Llatí

Llatí

Lingua Latina
Altres noms	-
Epònim	Latium
Tipus	llengua morta, llengua antiga, llengua i llengua sacra
Ús
Parlants	cap com a primera llengua, però la xifra arriba als milions per als que la parlen com a segona llengua
Rànquing	-
Oficial a	Vaticà
Autòcton de	Península Italiana
Estat	Ciutat del Vaticà
Classificació lingüística
Indoeuropeu  Llengua Itàlica   Latino-Faliscà    Llatí
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí i alfabet romà
Institució de normalització	Església Catòlica
Estudiat per	Filologia llatina, estudis clàssics i Llengües teològiques
Història	història del llatí
Codis
ISO 639-1	la
ISO 639-2	lat
ISO 639-3	lat
SIL	lat
Glottolog	lati1261
Ethnologue	lat
ASCL	2902
IETF	la

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.

Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius.

El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llatí, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Elements que integren el llatí

Des que el poble indoeuropeu llatí arribà a la Península Itàlica (itàlics), la seva parla, que era essencialment indoeuropea, va influenciar-se de les parles dels pobles indígenes als que van sotmetre (substrat mediterrani), dels pobles amb els que van conviure-hi sense dominar-los ni dependre d'ells (adstrat osc, umbre i grec), i amb les parles dels pobles als que temporalment van estar sotmesos (superstrat etrusc).

El nucli indoeuropeu és l'element més abundant en llatí, tant en el que respecta a la seva gramàtica com al lèxic. El substrat mediterrani proporcionà al llatí el nom d'algunes plantes i animals que van conèixer en arribar-hi. Els adstrats osc, umbre i grec són responsables de l'alfabet (el darrer) i del relacionat amb déus i mites. En darrer lloc, el superstrat etrusc és responsable del lèxic del teatre i de l'endevinament.

Períodes en la història de la llengua llatina

La història del llatí comença al segle VIII aC i arriba, si fa no fa, fins l'edat mitjana; es poden distingir tres períodes:

• Arcaic o etapa de formació Des que neix fins que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (hel·lenització), entre els segles VIII aC i II aC. Autors destacats d'aquest període són Appi Claudi Cec, Livi Andrònic, Naevius, Ennius, Plaute, Terenci.
• Clàssic o edat d'or. En una època de profunda crisi econòmica, política i cultural, l'elit cultural crea, a partir de les varietats del llatí col·loquial, un llatí estàndard (administració i escola) i un llatí literari (literatura). Això succeí aproximadament els segles I aC i I dC. És l'edat d'or de les lletres llatines i els autors més destacats són Ciceró, Juli Cèsar, Titus Livi, Virgili, Horaci, Catul i Ovidi.
• Postclàssic. La llengua parlada va allunyant-se progressivament de la llengua estàndard, que l'escola tracta de conservar, i de la llengua literària. Aquesta distància creixent farà que de les diverses maneres de parlar llatí neixin les llengües romàniques. I la llengua escrita, que també s'allunya, tot i que menys, es transformà en el llatí escolàstic o curial.
• Tardà. Els pares de l'Església comencen a preocupar-se per escriure en un llatí més pur i literari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians. A aquest període pertanyen Tertulià, Jerònim de Estridó (Sant Jeroni) i Sant Agustí.
• Medieval. El llatí com es coneixia ja no es parla; per tant, el llatí literari es refugia dins l'àmbit de l'Església Catòlica, la Cort i l'escola, convertint-se en el vehicle de comunicació universal dels intel·lectuals medievals. Mentrestant, el llatí vulgar continuava la seva evolució a ritme accelerat. Les llengües romàniques van anar apareixent progressivament, i el llatí seguia sent utilitzat com a llengua franca i culta. No es pot donar una data en la que es va deixar d'utilitzar com a llengua materna; no hi ha data en la qual es pugui situar la mort del llatí, perquè les llengües romances van apareixent de mica en mica, unes abans que d'altres.
• Renaixentista. Al Renaixement la mirada dels humanistes es torna cap a l'antiguitat clàssica, i l'ús del llatí va cobrar una nova força. Petrarca, Erasme de Rotterdam, Lluís Vives, Antonio de Nebrija i molts altres escriuen les seves obres en llatí, i també en la seva pròpia llengua. es la pero assignatura que......
• Científic. La llengua llatina sobreviu a escriptors científics fins ben entrat el segle XVIII. René Descartes, Isaac Newton, Baruch Spinoza, Gottfried Leibniz van escriure algunes de les seves obres en llatí.

