Medicina en el món islàmic medieval

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Foli d'un manuscrit àrab del Dioscòrides Pedaci, De Materia Medica, 1229

A la història de la medicina, la medicina islàmica, també coneguda com a "medicina grecoàrab" o "medicina grecoislàmica", es refereix a la ciència de la medicina desenvolupada en l'Edat d'or de l'islam, i escrita en àrab, la lingua franca de la civilització islàmica.[1]

A partir del segle VII, l'Islam es va estendre a gran part del món llavors conegut. Sota el govern dels califats islàmics, persones de diferents orígens ètnics i creences religioses van viure juntes. El seu llenguatge comú de comunicació era l'àrab i la cultura que creen s'anomena cultura islàmica, tot i que incloïa musulmans, jueus, cristians i altres religions per igual, sota el seu domini.[2]

La medicina islàmica va preservar fidelment, va sistematitzar i va desenvolupar encara més el coneixement mèdic de l'antiguitat clàssica.[3] Durant l'era postclàssica, la medicina islàmica era la més avançada del món, i integrava conceptes de l'antiga Grècia, Roma, Pèrsia, així com les antigues tradicions indígenes d'Ayurveda. Alhora, el coneixement de la medicina clàssica gairebé es va perdre a la medicina medieval d'Europa Occidental, només per ser recuperat pels metges europeus quan es van familiaritzar amb els autors mèdics islàmics durant el Renaixement del segle XII.[4] El bimaristan, alhora hospital i facultat de medicina, va esdevenir un recinte clau per atreure metges famosos d'arreu del món a les principals ciutats islàmiques.

Els metges islàmics medievals conserven gran part de la seva autoritat fins a l'ascens de la medicina com a part de les ciències naturals, a partir del segle de les llums, gairebé 600 anys després que els seus textos fossin escrits. Molts aspectes dels seus escrits encara paguen la pena de llegir, fins i tot en l'actualitat,[5] i la seva memòria es manté en alt respecte pels metges d'avui.

Orígens i fonts[modifica]

Ṭibb an-Nabawī - medicina profètica[modifica]

L'adopció per part de la societat de recent formació islàmica del coneixement mèdic de les civilitzacions "paganes" dels voltants, o recentment conquerides, havia de ser justificat com a concordant amb les creences de l'islam. Des del principi, l'estudi i la pràctica de la medicina s'entenia com un acte de pietat, fundat en els principis d'Iman (fe) i Tawakkul (confiança).[2][6]

El Profeta no només va instruir els malalts a prendre la medicina, sinó que ell mateix va convidar experts mèdics per a aquest propòsit.

— Al-Suyuti, Medicina del Profeta p.125

Les opinions de Mahoma sobre temes de salut i hàbits respecte a portar una vida sana, es van recollir des del principi, i s'editaren com un corpus d'escrits separats amb el títol Ṭibb an-Nabī ("La medicina del Profeta"). Al segle xiv, Ibn Khaldun, en la seva obra Muqaddimah ofereix una breu visió general del que va anomenar "l'art i l'ofici de la medicina", que separa la ciència mèdica de la religió:[7]

Heu de saber que l'origen de tots els mals es remunta a la nutrició, com el Profeta - Déu el beneeixi! - diu en relació a la tradició mèdica, com és comunament conegut per tots els metges, fins i tot si això és disputat pels estudiosos de la religió. Aquestes són les seves paraules: "L'estómac és la Casa de la malaltia, i l'abstinència és la medicina més important La causa de totes les malalties és una mala digestió."

