Història de la medicina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de la medicina és la branca de la història dedicada a l'estudi dels coneixements i pràctiques mèdiques al llarg del temps. Des dels seus orígens, els humans han intentat explicar la realitat i els esdeveniments transcendentals que s'hi produeixen, com la vida, la mort o la malaltia. Les primeres civilitzacions i cultures humanes basaren la seva pràctica mèdica en dos pilars aparentment oposats: un empirisme primitiu i de caràcter pragmàtic (aplicat fonamentalment a l'ús d'herbes o remeis obtinguts de la natura) i una medicina magicoreligiosa, que recorria als déus per a intentar comprendre l'inexplicable. Amb Alcmeó de Crotona, l'any 500 aC, començà una nova etapa basada en la techné ("tècnica"), definida per la convicció que la malaltia es produïa per una sèrie de fenòmens naturals susceptibles de ser modificats o revertits. Aquesta fou la llavor de la medicina moderna, tot i que al llarg dels dos mil·lennis següents sorgiren molts altres corrents (mecanicisme, vitalisme, etc.) i s'incorporaren models mèdics procedents d'altres cultures amb una llarga tradició mèdica, com ara la xinesa. A finals del segle XIX, els metges francesos Bérard i Gubler resumiren el paper de la medicina fins aquell moment: "Curar poques vegades, alleujar sovint, consolar sempre."

El caduceu, símbol de la medicina i d'Hermes.

La medicina del segle XX, impulsada pel desenvolupament científic i tècnic, s'anà consolidant com una disciplina més resolutiva, però sense deixar de ser el fruit sinèrgic de les pràctiques mèdiques experimentades fins aleshores. La medicina científica, la basada en proves, es basa en un paradigma fonamentalment biologicista, però admet i proposa un model de salut-malaltia determinat per factors biològics, psicològics i socioculturals.[1]

Orígens de la medicina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Medicina de la prehistòria
Crani datat del neolític, amb un gran orifici de trepà, descobert a Nogent-les-Vierges (Sena i Oise, França). Conservat al Museu de l'Home de París.

Per a parlar dels orígens de la medicina, abans cal parlar de les traces deixades per les malalties en les restes humanes més antigues conegudes i, en la mesura del possible, de les petges que l'activitat mèdica hauria pogut deixar en elles. Mark Armand Ruffer (1859-1917), metge i arqueòleg britànic, definí la paleopatologia com la ciència de les malalties que es poden observar en restes humanes de gran antiguitat. Entre les patologies diagnosticades en restes d'éssers humans datats del neolític hi ha anomalies congènites com l'acondroplàsia, malalties endocrines (gegantisme, nanisme, acromegàlia, gota), malalties degeneratives (artritis, espondilosi) i fins i tot alguns tumors (osteosarcomes, identificats principalment a restes òssies).

Entre els vestigis arqueològics dels primers Homo sapiens són rars els individus de més de cinquanta anys d'edat, de manera que són escasses les proves de malalties degeneratives o relacionades amb l'edat. En canvi, són abundants les troballes relacionades amb malalties o processos traumàtics, fruit d'una vida a l'aire lliure i en un entorn poc domesticat.

L'excepció d'aquesta norma és la tuberculosi, considerada per diversos autors com la malaltia humana més antiga coneguda. Una de les hipòtesis més acceptades sobre el sorgiment del micobacteri (el bacteri causant d'aquesta malaltia) postula que un avantpassat comú denominat Mycobacterium archaicum, un bacteri lliure, hauria donat origen als micobacteris moderns, incloent-hi Mycobacterium tuberculosis.[2] La mutació s'hauria produït durant el neolític, en relació amb la domesticació de bòvids a Àfrica. Les primeres proves de tuberculosi en humans han estat trobades en restes òssies del neolític, en un cementiri proper a Heidelberg, suposadament pertanyents a un adult jove, i datades a aproximadament l'any 5000 aC.[3] També s'han trobat indicis de tuberculosi en mòmies egípcies datades a entre els anys 3000 i 2400 aC.[4]

Xaman esquimal fotografiat a Nushagak (Alaska) el 1890 per Frank G. Carpenter.

