Campanya d'Itàlia (Segona Guerra Mundial)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Campanya d'Itàlia
Teatre de la Mediterrània
Soldats americans disparant un bazuca
Soldats americans disparant un bazuca
Data juliol de 1943 – maig de 1945
Localitat Itàlia
Resultat Victòria aliada
Bàndols
Regne Unit Regne Unit

Raj Britànic Imperi Indi
Estats Units d'Amèrica Estats Units
Polònia Polònia
Brasil Brasil
Nova Zelanda Nova Zelanda
Canadà Canadà
França Lliure França Lliure
Unió Sud-africana Sud-àfrica
Itàlia Itàlia

Alemanya nazi Alemanya Nazi
Itàlia Itàlia
fins el 8 de setembre de 1943
República Social Italiana República Social Italiana
Comandants en cap
Estats Units d'Amèrica Dwight D. Eisenhower
Regne Unit Henry Maitland Wilson
Regne Unit Harold Alexander
Alemanya nazi Albert Kesselring
Alemanya nazi Heinrich von Vietinghoff
Baixes
59.151 morts
30.849 desapareguts
220.000 ferits)
47.873 morts.
97.154 desapareguts/capturats
163.600 ferits

La Campanya d'Itàlia és el nom de les operacions aliades a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial des de 1943 fins al final de la guerra. El Quarter General Conjunt Aliat (AFHQ) era el responsable operacional per totes les operacions aliades a la Mediterrània, i planejà i comandà la invasió de Sicília i la campanya a la Itàlia continental fins a la rendició de les forces alemanyes a Itàlia al maig de 1945. S'estima que entre setembre de 1943 i abril de 1945 van morir uns 60.000 soldats aliats i uns 50.000 alemanys a Itàlia. Cap altra campanya a l'oest va costar tantes vides a la infanteria com Itàlia.

Rerefons estratègic[modifica | modifica el codi]

Fins i tot abans d'acabar la Campanya del nord d'Àfrica va haver-hi desacord entre els Aliats sobre quina era la millor estratègia per derrotar l'Eix.

Els britànics, i en especial Winston Churchill, defensaven la seva estratègia naval tradicional. Amb un exèrcit relativament petit, però una gran potència naval, l'estratègia tradicional britànica contra un enemic continental era lluitar com a part d'una coalició i realitzar petites operacions perifèriques destinades a afeblir gradualment a l'enemic. Els Estats Units, amb un exèrcit molt més gran, volia una estratègia més directa per lluitar amb la força principal de la Wehrmacht al nord d'Europa. La capacitat per llançar una campanya depenia de guanyar primer la Batalla de l'Atlàntic.

El desacord estratègic va ser ferotge, amb els caps de servei americans reclamant una invasió de França tan aviat com fos possible, mentre que els seus iguals britànics volien portar a terme una estratègia mediterrània. L'Estat Major americà creia que una invasió a gran escala de França tan aviat com fos possible era necessària per acabar la guerra a Europa, i que no s'havien de portar a terme més operacions que poguessin retardar aquest esforç.

Els britànics argumentaven que la presència de grans quantitats de tropes entrenades pels desembarcaments amfíbis a la Mediterrània faria una invasió a escala limitada possible i útil. Eventualment, els líders polítics britànics i americans van decidir envair França a inicis de 1944, però amb una campanya a Itàlia menys prioritària mostrava l'interès de Roosevelt de mantenir les tropes americanes a Europa en actiu, a més del fet que li atreia la idea d'eliminar a Itàlia de la guerra. Era clar que els italians mai no s'havien entusiasmat gaire amb la seva participació a la guerra, i esperaven que una invasió aliada els en podria treure. L'eliminació d'Itàlia com a enemic també faria que la Royal Navy dominés totalment la Mediterrània, millorant molt les comunicacions amb Egipte, l'Extrem Orient, l'Orient Mitjà i l'Índia. També comportava que els alemanys haurien de retirar tropes del Front Oriental per defensar Itàlia i la costa sud de França, amb la qual cosa s'ajudaria als aliats soviètics.

Artilleria sent desembarcada durant la invasió de la Itàlia continental a Salerno, al setembre de 1943

Un cop Itàlia es rendí al setembre de 1943, tot just abans dels desembarcaments aliats a la Itàlia continental, sobrí un nou dilema estratègic: s'havien de mantenir tantes tropes alemanyes a Itàlia com fos possible perquè no es poguessin emprar per reforçar les defenses alemanyes al nord-oest d'Europa

La Invasió de Sicília[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Husky


El 10 de juliol de 1943 començà una invasió combinada de forces britàniques, americanes i canadenques a Sicília, mitjançant tant desembarcaments amfíbis i paracaigudiestes al golf de Gela i al nord de Siracusa. Els alemanys van ser incapaços de prevenir la captura aliada de l'illa, però van tenir èxit en l'evacuació de la major part de les seves tropes al continent, marxant el darrer el 17 d'agost de 1943. Les forces aliades, pel seu costat, van adquirir experiència en les operacions amfíbies, la guerra de coalició i els grans llançaments paracaigudistes.