— Ibn Khaldūn, Muqaddima, V, 18

El Sahih Bukharí, una col·lecció de tradicions profètiques, o hadit de Muhàmmad al-Bukharí es refereix a una col·lecció d'opinions de Mahoma en la medicina, pel seu jove contemporani Anas bin-Malik. Anas escriu sobre dos metges que l'havien tractat per cauterització i esmenta que el profeta va voler evitar aquest tractament i havia demanat tractaments alternatius. Més tard, hi ha informes del califa Uthman ibn Affan fixant les dents amb un fil d'or. També esmenta que l'hàbit de la neteja de les dents amb un petit escuradents de fusta es remunta als temps preislàmics.[8]

La "medicina profètica" poques vegades va ser esmentada pels autors clàssics de la medicina islàmica, però romangué a la matèria mèdica durant alguns segles. En el seu Kitab as-Ṣaidana (Llibre dels remeis) escrit pels volts dels segles X-XI, Al-Biruní es refereix als poemes recollits i altres obres que tracten i comenten la matèria mèdica dels antics àrabs.[8]

El metge més famós fou Al-Ḥariṯ ben-Kalada aṯ-Ṯaqafī, que va viure al mateix temps que el profeta. Se suposa que havia estat en contacte amb l'Acadèmia de Gundixapur, potser fins i tot va estudiar allà. Segons algunes fonts, un cop va tenir una conversa amb Cosroes I Anushirvan sobre temes mèdics.[9]

Metges durant els primers anys de l'islam[modifica]

El més probable es que els metges àrabs es familiaritzessin amb la medicina grecoromana i la medicina hel·lenística tardana a través del contacte directe amb els metges que practicaven en les regions recentment conquerides en comptes de fer-ho mitjançant la lectura de les obres originals o traduïdes. El desplaçament de la capital de l'emergent món islàmic a Damasc pot haver facilitat aquest contacte, atès que la medicina de Síria formava part d'aquesta antiga tradició. Els noms dels dos metges cristians són coneguts: Ibn Aṯāl va treballar en la cort de Muàwiya I, el fundador de la dinastia omeia. El califa va abusar del seu coneixement per tal de desfer-se d'alguns dels seus enemics per mitjà de l'enverinament. De la mateixa manera, Abu l-Hakam, que va ser responsable de la preparació de medicaments, va ser emprat per Muawiyah. El seu fill, nét i besnét també serviren els califats omeia i abbàsida.[8]

Aquestes fonts donen testimoniatge del fet que els metges de l'emergent societat islàmica estaven familiaritzats amb les tradicions mèdiques clàssiques ja en l'època dels omeies. El coneixement mèdic probablement va arribar d'Alexandria, i va ser transferit probablement pels erudits sirians, o traductors, que trobaren el seu camí en el món islàmic.[8]

Segles VII-IX: L'adopció de les tradicions anteriors[modifica]

L'ambaixada bizantina de Joan el gramàtic en 829 a Al-Mamun (representat a l'esquerra) de Teòfil (representat a la dreta)

Molt poques fonts proporcionen informació sobre com la societat islàmica en expansió rebé algun coneixement mèdic. Un metge anomenat Abdalmalik ben Abgar al-Kinānī, originari de Kufa a l'Iraq, se suposa que havia treballat a l'escola de medicina d'Alexandria abans d'unir-se a la cort d'Úmar ibn Abd-al-Aziz. Úmar transferí el coneixement mèdic d'Alexandria a Antioquia de l'Orontes.[10] Se sap també que membres de l'Acadèmia de Gundixapur viatjaren a Damasc. L'Acadèmia de Gundixapur romangué activa durant tot el califat abbàssida, tanmateix.[11]

Una important font de la segona meitat del segle viii és el "Llibres dels verins" de Jàbir ibn Hayyan. Només cita obres anteriors en traduccions a l'àrab, com si les tingués a la seva disposició, incloent-hi Hipòcrates, Plató, Galè, Pitàgores i Aristòtil, i també esmenta els noms perses d'alguns medicaments i plantes medicinals.

El 825, el califa abbàssida al-Mamun fundà la Casa de la Saviesa (en àrab بيت الحكمة, Bayt al-Ḥikma) a Bagdad, prenent com a model l'Acadèmia de Gundixapur. Dirigida pel metge cristià Hunayn ibn Ishaq, i amb el suport de Bizanci, totes les obres disponibles en el món de l'antiguitat van ser traduïdes, incloent-hi Galè, Hipòcrates, Plató, Aristòtil, Claudi Ptolemeu i Arquimedes.