Quant als primers tractaments mèdics dels quals es té constància, cal destacar la pràctica de la trepanació (perforació dels ossos del cap per a accedir a l'encèfal). S'han fet troballes arqueològiques de cranis amb signes evidents de trepanació datats a aproximadament l'any 3000 aC, en què es postula la supervivència del pacient després de la intervenció. Les més antigues han estat descobertes a la conca del Danubi, però hi ha hagut troballes similars en excavacions de Dinamarca, Polònia, França, el Regne Unit, Suècia, Espanya o el Perú.

L'etnologia, d'altra banda, extrapola els descobriments realitzats en cultures i civilitzacions preindustrials que han aconseguit sobreviure fins a l'actualitat per a comprendre o deduir els models culturals i conductuals de les primeres societats humanes. En general, les societats nòmades, recol·lectores i caçadores no tenen la figura especialitzada del sanador i qualsevol membre del grup pot exercir aquesta funció, de manera principalment empírica. En canvi, les societats establertes, que han abandonat patrons transhumants i que comencen a aprofitar i modificar l'entorn en favor seu, tendeixen a especialitzar un membre del grup en funcions de bruixot, xaman o sanador, sovint revestit d'algun poder o influència divina.

Aquests sanadors solen ocupar una posició social privilegiada i en molts casos se "subespecialitzen" per a tractar diferents malalties, com en els asteques, que tenien un metge xaman (ticitl) més versat en procediments màgics, el teomiquetzan, expert sobretot en ferides i traumatismes produïts en combat, i la tlamatlquiticitl, llevadora encarregada de supervisar els embarassos.

D'altra banda, les societats primitives solen considerar el malalt com un "impur", especialment davant de processos patològics incomprenibles, buscant una explicació divina com a causa d'aquests processos. El malalt ho és perquè ha transgredit algun tabú que ha molestat alguna deïtat, patint el "càstig" corresponent en forma de malaltia.[5]

L'evolució de la medicina en aquestes societats arcaiques troba la seva màxima expressió en les primeres civilitzacions humanes: Mesopotàmia, l'Antic Egipte, l'Amèrica precolombina, l'Índia i la Xina. En aquestes cultures s'expressava aquest doble vessant, empíric i màgic, característic de la medicina primitiva.

Mesopotàmia[modifica | modifica el codi]

Codi de Hammurabi, text escrit en cuneïforme en què es recullen per escrit els principals aspectes legals de la civilització sumèria.

La "terra entre dos rius" albergà des del neolític algunes de les primeres i més importants civilitzacions humanes (sumèria, acàdia, assíria i babilònia). A voltants del 4000 aC les primeres ciutats sumèries s'establiren en aquest territori, i durant més de tres mil anys prosperaren aquestes quatre cultures, caracteritzades per l'ús d'un llenguatge escrit (cuneïforme) que s'ha conservat fins a l'actualitat en nombroses plaquetes i gravats. És precisament aquesta capacitat de transmissió de la informació científica, social i administrativa per mitjà d'un sistema perdurable la que determinà el desenvolupament cultural dels primers assentaments sumeris, i permeté als historiadors posteriors reconstruir-ne el llegat.

El principal testimoni de la forma de vida de les civilitzacions mesopotàmiques es troba al codi de Hammurabi, una recopilació de lleis i normes administratives recollides pel rei babiloni Hammurabi, tallada en un bloc de diorita d'uns 250 cm d'alçada per 190 cm de base i col·locada al temple de Sippar.[6] En aquest codi es determinen al llarg de tretze articles les responsabilitat en què incorren els metges en l'exercici de la seva professió, així com els càstigs fixats en cas de mala praxi.

