eduard IIIEduard III25 de gener de 132721 de juny de 1377Fill de l'anterior.
Ricard IIRicard II21 de juny de 137729 de setembre de 1399Fill d'Eduard de Woodstock. Net i hereu de l'anterior.
Casa de Lancaster
Enric IVEnric IV
(Bolingbroke)
30 de setembre de 139920 de març de 1413Fill de Joan de Gant. Net d'Eduard III. Cosí de l'anterior, a qui feu assassinar.
Enric VEnric V20 de març de 141331 d'agost de 1422Fill de l'anterior.
Enric VIEnric VI31 d'agost de 142211 d'abril de 1471Fill de l'anterior.
Casa de York
Eduard IVEduard IV4 de març de 14619 d'abril de 1483Cosí de l'anterior. Fill de Ricard Plantagenet. Rebesnet d'Eduard III.
Eduard VEduard V9 d'abril de 148325 de juny de 1483Fill de l'anterior.
Ricard IIIRicard III26 de juny de 148322 d'agost de 1485Oncle de l'anterior. Fill de Ricard Plantagenet. Rebesnet d'Eduard III.

Cronologia dels regnats de la dinastia

[modifica]
  • Branca principal (angevina)
Ricard IIEduard III d'AnglaterraEduard II d'AnglaterraEduard I d'AnglaterraEnric III d'AnglaterraJoan d'AnglaterraJoan d'AnglaterraRicard I d'AnglaterraRicard I d'AnglaterraEnric II d'Anglaterra
  • Branques cadets (lancasters i yorks)
Ricard IIIEduard V d'AnglaterraEduard IV d'AnglaterraEnric VI d'AnglaterraEduard IV d'AnglaterraEnric VI d'AnglaterraEnric V d'AnglaterraEnric IV d'Anglaterra

Armorial dels Plantagenet

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Wagner 2001, p. 206
  2. 1 2 Waugh 2006
  3. 1 2 Anon 2004
  4. Plant 2007
  5. Schama 2000, p. 117
  6. Gillingham 2001, pàg. 15–18
  7. Gillingham 2001, pàg. 19–20
  8. Weir 2008, pàg. 93–114

Bibliografia

[modifica]