El llatí va continuar sent una assignatura rellevant a la majoria dels plans d'estudi occidentals, on es manté per raons culturals, per augmentar la consciència lingüística dels alumnes i fer-los usar la lògica. En alguns països és una matèria obligatòria a l'educació secundària, com a Itàlia, Espanya, Dinamarca, Suècia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Veneçuela i Romania. En altres apareix com una optativa, com a Austràlia, Bèlgica, Anglaterra, Canadà, França, Alemanya, Irlanda, Polònia, EUA, Portugal i Finlàndia.

Orígens i expansió

Regió del Laci a Itàlia on va sorgir el llatí

El llatí apareix cap a l'any 1000 aC al centre d'Itàlia, al sud del riu Tíber, amb els Apenins i el mar Tirré a l'oest, en una regió anomenada Latium (Laci), d'on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.

En els primers segles de l'Antiga Roma, des de la fundació al segle IV aC, el llatí era una llengua tosca, que amb prou feines podia tenir manifestacions literàries o científiques; tenia una extensió territorial limitada al voltant de la ciutat de Roma i algunes parts d'Itàlia, i amb una població escassa. Era una llengua bàsicament rural. Així ho demostren les etimologies de molts termes del culte religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els termes stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emoluments'), derivat de emolere ('moldre el gra') en el llenguatge del dret.

En aquest sentit, els llatins, ja des de l'època clàssica almenys, parlaven d'un Sermo rusticus ('parla del camp'), oposada al Sermo urbanus, prenent consciència d'aquesta varietat dialectal del llatí. «En el camp llatí es diu edus ('cabrit') el que a la ciutat haedus amb una a afegida com en moltes paraules».

Després del període de dominació etrusca i la invasió dels gals (390 aC), la ciutat va anar estenent el seu imperi per la resta d'Itàlia. A finals del segle IV aC, Roma s'havia imposat als seus veïns de la Península Itàlica. Els etruscs van deixar la seva empremta en la llengua i la cultura de Roma, però els grecs, presents en la Magna Grècia, van influir més en el llatí, dotant-lo d'un ric lèxic.

El llatí de la ciutat de Roma es va imposar a altres varietats d'altres llocs del Laci, de les que amb prou feines van quedar alguns retalls en el llatí literari. Això va fer del llatí una llengua amb molt poques diferències dialectals, al contrari del que va passar amb el grec. Podem qualificar, doncs, al llatí d'una llengua unitària.

Després, la conquesta de noves províncies que engrandiren el territori, primer de les Gàl·lies per part de Juli Cèsar, fins a la de la Dàcia (Romania) per part de Trajà, va suposar l'expansió del llatí per un immens territori i la incorporació d'una ingent quantitat de nous parlants.

Paral·lelament a l'expansió territorial de Roma, el llatí es va desenvolupar com a llengua literària i com a lingua franca, a la vegada que el grec, que havia tingut aquests papers amb anterioritat. Des del segle II aC, amb Plaute i Terenci, fins l'any 200 amb Apuleu apareix una forma de llatí que no té cap variació substancial en un territori ja molt ampli.

Influències o estrats del llatí

El llatí era una llengua itàlica en què la majoria d'elements gramaticals i la major part del seu lèxic provenen per evolució natural de dialectes i parles indoeuropees. L'idioma original dels grups llatins que es van instal·lar a la Península Itàlica es va veure influïda pel contacte amb parlants d'altres grups tant indoeuropeus (oscos, umbres, grecs, celtes) com no indoeuropeus (etruscs, cretencs, picens, il·liris i lígurs, entre d'altres).