Gràcies a aquest text i a un conjunt d'unes 30.000 plaquetes recopilades per Assurbanipal (669-626 aC) procedents de la biblioteca descoberta a Nínive per Henry Layarde el 1841, s'ha pogut intuir la concepció de la salut i la malaltia en aquest període, així com les tècniques mèdiques emprades pels seus professionals de la salut. De totes aquestes plaquetes, unes 800 estan dedicades específicament a la medicina, i entre elles es troba la descripció de la primera recepta coneguda.[7] El més destacat és la intricada organització social al voltant de tabúsi obligacions religioses i morals, que determinaven el destí de l'individu. Prevalia una concepció sobrenatural de la malaltia, que era considerada un càstig diví imposat per diferents dimonis per haver trencat algun tabú. Així doncs, el primer que havia de fer el metge era identificar quin dels aproximadament 6.000 possibles dimonis era la causa del problema. Per a fer-ho, utilitzaven tècniques endevinatòries basades en l'estudi del vol de les aus, de la posició dels astres o del fetge d'alguns animals.[8] La malaltia era denominada shêrtu, un mot assiri que també significava "pecat", "impuresa moral", "ira divina" i "càstig".

Qualsevol déu podia provocar la malaltia mitjançant la intervenció directa, l'abandonament de l'home a la seva sort, o a través d'encanteris realitzats per fetillers. Durant la curació, tots aquests déus podien ser invocats i requerits per mitjà d'oracions i sacrificis perquè retiressin la seva influència nociva i permetessin la curació del malalt. D'entre tot el panteó de déus, Ninazu era conegut com "el senyor de la medicina" per la seva especial relació amb la salut.

El diagnòstic incloïa, doncs, una sèrie de preguntes rituals per a determinar l'origen del mal:

« Has enemistat el pare contra el fill? O el fill contra el pare? Has mentit? Has enganyat en el pes de la balança? »

Els tractaments no escapaven a aquest patró cultural: exorcismes, pregàries i ofrenes eren rituals de curació freqüents que intentaven congraciar el pacient amb la divinitat o alliberar-lo del dimoni que l'assetjava. Tanmateix, també cal destacar un important arsenal herbari recollit en diverses plaquetes: unes dues-centes cinquanta plantes curatives hi són llistades, així com l'ús d'alguns minerals i de diverses substàncies d'origen animal.[9]

El nom genèric del metge era asû, però se'n poden trobar algunes variants, com el bârû, o endevinaire encarregat de l'interrogatori ritual; l'âshipu, especialitzat en exorcismes; o el gallubu, cirurgià-barber de casta inferior que anticipa la figura del barber medieval europeu, i que té homòlegs en altres cultures (com el tepatl asteca). Aquest metge s'encarregava de senzilles operacions quirúrgiques (extracció de dents, drenatge d'abscessos, flebotomies, etc.).

Al museu del Louvre es pot contemplar un segell babiloni d'alabastre de més de 4.000 anys d'antiguitat amb una llegenda en què es menciona el primer nom conegut d'un metge: Oh, Edinmungi, servidor del déu Girra, protector de les parteres, Ur-Lugal-edin-na, el metge, és el teu servidor![10] Aquest segell, emprat per a signar documents i receptes, representa dos ganivets envoltats de plantes medicinals.

La invasió persa de l'any 539 aC marcà la fi de l'Imperi Babiloni, però hi hagué una altra gran civilització del Pròxim Orient antic amb un llenguatge escrit i una cultura mèdica notablements avançats: l'egípcia.

Antic Egipte[modifica | modifica el codi]

Article principal: Medicina de l'antic Egipte
Tractament de la migranya recollit en un papir egipci, a base d'un emplastre d'herbes i un cocodril d'argila.

