Ensenyament orientat a l'acció

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'Ensenyament orientat a l'acció respon a un enfocament didàctic integral que pressuposa específicament l'activitat de l'alumne. L'organització del procés d'aprenentatge troba la seva orientació en els “productes de l'acció” acordats entre el docent i els alumnes. El resultat d'aquest procés d'aprenentatge ha de ser un equilibri entre “el cap, el cor i la mà” (Johann Heinrich Pestalozzi, 1746-1827), és a dir l'aprenentatge cognitiu, afectiu i psicomotriu.[1] No es tracta d'un model, sinó simplement d'un concepte didàctic.

L'ensenyament orientat a l'acció parteix regularment d'una situació concreta que ha de ser exercitada (primer pas), per després deduir una regla general o explicar un principi general (procediment inductiu). El concepte oposat és el cognitivisme, que primer explica el principi, després les lleis que el regeixen o el context, i finalment analitza casos particulars a manera d'exercici o exemple.

Aquest concepte és essencialment producte de la didàctica del constructivisme (pedagogia), que parteix del supòsit que les persones perceben la realitat amb els seus òrgans sensorials; totes les persones construeixen la realitat a partir del que han anat percebent al llarg de la seva vida. D'això es dedueix que les percepcions de les persones són subjectives i individuals, i per tant diferents entre si. Per aquest motiu en l'Ensenyament Orientat a l'Acció es pensa que no té sentit imposar-li una certa representació de la realitat a una altra persona, tal com es practica en altres enfocaments de l'ensenyament. En el seu lloc, l'aprenent ha de ser recolzat en la construcció de la seva pròpia representació, generant-li possibilitats per la contrastació de la seva representació i la realitat.

Origen del concepte i el seu desenvolupament[modifica]

L'Ensenyament orientat a l'acció va sorgir en el context de la pedagogia del treball de l'Escola Nova, però ja havia aparegut amb anterioritat esbossada en la Idea de la formació elemental de Johann Heinrich Pestalozzi com la unió de cap, cor i mà, i els conceptes d'activitat autònoma del s. XIX, com per exemple en Adolph Diesterweg o Friedrich Fröbel. Als debats entorn de la pedagogia del treball al començament de la República de Weimar, les posicions eren ben heterogènies: l'activitat escolar del pensament lliure, és a dir l'autonomia dels alumnes per triar les metes, els passos i els resultats de l'estudiat (Hugo Gaudig, 1869-1923), la idea d'integrar l'aprenentatge escolar en els processos de producció social (Paul Oestreich, 1878-1959) o la pedagogia orientada als oficis (Georg Kerschensteiner, 1854-1932). En la mateixa època, John Dewey (1859-1952) i William Heard Kilpatrick (1871-1965) van desenvolupar el concepte de learning by doing (“aprendre fent”), en el qual resulta rellevant l'estudi de la realitat circumdant a l'escola. Però també altres representants de l'Escola Nova es van distanciar de l'escola tradicional i van destacar l'efecte pedagògic de l'aprenentatge per mitjà de l'acció, com per exemple Célestin Freinet (1896-1966) o Maria Montessori (1870-1952).

Actualment l'Ensenyament Orientat a l'Acció es basa en la teoria de l'activitat formulada per Lev Vygotski i Alekséi Leóntiev, la teoria del desenvolupament cognitiu de Jean Piaget i els principis de psicologia aplicats a la didàctica de Hans Aebli.

L'Ensenyament Orientat a l'Acció abans que exhaustiva, a l'estil de l'educació bancària, pretén generar coneixements exemplars; no és important la incorporació de conceptes sinó poder recrear-los i aplicar-los a situacions noves.

En el context de la formació política, l'Ensenyament Orientat a l'Acció té una importància particular perquè es pretén que l'après en el context escolar sigui posat en pràctica pels ciutadans en accions presents o en la disposició a actuar en situacions futures.

L'Ensenyament Orientat a l'Acció en la pràctica[modifica]

La clàssica actitud del docent que “ensenya” mentre els alumnes “paren esment” i “copien” el que diu o escriu el o la docent en la pissarra no necessàriament condueix automàticament a una situació d'aprenentatge, independentment de la capacitat de disciplina del grup. D'aquí la didàctica postuli actualment que els alumnes no són objecte de la instrucció del docent, sinó que són aprenents actius, que elaboren per a si i per si mateixos el material que se'ls proveeix. Els alumnes entenen els continguts sobre la base de les seves disposicions per aprendre (factors intel·lectuals i afectius) i la seva pròpia manera d'aprendre, així com a partir dels coneixements previs adquirits al llarg de la seva vida. És en aquest context que integren les noves informacions i els corresponents continguts, i és d'aquesta manera que construeixen el seu coneixement. Cal fer la distinció que aquest procés de construcció no té res a veure amb una activitat centrada en el docent. Aquest gir d'una simple instrucció cap a una posició constructivista modifica també la funció del docent, que es converteix en un “classroom manager” o facilitador de l'aprenentatge que ajuda als seus alumnes en el procés de construir del coneixement, mentre que als alumnes tenen el rol veritablement actiu durant la classe. Per fer-li justícia a les diferents maneres d'aprendre dels alumnes, el o la docent ha de recórrer a un ventall de recursos didàctics variats (textos, mitjans audiovisuals, joc de rols, presentacions a càrrec dels alumnes, etc.) i variar les formes de cooperació a la classe (treball individual, en parelles, en grups).

Aplicació de l'Ensenyament Orientat a l'Acció[modifica]

L'any 2012, en la majoria dels seminaris de formació docent de la República Federal Alemanya l'objectiu és que els practicants emprin a les seves classes l'ensenyament orientat a l'acció i la conjuguin amb les competències enunciades en el currículum de cadascun dels Estats federats.

Bibliografia i enllaços externs[modifica]

  • Álvarez, Paula Reyes (2014): "Una clase de lengua orientada a la acción... ¿Y eso qué es?". En: http://blogs.elpais.com/ayuda-al-estudiante/2014/02/una-clase-de-lengua-orientada-a-la-accion-y-eso-que-es.html#more [article publicat en el blog d'educació Ayuda al estudiante, periòdic El País]
  • Gallego, Ròmul i uns altres (2004): “Didáctica constructivista: aportaciones y perspectivas”. En: Educere, Trasvase, any 8, n. 25 (abril, maig, juny), pàg. 257-264. En: http://www.saber.ula.ve/bitstream/123456789/19856/2/articulo14.pdf.
  • Meyer, Hilbert (1987): UnterrichtsMethoden. Band I: Theorieband [Tom I, Tom teòric]; Band II: Praxisband [Tom II: Tom pràctic]. Scriptor, Francfort del Meno.
  • Santiváñez Llimes, Vicente (s/f): “La didáctica, el constructivismo y su aplicación al aula”. En: http://fidevirtual.org/articulos_fide/didactica_y_el_constructivismo.pdf.
  • Jank, Werner i Meyer, Hilbert (1994): “La enseñanza orientada a la acción”. En: http://www-user.uni-bremen.de/~sept/current/spanisch/Pdf/Material/Dt.-A/Dt.-A-III.pdf. [Extracte traduït a l'espanyol de Didaktische Modelle - Handlungsorientierter Unterricht, Grundbegriffe und Merkmale de Werner Jank i Hilbert Meyer. Berlín-Francfort del Meno, Cornelsen-Scriptor, tercera edició, pàg. 353 et seq.]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Meyer, Hilbert, 1987, 214.