En l'actualitat s'entén que la primerenca medicina islàmica begué sobretot directament de fonts gregues de l'Acadèmia d'Alexandria, traduïdes a la llengua àrab; la influència de la tradició mèdica persa sembla haver estat limitada a la matèria mèdica, per bé que els metges perses també estaven familiaritzats amb les fonts gregues.[11]

Literatura mèdica grega, romana, i darrera literatura hel·lenística[modifica]

Antics textos grecs i romans[modifica]

Diverses traduccions d'algunes obres i recopilacions de textos mèdics antics són conegudes des del segle setè. Hunayn ibn Ishaq, líder d'un equip de traductors a la Casa de la Saviesa a Bagdad, va jugar un paper clau pel que fa a la traducció de tot el corpus conegut de la literatura mèdica clàssica. El califa Al-Mamun havia enviat emissaris a l'emperador bizantí Teòfil, on demanava que li proporcionés qualsevol mena de text clàssic que tingués disponible. Per tant, els grans textos mèdics d'Hipòcrates i Galè van ser traduïts a l'àrab, així com obres de Pitàgores, Àcron d'Agrigent, Demòcrit, Polibi, Diògenes Apol·loniates, obres mèdiques atribuïdes a Plató, Aristòtil, Mnesiteu, Xenòcrates, Dioscòrides Pedaci, Critó, Sorà d'Èfes, Arquígenes, Antil, Ruf Efesi van ser traduïts a partir dels textos originals; altres obres, incloses les d'Erasístrat, eren conegudes per les seves citacions en textos galènics.[12]

Darrers texts hel·lenístics[modifica]

Les obres d'Oribasi, metge de l'emperador romà Julià, des del segle iv, eren ben conegudes, i se citen amb freqüència en detall per Ar-Razí (Rhazes). Les obres de Filagri de l'Epir, que també va viure al segle iv, només es coneixen avui per cites d'autors àrabs. Al filòsof i metge Joan el gramàtic, que va viure al segle vi dC se li va atribuir el paper de comentarista a la Summaria Alexandrinorum. Aquest és un recull de 16 llibres de Galè, però corromput per idees supersticioses.[13] Els metges Gessi de Petra i Pal·ladi eren igualment coneguts pels metges àrabs com a autors del Summaria. Rhazes cita el metge romà Alexandre de Tral·les (segle VI) per tal de donar suport a la seva crítica de Galè. Les obres d'Aeci només foren conegudes en els últims temps, ja que no van ser ni citades per Rhazes ni per Ibn an-Nadim, però fou citat per primera vegada per Al-Biruni en el seu "Kitab as-Saidana", i traduït per Ibn al-Hammar en el segle X.[12]

Un dels primers llibres que van ser traduïts del grec al sirià, i després a l'àrab durant el temps del quart califa omeia Marwan II per l'erudit jueu Māsarĝawai al-Basrĩ fou la compilació mèdica Kunnāš, d'Ahron, que visqué durant el segle VI. Posteriorment, Hunayn ibn Ishaq va proporcionar una traducció millor.[8]

El metge Pau d'Egina va viure a Alexandria durant l'època de l'expansió àrab. Les seves obres semblen haver estat utilitzades com una referència important pels primers metges islàmics, i es van citar amb freqüència des de Rhazes fins a Avicenna. Pau d'Egina proporciona una connexió directa entre la darrera ciència hel·lenística i els principis de la ciència mèdica islàmica.[12]

Traduccions àrabs d'Hipòcrates[modifica]

Els metges islàmics primerencs estaven familiaritzats amb la vida d'Hipòcrates, i eren conscients del fet que la seva biografia era en part una llegenda. També sabien que diverses persones que havien viscut en el passat s'anomenaven Hipòcrates i les seves obres van ser compilades sota un sol nom: Ibn an-Nadim ha transmès un breu tractat de Tabit ben-Qurra a l'obra al-Buqratun ("(anomenat per diverses persones) Hipòcrates"). Les traduccions d'algunes de les obres d'Hipòcrates han d'haver existit abans que Hunayn ibn Ishaq no comencés les seves traduccions, perquè l'historiador Al-Yaʾqūbī compilà una llista de les obres conegudes per ell en 872. Afortunadament, la seva llista també proporciona un resum dels continguts, citacions, o fins i tot el text complet de les obres individuals. El filòsof Al-Kindí escrigué un llibre titulat at-Tibb al-Buqrati (La medicina d'Hipòcrates), i el seu contemporani Hunayn ibn Ishāq llavors va traduir els comentaris de Galè sobre Hipòcrates. Razi és el primer metge àrab-escrivent que fa un ús exhaustiu dels escrits d'Hipòcrates per tal d'establir el seu propi sistema mèdic. Al-Tabari sostenia que la seva compilació d'ensenyaments hipocràtics (al-Muʾālaḡāt al-buqrāṭīya) era un resum més apropiat. L'obra d'Hipòcrates fou citada i comentada durant tot el període de la medicina medieval islàmica.[14]