Durant els tres mil·lennis llargs d'història de l'antic Egipte es desenvolupà una llarga, variada i fructífera tradició mèdica. Heròdot arribà a denominar els egipcis com el poble dels "saníssims", a causa del notable sistema sanitari públic que tenien i a l'existència "d'un metge per cada malaltia" (primera referència a l'especialització en camps mèdics). A l'Odissea d'Homer es diu d'Egipte que és un país "la terra fèrtil del qual produeix moltíssims fàrmacs" i on "tots els homes són metges".[11] La medicina egípcia mantenia en bona mesura una concepció màgica de la malaltia, però començà a desenvolupar un interès pràctic per camps com l'anatomia, la salut pública o el diagnòstic clínic, que suposaren un avenç important en la manera de comprendre les malalties.

El clima egipci ha afavorit la conservació de nombrosos papirs amb referències mèdiques, redactats amb escriptura jeroglífica (hierós, "sagrat"; i glypho "gravar", és a dir, "les paraules sagrades") o hieràtica:

  • Els papirs de de Ramesseum (1900 aC), en què es descriuen receptes i fórmules màgiques.
  • El papir de Kahun (1850 aC), que tracta de matèries tan diverses com l'obstetrícia, la veterinària o l'aritmètica.
  • El papir Ebers (1550 aC), un dels més importants i més llargus documents escrits trobats a l'antic Egipte; mesura més de vint metres de llargada i uns trenta centímetres d'alt, i conté 877 apartats que descriuen nombroses malalties en diversos camps de la medicina, com l'oftalmologia, la ginecologia, la gastroenterologia, etc., i les seves prescripcions corresponents. Aquest papir inclou la primera referència escrita als tumors.
  • El papir Edwin Smith (1650 aC), de contingut fonamentalment quirúrgic. La informació mèdica continguda al papir Edwin Smith inclou l'examen, el diagnòstic, el tractament i el pronòstic de nombroses patologies, amb una especial atenció a diverses tècniques quirúrgiques i descripcions anatòmiques, obtingudes durant els processos d'embalsamament i momificació dels cadàvers.
  • El papir Hearst (1550 aC), que conté descripcions mèdiques, quirúrgiques i algunes fórmules magistrals.
  • El papir de Londres (1350 aC), on es barregen receptes i rituals màgics.
  • Els papirs de Berlín (el "llibre del cor") (1300 aC), que detallen amb bastant exactitud algunes patologies cardíaques.
  • El papir mèdic Chester Beatty (1300 aC), un receptari variat.[12]
  • El papir Carlsberg (1200 aC), de temàtica obstètrica i oftalmològica.

Entre les nombroses descripcions anatòmiques que ofereixen els textos egipcis cal destacar les que concerneixen el cor i el sistema circulatori, recollides al tractat El secret del metge: coneixement del cor, inclòs al papir Edwin Smith:

« El cor és una massa de carn, origen de la vida i centre del sistema vascular (...) A través del pols, el cor parla pels vasos a tots els membres del cos. »
El papir Ebers.

Les primeres referències pertanyen a l'època monàrquica primerenca (2700 aC). Segons Manethó, sacerdot i historiador egipci, Atotis o Aha, faraó de la primera dinastia, practicà l'art de la medicina, i escrigué tractats sobre la tècnica d'obrir els cossos. També daten d'aquesta època els escrits d'Imhotep, visir del faraó Djoser, sacerdot, astrònom, metge i primer arquitecte de qui es té notícia.[13] Tal fou la seva fama com a sanador que acabà sent deïficat, sent considerat el déu egipci de la medicina. Altres metges cèlebres de l'imperi antic (del 2500 al 2100 aC) foren Sachmet (metge del faraó Sahure, o Nesmenau, director d'una de les "cases de la vida", temples dedicats a la protecció esperitual del faraó però també protohospitals en què s'ensenyava als alumnes de medicina mentre es parava atenció als malalts.