Solen distingir tres tipus d'influència sociolingüística:

• Substrat, deguda a parlants que van ser assimilats a la llengua llatina.
• Superstrat, rebuda per part dels pobles que temporalment van sotmetre als llatins.
• Adstrat, provocada pel contacte amb altres pobles.

Aquesta distinció, però, pot no resultar del tot operativa; per exemple, l'etrusc va poder ser a la vegada substrat, adstrat i superstrat, segons l'època a la que es faci referència.

Substrat

Difusió de la llengua osca

Una influència del substrat provoca canvis lingüístics que foren causats per algun tipus de formes lingüístiques que hagin estat assimilades; determinades llengües haurien ocupat la regió abans que es difongués el llatí entre elles. A vegades es parla, per indicar aquestes llengües, del substrat mediterrani, que va proporcionar al llatí el nom d'algunes plantes i animals que haurien de conèixer quan van arribar a la zona; són llengües molt poc conegudes, car queden només uns pocs restes escrits, alguns dels quals encara no han pogut ser desxifrats. Tot i així, la llengua etrusca va ser clarament un dels substrats del llatí arcaic existent a la primerenca ciutat de Roma i als seus voltants.

Pel que fa a la influència osco i umbre sobre el llatí, és interessant observar la seva influència. En elles estan configurades algunes característiques fonètiques i fonològiques que més tard apareixeran en les llengües romàniques, com són unes determinades palatalitzacions i monoptongacions, car molts parlants de llengües itàliques al romanitzar-se conservaren certs trets fonètics propis; fins i tot, de manera marginal dins de les llengües romàniques.

Fenòmens d'aquest tipus són la influència cèltica a la qual s'atribueix la lenició de les consonants intervocàliques o la [i] francesa, el basc (o alguna llengua semblant), al qual s'atribueix l'aspiració de la /f/ castellana en /h/, o l'influx eslau, culpable de la centralització de la vocals romaneses.

La influència de l'etrusc dins la fonologia llatina es reflecteix en el fet de desenvolupar algunes aspirades, com pulcher (bell), i la tendència a tancar "-o" en "-u". Les inscripcions etrusques mostren una tendència a realitzar com aspirades, oclusives sordes que prèviament no són aspirades, i tenien un sistema fonològic de només quatre timbres vocàlics, /a, e, i, u/, amb una /u/ que tenia una qualitat entre [o] i [u] que hauria influït en la tendència del llatí a tancar algunes /*o/ a [u].

A més, els nombres naturals llatins duodeviginti (18) i undeviginti (19) són clarament calcs lingüístics formats a partir de les formes etrusques esl-em zathrum (18) thu-nem zathrum (19), on zathrum és la forma etrusca per al 20, esl- és 2 i thun- és 1. També és una evidència del substrat de l'etrusc en el llatí el sufix -na en paraules com, per exemple, persona.

Adstrat

És la deguda al contacte amb pobles que van conviure amb els llatins sense tenir dominats ni dependre d'ells. Aquest tipus d'influència es nota més en l'estil i lèxic adquirit que en els canvis fònics de la llengua. Els adstrats osco, umbro i grec són responsables de l'alfabet i sobre allò relacionat amb la mitologia, ja que els romans van prendre prestats els déus hel·lènics, encara que amb noms llatins.

Adstrato grec: l'entrada massiva de préstecs i calcs àtics i jònics va posar en guàrdia als llatins des de temps molt primerencs, encapçalats per Cató el Vell en el segle III a. C. Però en l'Edat d'Or de la literatura llatina els romans es van rendir davant l'evident superioritat de l'idioma grec. Bé poden resumir aquest sentiment dels famosos versos d'Horaci: «Graecia capta ferum victorem cepit et artis / intulit Agresti Lati»

Aquesta entrada massiva d'Helena no es va limitar a la literatura, les ciències o les arts. Afectar a tots els àmbits de la llengua, lèxic, gramatical i estilístic, de manera que podem trobar l'origen grec en moltes paraules comunes de les llengües romàniques.