Traduccions àrabs de Galè[modifica]

Galè és un dels més famosos erudits i metges de l'antiguitat clàssica. Avui en dia, els textos originals d'algunes de les seves obres, i detalls de la seva biografia, s'han perdut, i només són coneguts per a nosaltres perquè van ser traduïts a l'àrab.[15] Jàbir ibn Hayyan sovint cità llibres de Galè, que només estaven disponibles en primerenques traduccions àrabs. El 872, Al-Yaqubí es refereix a algunes de les obres de Galè. Els títols dels llibres que esmenta difereixen dels elegits per Hunayn Ibn Ishaq per les seves pròpies traduccions, el que suggereix que han d'haver existit traduccions anteriors. Hunayn esmenta amb freqüència en els seus comentaris a l'obra que ell havia traduït que considerava les traduccions anteriors com a insuficients, i havia proporcionat traduccions completament noves. Les primeres traduccions podrien haver estat disponibles abans del segle viii, i el més probable és que fossin escrits traduïts de l'idioma sirià o persa.[16]

Dins de la medicina medieval islàmica, Hunayn Ibn Ishaq i el seu contemporani més jove Tabit ben-Qurra juguen un paper important com a traductors i comentaristes de l'obra de Galè. També van tractar de recopilar i resumir un sistema mèdic consistent d'aquestes obres, i afegir això a la ciència mèdica del seu període. No obstant això, començant ja amb Jabir Ibn Hayyan al segle viii i encara més pronunciadament amb el tractat sobre la visió de Razí, van assumir la crítica de les idees de Galè. Al segle X, el metge Ali ibn Abbas al-Majusi escrigué:[17]

Pel que fa al gran i extraordinari Galè, ha escrit nombroses obres, cadascuna de les quals només comprèn una secció de la ciència. Hi ha llargs passatges, i redundàncies de pensaments i proves, al llarg de les seves obres. [...] Cap d'ells sóc capaç de considerar [...] que sigui comprensiva.

— al-Majusi, segle X

Literatura mèdica siriana i persa[modifica]

Textos sirians[modifica]

Durant el segle X, Ibn Wahxiyya va compilar els escrits dels nabateus, incloent-hi informació mèdica. L'erudit sirià Sergi de Reshaina va traduir diverses obres d'Hipòcrates i Galè, dels quals les parts 6-8 d'un llibre de farmacologia, i fragments d'altres dos llibres han estat conservats. Hunayn Ibn Ishaq va traduir aquestes obres a l'àrab. Una altra obra, encara avui existent, d'un autor sirià desconegut, probablement ha influït en els metges Al-Tabari[18] i Yūhannā ibn Māsawaiyh.[19]

La més recent traducció de la llengua síria és el Kunnāš del erudit Ahron (qui va traduir-lo del grec), que va ser traduït al àrab per Māsarĝawai al-Basrĩ en el segle VII. Els metges siris van jugar un paper important en l'Acadèmia de Gondishapur; els seus noms van ser preservats perquè van treballar a la cort del califa Abbasid.[19]

Textos perses[modifica]

Un altre cop l'acadèmia de Gondishapur va jugar un rol important, guiant la transmissió del coneixement mèdic persa als metges àrabs. Fundat, segons Gregorius Bar-Hebraeus, pel govern de Shapur I durant el segle III dC, l'acadèmia va connectar les tradicions mèdiques gregues i índies. Els metges àrabs entrenats en Gondishapur poden haver establert contactes amb la recent medicina islàmica. El tractat d'Abdāl al-adwiya del metge cristià Māsarĝawai (no confondre amb el taduït per M. al-Basrĩ) té alguna importància, ja que la primera frase de la seva obra és:[20]

These are the medications which were taught by Greek, Indian, and Persian physicians.