Invasió de la Itàlia continental[modifica | modifica el codi]

Article principal: Invasió aliada d'Itàlia

Forces del 8è Exèrcit britànic van desembarcar a la bota italiana el 3 de setembre de 1943 a l'Operació Ciutat de la Badia. El govern italià es rendí el 8 de setembre, però els alemanys es van preparar per defendre's sense el seu ajut. El 9 de setembre, forces del 5è Exèrcit americà van desembarcar trobant-se una gran resistència alemanya a Salerno a l'Operació Allau, juntament amb tropes britàniques que desembarcaven a Tàrent en l'Operació Pallassada, que gairebé no es va trobar oposició. Hi havia una esperança amb la rendició del govern italià, amb la retirada dels alemanys cap al nord, a l'hora que Hitler es convencia de què Itàlia era estratègicament sense importància. El 8è Exèrcit va poder fer un progrés relativament senzill cap a la costa est, capturant el port de Bari i els importants aeròdroms als voltants de Foggia. Al nord, el 10è Exèrcit alemany no va rebre reforços i es va veure incapaç d'aturar els desembarcaments a Salerno. El principal esforç aliat a l'oest inicialment se centrà al port de Nàpols. Nàpols s'havia escollit donat que era el port situat més al nord dins del radi d'acció dels caces que operaven des de Sicília.

Mentre que els aliats es desplaçaven cap al nord, el terreny incrementava la seva dificultat, amb una successió de rius ràpids i altes muntanyes, la qual cosa afavoria la defensa.

La Línia d'hivern, Anzio i Monte Cassino[modifica | modifica el codi]

L'abadia de Montecassino i les valls i muntanyes que la rodegen es trobaven al bell mig de la línia Gustav i van ser un dels escenaris principals de la guerra a Itàlia. L'abadia va ser totalment destruïda pels bombardeigs aliats durant la guerra però va ser reconstruïda després.

A inicis d'octubre de 1943, Hitler va ser convençut pel Comandant del Grup d'Exèrcits al Sud d'Itàlia, el Mariscal Kesselring, que la defensa a Itàlia havia de realitzar-se tan lluny d'Alemanya com fos possible. Això comportaria que la geografia de la Itàlia Central, apte per a la guerra defensiva, negués als Aliats la captura fàcil d'uns aeroports cada cop més a prop d'Alemanya. Hitler també es va convèncer de què deixar el sud d'Itàlia atorgaria als Aliats un trampolí per a una invasió dels Balcans amb els seus recursos vitals de petroli, bauxita i coure. Kesselring rebé el comandament de tot Itàlia i immediatament ordenà la preparació d'una sèrie de línies defensives per tot Itàlia al sud de Roma. Dues línies, la Línia Volturno i la Línia Barbara es van fer servir per retardar l'avanç aliat i aconseguir temps per preparar les posicions defensives més formidables, que formaren la Línia d'Hivern, el nom col·lectiu de la Línia Gustav i dues línies defensives associades a l'oest dels Apenins, la Línia Bernhardt i la Línia Hitler.

La Línia d'Hivern demostrà ser un gran obstacle pels Aliats a finals de 1943, aturant l'avanç del 5è Exèrcit a l'oest d'Itàlia. La Línia Gustav va ser penetrada pel 8è Exèrcit a Ortona. El focus aliat es girà cap a l'oest, a on van atacar a través de la vall de Liri, que era considerat la millor oportunitat per trencar cap a Roma. Es van realitzar desembarcaments a Anzio amb la intenció de desestabilitzar la línia Gustav, però l'esperança d'avançar ràpidament es va esvair ben aviat i les forces d'Anzio van quedar embussades a les platges. Es van necessitar 4 grans ofensives entre gener i maig de 1944 abans de superar la línia mitjançant un assalt combinat dels Exèrcits 5è i 8è (incloent tropes britàniques, americanes, franceses, poloneses i canadenques), concentrats en un front de 20 milles entre Monte Cassino i la riba oest. Simultàniament, les forces a Anzio van aconseguir sortir de les platges, però davant l'oportunitat de tallar la retirada i destruir a gran part del 10è Exèrcit, les forces d'Anzio van modificar la direcció del seu atac i es van moure en paral·lel a la costa per conquerir Roma. Roma va ser declarada ciutat oberta pels alemanys i les tropes americanes en van prendre possessió el 4 de juny.

Línia Gòtica i Ofensiva final[modifica | modifica el codi]

Després de la captura de Roma i de la invasió de Normandia al juny, moltes unitats franceses i americanes experimentades, amb un equivalent a 7 divisions van ser retirades d'Itàlia en l'estiu de 1944 per participar en l'Operació Dragoon, la invasió aliada del sud de França. Aquestes unitats només van ser parcialment compensades per l'arribada de la 1a Divisió d'Infanteria brasilera, el principal element de la FEB.