Després de l'edat clàssica, el cristianisme va ser un dels factors més potents per introduir a la llengua llatina parlada una sèrie d'elements grecs nous; per exemple, παραβολη (paràbola). Trobem aquesta paraula dins la terminologia retòrica, però surt d'ella quan s'usa pels cristians i adquireix el sentit de paràbola, és a dir, predicació de la vida de Jesús. Poc a poc va adquirint el sentit més general de «paraula», que substitueix en tota la Romanía l'element que significava «paraula» (verbum). El verb que deriva de paràbola (parabolare, parolare) substitueix a gran part de la Romania al verb que significava «parlar» (loquor).

Superstrat

Aquesta influència és deguda als pobles que temporalment van sotmetre als llatins i que van deixar una marca en la parla; aquí parlem del superstrat etrusc (el responsable del lèxic del teatre i de l'endevinació), gal o celta.

El superstrat germànic. Des d'antic dels romans tenien contactes amb Germania, i en aquestes relacions predominar la influència del llatí. El centre principal de contactes se situava a la vall del Rin, un territori on sobrevivien poblacions cèltiques, la llengua emprada era el llatí. De fet, hi ha rastres de l'administració romana a la toponímia, com per exemple Köln (Colònia).

Els elements germànics són el superstrat del llatí a la Romania occidental. Després de les invasions, molts elements germànics van passar al llatí. El flux no es va interrompre en la formació de les llengües romàniques. Pobles germànics: gots, alemanys, borgonyeses, francs, llombards. Les influències d'aquests pobles en les llengües romàniques es donen majoritàriament en el camp de la toponímia i l'antroponímia. A banda d'aquests, el nombre de préstecs és força reduït.

Malgrat totes les influències que es reflecteixen fonamentalment en el lèxic i la fonètica, la majoria d'elements gramaticals i lèxics del llatí són rastreables fins al protoindoeuropeu.

Literatura llatina

El cos de llibres escrits en llatí, reté un llegat durador de cultura de l'Antiga Roma. Els romans van produir una gran quantitat de llibres de poesia, comèdia, tragèdia, sàtira, història i retòrica, traçant àrduament a la manera d'altres cultures, particularment a l'estil de la més madura literatura grega. Un temps després que l'Imperi Romà d'occident caigués, la llengua llatina continuava jugant un paper molt important en la cultura europea occidental.

La literatura llatina normalment es divideix en diversos períodes. Pel que fa a la primera, la literatura primitiva, només resten unes poques obres supervivents, els llibres de Plaute i Terenci; s'han conservat dins dels més buscats autors de tots els períodes. Moltes altres, incloent la majoria dels autors prominents del llatí clàssic, han desaparegut, encara que bé algunes han estat redescobertes segles després.

El període del llatí clàssic, quan la literatura llatina és àmpliament considerada en la seva cimera, es divideix en l'edat d'or, que cobreix aproximadament el període de l'inici de segle I aC fins a la meitat del segle I; i l'edat de plata, que s'estén fins al segle II. La literatura escrita després de la meitat del segle II és comunament denigrada i ignorada.

En el Renaixement molts autors clàssics van ser redescoberts i el seu estil va ser conscientment imitat. Però sobretot, imitant Ciceró, i el seu estil preuat com el perfecte culmen del llatí. El llatí medieval fou freqüentment menyspreat com llatí macarrons; en qualsevol cas, moltes grans obres de la literatura llatina van ser produïdes entre l'antiguitat i l'Edat Mitjana, encara que no sigui dels antics romans.

La literatura llatina romana abraça dues parts: la literatura indígena i la imitada.

• La literatura llatina romana indígena ha deixat molt pocs vestigis i només ens ofereix fragments veritablement arcaics i intents d'arcaisme deliberat que procedeixen fonamentalment de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonino.

• La literatura llatina romana imitada ha produït composicions en què la inspiració individual es junta a la imitació més feliç, obres nombroses i seleccionades que ens han arribat senceres. A vegades, s'han confós les obres d'origen italià, produccions més tosques del geni agrícola o religiós dels primitius romans, que ofereixen un caràcter més original, amb les còpies llatines de les obres mestres de Grècia, que ofereixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilització culta i refinada. En aquest darrer aspecte assenyalem la tendència de dues escoles retòriques d'origen grec que van tenir gran influència a Roma: el assià i l'àtic. Des dels temps de Ciceró aquestes dues tendències estilístiques del grec van entrar de ple en llatíº i perdurar durant diversos segles en la literatura llatina.

