Anellament d'ocells

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anellament d'ocells és una tècnica utilitzada en l'estudi dels ocells salvatges, afegint una petita etiqueta de metall o plàstic, amb un codi numèric, a les seves potes o ales. D'aquesta manera diversos aspectes de la vida dels ocells poden ser estudiats gràcies a la possibilitat de retrobar el mateix individu anellat. Alguns d'aquests aspectes poden ser: migració, longevitat, mortalitat, estudis de població, territorialitat, comportament alimentari, i altres aspectes que són estudiats pels ornitòlegs.[1]

Tècniques[modifica | modifica el codi]

Un exemplar de Regulus calendula anellat i recapturat en una xarxa japonesa

Els ocells són anellats al niu o després de ser atrapats en una fina xarxa japonesa entre altres mètodes de captura usats.

Quan un ocell es captura, es col·loca un anell d'una mida adequada (normalment fet d'alumini o algun altre material lleuger) a la pota de l'ocell. Aquest anell conté un número únic, així com una adreça de contacte. L'ocell sovint és pesat i mesurat, examinat segons quines són les dades rellevants del projecte d'anellament en qüestió, i llavors és alliberat. Els anells són molt lleugers i estan pensats perquè els ocells no pateixin cap efecte advers. De fet, tota la base del sistema d'anellament per obtenir informació sobre els ocells és que els ocells anellats no tinguin cap problema en comportar-se de la mateixa manera que els ocells sense anells. Així doncs, els ocells anellats poden ser identificats un cop recapturats o trobat morts.

Quan un ocell anellat és trobat i el número d'anell és llegit i enviat a l'anellador o a l'organització corresponent, s'anomena recuperació de l'anell o control. L'ornitòleg que troba l'ocell pot contactar a l'adreça de l'anell, donar el número únic, i saber quins han estat els moviments de l'ocell.

L'entitat organitzadora, a través de la posada en comú de diversos informes, pot determinar els patrons de moviment dels ocells per grans poblacions. Científics i investigadors poden obtenir també informació per utilitzar en les seves recerques relacionades amb ocells.

Història[modifica | modifica el codi]

Quintus Fabius Pictor va ser el primer, que es coneix, que va intentar marcar un ocell. Aquells oficials romans, durant les Guerres Púniques cap a l'any 218-201 aC, van rebre un corb provinent d'una guarnició assetjada, el que suggereix que aquest mètode era una pràctica establerta. Pictor va lligar un fil a la pota de l'ocell per retornar el missatge. Un cavaller interessat en carreres de carros durant el temps de Pliny (1 dC) prendria els corbs a Volterra, a 217 km de distància i els va alliberar amb la informació dels guanyadors de la carrera. L'Ecuyer va arribar a marcar centenars de corbs durant la seva vida mentre que l'interès de Pictor va disminuir ràpidament.[2]

Els falconers de l'Edat Mitjana col·locaven plaques als seus falcons amb els segells dels seus amos. Des de l'any 1560 aproximadament, els cignes eren marcats amb un tall al bec (marca de cigne). [3][4]

Cigonyes amb fletxes clavades (denominat com pfeilstorch a Alemanya) de tribus africanes van ser trobades a Alemanya l'any 1822 fet que va constituir una de les primeres evidències de les llargues distàncies que recorren els ocells migratoris europeus. [5]

L'anellament d'ocells per a interès científic es va iniciar al 1899 gràcies a Hans Christian Cornelius Mortensen, un mestre d'escola danès. Ell va utilitzar anells de zinc en Estornells vulgars. Els primers esquemes de faixa van ser establers a Alemanya per Johannes Thienemann al 1903 al Rossitten Bird Observatory a la Costa Bàltica de l'Est de Prússia. El van seguir Hongria al 1908, Gran Bretanya al 1909 (per Arthur Landsborough Thomson a Aberdeen i Harry Witherby a Anglaterra), Iugoslàvia al 1910 i els Països Escandinaus entre el 1911 i el 1914. [6] A l'Amèrica del Nord John James Audubon i Ernest Thompson Seton van ser pioners encara que el seu mètode de marcatge d'ocells era diferent de l'anellament modern. Audubon va lligar fils de plata a les potes d'exemplars juvenils de Sayornis phoebe l'any 1803 mentre que Seton va marcar Plectrophenax nivalis a Manitoba amb tinta l'any 1882. [7]

Altres tècniques de marcatge[modifica | modifica el codi]

Marcatge a les ales[modifica | modifica el codi]

Aquesta femella de Fregata gran ha estat etiquetada a les ales com a part d'un estudi de cria