Diversos déus vetllen per l'exercici de la medicina: Thoth, déu de la saviesa; Sekhmet, deessa de la misericòrdia i la salut; Duau i Horus, protectors dels especialistes en medicina ocular; Toeris, Heget i Neith, protectores de les embarassades al moment del part, o el mateix Imhotep després de ser divinitzat.

El papir Ebers descriu tres tipus de metges a la societat egípcia: els sacerdots de Sekhment, mediadors amb la divinitat i coneixedors d'una ampla varietat de drogues, els metges civils (sun-nu) i els mags, capaços de realitzar curacions màgiques. Una classe d'ajudant denominats ut, que no eren considerats sanadors, assistien en gran nombre la casta mèdica, representant una forma primerenca d'infermeria.

Existeix constància d'institucions mèdiques a l'antic Egipte com a mínim a partir de la primera dinastia. En aquestes institucions, ja a la dinovena dinastia, els seus empleats disposaven de certs avantatges (assegurança mèdica, pensions i llicència per malaltia), i el seu horari laboral era de vuit hores.[14]

També fou egípcia la primera metgessa coneguda, Peseshet, que exercí la seva activitat durant la quarta dinastia d'Egipte; a més del seu rol de supervisió, Peseshet evaluava llevadores a una escola mèdica de Sais.[15]

Índia[modifica | modifica el codi]

Ayurveda (la ciència de viure) és un sistema vèdic de medicina nascut fa uns 3000 anys, que entén la salut com l'harmonia entre el cos, la ment i l'esperit. Els dos texts més famosos d'aquest sistema pertanyen a les escoles de Charaka i Sushruta. Segons la Charaka, ni la salut ni la malaltia no estan predeterminades, i la vida pot ser allargada segons el que es faci. D'altra banda, la Sushruta entén la medicina com el sistema de deslliurar de malalties als qui les pateixen, de protegir la salut, i d'allargar la vida.

L'Ayurveda comprèn vuit disciplines diferents:

A més de l'aprenentatge d'aquestes vuit disciplines, l'Ayurveda exigia el coneixement de deu arts indispensables per a la preparació i aplicació de les medicines. Aquestes eren:

Els ensenyaments de determinades matèries es realitzaven durant la instrucció de les matèries clíniques més importants. Per exemple, l'ensenyament d'anatomia era part de l'ensenyament de cirurgia, l'aprenentatge d'embriologia era part de l'entrenament en pediatria i obstetrícia, i el coneixement de fisiologia i patologia es derivava de l'ensenyament de les assignatures clíniques.

En finalitzar la iniciació, el guru es dirigia en un to solemne als seus estudiants per encaminar-los cap a una vida de castedat, honestedat i en el vegetarianisme. Amb uns preceptes molt semblants als del Jurament Hipocràtic. S'esperava de l'estudiant que:

  • Es dediqués en cos i ànima als malalts.
  • No traís cap pacient en benefici propi.
  • Es vestís de forma modesta i que evités donar-se la beguda.
  • Tingués autocontrol i que moderés les seves paraules.
  • Constantment s'esforcés a millorar el seu coneixement i les seves habilitats tècniques.
  • Fos amable i modest a casa del malalt, prestant la màxima dedicació al pacient.
  • No difongués dades sobre el malalt o la seva família.
  • Si no preveia la curació, que s'ho guardés per a si mateix per no causar mal als parents pròxims.

La durada de la formació es creu que era de set anys. Abans de la graduació, l'estudiant havia de passar un examen i posterioment el metge no deixava de formar-se gràcies als textos, a les observacions directes (pratyaksha) i a la inferència (anumana). A més, els vaidyas concertaven reunions on s'intercanviaven les seves pròpies experiències. Tot això sense deixar de valorar altres remeis atípics com aquells que provenien de la gent de les muntanyes i dels boscos, o dels pastors.