Literats

Bust de Marc Tuli Ciceró

• Literatura primerenca

• Poesia: Enni
• Tragèdia: Pacuvi, Luci Atti
• Comèdia: Cecili, Terenci, Plaute

• Literatura de l'edat d'or

• Poesia: Lucreci, Catul, Virgili, Horaci, Ovidi, Tibul, Properci
• Prosa: Ciceró, Juli Cèsar
• Història: Salusti, Livi, Corneli Nepot

• Literatura de l'edat de plata

• Poesia: Estaci, Marcial, Manili
• Prosa: Petroni, Quintilià, Luci Appuleu, Sèneca, Asconi
• Teatre: Sèneca
• Sàtira: Persi, Juvenal
• Història: Tàcit, Suetoni

El llatí després de l'època clàssica

Al caure l'Imperi Romà, el llatí encara va ser usat a través dels segles com l'única llengua escrita en el món de l'estat romà. Al canceller del rei, en la litúrgia de l'Església Catòlica, en els llibres l'única llengua emprada era el llatí. Però sempre un llatí molt cuidat, encara que a la vegada influït per les llengües parlades. Ja en el segle VII, el llatí vulgar havia començat a diferenciar-donant origen al protorromance i després a les primeres fases de les actuals llengües romàniques.

Amb el renaixement carolingi, al segle IX, quan Carlemany es va reunir al voltant dels grans pensadors de l'època, com el llombard Paolo Diácono o l'anglès Alcuino de York, qui donés la idea de reorganitzar la cultura i l'ensenyament en el seu Imperi. Aquesta operació de recuperació, restituint ara cap a un llatí més correcte, va separar definitivament al llatí de la llengua parlada.

Després, amb el sorgiment de les primeres i poques universitats, les ensenyances donades per persones que provenien d'arreu d'Europa eren rigorosament en llatí. Però un cert llatí, el qual no es podia dir la llengua de Ciceró o Horaci. Els doctes de les universitats van elaborar un llatí particular, escolàstic, adaptat a esprémer els conceptes abstractes i rics en elaborats matisos de la filosofia de l'època. El llatí ja no era més la llengua de comunicació que era en el món romà; encara era una llengua viva i vital, tot menys que estàtica.

Al segle XIV, a Itàlia, va sorgir un moviment cultural que va afavorir un renovat interès pel llatí antic: el Renaixement i l'humanisme. Començat ja per Petrarca, els seus majors exponents van ser Poggio Bracciolini, Lorenzo Valla, Marsili Ficina i Coluccio Salutati. Aquí la llengua clàssica va començar a ser objecte d'estudis profunds que van marcar el naixement, de fet, de la filologia clàssica.

A l'edat moderna, el llatí encara és usat com a llengua de la cultura i de la ciència. En llatí escriure també els primers científics moderns, com Nicolau Copèrnic i Isaac Newton, almenys fins al segle XVIII, ja que en el segle XIX va ser substituït per diverses llengües nacionals com el francès o l'anglès.

Gramàtica [edita] Article principal: Gramàtica llatina

Al conjunt de formes que pot prendre una mateixa paraula segons el seu cas se l'anomena paradigma de flexió. Els paradigmes de flexió de substantius i adjectius es denominen en gramàtica llatina declinacions, mentre que els paradigmes de flexió dels verbs s'anomenen conjugacions. En llatí el paradigma de flexió varia d'acord amb el tema al qual està adscrita la paraula. Els noms i adjectius s'agrupen en cinc declinacions, mentre que els verbs s'agrupen dins de quatre tipus bàsics de conjugacions.