En alguns estudis que involucren grans ocells tals com àguiles, s'utilitzen etiquetes de color i brillants de plàstic que són col·locades a les plomes de les ales. Cada una té una combinació de lletres i colors única que identifiquen l'exemplar. Aquesta etiqueta pot ser llegida al camp, a través de binocles, de manera que no cal recapturar els ocells. Quan l'ocell muda el plomatge, es perd l'etiqueta. Imping és la pràctica de reemplaçar una ploma normal per una altra falsa acolorida i prou brillant.[8] El marcatge patagial és un mètode d'etiquetatge permanent que es manté a l'ala gràcies a un rebló fixat al patagi.[9]

Radio transmissors i seguiment per satèl·lit[modifica | modifica el codi]

Allà on es necessita informació detallada sobre els moviments individuals, un petit radiotransmissor pot ser col·locat en els ocells. Per petites espècies el transmissor es col·loca com una 'motxilla' sobre la base de les ales, i per a grans espècies es pot col·locar en les plomes de la cua o a les potes. Ambdós tipus normalment tenen una petita antena (10 cm) flexible per millorar el senyal. Al camp, es necessiten dos receptors (llegint la distància i direcció) per establir la posició de l'ocell usant triangulació des del terra. La tècnica és útil per traçar moviments curts, particularment en un entorn de vegetació densa (p.ex.: selva tropical) o bé per a espècies tímides o difícils de detectar, ja que es poden localitzar els ocells a distància sense confirmació visual. .[10][11]

L'ús de transmissors per satèl·lit per a moviments d'ocells està actualment restringit per la mida del transmissor - per a espècies que pesin més de 400 g. Aquest tipus de transmissors es poden col·locar a ocells migratoris (oques, cignes, grues, pingüins, etc) o altres espècies que es moguin a llargues distàncies, on es poden seguir mentre duri la bateria del transmissor. En el cas dels transmissors col·locats a les ales poden estar dissenyats per despendre's a la vegada que l'ocell muda el plomatge, o bé, es pot recuperar quan es recaptura l'individu. .[12][13]

Marques de lectura a distància[modifica | modifica el codi]

Aquest tipus d'anells normalment estan fets de plàstic i colors brillants que també poden tenir marques vistoses en forma de lletres i/o números. Són utilitzats per biòlegs que treballen en el camp identificant ocells sense haver-los de recapturar de manera que els ocells no veuen afectat el seu comportament. Els anells que són suficientment llargs per incorporar nombres estan restringits als grans ocells, encara que si una espècie lleugerament més petita requereix dur un codi identificador està permès. Per espècies petites (p. ex.: la majoria de passeriformes), els individus es poden identificar utilitzant una combinació de petits anells de diferents colors, que són llegits en un ordre específic. La majoria de marques de colors d'aquest tipus estan considerades temporals, ja que els anells es degraden, es poden perdre o el mateix ocell se'n pot desfer, de manera que s'acostumen a col·locar anells de metall permanents.

Banderes de potes[modifica | modifica el codi]

Una tècnica similar als anells de colors són les banderes de potes (en anglès: leg-flags) que s'utilitzen adicionalment de les bandes metàl·liques numerades. Encara que les banderes de potes a vegades poden tenir codis individuals, el més usual és utilitzar codis pels llocs on els ocells van ser capturats per saber les seves rutes migratòries i zones de descans. L'ús d'un codi de colors en les banderes de potes forma part d'un programa internacional, originat a Austràlia l'any 1990, pels estats de la Ruta d'Àsia Oriental - Australàsia per identificar les rutes i zones importants utilitzades pels limícoles migratoris. [14]

Altres marcadors[modifica | modifica el codi]

Les marques al cap i al coll són força visibles, i es poden utilitzar en espècies que tenen les cames poc visibles (tals com ànecs i oques). Els Discos Nasals i les Cadires de muntar nasals es poden usar en aquelles espècies que tenen narius perforades, tot i que no s'haurien d'utilitzar si aquests marcatges obstrueixen la respiració, o bé aquestes espècies viuen en zones fredes on l'acumulació de gel en el marcador podria tapar les narius.[15] Els collars fets d'un material expansible i d'un plàstic aïllant són molt útils per a grans ocells tals com oques.[16]

Alguns resultats[modifica | modifica el codi]

Una gavina riallera anellada volant

Un xatrac àrtic va ser anellat quan encara era un poll i no tenia la capacitat de volar a les Illes Farne, a la costa de Northumberland (Est de Gran Bretanya) l'estiu de 1982. A l'octubre del mateix any es va poder trobar a Melbourne, Austràlia, després d'un viatge oceànic de més de 22.000 km, només tres mesos després d'haver après a volar.

Una baldriga pufí va ser anellada d'adulta, a l'edat d'uns 5 anys, criant a les Illes Copeland, Irlanda del Nord. Actualment és l'ocell salvatge més gran que es coneix al món: va ser anellada al Juliol de 1953 i recapturada el Juliol del 2003, amb una edat mínima de 55 anys. Altres estudis han demostrat que les Baldrigues pufí migren al llarg de més de 10.000 km fins a les aigües del sud de Brasil i Argentina a l'hivern, així doncs, aquest ocell ha viatjat un mínim d'1.000.000 km, sense contar els vols de pesca diaris.