— Māsarĝawai, Abdāl al-adwiya

En aquesta obra Firdaus al-Hikma (El paradís de la saviesa), Al-Tabari només va utilitzar uns quants termes mèdics perses, especialment quan mencionava malalties específiques, però un gran nombre de drogues i herbes medicinals són mencionades amb els seus noms perses, que també han entrat en el llenguatge mèdic de la medicina islàmica.[21] De la mateixa manera que Al-Tabari, Rhazes estranyament usava termes perses, i només es referia a dues paraules perses: Kunnāš fārisi und al-Filāha al-fārisiya.[19]

Literatura mèdica índia[modifica]

Els treballs científics indis, per exemple en astronomia van ser traduïts per Yaʿqūb ibn Ṭāriq i Muḥammad ibn Ibrāhīm al-Fazārī en els temps del califa Al-Mansur. Sota Harun ar-Raixid, es van realitzar les primeres traduccions de treballs indis sobre medicina i farmacologia. En un capítol de l'Indian medicine, Ibn al-Nadim va mencionar els noms de tres traductors: Mankah, Ibn Dahn i ʾAbdallah ibn ʾAlī.[22] Yūhannā ibn Māsawaiyh cita un llibre de text indi en el seu tractat d'oftalmologia.

At-Tabarī dedica els últims 36 capítols del seu Firdaus al-Hikmah per descriure la medicina índia, citant a Sushruta, Charaka, i l'Ashtanga Hridaya (Sanskrit: अष्टांग हृदय, (IAST); "The eightfold Heart"), un dels llibres d'Ayurveda més importants, traduït entre el 773 i el 808 per Ibn-Dhan. Rhazes va citar al-Hawi i Kitab al-Mansuri tant Sushruta com Charaka a més d'altres autors desconeguts per ell, els treballs dels quals ell cita com a '"'min kitab al-Hind", „un llibre indi".[23][24]

Meyerhof suggereix que la medicina índia, igual que la persa, tenen molta influència de la matèria mèdica aràbiga, perquè hi ha referències freqüents als noms indis de les herbes medicinals i les drogues, que eren desconegudes a la tradició mèdica grega.[25] Mentre els metges siris transmetien el coneixement mèdic dels antics grecs, més que els metges perses,probablement de l'acadèmia de Gondishapur, van ser els primers intermediaris entre la medicina índia i aràbiga.[24]

En el segle XII, Al-Biruni, qui va escriure la història d'india (Kitab Tarich al-Hind), va escriure en el seu Kitab as-Ṣaidana (llibre de farmacologia):[26]

In the East there is no country whose people are devoted to science except the Indians; but especially these disciplines [i.e., medicine[ are based on principles which are opposed to the rules which we peoples of the West are used to. Besides, our being opposed to them in terms of language, religion, manners and habits, as well as their unduly anxiousness with regard to purity and impurity annihilates any convergence, and cuts off any means of discussion.