Substantius

En llatí, el substantiu pren diverses formes d'acord amb el seu paper sintàctic a la frase, conegut com a cas gramatical. Existeixen en llatí clàssic sis formes que pot prendre cada substantiu o adjectiu o «casos»:

1. nominatiu: es fa servir quan el substantiu és el subjecte o atribut de la sentència o frase.
2. vocatiu: identifica la persona a qui s'adreça el parlant, es podria dir que és una crida d'atenció. Fins i tot, pot servir com a salutació.
3. acusatiu: s'usa quan el substantiu és l'objecte directe de la frase, amb certes preposicions, o bé com a subjecte d'un infinitiu.
4. genitiu: indica el complement i característiques del nom.
5. datiu: s'usa per assenyalar l'objecte indirecte, amb certs verbs i a vegades com a agent i possessor.
6. ablatius: cas gramatical que denota separació o moviment des d'un lloc. El llatí a més, incloïa en ell la causa, l'agent, usos com instrumental, locatiu i adverbial.

A més, hi ha restes d'un cas addicional indoeuropeu: el locatiu (indicant localització), vg Ruri, en el camp. L'adjectiu també té formes flexives, donat que concorda necessàriament amb un substantiu en cas, gènere i nombre.

Verbs

	Tema infectum		Tema perfectum
Present	Present	mittit	pretèrit perfecte	misit
Passat	imperfecte	mittebat	pretèrit plusquamperfet	miserat
Futur	futur imperfecte	mittet	futur perfecte	miserit

A grans trets hi ha dos temes dins de la conjugació del verb llatí, infectum i perfectum: en el infectum estan els temps que no indiquen un fi, una terminació, com el present, l'imperfet i el futur; són temps que no assenyalen l'acte acabat, sinó que, sigui que està passant en el present, passava amb repetició en el passat (sense indicar quan va acabar), o bé un acte futur. En aquest tema del verb l'arrel no canvia, al contrari que amb el perfectum, que té la seva pròpia terminació irregular (Capera: pf. CEPI - scribere: pf. Scripsi - ferreteria pf. Tuli - esse pf. Fui - dicere pf. Dixi ).

El perfecte (del llatí perfectum, de perficere 'acabar', 'completar') en canvi indica temps ja ocorreguts, acabats, que són el pretèrit, el plusquamperfet i el futur perfecte.

Ambdós compten amb els següents maneres gramaticals (a excepció de l'imperatiu, que no existeix en perfectum): l'indicatiu, que expressa la realitat, certesa, la veritat objectiva; el subjuntiu expressa irrealitat, subordinació, dubte, fets no constatats, a vegades usat com optatiu; l'imperatiu, que denota mandat, prego, exhortació, i l'infinitiu, una forma impersonal del verb, usada com subordinat davant altre, o donant una idea en abstracte. Amb sis persones en cada temps (primera, segona i tercera, cadascuna de singular i plural), i dues veus: activa quan el subjecte és l'agent, i la passiva: que és quan el verb té un subjecte que pateix una acció (més ell no l'executa) i restes d'una veu mitjana, un verb no deponents normalment posseeix unes 130 desinència.

	Tema en	1ª persona	3ª persona	futur	infinitiu
1 °	ā	amo	amat	amabit	amare
2 °	ē	habeo	habet	habebit	habere
3 °	consonante	dico	dicit	dicet	dicere
4 °	ī	audio	audit	audiet	audire
5 °	i breve	facio	facit	faciet	facere

Els verbs en llatí normalment s'identifiquen per cinc diferents temes de conjugacions (els grups de verbs amb formes flexives similars): el tema en a llarga, el tema i llarga, tema en consonant, tema i llarga i, finalment, el tema i breu. Bàsicament només hi ha un mode de la conjugació llatina dels verbs, però venen influïts per certa vocal que provoca alguns canvis en els seus desinència. Per exemple, en la seva terminació de futur: mentre el comú era indicar mitjançant un temps provinent del subjuntiu, en els verbs influïts per E o A llarg termini, el futur sonaria exactament igual que el present, per la qual cosa van haver de canviar els seus desinència.

Sintaxi

L'objecte de la sintaxi és organitzar les parts del discurs d'acord amb les normes de la llengua per expressar correctament el missatge. La concordança, que és un sistema de regles dels accidents gramaticals, en llatí afecta gènere, nombre, cas i persona. Aquesta jerarquitza les categories gramaticals, de tal manera que el verb i l'adjectiu adequar els seus trets als del nom amb què concerten. Les concordances són adjectiu / substantiu o verb / substantiu. Observis l'exemple: animus Aequus optimum est aerumnae condimentum (un ànim equitativament bo és el condiment de la misèria).