L'any 2001 un grup d'arqueòlegs va descobrir restes de la civilització de la vall de l'Indus, a Mehrgarh (Pakistan), aproximadament de l'any 3300 aC. En ells es van trobar indicis de coneixements de medicina i d'odontologia.

Xina[modifica | modifica el codi]

La medicina tradicional xinesa és una forma d'entendre la medicina i el cos humà basada en el principi del yin i el yang. Un dels primers vestigis d'aquesta medicina el constitueix el Nei Jing, que és un compendi de escrits mèdics de l'any 2600 aC i que és un dels pilars de la medicina tradicional xinesa dels mil·lennis següents. Una de les revisions més importants és atribuïda a l'emperador Huang Di.

Amb l'arribada de la Dinastia Han (206 aC-220 dC), i amb l'apogeu del daoisme (entre el segle II aC i el segle VII dC), es comencen a sistematitzar els remeis vegetals i minerals, els verins, la dietètica, així com les tècniques respiratòries i l'exercici físic. Alguns dels savis més destacats són:

  • Chun Yuyi: De les seves observacions es desprèn que ja sabien diagnosticar i tractar malalties com la cirrosi, les hèrnies i l'hemoptisi.
  • Zhang Zhong Jing. Va ser probablement el primer a diferenciar la simptomatologia de la terapèutica.
  • Hua Tuo. Un gran cirurgià multidisciplinari a qui se li atribueix les tècniques de la narcosi (Ma Jue Fa) i d'obertures abdominals (Kai Fu Shu), així la com de la sutura. També es va centrar en l'obstetrícia, en la hidroteràpia i en exercicis de gimnàstica (Wu Qin Xi).
  • Huang Fumi. Autor del Zhen Jiu Yi Jing, un clàssic sobre acupuntura.
  • Wang Shu He. Autor del Mai Jing, un clàssic sobre l'observació del pols.
  • Ge Hong. Alquimista, taoista i fitoterapeuta que va desenvolupar mètodes de longevitat basats en exercicis respiratoris, dietètics i farmacològics.
  • Tao Hong Jing. Expert en remeis farmacològics.

Durant les dinasties Sui (581-618) i Tang (618-907) la medicina tradicional xinesa viu grans moments. L'any 624 va ser creat un Gran Servei Mèdic, des d'on s'organitzaven els estudis i les investigacions mèdiques. D'aquesta època ens han arribat descripcions molt precises de força malalties, tant infeccioses com carencials, tant agudes com cròniques. I determinades referències deixen entreveure un gran desenvolupament d'especialitats com la cirurgia, l'ortopèdia o l'odontologia. El metge més destacat d'aquest període va ser Sun Simiao (581-682).

Durant la Dinastia Song (960-1270) apareixen savis multidisciplinaris com Chen Kua, pediatres com Qian Yi, especialistes en medicina legal com Song Ci o acupuntors com Wang Wei Yi. Poc després, abans de l'arribada de la Dinastia Ming, destaca Hu Zheng Qi Huei (especialista en dietètica), i Hua Shuou (o Bowen), autor d'una rellevant revisió del clàssic Nan Jing.

Durant la Dinastia Ming (1368-1644) augmenten les influències d'altres latituds, metges xinesos exploren nous territoris, i metges occidentals porten els seus coneixements a la Xina. Una de les grans obres mèdiques de l'època és el Ben Cao Gang Mu (本草綱目) (Gran Tractat de Matèria Mèdica) de Li Shizhen. També es pot citar el Zhen Jiu Da Cheng de Yang Jizou sobre acupuntura i moxibustió.

A partir dels segles XVII i XVIII les influències recíproques amb un món occidental amb uns grans avenços tècnics, per una banda, i les diferents filosofies imperants com per exemple el comunisme, per l'altra, acaben de conformar l'actual medicina xinesa.

Europa[modifica | modifica el codi]

A mesura que les societats es desenvolupaven a Europa i Àsia, els sistemes de creences anaven sent desplaçats per un sistema natural diferent.