— Al-Biruni, preface to the Kitab as-Ṣaidana, 11th century AD

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Medicina en el món islàmic medieval Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Porter, Roy. The Greatest Benefit to Mankind: A Medical History of Humanity (The Norton History of Science) (en en). W. W. Norton & Company, 1999-10-17, p. 90-100. ISBN 978-0-393-24244-7. 
  2. 2,0 2,1 Wakim, Khalil G. «Arabic Medicine in Literature». Bulletin of the Medical Library Association, 32, 1, 01-01-1944, pàg. 96-104. ISSN: 0025-7338. PMC: 194301. PMID: 16016635.
  3. Campbell, Donald. Arabian Medicine and Its Influence on the Middle Ages: (en en). Routledge, 2013-12-19, p. 2-20. ISBN 978-1-317-83312-3. 
  4. Conrad, Lawrence I. The Western medical tradition. [1]: 800 to AD 1800. Cambridge: Cambridge Univ. Press, 2009, p. 93-130. ISBN 978-0-521-47564-8. 
  5. Richard Colgan. Advice to the Healer: On the Art of Caring. Berlin, Heidelberg: Springer, 2013. ISBN 978-1-4614-5169-3. 
  6. Rassool, G.Hussein. Cultural Competence in Caring for Muslim Patients. Palgrave Macmillan, 2014, p. 90–91. ISBN 978-1-137-35841-7. 
  7. Ibn Chaldūn. Die Muqaddima. Betrachtungen zur Weltgeschichte = The Muqaddimah. On the history of the world. Munic: C.H. Beck, 2011, p. 391–395. ISBN 978-3-406-62237-3. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = History of the Arabic literature Vol. III: Medicine – Pharmacology – Veterinary Medicine. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 3–4. 
  9. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina - Farmacologia - Medicina Veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 203–204. 
  10. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab, Vol. III: Medicina – Farmacologia - Medicina Veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 5. 
  11. 11,0 11,1 Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina – Farmacologia - Medicina Veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 8–9. 
  12. 12,0 12,1 12,2 Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina – Farmacologia - Medicina Veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 20–171. 
  13. Max Meyerhof: Joannes Grammatikos (Philoponos) von Alexandrien und die arabische Medizin = Joan el Gramàtic (Filopò) d'Alexandria i la medicina àrab. Mitteilungen des deutschen Instituts für ägyptische Altertumskunde in Kairo, Vol. II, 1931, P. 1–21
  14. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina – Farmacologia – Medicina Veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 23–47. 
  15. M. Meyerhof: Autobiographische Bruchstücke Galens aus arabischen Quellen = Fragments de l'autobiografia de Galè de fonts àrabs. Archiv für Geschichte der Medizin 22 (1929), P. 72–86
  16. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina – Farmacologia - Medicina veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 68–140. 
  17. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = Història de la literatura àrab. Vol. III: Medicina – Farmacologia – Medicina veterinària. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 76–77. 
  18. Max Meyerhof: ʿAlī ibn Rabban at-Tabarī, ein persischer Arzt des 9. Jahrhunderts n. Chr. = Alī ibn Rabban at-Tabarī, a Persian physician of the 9th century AD. Zeitschrift der deutschen Morgenländischen Gesellschaft 85 (1931), P. 62-63
  19. 19,0 19,1 19,2 Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = History of the Arabic literature Vol. III: Medicine – Pharmacology – Veterinary Medicine. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 172–186. 
  20. Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = History of the Arabic literature Vol. III: Medicine – Pharmacology – Veterinary Medicine. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 175. 
  21. Max Meyerhof: On the transmission of greek and indian science to the arabs. Islamic Culture 11 (1937), P. 22
  22. Gustav Flügel: Zur Frage über die ältesten Übersetzungen indischer und persischer medizinischer Werke ins Arabische. = On the question of the oldest translations of Indian and Persian medical texts into Arabic. Zeitschrift der deutschen Morgenländischen Gesellschaft (11) 1857, 148–153, cited after Sezgin, 1970, p. 187
  23. A. Müller: Arabische Quellen zur Geschichte der indischen Medizin. = Arabic sources on the history of Indian medicine. Zeitschrift der deutschen Morgenländischen Gesellschaft (34), 1880, 465–556
  24. 24,0 24,1 Fuat Sezgin. Geschichte des arabischen Schrifttums Bd. III: Medizin – Pharmazie – Zoologie – Tierheilkunde = History of the Arabic literature Vol. III: Medicine – Pharmacology – Veterinary Medicine. Leiden: E. J. Brill, 1970, p. 187–202. 
  25. Max Meyerhof: On the transmission of greek and indian science to the arabs. Islamic Culture 11 (1937), p. 27
  26. Max Meyerhof: Das Vorwort zur Drogenkunde des Beruni. = Preface to the pharmacology of Al-Biruni. Quellen un Studien zur Geschichte der Naturwissenschaften und Medizin (3) 1933, p. 195, cited after Sezgin 1970, p. 193