Mitjançant la construcció se situen els sintagmes en el discurs. En llatí l'ordre de la frase és SOV, és a dir, primer va el subjecte, l'objecte, i al final el verb. Aquesta idea de construcció suposa que les paraules tenen aquest ordre natural; no és tan fàcil d'establir en rigor. Un exemple d'ordre natural seria omnia mutantur, nihil interit (tot canvia, res morir). Per oposició, l'ordre que inclou desviacions de la norma, per raons ètiques o estètiques, se li dóna el nom de figurat, invers o oblic, com en «Vim Demòstenes habuit», on Demòstenes ha estat desplaçat del seu primer lloc propi.

Fonètica i fonologia

Lletra		Pronúncia
		Clàssica	Vulgar
ă	A breu	[a]	[a]
ā	A llarga	[aː]	[a]
ĕ	E breu	[e]	[ɛ] (>[je])
ē	E llarga	[eː]	[e]
ĭ	I breu	[i]	[e]
ī	I llarga	[iː]	[i]
ŏ	O breu	[o]	[ɔ] (>[wɔ/we])
ō	O llarga	[oː]	[o]
ŭ	V breu	[u]	[o]
ū	V llarga	[uː]	[u]
y̆	Y breu	[y]	[e]
ȳ	Y llarga	[yː]	[i]
æ	AE	[ai]	[ɛ] (>[je])
œ	OE	[oi]	[e]
au	AV	[au]	[au] > [ɔ]

El llatí es pronunciava de forma diferent en els temps antics, en els temps clàssics i en els post-clàssics; també era diferent el llatí culte dels diversos dialectes de llatí vulgar. En ser el llatí una llengua morta, no se sap amb exactitud la pronunciació de la grafia llatina: històricament s'han proposat diverses tipus de pronúnica. Les més conegudes són la eclesiàstica (o italiana) que s'apropa més a la pronunciació del llatí tardà que a la del llatí clàssic, la pronuntiatio restituto (pronunciació reconstruïda), que és l'intent de reconstruir la fonètica original, i l'erasmita. La comparació amb altres llengües indoeuropees també és important per determinar el probable valor fonètic de certes lletres.

No hi ha un acord entre els estudiosos, però sembla que el llatí, al llarg de la seva història, va passar per períodes en què l'accent era musical i per altres en què l'accent era d'intensitat. El que està clar és que l'accent tònic depèn de la quantitat de les síl·labes segons el següent esquema:

1. Es pot dir que en llatí no hi ha paraules agudes, accentuades en l'última síl·laba.
2. Tota paraula de dues síl·labes és plana.
3. Per saber-ne l'accentuació de les paraules de tres o més síl·labes, hem de conèixer la penúltima síl·laba. Si és llarga, la paraula és plana, si és breu, la paraula és esdrúixula.
4. Els diftongs llatins són: ae, au, oe.

Sistema vocàlic i consonants

El llatí clàssic tenia cinc vocals /a, e, i, o, u/. Totes elles podien pronunciar breus o llargues amb valor de distinció fonològica. La y (i graeca) originalment no formava part del sistema vocàlic llatí i només apareixia en préstecs cultes grecs. La seva pronunciació en el grec clàssic corresponia aproximadament a la u francesa o ü alemanya [y]. En llatí generalment es pronunciava com una i, car per a la població poc educada resultar difícil pronunciar la /y/ grega.

Les consonants f, k, l, m, n, p, r, s es pronunciaven com en català. La b, d, g, eren sempre oclusives sonores. La c es pronunciava com una [k] en totes les posicions. El dígrafs qu corresponia sempre a [kw]. La lletra v era una variant escrita o, i representava la semiconsonant [w], que en llatí parlat es pronunciava com [β]. Aquest so després es va reforçar a [b] inicial en alguns dialectes occidentals i en [v] a la Romania oriental. La x tenia el so [ks], com en èxit. La k i la z originalment no formaven part de l'alfabet llatí i apareixien només en alguns préstecs grecs. L'última corresponia, al principi, al so [dz] com en la paraula italiana pizza, després va acabar tornant-se fricativa a [z].