  • Grècia i Roma. Els antics grecs, a partir d'Hipòcrates, van desenvolupar un sistema de medicina humoral on el tractament consistia a reestablir l'equilibri dels humors del cos. D'aquesta època data el seu Corpus hippocraticum, un tractat de medicina escrit cap a l'any 400 dC. Visions similars a la d'Hipòcrates van ser exposades a la Xina i l'Índia.

Les concepcions mèdiques desenvolupades des de l'antiga Grècia (Hipòcrates) i Roma (Galè) fins al Renaixement es van basar fonamentalment en el manteniment de la salut a través del control de la dieta i de la higiene. Els coneixements anatòmics eren limitats i hi havia pocs tractaments quirúrgics. Els metges desenvolupaven una bona relació amb els pacients, combatent les petites malalties i atenuant les cròniques, però poc podien fer contra les malalties epidèmiques que van assolir mig món.

  • Edat mitjana. La medicina medieval va ser una mescla dinàmica de ciència i misticisme. En la primerenca edat mitjana, just després de la caiguda de l'imperi Romà, el coneixement mèdic estàndard es basava en els textos grecs i romans que van quedar preservats en monestirs i altres llocs. Les idees sobre l'origen i sobre la cura de les malalties no era purament secular, sinó que també tenia una important base espiritual, i factors tals com el destí, el pecat, i les influències astrals tenien tant pes com els factors més físics.

En aquesta època no hi havia una clara tradició de la medicina científica, i tant les observacions acurades típiques del mètode científic com les creences espirituals van ser alhora una part de la pràctica mèdica.

  • Renaixement. En l'Europa renaixentista hi ha un important desenvolupament de les investigacions experimentals, principalment de la dissecció, a través de l'examen dels cossos d'una forma, fins llavors, aliena a la resta de cultures. L'obra de persones com Andreas Vesalius i William Harvey van desafiar amb proves científiques als prejudicis assumits per la societat de l'època. La comprensió i el diagnòstic de malalties es van veure millorades, però no van tenir un reflex directe en benefici de la salut. No hi havia massa medicaments més enllà de l'opi i de la quinina, i no eren infreqüents alguns remeis basats en compostos metàl·lics tòxics.

Islam[modifica | modifica el codi]

Anatomia. Representació persa del segle XVII.

El món islàmic va assolir l'hegemonia medieval en el terreny de les ciències mèdiques gràcies a savis com Ar-Razí (865 - 925), Ibn Sina (980 - 1037) i Ibn an-Nafís (1210 - 1288).

La primera generació de metges perses d'excel·lent reputació va sorgir de l'Acadèmia de Gundishapur, on també va néixer el primer hospital-escola. Va ser allà on l'iranià Al-Razí (o Razés) va començar a utilitzar l'etanol de forma sistemàtica en la seva pràctica mèdica.

En aquesta època apareix l'enciclopèdica Kitab al-Hawí fi al-Tibb d'Ar-Razí. En ella, el metge iranià va registrar els casos clínics que va tractar, la qual cosa va fer del llibre una font molt valuosa d'informació mèdica. Una altra de les seves obres, Kitab fi al-jadarí wa-en-hasbah, conté una introducció al xarampió i la verola de gran influència sobre l'Europa contemporània.

Una altra de les figures representatives de l'època va ser Ibn Sina, o Avicenna. L'obra d'aquest filòsof titulada Al-qanun fi al-tibb (Cànon de la Medicina) sol ser considerada com una de les més importants de la història de la medicina, ja que va constituir la referència per antonomàsia a tota Europa fins a l'arribada de la Il·lustració i en la tradició islàmica fins a la seva renovació amb conceptes de la nova de medicina científica.

