Foca monjo del Mediterrani

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Vell marí)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuFoca monjo del Mediterrani
Monachus monachus Modifica el valor a Wikidata
Monk Seal (5897220552).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 EN-ca.svg
En perill
UICN13653 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaPhocidae
GènereMonachus
EspècieMonachus monachus Modifica el valor a Wikidata
(Hermann, 1779)
Distribució
Monachus monachus distribution.png
Mapa de distribució

La foca monjo del Mediterrani, també coneguda com a foca mediterrània, foca captuxina, foca frare, llop marí, bou marí, vaca marina, vedell marí o vell marí[1][2] (Monachus monachus) és una de les tres espècies de foca del gènere Monachus (úniques foques que habiten a climes tropicals). Es tracta d'una espècie amenaçada, catalogada per la UICN com en perill d'extinció, de la qual se suposa que, segons les darreres estimacions del 2013, queden uns 600 individus.

El gènere Monachus es distribuïa per l'antiga Mar de Tethys, si bé, amb la deriva continental, el procés d'especiació va fer que l'espècie ancestral se separés en tres espècies: una al Carib (Monachus tropicalis), una a l'àrea Mediterrània (Monachus monachus) i una tercera a Hawai (Monachus schauinslandi). L'àrea de distribucuó de l'espècie mediterrània, comprenia de forma natural tot el Mediterrani, el mar Negre i les costes atlàntiques d'Espanya, Portugal, el Marroc, Sahara Occidental, Mauritània, Madeira, les Illes Salvatges i les Canàries. Es posible que també arrivessin a les Açores i a les Illes de Cap Verd. Durant el segle xx, el seu hàbitat s'ha reduït considerablement i actualment només sobreviuen algunes colònies a Grècia, a les illes de la costa de Croàcia, a Turquia, a les illes Chafarinas, a Madeira, al Marroc i a Mauritània. L'any 1992, fou abatuda una femella a les illes Chafarines i durant uns anys es va creure que, d'aquesta espècie, a tot l'estat espanyol només romania un exemplar, un mascle anomenat Peluso, a qui posteriorment també es va perdre la pista. A les Illes Balears hi va desaparèixer cap a 1950, després que fos esvaït dels pescadors[3], si ve l'any 2008 es va veure un exemplar divagant a la reserva marina de l'Illa del Toro (Calvià, Mallorca) al qual se li ha perdut la pista.

El vell marí és una espècie costanera que pot allunyar-se bastants quilòmetres a la recerca d'aliment. Actualment, ocupen costes rocalloses poc alterades i amb nombroses coves que utilitzen per a descansar i donar a llum les seves cries. Antigament, les colònies també se situaven en platges sorrenques. D'adults, assoleixen des de 80 cm a uns 2,4 m de longitud i arriben als 320 kg de pes, amb les femelles lleugerament més petites que els mascles. El seu pelatge és marró o gris fosc, amb el ventre una mica més pàl·lid. Les cries acostumen a néixer cap a la tardor i entren a l'aigua unes dues setmanes després.

Projectes de recuperació[modifica]

Considerant que a l'antiga àrea de distribució del vell marí existeixen nombroses zones protegides en bon estat de conservació, la Direcció General de Conservació de la Natura del Ministeri de Medi Ambient i la Viceconselleria de Medi Ambient de Canàries han engegat, amb fons comunitaris LIFE, el Projecte per a la Recuperació del Vell marí a Espanya, que encara es troba en la fase d'estudis de viabilitat i que recentment ha rebut el vistiplau de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). La Universitat de Barcelona i la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria són les institucions científiques que duen a terme aquest estudi.

L'objectiu final d'aquest projecte és recuperar l'espècie per a la fauna espanyola mitjançant la seva reintroducció a les illes Canàries orientals. Aquestes illes han estat seleccionades per trobar-se situades a mig camí geogràficament entre la colònia de Madeira i la de Cap Blanc, amb la qual cosa es restabliria el corredor natural genètic entre els dos nuclis, que ara estan aïllats; de fet, cada any apareix algun jove en dispersió.

A més, aquestes illes tenen un adequat nombre d'espais naturals protegits, amb un bon nivell de conservació i reuneixen prou capacitat biològica per a mantenir una població de foques, donada la seva riquesa en espècies presa potencials i la seva baixa contaminació marina.

Un altre projecte similar és el Pla d'Acció Internacional per a la Recuperació del Vell marí a l'Atlàntic Oriental, dins del conveni Espècies Migratòries o conveni de Bonn, al qual a més d'Espanya, participen Portugal, Marroc i Mauritània, així com diverses entitats, com la Fundació CBD-Hàbitat o l'ONG Annajah. Així mateix, el Fons per al Vell Marí (FFM) realitza un seguiment de l'espècie i campanyes de sensibilització al Marroc, Algèria i Tunísia. Per la seva banda, un projecte de la Fundació Territori i Paisatge, creada per Caixa Catalunya, va fer un pla perquè en 8 anys aquesta espècie habités de nou la costa catalana.[4][5] La situació actual de Caixa Catalunya fa que el projecte estigui aparcat sine die.[6]

Referències[modifica]

  1. Noms comuns enumerats a «Foca monjo del Mediterrani». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. Joan Coromines escriu bellmarí fent-lo derivar del llatí VITULUS MARINUS passat pel mossàrab, però aquesta opinió no és compartida per Joan Veny, que documenta la forma no sincopada vedell marí http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000185%255C00000069.pdf%7C
  3. Alcover, 1988, p. 140.
  4. «Foca monje del Mediterráneo | EROSKI CONSUMER».
  5. «El Punt Avui - Notícia: El retorn de les foques».
  6. http://blogs.jornal.cat/ireneu-castillo-caso/blog/1032/lincert-desti-de-les-ultimes-foques-mediterranies

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]