No se sap amb certesa la pronunciació exacta de la s llatina. Tenint en compte que era l'única sibilants en el sistema consonàntic llatí, molts lingüistes consideren que tenia un so intermedi entre [s] i [ʃ]. Aquest correspondria exactament a la realització apicoalveolar de la /s/ catalana, pròpia de les varietats septentrionals peninsulars. Tal és la realització també de la /s/ grega, llengua que també la té com a única sibilants. Segons una teoria acceptada per la comunitat lingüística, la pronunciació apicoalveolar de la /s/ és pròpia d'aquelles llengües que la tenen com a únic so sibilants, ja que no existeix la necessitat de distingir d'un altre fonema que seria la [ʃ]. Potser aquest fet sigui l'origen del rotacisme intervocàlic llatí en paraules com flos > flors (<* floses).

Bibliografia

• Bassols de Climent, Mariano. Sintaxis latina, vol. 1. Madrid: C.S.I.C, 1956/1976. 
• Ernout, Alfred & Thomas, François. Syntaxe latine. París: Klineksieck, 1953/1964. 
• Griffin, R. M.. Gramática Latina de Cambridge (Adapt. de J. Hernández Vizuete). Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 4ª Ed. espdatala, 1999. 
• Rubio, L. y González, T.. Nueva Gramática Latina. Madrid: Coloquio, 1996. 
• Bassols de Climent, Mariano. Fonética latina; con un apéndice sobre Fonemática latina por Sebastián Mariner Bigorra.. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1992. 
• Monteil, Pierre. Elementos de fonética y morfología del latín; traducción, introducción, notas suplementarias y actualización de la bibliografía de Concepción Fernández.. Sevilla: Universidad de Sevilla, Secretariado de Publicaciones, 1992. 
• Herman, József. El latín vulgar; traducción, introducción, índice y bibliografía de Ma del Carmen Arias Abellán. Barcelona: Ariel, 2001. 
• Gernaert Willmar, Lucio R. R.. Diccionario de aforismos y locuciones latinas de uso forense. 2ª edición, Buenos Aires: Editorial Lexis Nexis, 2000. ISBN 950-20-1272-0: CD-ROM. 
• Herrero Llorente, Victor-José. Diccionario de expresiones y frases latinas. 3ª edición corregida y muy aumentada, 2ª reimpresión. Madrid: Editorial Gredos, 2001. ISBN 978-84-249-0996-3. 
• —. Verbi gratia: diccionario de expresiones latinas. Madrid: Editorial Gredos, 2007. ISBN 978-84-249-2880-3. 
• Segura Munguía, Santiago. Clave del Método de Latín. Bilbao: Universidad de Deusto, 2008. ISBN 978-84-9830-135-9. 
• —. Nuevo diccionario etimológico Latín-Espdatal y de las voces derivadas. tercera edición. Bilbao: Universidad de Deusto, 2006. ISBN 978-84-7485-754-2. 
• —. Diccionario por Raíces del Latín y de las voces derivadas. Bilbao: Universidad de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-023-9. 
• —. Método de Latín. Bilbao: Universidad de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-024-6. 
• —. Gramática Latina. Bilbao: Universidad de Deusto, 2004. ISBN 978-84-7485-925-6. 
• —. Frases y expresiones latinas de uso actual: con un anexo sobre las instituciones jurídicas romanas. Bilbao: Universidad de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-054-3. 
• Väänänen, Veikko. Introducción al latín vulgar. Madrid: Editorial Gredos, 1967/1975. 

Vegeu també

• Declinació del llatí
• Locucions i cites llatines
• Llengua fusional

Enllaços externs

• Diccionari Freelang - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano.
• Ephemeris - Un diari de noticies enterament en llatí.
• Llati.net - Llatí en català.
• Informació sobre Llatí a la XV edició de l'Ethnologue, amb el codi “lat” (anglès)