Maimònides (1135 - 1204), jueu andalusí, va contribuir de forma important a la medicina àrab durant el segle XII. Va escriure un bon nombre de tractats entre el que es pot destacar el Tractat sobre els verins i llurs antídots (1199), la Guia de la bona salut (1198) i Explicació de les alteracions (1200).

Ibn an-Nafís va contribuir a la descripció de la sistema cardiovascular. Les seves teories serien redescobertes el 1628 per William Harvey, a qui sol atribuir-se l'esmentada troballa. De la mateixa forma, moltes altres aportacions mèdiques i astronòmiques atribuïdes a europeus van prendre com a punt de partida els descobriments originals d'autors àrabs o perses.

El món hebreu[modifica | modifica el codi]

La major part del coneixement que es té de la medicina hebrea durant el primer mil·lenni abans de Crist prové del Vell Testament de la Bíblia. En ell se citen diverses lleis i rituals relacionats amb la salut, tals com l'aïllament de persones infectades (Levític 13:45-46), rentar-se després de manipular cossos difunts (Números 19:11-19) i l'enterrament dels excrements lluny dels habitatges (Deuteronomi 23:12-13).

Comenta Neuburger en la seva History of Medicine:"[16]Els mandats inclouen profilaxi i supressió d'epidèmies, supressió de malalties venèries i prostitució, cura de la pell, banys, alimentació, habitatge i robes, regulació del treball|feina, sexualitat, disciplina, etc. Molts d'aquests mandats són sorprenentment racionals, tals com el descans del Sabbat, la circumcisió, lleis relatives a l'alimentació (prohibició de la sang i del porc), mesures relatives a la menstruació, parteres i malalts de gonorrea, aïllament de leprosos, i higiene de la llar.".

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. L'Organització Mundial de la Salut definí el 1948 la salut com "un estat comple de benestar físic, mental i social, i no únicament l'absència de malaltia".
  2. Mirko GRMECK, 1983. Altres hipòtesis a A. Cockburn (1963), o R. Hare (1967)
  3. Paul BARTELS (1967)
  4. Zink A., Sola C., Reischl U., Grabner W., Rastogi N., Wolf H., Nerlich A., "Characterization of Mycobacterium tuberculosis complex DNAs from Egyptian mummies by spoligotyping", J Clin Microbiol, volum 41, pgs. 359-67, 2003.
  5. Pedro LAÍN ENTRALGO: Historia de la medicina, Masson, pg. 9 (1978)
  6. Codi de Hammurabi
  7. "Moleu fins a fer pols de la fusta de perera i la flor-r (arrel?) de la planta de la lluna, dissoleu-ho tot en vi i doneu-ho al pacient perquè s'ho begui." Traducció de Samuel Noah Kramer.
  8. Samuel Noah Kramer, La historia empieza en Sumer, Círculo de Lectores, 1975.
  9. R. Campbell Thompson, A Dictionary of Assyrian Chemistry and Geology (1936)
  10. José Ignacio de Arana, Historias curiosas de la medicina, Espasa Calpe (1994) p. 25
  11. Homer, Odissea, IV, 229
  12. No s'ha de confondre amb el papiro bíblic Chester Beatty, molt posterior i que conté textos bíblics.
  13. Fou l'arquitecte de la piràmide esglaonada de Saqqara.
  14. Medicine in Ancient Egypt 3
  15. Medicine In Ancient Egypt, pàgina 3
  16. Neuburger, Max: History of Medicine, Oxford University Press, 1910, Vol. I, pàg. 38

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Dominique Lecourt (dir.), Dictionnaire de la pensée médicale (2004), réed. PUF/Quadrige, Paris, 2004.
  • Alessandra Parodi, Storie della medicina, Edizioni di Comunità 2006
  • Roger Dachez, Histoire de la médecine de l'Antiquité au s. XX, Tallandier, 2004
  • Jean-Charles Sournia, Histoire de la médecine, La Decouverte, reed. 2004

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de la medicina Modifica l'enllaç a Wikidata