Les activitats d'anellament acostumen a estar regulades per entitats nacionals, però ja que els ocells anellats es poden trobar en altres països, existeixen consorcis on s'assegura la recol·lecció de les dades i informes. Al Regne Unit, l'anellament d'ocells és organitzat pel British Trust for Ornithology. A l'Amèrica del Nord el US Bird Banding Laboratory col·labora amb programes Canadencs i des del 1996, són socis amb el North American Banding Council (NABC).[17] L'European Union for Bird Ringing (EURING) consolida la informació d'anellament de diversos programes nacionals a Europa. [18] A Austràlia, l'Australian Bird and Bat Banding Scheme gestiona tota la informació d'anellament d'ocells i ratpenats, [19] mentre que SAFRING gestiona les activitats d'anellament d'ocells de Sud-àfrica.[20] L'anellament d'ocells a l'Índia es gestiona gràcies al Bombay Natural History Society. El National Center for Bird Conservation CEMAVE coordina aquesta mena d'activitats al Brasil.[21]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Uses of marking animals in ecological studies:marking birds for scientific purposes». Ecology, 37, 1956, pàg. 675–681.
  2. Fisher, J. & Peterson, R.T. 1964. The world of birds. Doubleday & Co., Garden City, New York. 288 pp.
  3. Charles Knight (1842) The Penny Magazine of the Society for the Diffusion of Useful Knowledge: of the society for the diffusion of useful knowledge.Society for the Diffusion of Useful Knowledge (Great Britain) v.11 [n.s. v.2] (pp. 277-278)
  4. Schechter, Frank I. The Historical Foundations of the Law Relating to Trade-Marks. New York: Columbia University Press, 1925. p. 35
  5. J. Haffer (2007) The development of ornithology in central Europe. Journal of Ornithology. 148:125-153 doi:10.1007/s10336-007-0160-2
  6. Spencer, R. 1985. Marking. In: Campbell. B. & Lack, E. 1985. A dictionary of birds. British Ornithologists' Union. London, pp. 338-341.
  7. NABC 2001 North American / brightonBander's study guide. North American Banding Council PDF
  8. Wright, Earl G (1939) Marking Birds by Imping Feathers. The Journal of Wildlife Management 3(3):238-239
  9. WAYNE R. MARION, JEFF D. SHAMIS (1977) An annotated bibliography of bird marking techniques. Bird banding 48(1):42-61 PDF
  10. Rappole, J. H. and Tipton, A. R. 1991. New harness design for attachment of radio transmitters to small passerines. Á J. Field Orn. 62: 335-337
  11. Beat Naef-Daenzer (2007) An allometric function to fit leg-loop harnesses to terrestrial birds. Journal of Avian Biology 38(3):404-407 PDF
  12. Mikael Hake, Nils Kjellén, Thomas Alerstam. «Satellite tracking of Swedish Ospreys Pandion haliaetus: autumn migration routes and orientation». Journal of Avian Biology, 32, 2001, pàg. 47–56. DOI: 10.1034/j.1600-048X.2001.320107.x.
  13. Yutaka Kanaia, Mutsuyuki Ueta, Nikolai Germogenov, Meenakshi Nagendran, Nagahisa Mita, and Hiroyoshi Higuchi (2002) Migration routes and important resting areas of Siberian cranes (Grus leucogeranus) between northeastern Siberia and China as revealed by satellite tracking. Biological Conservation 106(3):339-346 PDF
  14. Australasian Wader Studies Group: Wader flagging
  15. Kobe, Michael D. (1980) Detrimental effects of nasal saddles on male ruddy ducks. J. Field Ornithol., 52(2): 140-143 PDF
  16. USGS (2003) Auxiliary markers
  17. John Tautin and Lucie Métras (1998) The North American Banding Program. Euring Newsletter Vol 2.
  18. EURING
  19. ABBBS
  20. SAFRING
  21. CEMAVE

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Knox, A.G. 1982. "Ringing pioneer". BTO News No. 122, p. 8.
  • Knox, A.G. 1983. "The location of the Ringing Registers of the Aberdeen University Bird-Migration Inquiry". Ringing and Migration 4: 148.
  • Martin-Löf, P.. «Mortality rate calculations on ringed birds with special reference to the Dunlin Calidris alpina». Arkiv för Zoologi (Zoology files), Kungliga Svenska Vetenskapsakademien (The Royal Swedish Academy of Sciences) Serie 2, vol. Band 13, 21, 1961.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anellament d'ocells Modifica l'enllaç a Wikidata

Institut Català d'Ornitologia
Societat Catalana d'Anellament
SEO/Birdlife