Entre juny i agost de 1944 els aliats van avançar més enllà de Roma capturant Florència i apropant-se a la Línia Gòtica. Aquesta línia major de defenses estava a uns 30 km al nord de Pisa, a través dels Apenins entre Florència i Bolònia cap a la costa adriàtica, al sud de Rimini.

Durant l'Operació Olive, la principal ofensiva aliada a la tardor de 1944, que començà el 25 d'agost, si bé la Línia Gòtica va ser sobrepassada tant pel 8è Exèrcit britànic i el 5è Exèrcit americà, no es va produir una ruptura de les línies decisiva. Churchill esperava que una ruptura durant durant la tardor del 44 obriria el camí als exèrcits aliats per avançar cap al nord-est direcció Viena i Hongria i tallar l'avanç soviètic per l'Europa Oriental. La proposta d'en Churchill va rebre una forta oposició per part dels Caps d'Estat Major americans, els quals entenien la importància dels interessos britànics a la regió per a la post-guerra, però no se creien que això importés a les prioritats de guerra.

Al desembre de 1944, el comandant del 5è Exèrcit, Mark Clark va succeir a Harold Alexander com a comandant de les forces de terra aliades a Itàlia quan va ser nomenat comandant del 15è Grup d'Exèrcits. Durant l'hivern i la primavera de 1944-45, tingué lloc una gran activitat partisana al nord d'Itàlia. Com que durant aquest període havien dos governs italians, un a cada bàndol de la guerra, la lluita sovint tingué característiques de guerra civil. La continuació de l'ofensiva aliada a inicis de 1945 va haver de posposar-se donat el dur clima hivernal (fent impossible l'explotació de la superioritat aèria o les maniobres d'unitats blindades), així com pels requeriments de trasllat de tropes britàniques cap a Grècia i del I Cos canadenc cap al nord-oest d'Europa, així com les grans pèrdues durant els combats de la tardor. Per tant, els aliats van adoptar una estratègia d'ofensiva de defensa, mentre que preparaven l'atac final per quan les condicions atmosfèriques milloressin a la primavera.

Al febrer de 1945, a l'Operació Encore van participar elements del IV Cos Americà (el Cos Expedicionari Brasiler i la recent arribada 10a Divisió de Muntanya americana, lluitant a través de camps de mines als Apenins per alinear-se amb el II Cos americà a la dreta. Van fer retrocedir als defensors alemanys dels punts de comandament al cim de Monte Castello i de l'adjacent Monte Belvedere i Castelnuovo, privant-los de les posicions d'artilleria que disposaven per dificultar les aproximacions a Bolonya des del fracassat intent de capturar la ciutat a la tardor.

L'ofensiva final aliada començà amb uns bombardeigs massius tant des de l'aire com des de terra el 9 d'abril de 1945. El 18 d'abril, forces del 8è Exèrcit a l'est havien travessat el congost d'Argenta i avançaven en un moviment d'encerclament per trobar-se amb les forces del IV Cos que avançaven des dels Apenins i capturar als defensors de Bolonya. Bolonya va ser capturada el 21 d'abril per la 3a Divisió de Fusellers de Carpàtia polonesa i pel grup italià Friuli, del 8è Exèrcit i per la 34a Divisió americana del 5è Exèrcit. La 10a Divisió de muntanya, que havia anat més enllà de Bolonya, arribà al riu Po el 22 d'abril, i la 8a Divisió d'Infanteria Índia, del 8è Exèrcit, arribà al riu el 23 d'abril.

Cap al 25 d'abril, el Comitè d'Alliberament dels Partisans italià declarà una vaga general, i el mateix dia, les forces del 8è Exèrcit, després de travessar el Po, van avançar cap a Venècia i Trieste. Elements del 5è Exèrcit van dirigir-se cap al nord, cap a Àustria així com cap al nord-oest, direcció Milà, mentre que la 92a Divisió d'Infanteria (la Divisió Soldats Búfal es va dirigir cap a la costa fins a Gènova i un ràpid avanç dels brasilers va alliberar Torí, prenent per sorpresa (i provocant el seu col·lapse) l'exèrcit germano-italià de Ligúria.

A finals d'abril, les forces de l'Eix es retiraven de tots els fronts, havent perdut la major part del seu potencial bèl·lic, la qual cosa els deixava poca opció més que la rendició. El General Heinrich von Vietinghoff, que havia esdevingut comandant del Grup d'Exèrcits C després que Kesselring fos nomenat Comandant en Cap del Front Occidental (OB West) a finals de 1944, signà la rendició de tots els exèrcits alemanys a Itàlia el 29 d'abril, finalitzant formalment les hostilitats el 2 de maig de 1945.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Campanya d'Itàlia (Segona Guerra Mundial)